Expressió escrita 4t d’ESO

Publicat el 22 setembre 2009 per jclopes3

Redacta un text d’unes 200 paraules que contingui, en qualsevol lloc, una d’aquestes frases:

a) La Laura ja ha trobat una nova feina.

b) A mi també m’agradaria viure sol/sola com la Magda.

Aquest article ha estat publicat en 4t d'ESO, Relats. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

44 respostes a Expressió escrita 4t d’ESO

Ismael Roncel Diaz diu:

24 setembre 2009 a les 14:36

Feia ja mesos que la buscava però per per fi la Laura havia trobat una feina nova. Durant els dos mesos que havia estat a l’atur la seva situació econòmica s’havia tornat precària a passos agegantats de tal manera que començava a tenir problemes per poder poder pagar els rebuts, i ja no diguem per menjar. Tot i que la feina que havia trobat no li aportaria una gran suma de cales (treballaria a una cafeteria cèntrica de Mataró) però a final de mes seria lo just i necessari per subsistir sense problemes però també sense luxes. Tot i que la Laura ja o estava de acostumada a viure sense luxes, de petita tampoc s’hages imaginat que amb 18 anys estaria treballant a una cafeteria quan ella sempre s’havia imaginat fent de secretaria i que viuria a un pis de mala mort i amb un lloguer pels núvols, però era la seva única alternativa desprès de que els seus pares la fessin fora de casa per una conducta totalment fora de lloc dels 16 als 18 a causa de unes companyies poc afavoridores tornan’se una carrega a casa de tal manera que no la van aguantar mes.
Peró ja no valia lamentar-se de res, i el que calia era mirar endavant per tal de poder millora tot aquell panorama poc alentidor, i ja tenia variàs ideas al la ment com estudiar idiomes o fer algun curset per tal de poder treballar a algun treball millor remunerat i menys dur i que la permetis tenir alguna mena de caprici i una vida menys dura i mes relaxada. Peró tot Alló encara quedava lluny, qui saps si algun dia ho podria aconseguir, lo únic cert que sabia era que dilluns al dematí començava a treballar a les 7 a aquella cèntrica cafeteria de Mataró, i no tenia un altre.
C.R.N diu:

24 setembre 2009 a les 19:41

Sempre he sigut la mès petita de les meves amigues. Elles van néixer a principis d’any i jo a finals.
Això implica molts d’impediments, com per exemple treballar. Aquest estiu elles ja en tenen setze i jo encara quinze i no puc treballar. La Laura ja ha trobat una nova feina, fa de cambrera en un restaurant del poble.
Encara que als setze no siguis del tot independent, és una edat important , pots fer mès coses de les que abans no podies fer.
La Magda és la més gran del grup d’amigues. Ella ja viu sola en un pis. A mi tambè m’agradaria viure sola com la Magda.
Tindria més llibertat, no tindria als pares tot el dia a sobre, apendria a fer-me les coses sola, podria fer tantes festes com volguès i estar desperta fins que poguès, estaria prou bè.
Encara que, reflexionant, tambè tindria els seus desvantatges. Hi han vegades que necessites als pares, Qui em cuinaría el caldo tan bè com ho fa la mare? Qui em rentaria la roba? Qui m’ajudaria amb els problemes que tingués? Moltes vegades em sentiria sola i trobaria a faltar als meus pares.

Concluint això crec que els adolescents haurien de viure a casa dels seus pares fins a ser majors d’edat o fins que es cregui que una està realment preparada per enfrentar-se a la indepèdencia total que implica viure sola.
fatu diallo diu:

25 setembre 2009 a les 15:55

Ami tambè m’agradaria viure sola com la Marga.
Aixó de tenir el teu propi espai sense que ningú et molesti,sona molt bé!
Peró també crec que no seria gaire convenient tenir els pares lluny,ja que les factures,
els gastos,el menjar i tot t’ho tens que pagar tu mateix.
I com no tinguis un treball fix on hi guanyis molts calers no en tindras ni per comprar-ne bocatas!
De la neteja ni en parlem…
seria desastrosa.Tot fet pols i molt brut,el llit fins el capdamunt del sostre plé de roba,pantalons damunt la televisió,plats bruts dins l’avabo…
Si es que sense la mare no seria lo mateix.
La cuina en seria un altre problema gós.Si no m’hi busco un xicot que en sigui bón
cuiner,Qui em faria el menjar?
No en se pas de cuinar,ma mare es qui fa tot.
I mirant’ho així no en tindria suficients calers per anar cada dia a bars,restaurants…
amés no en tindria temps amb la feinada de casa mes el ofici.
De fet t’hi ahorraries bastanta feina sin tens els pares al costat,t’ajudarian amb la feina,sobretot la mare.
Peró tampoc no es tan dolent tot aixó.
també te coses bones,no?
Els pares deixarian de ser una molestia per a mi,ja que nomes saven fotar bronques i castigs.
Si visc sola nomes hi dependre de mi mateixa,hi podre fer el que vulgui.
montar festes,escollir mobles,decorar la casa a la meva manera,invitar a gent…
Mirant’ho així seria maravellos tot aixó.
Tot a les teves mans.
Si algun dia m’hi deixideixo enfrontar els pares amb aquesta vestiesa,primer de tot,es clar,tindria que estudiar molt per trobar una bona feina on hi guanyi de sobres,perque no s’em cumpliquin gaire les cosses i no hi agi soletad, li demanare a la meva millor amiga
que vingui a viure amb mi.De petites era el que desitjavem,compartir habitació peor no armari,d’aixó ni de broma,es una desordenada! te tot l’armari ple de roba.
Amb ella m’ho passaria genial.
Ah! si ella tampoc no en sap de cuinar no passa res, trucarem cada dia a telepizza i solucionat!!
Ens tiparem molt de pizzes!!
Lorena Rico Lozano diu:

26 setembre 2009 a les 11:42

La Laura sempre havia volgut treballar en un bufet d’advocats però no ho va aconseguir, ja que no tenia diners per pagar els estudis .Va estar sis mesos buscant una feina per a poder mantenir-se encara que no fos el treball que ella esperava . Al cap de sis mesos, per fi, la laura ja havia trobat una nova feina en una botiga. A la botiga, la Laura s’hi avorria molt ,ja que encara que entrés molta gent no era la feina que ella esperava. Van passar els mesos i la Laura cada cop estava més cansada de treballar. La esgotava molt, ja que eren masses hores dreta i el que cobrava li arribava només per a pegar el lloguer del pis i el menjar. No tenia capricis perquè no se’ls podia permetre. Llavors ella va pensa: Maleïda sigui l’hora que vaig dir: A mi també m’agradaria viure sola com la Magda. S’hi hagués pensat dos cops abans d’anar-me’n de casa ara no tindria tots aquests problemes i encara que no pogués estudiar dret estaria treballant ,però els diners podrien ser per mi i no per pagar-me el pis i el menjar. També deia que ella pensava que podia tenir llibertat i sortir de festa, però desprès de treballar a la botiga estava tan cansada que només volia ficar si al llit. Així que ens recomana que als 17 o 18 som encara massa joves per anar-nos- en de casa.
Señoritaa diu:

28 setembre 2009 a les 18:23

D’una banda m’agradaria viure sola com la Margda. per que no tendre qui em molesti i em digui que he de fer, que he de recollir.
Però per altra banda no m’agradaria per que tendria que jo pagar totes les coses que vull, pagar el meu pis …
encara que no em queixo que jo ara visc bé amb la meva mare i amb la meva germana. però no trec que sempre li dic a la meva mare que me encantaria algun dia poder fer la meva vida i sortir-me de casa per això, per viure sola, encara que un no sap les conseqüències que pot portar la vida més endavant.
També m’hauria agradat treballar i econtrará una nova feina com la laura per que si per viure sola hauria de pagar-me tot el que vull, primer he de incontro una feina.
Però ara he d’estudiar i pensar en tirar endavant amb els meus estudis per a després tenir un futur i que se’m compleixin tots els meus desitjos.
JRG diu:

29 setembre 2009 a les 17:56

La Laura una noia de 17 anys no s’esperava que tindria que treballar tant jove perquè ella tenia altres aspiracions. Això l’hi pasa perquè de petita no volia estudiar i la seva mare sempre li deia, però no l’hi feia cas. Ara es veu així i per fí ja la ha trobat. Aquesta feina la buscaba ja fa dos mesos ja que en els temps que corren trovar-la es molt més difícil. En aquests dos mesos que ha estat parada o sigui a l’atur ha estat realment difícil per a ella perquè ja que no pasava per el millor moment en el seu nivell econòmic. La Laura ha trobat una feia que no es que guanyi molt però al menys fa que no estiguis tant malament i així estará millor anímica i econòmicament ja que algo aporta. Ara la Laura treballa de caixera un supermercat anomenat “CARREFOUR” ( està situat al centre de Barcelona ).
Té uns horarias bastants bons però que per lo que cobra es massa. Ara a la Laura no l’importen els horaris perquè ella viu sola perquè s’en va anar de casa.
Al final la Laura es va fent més madura i sap convivir i adaptant al seu treball i a la seva vida qüotidiana.
Miriam Serrano Medina diu:

30 setembre 2009 a les 16:57

L’altre dia vam anar a buscar feines, jo i la meva amiga Laura, vam deixar curriculums per a totes las tendes més boniques de roba, perquè vam pensar que si treballem a les tendes aquelles ens donarien roba, i ens la podriem posar per sortir i així guanyariem diners. En moltes tendes ens van dir que a la setmana seguent si lis faltaven gent per treballar ens trucarien.
Al cap d’una setmana vaig trucar a la Laura i no hi era a casa i m’ho va agafar la seva mare y li vaig dir han trucat a la Laura i m’ha va dir si la Laura ja a trobat una nova feina i li vaig dir quina? I m’ha va dir posar etiquetes en una fabrica que també li donen roba.. vaig penjar i em vaig posar a pensar en que la Laura tindria diners i roba i jo res..aixó no podia ser.
Al dia seguent vaig anar a una tenda de calces i li vaig dir que si em podien agafar que necesitava treballar i em van dir que si.
Vaig començar a treballar i em regalaven coses, i jo i la Laura vam quedar en que ella em regalaria roba i jo a ella també, ella de vestir i jo roba interior.
alejandraa diu:

30 setembre 2009 a les 20:34

jo penso que si seria bo viure von la magda però alhora no perquè també viure amb una amiga sola en un pis en una mica complicat, a part que les dues han de pagar-ho haurien de fer les feines de la casa, i són joves per per viure sola
A mi també em agradaria viure sola en un pis però estic segura que no ho aguantaria perquè jo mateixa hauria de fer-ho tot i no estarien ahi meus pare per quan jo necessiti un consell d’algú amb experiència, tot i que sé que la podria cridar però no seria igual
També la Laura és molt jove per voler independisarse, perquè viure sola en un pis amb una amiga requereix molta responsabilitat ja que a aquesta edat no estem tan conscients del que podria passar quan ho fem.
i també la Laura tot i que ella és molt responsable el seu sou no li alcansaria per poder pagar un pis, el seu menjar, o la seva roba tot i que també amb la seva amiga Magda es podrien ajudar, no crec que li vagi molt bé a ella vivint sola amb l’amiga
Si algun dia jo em decidís a prendre aquesta decicions segur que seria quan jo tingui la meva carrera acabada i amb un bon sou per poder viure millor
amb la meva amiga.
I espero que no passi sinó després de molt de temps, m’encanta viure amb els meus pares!!.
L'alumne del qui ningú li fa cas diu:

1 octubre 2009 a les 15:23

Ja feia temps que no parava de buscar treball era un horror estar casi tots el dies d’aquí cap allà buscant un feina encara que sigues poca cosa però que hem dones diners per poder pagar-li al meus pares i no tenir que barallar-me amb ells tots el dies per falta de diners,era una frustració tenir que quedar-me a casa un dissabte per la nit sense sortir perquè no tenia diners,pero això s’ha acabat ahir per la tarda em van trucar d’una petita botiga de queviures on necessitaven una ajuda per posar l’aliment al seu lloc i cobrar al clients que venen.I el més sorprenen que m’havia passat en tota la vida la meva amiga Laura també havia trobat una feina nova i estava just al costat d’on treballava Jo.Treballa com secretaria en una immobiliària i sempre que tinc una estona lliure vaig a veure-la i a petar la xarrada amb ella.L’altre dia em vaig escapar 10 minuts de la feina perquè ja la havia acabat la nit anterior i vaig a anar a veure a la Laura li vaig comentar que la Magda estava vivint sola en un petit pis del barri.Ami també m’agradaria viure sola com la Magda, i Laura en va donar la raó i parlant vam tenir una idea si dintre d’uns mesos va bé al treball podríem anar-nos a viure soles si ajuntem el nostres diners de cada mes i Laura ho va acceptar.Van passar uns 5 mesos i Jo i la Laura teníem diners estalviats i van buscar un pis una mica fora del barri així seria mes amè viure soles.Ara ja es una altre cosa tinc diners per quasi tot i cada dissabte puc sortir am la Laura de festa sense ningun problema.Espero que segueixi treballant a la botiga i en vagi bé a la Laura i ami.
Judit Jové diu:

1 octubre 2009 a les 15:24

Ella, la Laura, una noia normal i corrent, amb una gran passió: la dansa.
Desitjava amb tot el seu cor ser com una d’aquelles ballarines que tants cops havia vist.
Des de la seva infància que ballava, i desitjava fer-ho la resta de la seva vida.
Molts dels seus amics l’animaven, però la seva mare no pensava el mateix. Ella sempre li deia que això era una afició més, i que ella hauria d’arribar a ser advocada o metge o alguna cosa d’aquestes com ho eren alguns dels membres de la seva família, i que ballant no arribaria a en lloc i no tindria cap futur. A la Laura tant li feia el que li digués la seva mare, ella volia lluitar per seu somni. Ho desitjava tant que un dia va decidir presentar-se a una audició, sense haver-li comentat res a la seva mare. Tot i que no s’ho esperava gens ni mica, va ser una de les escollides per anar a una de les escoles de dansa més prestigioses que hi havia al país. A aquelles escoles que mai havia imaginat a arribar, però ho havia aconseguit amb el seu esforç i talent.
Quan va arribar a casa li va explicar tot a la seva mare i li va demanar que l’anés a veure en una de les seves actuacions encara que ho fes a disgust. Ella no s’hi va poder negar i va anar-hi. En veure la seva filla allà dalt de l’escenari ballant amb tot el seu sentiment i amb tanta elegància va poder comprendre que allò era el que la Laura desitjava, ser una ballarina de cap a peus.
Quan van passar uns quants anys i la Laura va acabar tots els cursos de l’escola de dansa, ràpidament va trobar feines a diferents companyies del país, ja que era molt bona. Podríem dir que la Laura ja ha trobat una nova feina i no només això, ha anat a millor ja que la seva mare finalment ha acceptat el que la seva filla vol ser.
J.C diu:

1 octubre 2009 a les 15:48

Avui , un dia com tots el altres,vaig camí de la feina a las tres de la tarda.
Sóc la Amaia i tinc setze anys i vaig deixar els estudis perquè no m’agradava estudiar però ara m’agradaria més estudiar que treballar, al meu lloc de treball també hi ha una noia que va fer el mateix que jo, el que passa es que la Laura ja ha trobat una nova feina.
Jo treballo en un bar de cambrera , el bar esta en mig de Barcelona el qual fa que sempre hi hagi molta gent,els empresaris,la gent que passeja,les mares…. . Faig tots els torns, el de matí , el de mig dia, el de tarda i el de nit, treballo dotze hores i estic farta de treballar tant però si em vull independitzar es el que hi ha,ara mateix no se que fer si independitzar-me o tornar a estudiar i treure’m la ESO perquè me adonat de que sense la ESO el que hi ha es treballar molt i cobrar poc. De moment treballaré fins que s’acabi el contracte i desprès em posaré a estudiar i em traure l’ESO i faré el batxillerat i fins aquí la meva història.

J.C. 4ºC
Jerari ayub diu:

1 octubre 2009 a les 15:54

Ami tambe m’agradaria viure sol com la magda perque ella te una llivertat que yo no enting.
ella pot surtir i entrar a casa cuan a ella li vingi de gust i esta clar que no la molesta ningú a casa seva.
si yo visques sol em montaria unas festas impresionants amb els amics com fa la meva amiga magda als caps de setmana.Pero primer, abans de tot aixo ting que tenir els meus estudis i el meu traball molt ben pagat pero poder pagar tota la hipoteca de la casa i poder decorar-la al meu gust i posar-hi las mevas propias normas , pero de moment estic amb els meus pares a casa amb las sevas normas fins que sigui major d’edat, que de moment visquen amb els pares no se esta gens malament per que yo sense la meva mare nose que enfaria..Qui em netejara la roba, qui em fara el mentjar…
Perque a casa no fotu res de res i si el meu pare no estigues.. Qui em donara els diners per surtiri fer las mevas cosas..?
Res de res, visquen sol et tens que guanyar la vida tot sol sense la ajuda de ningu i crec que aixo es una mica cumplicat afrontaro ara.
yo no vui viure sol!!=)
Judith Ariaca Campeny diu:

1 octubre 2009 a les 16:18

Era un dia una mica trist, semblava que havia de ploure però no acabaven de caure les gotes del núvols grans i grisos, que tapaven la ciutat des de feia moltes hores.
Tornant de la feina, com cada dia, vaig passar a buscar el pa al forn del costat de la farmàcia de la plaça dels llimoners, i em vaig parar a parlar una bona estona amb l’Anna. Ella no treballa a la fleca, té un negoci propi, però com si hi treballés perquè si passa més hores que ningú, per mi que no deu tenir res més a fer. La qüestió es que em va explicar que la Laura ja havia trobat una nova feina. Feia mesos i mesos que en buscava després que l’acomiadéssin en aquella botiga de roba en que la mestressa era una bruixa de cap a peus. La nova feina consistia en repartir cartes en un petit sector de la ciutat, és a dir, cartera. No és una feina molt agradable, però de totes les ofertes de treball era la millor que tenia. En sortir del forn de pa ja havia començat a ploure desesperadament, sort que duïa paraigües i en deu minuts vaig arribar a casa i em vaig preparar un bon dinar baix en calories.
David Macias diu:

1 octubre 2009 a les 16:38

La Laura, és una noia que té 16 anys i li anaven molt malament els estudis, veia impossible acabar 4 d’ESO a la secundaria i va optar per anar-se’n del col•legi per buscar treball i després de molt pensar-s’ho, de convèncer els seus pares i d’assumir-ho, ho va fer. La Laura actualment esta buscant treball, i ja porta 4 mesos fora del col•legi sense treballar, ni estudiar, ni fer res d’extraescolar ja que no troba treball. Jo, com mol bon amic vaig acompanyar-la a buscar-lo amb 20 currículums a una carpeta per que no ens quedéssim sense però… finalment ens vam quedar sense currículums. Vam anar pel poble, ens vam recórrer totes les botiges de interiorisme, supermercats, botiges d’esport… i tot el que ens trobàvem però el resultat era de: HI HA CRISI I NO PODEM ADMETRE A NINGÚ. Ella sabia mol be que el treball estava una mica malament però no s’esperava que fos tant i estava mol decebuda, mol trista, però finalment ahir la van trucar de un supermercat en el qual necessitaven a algú per fer de caixera i l’han agafat a ella. Ara mateix esta molt contenta ella i jo també perquè esta mol feliç i radiant. La Laura, està molt penedida per haver deixat la ESO i ara no tindre-la perquès és un mínim i es molt necessària.
CR9 diu:

1 octubre 2009 a les 16:39

Diumenge va ser un dia que va fer molt de sol , i vaig anar a pasejar amb els meus amics . En Joan duia una samarreta de color blau , i el Marc un jersei de color vermell.
Jo duia una camarreta de coll tancat .
Vam pasejar al mati , i vam anar asmorzar a un bar que hi havia alla. Després vam
asseure’ns en un banc marro , en una plaça i havia una noia que es diea Laura , amb els cabells negres , que donava de menjar als coloms qui hi havian a la plaça.
Estava molt trista , perquè no trova trobava feina .
Li vaig portar a la meva casa , per ferme compania .
L’endema el meu pare va anar amb ella per buscar feina , després de molt de temps , finalment van trobar una feina molt bonica.
La Laura ja ha trobat una nova feina , i ara vol viure sola en la seva casa tranquilament.
Saara Ortiiz diu:

1 octubre 2009 a les 18:20

Tot va comensar un dia en que la Laura, ja cansada de la rutina, va anar al despatx del seu cap per fer-li saber que n’estava farta de traballar a la fàbrica, tenir que soporta el calor,el mal d’estar al ossos.
No sabia que faria ni on treballaria, però si que sabia que no volia torna a saber res més de la fabrica. Volia seguir els passos de la seva amiga Marga, la qual havia deixat de treballar a la fàbrica,havia trobat una nova feina , s’havia comprat una casa nova i tot li anava molt bé des de que va deixar la fàbrica, d’alguna manera la Laura li tenia enveja.

Doncs aquell matí sense ella esperar’s-ho, al arribar al despatx del cap, va veure un noi jove guapissim que li va cridar la atenció, va resultar ser el seu cap, amb el qual va quedar per sopar aquella mateixa nit, i més tard va acabant surtin amb ell.
Sense adonar-se’n compta va acabar com ella volia. Havia trobat una nova feina a una oficina , amb un xicot, tots dos van estalviar i van comprar-se un pis.
Tot li anava com ella sempre havia desitjat, però un dia la seva amiga Marga la va truca dient-li que havia perdut el pis,que el seu xicot l’havia fet el salt, i que a sobre havia perdut el treballl, la Laura sensa saber que fer va dir-li que se’n anes a viure al pis amb ells uns dies, mentres trovaba feina i un nou pis, pero no li va consultar al seu xicot ,el qual al cumesament no li va agrada la idea, però deprés ho va compendre. Per sort ,del seu xicot la Marga va trova feina molt ràpid gràcies a un amic, i va anar-se ràpid del pis.
Així la Laura va tornar a la seva nova vida.
youssef diu:

1 octubre 2009 a les 19:03

La Laura és una noia de 17 anys. Els estudis li anavan molt malament, ella no era una bona estudiant i va anar a buscar treball.La Laura vol treball ya , a parlat amb els seus pares i l’an deixat l’andit que fisi lo que vulgi perque ya es gran . La Laura esta buscant treball, fa 1 mes que busca treball i no el troba , ara no fa res esta tot el dia casa aburrin-se sense fer res . Un dia jo i el meu pare vam anar a la seva casa per anar a buscar treball amb ella , vam repertir molts currículumsa .Vam anar per tots els llocs i res no hi manera de trobar feina esta molt arta.
Ella sabia que ncontraria treballs.
Un dia esta a casa li van trucar un supermercat per venir a treballar, es va posar molta de contenta .
Ara que ja a trobat feina vol viure sola com la seva amiga magda.
Alex Fornell diu:

1 octubre 2009 a les 19:37

La veritat, es que a mi també m’agradaria viure sol com la Magda. Viure sol te molts avantatges encara que també molts inconvenients. Al viure sol no tindria que pensar en els pares i tindre molta mes llibertat, podria entrar i sortir quan volgués de casa, no preguntar l’hora que tinc que vindre i ningunes d’aquestes coses. Tampoc tindria que aguantar les frases mítiques dels pares, encara que també els aniria a veure i quedaria be amb ells, i tampoc hi hauria tantes baralles ni discussions i tampoc tindria que aguantar al meu germà. També podria fer alguna festa a casa, veure alguna pel•lícula amb als amics i sense pensar l’hora que sigui o si vindran els pares abans. Tindria una llibertat absoluta, podria fer el que volgués i també m’ajudaria molt a madurar una mica i a saber responsabilitzar-me amb els meus actes. Podria decorar la casa com jo volgués i a tenir les coses que m’agradin.
Però viure sol també te molts inconvenients, com netejar la casa encara que mai ho faixi. Tindria que mantenir la casa, pagar la llum, el gas, el menjar i moltes mes despeses. En conclusió, que m’agradaria viure com la Magda però també te algun inconvenient important.
H.B diu:

1 octubre 2009 a les 19:54

Laura és una noia de 17 anys. Hi havia deixat els estudis encara que ella no volia, però es sentia obligada a fer-ho ja que volia ajudar a la seva mare per poder mantenir-se a les dues. Durant un temps li va constar molta feina pensar que fer. Ella mai havia treballat, i més difícil seria ara amb la crisi econòmica que la acorralava.
Un bon dia sense imaginar-se que seria de la seva vida, el destí li va fer una bona jugada, després de llegir aquest paper que la persegia des que va sortir de casa seva. Gràcies al vent que feia aquell mateix dia, la sort i tota la vida va canviar per sempre.
El paper blanc posava que buscava una persona sense esperienca per ser model internacianal. Després d’haver pensat tant pel que fa a aquest treball, va pesar a presentar-se per veure si canviava la seva sort a partir d’ara.
I així ho va fer quedant finalmet entre les dues primeres. La Laura va tobar feina sense fer molts esforsos, avegades les coses soten sense que un ho sàpiga!
Sara Torres Trueba diu:

1 octubre 2009 a les 20:04

Potser viure amb els pares no esta tan malament com la gent ho pinta, però sincerament ami m’agradaria viure sola com la Magda,
tens la teva certa independència però encara que no ho vulguis els pares tan si vius sola com no estan tot el dia a sobre teu, ho entenc soc filla única i ho esperen tot de mi.
La Magda, es una de les meves millors amigues viu al meu poble per no dir que viu a casa meva, es passa tot el dia a casa meva, i mira que no ha d’aguantar als pares com jo, però per els meus pares millor. Creuen que es una noia molt responsable ja que ella es va independitza als 18 anys, no es portava gens be am els seus pares, suposo que per això els meus pares l’estimen tant. M’agradaria viure amb algú però no amb la Magda perquè ella ni jo crec que ens aguantéssim les 24h del dia, potser si però no mi vull arriscar, el pis estaria fet un fàstic, ja ho esta però es seu no hi puc fer res. Deixaré passar un temps i em decidiré si anar-me’n de casa o no.
Ester Tejada diu:

1 octubre 2009 a les 21:26

Creia que era el principi del fi. La Laura sempre havia sigut una persona molt poc segura de si mateixa, i el fet de no ajudar econòmicament a casa l’atormentava sols i llunes. Des de que la mare li va dir que el seu pare deixaria de treballar, el pedestal on el tenia va caure a terra, molt avall. Ell treballava de l’escriptura i sempre li havia anat molt bé i mai els hi havia faltat res. Però l’editorial va decidir que podria prescindir d’ell, degut al tumor que li havien detectat els metges ja fa tres anys. La Laura admirava moltíssim el seu pare, pensava que era l’home més fort del món perquè tot i així de la seva infermetat ell sempre tenia un somriure per els de casa. Era un home bo, que es cuidava de la seva família i de que res mai els faltés, fins que ell va faltar… Als pocs mesos de l’informe dels metges va morir, i va ser un gran cop per la Laura i la seva família, encara que el seu germanet petit no va patir tant, ja que només tenia tres anys. Van ser temps durs per la família Romero, un cop com aquest costa molt de anar superant poc a poc.
Des de llavors van poder anar tirant amb el que els hi havien donat amb la indemnització, i per tots els anys que va estar treballant el pare… Però les coses van començar a flaquejar i la Laura havia de començar a fer-se responsable.
Però què podia fer? Ella només sabia tocar el piano, i escriure amb lo poc que el pare li havia ensenyat, però diguem que va heretar el talent del seu pare per això, encara que ella no ho sabia. Va començar a buscar feina només amb el graduat; a l’hotel de a prop de casa, a la fleca de dos carrers més enllà, a la carnisseria, al súper, a la farmàcia, a una recepció d’oficines de llenguatge… Però a cap la van agafar, a més només tenia setze anys, i no tenia experiència. La Laura es sentia buida, amb data de caducitat passada, com mig tros de fusta que no es podia utilitzar ni per tan sols, escriure-hi.
Sobretot no volia que la mare s’assabentés de que buscava feina, ella no li hagués donat permís, i s’hagués enfadat molt. Però no es va rendir, tot i la tendència de no valorar-se tenia molta força de voluntat, i sabia que tard o d’hora aconseguiria el seu propòsit.
Tot i ocupar el seu temps lliure tirant currículums a tot arreu on veia, seguia amb la banda que havia format amb l’Alícia, i això l’ajudava a no enfonsar-se del tot. La Laura tocava el piano, i a més el tocava força bé, a més, cantava. Ja tenien data pel primer concert, que seria en pocs dies. L’Alícia era la seva millor amiga, sempre havia estat al seu costat, des de que tenien ús de raó i mai l’havia fallat. No era tan bonica com la Laura, però tenia un cor tant gran com la Laura. Ella tocava la guitarra, i l’acompanyava de vegades al piano.
Faltaven només dos dies per l’actuació, i a la Laura se li veia molt estressada, casi no havia tingut temps d’assajar amb tot això de buscar feina, però la seva amiga no volia insistir-li massa, ja que comprenia la seva situació. El dia va arribar, i les dues amigues estaven molt nervioses i entusiasmades alhora, volien que tot sortís a la perfecció.
El teatre estava tot ple, fins i tot la part de a dalt que mai hi havia gent. Però com que havien corregut molts rumors de que ho feien molt bé, aquells van ser els resultats. Van començar el petit concert amb “Comptine d’un autre été”, una cançó preciosa de piano, només la Laura. Tot seguit l’Alícia, va sortir des de dins amb la guitarra perquè les dos toquessin la cançó de “I will be de” de l’Avril Lavigne. La Laura tocava piano i cantava alhora, se la veia feliç i els seus ulls reflectien tota la puresa d’aquella cançó. La seva amiga l’acompanyava amb la guitarra. Així van seguir amb tot un repertori de cançons precioses, totes les van cantar molt bé fins que van arribar a l’última. “Tomorrow” de l’Avril Lavigne, també. Amb aquesta cançó que tant significava per ella, ja que parla de la pèrdua d’un esser estimat, va perdre la compustura a mitja cançó, i va baixar de l’escenari junt la pressió que li queia en forma de llàgrimes. Això va fer commoure al públic fent un gran silenci mentre la petita Laura de setze anys corria als braços de la seva mare. Tot va esclatar en un gran aplaudiment, ja que tots van entendre el que li succeïa.
Més tard, ja cap a la nit, estava més calmada i contenta alhora, el concert els hi havia sortit prefecte, tret lo del final. El soroll del telèfon va interrompre el silenci. Era l’encarregat de bufet de l’hotel, que havia estat al concert i l’havia commogut, i volia ajudar-la donant-li feina. Però la Laura era molt orgullosa, i va entendre que el que li feia era pena, i no va acceptar l’oferta. Al dia següent, van trucar de la fleca, que li van dir exactament el mateix, però la Laura va tornar a respondre amb orgull. Més tard van anar trucant molt d’aquells llocs on ella havia deixat el currículum, però no va acceptar a cap, pel mateix motiu. I no podia creure-ho, es sentia més bruta encara, perquè no la reconeixien pel seu talent, sinó per compassió.
Al tercer dia va rebre una altre trucada, però el que no sabia que aquesta seria diferent a totes.
– Hola bona tarda, vostè és la senyoreta Laura Rueda?
– Sí, així em coneixen. Digui, què és el què busca de mi?
– Veurà, senyoreta Laura. L’altre dia la vaig escoltar al teatre, el petit concert que vareu fer i m’agradaria…- La Laura va reaccionar de cop i va dir:
– Ja, ja sé el que li passa a vostè, em té pena, oi? Doncs miri, li diré una cosa: jo no necessito la compassió de ningú, si entro a treballar a algun lloc, no serà per compassió. O sigui que si m’ho permet, gràcies. Bona tarda. – I la trucada va finalitzar amb el cop al telèfon de la Laura. Però als pocs minuts van tornar a trucar.
– Miri senyoreta Laura, el que jo volia…
– Altre cop vostè? No li he dit que no vull la seva compassió?
– Em vol deixar parlar? La veritat es que m’imagino de la compassió de la que està parlant però, jo el que volia era elogiar-la i dir-li que em va encantar el petit concert. Bé, la seva companya també ho va fer molt bé però la màgia que transmeties tu sobre la petita superfície de fusta em va inspirar moltíssim, i no he parat de composar des de que la vaig escoltar.
– També toca, vostè?
– La veritat és que sí, i composo. Oh perdoni, que no m’he presentat, sóc Stephen Hough – un pianista molt famós – I m’agradaria que col•laboressis amb nosaltres, si es que vols, és clar. – No s’escoltava res, una ímpetu de silenci s’havia apoderat de la Laura.
– En.. en.. Stephen Hough? El… el pianista Stephen Hough?
– Jo mateix.
– Senyor Stephen Hough, jo…No sé que… Estava al concert?
– Sí, a la filera de a dalt, amb la meva petita cosina, mai la veig i veuràs, em va dir que l’acompanyés… I de fet me n’alegro d’haver-ho fet. Així que em dius de la meva proposta?

La Laura ja ha trobat una nova feina, ja que va acceptar sense pensar-ho dues vegades, en Stephen Hough era un dels seus compositors pianistes preferits i no podia creure que la trucada hagués sigut real.
En pocs dies van començar un nou programa on es tocava el piano, òbviament que li va fer aprendre moltíssim i en pocs mesos estaria als auditoris més importants de tot el món. Poc a poc, mica en mica, tot va anar menguant, i la vida de la Laura i la de la seva família va canviar radicalment, no només econòmicament sinó també en felicitat, la mare es sentia molt orgullosa d’ella i no es perdia cap concert que feia. La Laura estava feliç, perquè sentia que estava allà on li tocava, i sabia que el seu pare estaria molt orgullosa i satisfet d’ella, amb només casi ja, disset anys.
Van seguir passant sols i llunes. Sols i llunes, sols i llunes… I la Laura ja era tota una senyoreta amb una visió del món molt més diferent que la sentia a poc als setze anys. El que ella creia que era el principi del fi, era el principi de tot un món d’il•lusions que se li obria com els nítids gira-sols que ho fan amb la llum del sol. Hi ha poques ocasions com aquestes a la vida. O només una, i ella la va saber trobar.
Shharooon MillÁn diu:

1 octubre 2009 a les 21:28

La Laura ja estava cançada del treball que tenia, cada dia eren coses noves ,cada dia li feien la punyeta, si no era que l’hi obligaven a fer hores extres era perquè li desfeien la feina i així cada dia .La Laura ja estava farta ella no volia fer pantalons texans, ella volia ser model , així que va enviar una mena de reportatge sobre ella i va enviar-lo en una agència. Al cap d’uns mesos ella ho donava per perdut , però de cap i volta a las quatre i quart de la tarda la van trucar per dir-li que tenia una entrevista en aquesta agència. Ella es va alegrar molt, no s’ho esperava pas .Es va preparar i es va anar corren a preparar-se, però es va donar compte que l’hora en la que era la entrevista i el treball eren a la mateixa hora .Ella pensava que era impossible el seu somni, així que ho va negar. L’endemà quan va anar a treballar la seva directora l’hi va fer la punyeta com cada dia, i ella va pensar; haig d’estar aquí aguantant tot això per una misèria de diners?
I va agafar i se’n va anar corre’ns a la agencia per fer les probes .Al cap d’una setmana la van trucar i li van donar un lloc, va anar a la fabrica de texans i els va dir tot el que pensaven i es va anar contenta, així dons la Laura ja ha trobat una nova feina.
nora el gharbaui diu:

1 octubre 2009 a les 21:40

Som nens, que creixem lentament , fen-nos il.lusions, maneres diferents de veure el futur, es posen obstacles pel mitg , a mesura que anem aprenen ens anem fent grans , tenim que estudiar , començar a tenir les nostres propies responsablitats . fins que comenzem a marcar-nos objectius que si jo ,vull aquesta carrera , que si jo vull un cotxe , que si vull, un pis , comenzem a treballar , els pares ens apollen en tot .Fins que diem a mi tambe m’agradaria viure sol com la Magda. Llavors els pares, diuen : ens as crescut molt rapid , ets molt jove per anar-ten de casa , as sigut molt bona filla , estem molt orgullosos de tu , pero no volem que tenvaguis , ets el somriure que mante viva aquesta casa , la llum del nostra dia , sense tu res sara igual la casa es tornara fosca i sense alegria. I la filla diu: pare , ja me fet gran es hora de que començi a obrir-me cami en aquest món boig , tinc que apendre a viure a saver lo que es treballar mantenir-te , per que el dia de demà tindre que fer la mateixa feina que heu fet vosaltres durant aquets anys.
rida diu:

1 octubre 2009 a les 22:06

la laura es un noia molt treballadora, es una noia que va aprendre lo injusta que es la vida. des de que va perdre el seu pare i la seva mare en un aciden de transit. Ella es va quedar sense peus i sense un somni el de treballar de model en una pasarela. La laura va creixa amb amb el seu tiet juan en una casa fora de la ciutat. Un dia va acompañar el seu tien a la ciutat per anar a fer la compra. Un noi anomenat albert diseñador de moda es va quedar bocavadat quan va veura lo maca que era aquesta noia de cara . No va pensarso dues vagades per preguntarli si volia ayudarlo a disenyar una roba. Ella no es va negar i va ayudarlo. Despres de 3 anys ella va a anar a viure amb l’albert a la ciutat, el seu tiet va quedarse al camp . Una historia que macavo de inventar i que al final despres de llegirmela dues vegades i pensarmo veig que aquesta historia pasa cada dia i cada dia es trenca el somni d’un nen o nena que somian tan es trenca el somnis.
riiciitoos.·.·.·.· G. diu:

1 octubre 2009 a les 23:59

Des de petites sempre hem estat molt unides. La Laura i jo sempre ho compartíem tot, ella era molt bonica i molt amable i sobretot molt vergonyosa amb els nois. Me’n recordo una vegada anant cap a l’escola, vam veure a l’altre canto del carrer com una noia es ficava amb una altre mes petita, a la Laura no li agradaven aquest tipus de coses i va anar corre’ns a protegir a la nena innocent. En aquell moment vaig admirar-la moltísim. Com podia tenir tant bon cor i tanta personalitat pròpia.
Quan s’estava acabant l’estiu solíem anar a un amagatall que teníem per nosaltres sota uns arbres, marcats amb les nostres inicials. Em va a començar a dir que tenia por de començar l’ institut, ella volia un bon futur,era molt estudiosa. Però mentre estiguéssim juntes no passaria res dolent. Mesos després van començar les classes havia sigut un estiu inoblidable.
Quan acabava el dia, cada tarda anàvem juntes a la biblioteca del poble.
Institut… ens agradava molt mes que l’escola. Un dia vaig arribar tard a la biblioteca la Laura m’ esperava però aquest cop no estava sola. Havia mes gent. Quan es van anar vam parlar em va dir que eren molts simpàtics i que volien ser amics seus, em vaig alegrar per ella, volia que estigues be.
Però a mesura que passava el temps es distanciava de mi, baixava el rendiment de les notes, trucaven els seus pares a casa meva però no era amb mi. Em sentia malament. Dies després tornant cap a casa va treure una capsa de cigarretes i em va dir si volia un.
Que li havia passat ala meva amiga. L’havien canviada… no era pas ella.
Me’n recordo que ens vam trobar amb la seva nova amiga i un xicot i es van començar a riure d’una nena que no vestia gaire a la moda.
Quina vergonya estar al seu costat!. Feia campana, sortia amb xicots de mala influencia.
No es va treure l’ ESO, vam perdre el contacte, ella em trucava però no volia acabar com ella. Ara per el que m’ha dit la seva mare, es que després de tants anys s’ha donat conte de lo malament que s’ha portat. Per fi se l’ha tret i ara la Laura te una nova feina. Potser uns d’aquests dies em truqui.
Mavie. diu:

2 octubre 2009 a les 00:02

Després d’uns anys,la Laura va seguir estudiant francès . Al poc temps, va començar a aprendre més idiomes ; de moment seguia treballant a la fàbrica,i cada vegada estava més farta d’aquella fastigosa rutina,així que, es va omplir de valor i,després de donar-li mil voltes al cap va dimitir d’aquella feina;era conscient que s’arriscava a no trobar feina tant fàcilment però tenia que provar sort. Encara vivia amb els pares,per ella era un rotllo, això en certa manera era un avantatge perquè es despreocupava de pagar lloguer i totes aquelles despeses d’un pis independent.
Així doncs, va sortir un matí i va recórrer carrers i carrers buscant feina,entrant a cada botiga ,bar,establiment que se li presentava davant seu deixant currículums, fent sempre el mateix discurs de presentació ,acabant a casa rebentada,però sabia que tot això era per un futur molt millor al qual s’estava creant amb la seva anterior feina . Va estar uns quants dies d’aquesta manera,fins i tot va descobrir carrers que no havia vist mai,les setmanes van anar passant i la Laura començava a perdre les esperances en trobar feina,no va rebre cap resposta de cap establiment ,això creava una lleugera desesperació .
Al cap de poc temps, la Laura va rebre una trucada duna feina molt millor,on es podria relaxar una mica més , prenent-se la vida amb més calma i parlant francès.
Montse Sesma diu:

2 octubre 2009 a les 06:21

Hola, em dic María i m’agradaria parlar de la meva estrafalària amiga, la Laura.
Dic que és una noia estrafalària perquè poquíssima gent té les idees que a ella li semblen lo més normal del món.
A ella no li agrada que la “etiquetin” en un grup de gent, per la manera de vestir o de pensar; a ella li encanta que se la mirin i que la gent li fagi molt de cas, li agrada molt ensenyar, per a que els nois se la mirin més.
La Laura ja ha trobat una nova feina. De moment, ella està treballant en una fàbrica on fa de planxadora de texans.
No es relaciona amb les noies de la fàbrica perquè ella diu que menyspreen als nois, i no li cauen bé perquè els miren malament per la feina que tenen.
La Laura viu amb els seus pares, però està fins al capdamunt de que li diguin què ha de fer i com; així que la Laura vol viure sola, com la nostra amiga Magda.
Jo no li veig res d’especial la qüestió de viure sola, jo penso que si tens algun problema amb els pares ho has de parlar, però no tothom pensa igual que jo…
La Laura enveja a la Marta per aquest fet, sempre quan pot es va a dormir a la seva casa per no estar sempre “aguantant” als seus pares.

Ara mateix la Laura estudia Françès, perquè no li agradaria passar-se tots els dies de la seva vida planxant texans a la infernal fàbrica a la que treballa.
JRG diu:

12 octubre 2009 a les 14:12

Correcció per a la Miriam Serrano feta per Jonathan rodriguez.

*No té faltes.
*És curt.
*No està gens ben escrit per una noia de 4t d’ESO.
*És nota que ho va fer per fer-ho.
JRG diu:

12 octubre 2009 a les 14:15

Correcció a la Miriam Serrano per Jonatan.

*No té faltes.
*És curt.
*No está ben escrit per una noia de 4rt d’Eso.
*Es nota que ho va fer ràpid.
H.B corecció diu:

13 octubre 2009 a les 19:38

La corecció de la Sara Torres, jo penso que el principi hi ha moltes comes i les faltes ortografiques són:

ami (a mi separat), te , soc (sóc) per els , (pels) ,24h (24 hores) el pis (al pis)
haja diu:

14 octubre 2009 a les 23:51

JOOORDII!
noo tan fadiiis es queee com noo em respons miraaa aquii estiic moleeetaant un altrr cooop!
jjajajajaj jordii quee et troobaa a faltaaar ehhehehe!
jjajajajja MOOREE FIREE!
i queee com va toot?¿
si quee estas coonteen amb els teuus alumneees ehheheh com traabaallen maree meevaaa a veureee sii tens soort amb aqueet bloos hahah queee estaavaa unaa micaa margiinaat ehheh!
jajajajajja.

jaaa u seee queee aixooo noo u poblicaareees per lees meeveees falteees peroo doonaa iguaaaal!
queee jaa et cooneen jajajaj kuidat soort!
Correcció de la redacció del Jerari Ayub diu:

15 octubre 2009 a les 15:30

Jo crec que la redacció esta ven estructurada i s’entén bastant bé.
El signes de puntuació estan ven col•locats però hi ha moltes faltes d’ortografia i punts suspensius.
La redacció tot i tenir moltes faltes compleix el demanat, té 200 paraules aproximadament i diu la frase<>.

Correcció de la redacció feta per J.C 4º C
Judith Ariaca Campeny diu:

15 octubre 2009 a les 19:51

Correcció a David Macias:
-Faltes d’ortografia:
·secundaria: secundària
·esta: està
·mol: molt
·be: bé
·de un: d’un
·es: és
·el resultat era de: el resultat era
·tindre-la: tenir-la
-Altres observacions:
·Repeteix molt algunes paraules sense utilitzar sinònims. Exemple: feina en comptes de treball, o altres sinònims.
·En alguns moments de la narració hi haurien d’haver més signes de puntuació, com per exemple comes.
·Les dues últimes frases són una mica contratictories, perquè primer et diu que la noia està feliç i radiant, i la segona frase que està molt penedida. Jo crec que en comptes d’haber posat un punt en aquesta frase, hauria d’haber posat una coma i adjuntar-li un però.
·Per últim dir que canvia molt de temps verbal: present, passat. present.. i per què el text s’entengui hauria d’estar millor en un sol temps verbal.
C.R.N corregeix a Fatu Diallo diu:

15 octubre 2009 a les 20:22

“I com no tinguis un treball fix on hi guanyis molts calers”( no tè sentit i està castellanitzat)
Ami- A mi
també-tambè(2)
Aixó- Això(3)
Peró-Però(2)
t’ho tens- t’ho has
tindras-tindràs
bocatas-entrepans
plé-ple
l’avabo- el lavabo(la frase no tè sentit)
lo mateix- el mateix
gós-gros
en seria- seria
si no m’hi busco-si no em busco
que en sigui bón- que sigui bon
qui fa tot-qui ho fa tot
mirant’ho- mirant-ho(2)
no en tindria suficients calers- no tindria sufucients calers
Amés- A més
No en tindria temps- no tindria temps
ahorraries-estalviaries
“bastanta feina”- no es pot dir, seria, “molta feina”
sin tens- si tens
t’ajudarian- t’ajudarien
deixarian-deixarien
nomes-només
saven-saben
fotar-fotre(tabú)
castigs-càstigs
hi dependre- dependrè(pronom no fa falta)
podre-podrè
montar festes-organitzar festes(castellanisme)
invitar-convidar
maravellos-maravellós
deixideixo-decideixo
els-als
vestiesa-bestiesa
de sobres- (no tè sentit) suficent
perque-perquè
s’em- se’m
cosses-coses
agi- hagi
soletad- soletat
demanare-demanarè
peor-però
d’aixó- això
es-és
te-tè
no en sap de cuinar-no sap cuinar.
ens tiparem-ens atiparem

·Posa pronoms on no cal posar-ne
·Desprès dels punts s’han de posar espais i majúscules.
lorena rico lozano coreixexo a señorita diu:

16 octubre 2009 a les 14:37

Les faltes són: Margda i s’escriu Magda. Desprès del punt no ha ficat majúscula i perquè l’ha escrit separat i sense accent, també ha escrit tendre que suposo que voldrà dir tindre, desprès en el tros que diu: digui que he de fer, que he de recollir, entre el que he de fer i el que he de recollir tindria que haver-hi una i.
perquè l’ha escrit separat i sense accent, tendria seria tindria. La frase ,per que tendria que jo pagar totes les coses que vull ,tindria que ser: Perquè tindria que pagar totes les coses que vull.
Desprès dels punts suspensius no comença en mayuscula. En el però que hi ha un punt la escrit en minuscula. A la frase de però no trec…. li falten comes.
A la frase, També m’hauria agradat treballar i econtrará una nova feina com la laura per que si per viure sola hauria de pagar-me tot el que vull, primer he de incontro una feina. Seria trobar una nova feina no econtrará, desprès perquè la escrit separat i sense accent i també a escrit incontro seria trobar i li falten comes a la frase. La ultima frase li falten comes.
En general esta una mica mal redactat.
correcio de H.B per Alex Fornell diu:

18 octubre 2009 a les 13:18

Esta ben estructurat, i les faltes sçon:

Persegia = perseguia
esperienca = experiència
internacianal = internacional
finalmet = finalment
tobar = trobar
esforsos = esforços
avegades = a vegades
soten = surten
Montse Sesma diu:

18 octubre 2009 a les 16:07

Profeee! Que el meu no l’has penjat! Per la hora que t’ho vaig enviar em tocaria corretgir a “l’alumne que ningú fa cas”. Bueno, jo faig aquest.
*Faltes:
‘sigues’ jo posaría fós.
‘dones’ donés.
‘pasar’ passar.
‘sorprenen’ sorprenent.
‘en’ em.
‘ningun’ cap.
‘ami’ a mi.

*Falten signes de puntuació (punts i comes sobretot).

Està ben redactat i és macu de llegir.
Ester Tejada diu:

18 octubre 2009 a les 16:59

Correcció del text de la Sharon Millán:

Cançada – cansada
Si no era que l’hi obligaven – Si no era perquè la obligaven
Repeteix molt la paraula dia.
Repeteix moltes expressions que podria substituir per pronoms o sinònims.
De cap i volta – de cop i volta
Es va preparar i es va anar corren a preparar-se – Es nota que no ha rellegit el text, perquè no és entenedor.
Corre’ns- Corrents
Fabrica – Fàbrica

Per ser una noia de 4t d’ESO ha d’intentar expressar-se molt millor i no escriure lo primer que li ve al cap. Ha de tenir primer les idees clares, ordenar-les i després escriure-les, com es nota que no ha fet en aquest text.
Sara Torres correxeixo a Ester Tejada. diu:

18 octubre 2009 a les 21:54

Crec que la redacció de l’Ester està molt be, però es massa llarga. Ja que a l’enunciat de l’exercici posava que havia de tenir 200 paraules ni més ni menys. M’he llegit la redacció de l’Ester i faltes d’ortografia no n’hi ha.
David Macias diu:

18 octubre 2009 a les 22:58

Correcció a CR9.

En la meva opinió, penso que la redacció es molt curta, i que utilitza molts punts i apart.
També es pot dir que posa moltes comes on no han de anar-hi i no s’enten molt bé.

També hi han algunes faltes d’ortografia que són per anar rapid i no repasar-la abans de pujar-la com:

camarreta–> samarreta

asmorzar—> a esmorzar

També hi han altres faltes d’ortografia com:

compania–> companyia

marro——> marró

I finalment dir que no està molt ben redactat perquè no s’enten molt bé.
Judit Jové. Correcció de J.C diu:

19 octubre 2009 a les 00:48

Faltes d’ortografia:

camí de la feina: camí a la feina
las: les
la Amaia: l’Amaia
esta: està
es el que hi ha: és el que hi ha
no se: no sé
me adonat: m’he adonat
es: és
desprès: després
traure: treuré
la ESO: l’ESO

Comentaris:

-En general, la redacció està mal estructurada, i no utilitza paràgrafs, i ho tindría que fer ja que cambia de tema bastants cops.

-No té una presentació una tesis i una conclusió, i a causa d’això, la redacció no té gaire sentit ni s’acaba d’entendre bé.

-Utilitza la mateixa paraula dins de la mateixa frase més d’un cop. Exemple: no m’agradava estudiar però ara m’agradaria més estudiar que treballar

-Diu: “al meu lloc de treball també hi ha una noia que va fer el mateix que jo, el que passa es que la Laura ja ha trobat una nova feina” Hauria de dir “al meu lloc de treball també hi havia una noia que va fer el mateix que jo…” ja que diu que la Laura ha trobat una nova feina, per tant ha d’esciure el verb “hi ha” en passat.

-Es requereix un espai després de cada coma, i després dels punts suspensius no es posa un punt i final. Exemple: “molta gent,els empresaris,la gent que passeja,les mares…. . Faig tots”

-Abans de la coma no es posa espai, només després. Exemple: “Avui , un dia”

-En algunes expresions utilitza un registre molt col·loquial.

-Per finalitzar la redacció ha escrit: “i fins aqui la meva història.” No té gaire sentit, ja que no ha explicat cap història, simplement ha fet una presentació del seu estat actual, on treballa, quins torns fa etc. Posteriorment ha explicat per sobre els motius per els quals està treballant i els pensaments que té conjuntament amb les seves decisions.
youssef diu:

19 octubre 2009 a les 18:29

correcció a Sara Ortiz
te algunes faltes li falten comes i punts
pero esta prou bé
les faltes son aquestes:

error correcció
comensar començar
traballar treballar
soporta suporta
esperar’s-ho esperar-s’ho
guapassim guapíssim
comprar-se comprar-ne
treballl treball
sensa sense
anes anés
mentres m’entres
trovaba trobava
pero però
cumesament començament
deprés després
compendre comprendre
trova troba
riiciitoos.·.·.·.· G. diu:

20 octubre 2009 a les 21:30

Correcció de la Mavie.
Crec que no té gaire faltes, les comes no estan correctament posades a cada lloc.
Falta posar punts,perquè canvia de tema i en comptes d’això posa comes.
Esta bé per que s’aproxima a les 200 paraules
Miriam Serrano Medina diu:

25 octubre 2009 a les 00:11

Correcció de alejandra:

-Té poques faltes d’ortografia
independisarse: independitzar-se
alcansaria: ascensaria
magda: Magda
decicions: decisions
-Està mal puntuat, li faltan comes i punts.
-Faltan majúscules, els noms sempre van en majúscules i cuan hi ha un punt i a part
també ha de ser majúscula.
-Barreja molt la informació, no te una estructuara clara.

Expressió escrita 4t d’ESO

44 respostes a Expressió escrita 4t d’ESO

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Categories

Articles recents

Comentaris recents

Arxius

Autoaprenentatge

Diaris

Diccionaris

Dictats

Educació

Filologia

Jocs

Literatura

Llista de blogs

Orientació

Unitats didàctiques

Hora

Meta

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« juny				gen. »
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30