Es quid des català

Un estiu a Borneo és el llibre que heu de llegir per aquest trimestre. La història, principalment, transcorre a Borneo, una illa de l’arxipèlag malai. Però, sabeu on és exactament? Mireu-ho aquí. Sabíeu que Borneo és la tercera illa més gran del món i que els orangutans que viuen allà, a la selva tropical, estan en perill d’extinció? Per saber més coses sobre Borneo, cliqueu aquí.

Aquí teniu la ressenya del llibre:

En Martí, per qüestions familiars, ha d’anar a passar l’estiu amb la seva tieta Rosa, a Indonèsia. La Rosa és veterinària i treballa en una clínica, al costat de la selva de Borneo, on té cura de més de 180 orangutans, amb l’ajut de cent daiaks, els indígenes de l’illa. En Martí primer no hi vol anar, però després d’uns esdeveniments inesperats, decideix viatjar fins a la selva, on viurà moltes aventures i coneixerà el rei dels orangutans, en Kosasi, les mares adoptives que tenen cura dels orangutanets més petits, l’Eso, un cuidador que l’ajudarà en les seves tribulacions, i un munt d’orangutanets amb qui passarà un estiu ple d’emocions i vivències noves. En Martí, a nivell personal, experimentarà un gran canvi en la seva vida durant aquest estiu a Borneo. Deixarà de ser un noi despistat, que sempre està a la lluna i que mai no té interès per les coses, i es tornarà més madur, més conscient i amb ganes de fer moltes coses. Aquesta novel·la està basada en la realitat. L’autora s’ha inspirat en la seva germana Rosa, que és veterinària, especialitzada en primats i que durant cinc anys ha treballat en una clínica d’orangutans a Borneo.

Heu començat ja a llegir-lo? A mi la història m’ha encantat. I a vosaltres, que us agrada?

Que gaudiu de la lectura!

[Font: http://catalaaliesalbadelvalles.blogspot.com/2008/10/un-estiu-borneo.html]

La Martina i els seus amics havien format un «club d’incompresos» dedicat a defensar altres alumnes de l’escola, igualment incompresos. Però, amb el temps, cada membre del Club ha anat desenvolupant interessos propis que els aparten de la resta. Quan sembla que el Club està condemnat a desaparèixer, un nou misteri els farà tornar a unir-se per solucionar-lo… si és que les tensions internes no els separen una altra vegada.

Parlo d’un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).

Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.

Gerard Vergés

En la tradició de la literatura oral s’han conreat diferents tipus de narracions: el conte, la rondalla, la llegenda, etc. Cada gènere té unes característiques formals i temàtiques que el diferencien dels altres.

La rondalla és un relat en què a vegades s’inclouen elements fantàstics; els personatges no tenen cap referent històric determinat; el temps i l’espai són imaginaris o bé llunyans. L’objectiu de la rondalla és entretenir.

La rondalla es caracteritza per utilitzar una estructura fixa, unes fórmules prefixades per obrir i tancar el relat, i un tipus de personatges.

La trama d’una rondalla segueix l’estructura següent:

- La situació inicial en què es presenta la circumstància i qui protagonitza el relat.
- El plantejament d’un conflicte que el personatge principal haurà de resoldre.
- El desenvolupament d’unes accions per resoldre.
- El desenllaç o resolució del conflicte.
- La situació final o retorn a la normalitat, després d’haver-lo resolt.

La narració de la rondalla s’obre i es tanca amb unes fórmules narratives recurrents. Si la rondalla s’explica oralment, aquest recurs serveix per captar l’atenció del públic o bé per indicar que el relat s’ha acabat. Algunes de les fórmules més usuals són:

Els personatges d’una rondalla contribueixen a desenvolupar l’acció. En funció de la finalitat que acompleixen a la trama es poden classificar com s’indica tot seguit:

Protagonistes: personatges principals que han de superar el conflicte o assolir un repte.
Ajudants: personatges que ajuden qui protagonitza el relat a assolir el seu objectiu.
Oponents: personatges que dificulten l’aventura del protagonista.

Els personatges de la rondalla tenen un valor simbòlic: representen en un món imaginari els perills i reptes que l’infant haurà de superar a la vida real. És per això que els personatges principals de les rondalles solen ser infants, fadrins i fadrines, persones innocents o bé prínceps i princeses; en canvi, els oponents són adults o bé personatges que simbolitzen els perills que ha de vèncer el protagonista o la protagonista (ogres, gegants, dracs, bruixes, etc.).

Si voleu saber-ne més, cliqueu aquí.

Aquesta nit ha mort Antonio Vàzquez, conserge del centre des d’aquest setembre. Han estat exemplars la seva voluntat i dedicació tots aquests mesos que ha estat treballant després de la seva reincorporació. Ens sap molt greu…

VERSOS, ENLLÀ DEL CAMÍ

D’un vell color de plata
jo voldria que fossin
els meus versos: d’un noble,
antic color de plata.

Davant la mort, que porta
secrets senyals del rostre
que jo veig en mirar-me,
cerco amb ells extingides
veus del mar, pas de núvol,
les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,
davant la mort que em mira,
a la llum, per la plata
antiga dels meus versos.

Salvador Espriu

VORA LA MAR de Jacint Verdaguer

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap a ponent declina
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells en eixes ribes
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
d’evori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’esmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

(Caldetes, 10 de gener de 1883)