After ventus d’Enya

Publicat el 22 juliol 2013 per balart-irina1120

Aquesta cançó és interpretada per la cantant irlandesa Enya.

Lletra

Mare Nubium. Umbriel
Mare Imbrium. Ariel.
Et itur ad astra.
Et itur ad astra.
Mare Undarum. Io. Vela.
Mirabile dictu. Mirabilia.
Mirabile visu. Mirabilia.
Et itur ad astra.
Et itur ad astra.
Sempervirent. Rosetum.
Afer Ventus. Zephryus.
Volturnus. Africus.
Et itur ad astra.
Et itur ad astra.
Etesiarum. Eurus.
Running Verse:
Suus cuique mos. Suum cuique.
Meus mihi, suus cuique carus.
Memento, terrigena.
Memento, vita brevis.
Meus mihi, suus cuique carus

Traducció en anglés

Sea of clouds. Umbriel.
Sea of showers. Ariel.
And we go to the stars.
And we go to the stars.
Sea of waves. Io. Vela.

Amazing to say. Marvellous.
Amazing to see. Wonderful.
And we go to the stars.
And we go to the stars.
Always fresh. Rosetum.
African Wind. Zephyrus.
Volturnus. Africus.
And we go to the stars.
And we go to the stars.
Etesians. Eurus.

Running verse:
Each has its own
habits. Each its own.
Mine to me, its own
to each is dear.
Remember, life is earth-born.
Remember, it is brief.
Mine to me, its own to
each is dear

Referents clàssics en l’astronomia

Aquesta cançó parla sobre alguns dels vents de la mitologia grega, com  Euros, Zèfir o Africus també parla de Volturnus, el déu romà de les aigües.


;

Publicat dins de General, Pervivència | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

Rosa de los vientos de Los Burros

Publicat el 22 juliol 2013 per balart-irina1120

Aquesta cançó és interpretada pel grup de rock espanyol “Los Burros“.

Lletra

Como un guerrero tengo el viento a favor;
tengo una espada bruñida de sangre y sudor;
tengo dos tibias cruzadas sobre un trapo negro.
Ataque o me repliegue siempre tiro de hierro.
Pero tú llegas como un alud, como tromba
que amenaza con anularme por siempre jamás.
De caballero mi código es el honor
y mi palabra vale lo que valgo yo.
Mi escudo de armas dibuja perro sin raza,
olivo moro y arreos de caza.
Pero tú llegas como un fogonazo y proclamas
ser el trueno que mata y ante el que hay que sucumbir.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Y he pensado en volver a campo abierto,
en solitario, a pecho descubierto
y evadir la emboscada
que significa tu mirada;
el alma en las pupilas
y que todo me dé risa.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.

Referents clàssics en l’astronomia

Aquesta cançó parla, entre d’altres coses, de la Rosa dels vents, que és un cercle que té marcats els 32 rumbs en què convencionalment es divideix la volta de l’horitzó, seguint la direcció de les agulles del rellotge i amb valor en graus. Marca els rumbs possibles dels vents, els noms dels quals varia en funció de la seva direcció. La paraula ve del llatí Rosa Ventorum.

Publicat dins de General, Pervivència | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Pluja

Publicat el 22 juliol 2013 per balart.andrea0920

La pluja és una precipitació d’aigua líquida en forma de gotes que cau dels núvols per gravetat. El seu nom prové del llatí Pluvia (del grec Βροχή).

Etimologia

Hi ha moltes maneres de denominar la pluja en funció de la quantitat, la intensitat i la zona geogràfica. En grans línies parlem de plugim quan les gotes són inferiors a 0,5mm i de pluja quan tenen un diàmetre superior.

– Xàfec: Pluja molt forta, que dóna lloc a una precipitació de curta durada i amb intervals de cel clar. Derivat de xafar amb el sufix -ec.

– Brusquina: Pluja menuda.

–  Cel rogent, pluja o vent: refrany que vol dir que els núvols de color vermellós són senyal de mal temps. de rogent, ‘dit del cel vermellós’ — Encreuament de roig i roent, que tenen el mateix origen etimològic: roig prové del llatí vulgar ruiu, clàssic rubeus, mateix significat, derivat de ruber, -bra, -brum, ‘vermell’; roent ve de rubens, -ntis, ‘rogenc’, participi present de rubere, ‘tornar-se vermell’.

– Barrumbada: Pluja torrencial, aiguat.

– Pluja batent: Pluja forta, molt intensa.

– Gotellada: Pluja de curta durada, de gotes grosses i espaiades.

– Ruixada: Pluja escadussera d’intensitat forta i de durada generalment inferior a un quart d’hora, que cau de núvols isolats entre els quals hi ha cel serè. Del llatí vulgar roscidare, derivat de roscidus, ‘ple de rosada, humit, mullat’, derivat també deros, roris, ‘rosada’.

– Arruixó: Pluja de curta durada, però forta i de gotes grosses.D’arruixar o ruixar, del llatí vulgar roscidare, derivat de roscidus, ‘ple de rosada, humit, mullat’, derivat també de ros, roris, ‘rosada’.

– Xim-xim: Pluja menuda i persistent, plovisqueig.

– Muellana: Quantitat considerable de líquid, especialment d’aigua, adherida a la superfície d’una cosa, que fa bassiols, que xopa els vestits, etc. De mullar, del llatí vulgar molliare, ‘estovar’.

– Plover: Plujós. De ploure, del llatí vulgar plovere, llatí clàssic pluere, mateix significat.

– Aixoplugar: Posar a cobert de la pluja.

Formació de la pluja

L’atmosfera conté un percentatge important de vapor d’aigua, que prové de la superfície dels oceans, llacs i rius, i de la terra humida. El vapor d’aigua es forma l’ascens de temperatura. Aquest vapor ascendeix, i quan més s’eleva més descendeix la seva temperatura. Aquesta disminució de temperatura és conseqüència del descens de la pressió atmosfèrica.

En haver-hi un descens de la temperatura el vapor es condensa[ en forma de petites gotes que formaran els núvols. Gràcies al moviment de l’aire les petites gotes van col·lisionant fins a formar-se gotes més grosses que els corrents d’aire  són incapaços de sostenir-les en suspensió i cauen en forma de pluja.

Esquema de la formació de la pluja

Tipus de pluja

– Pluja orogràfica: es produeix en un costat de les muntanyes quan el vent aixeca l’aire humit del mar en trobar-se una serralada al seu camí, aquesta elevació de l’aire humit provoca un refredament i una condensació del vapor d’aigua que forma els núvols que donaran la pluja.

Esquema de la pluja orogràfica

– Pluja convectiva: és un tipus de pluja que cau de núvols formats per convecció. La convecció és causada per l’escalfament de l’aire en una zona determinada, l’aire calent puja i a mesura que ascendeix es va refredant. Si aquest aire calent és humit, en arribar a una certa altura, el vapor d’aigua arriba a la seva saturació i es condensa formant núvols convectius.

Esquema de la pluja convectiva

– Pluja frontal: és causada  quan l’aire calent, sovint tropical, es troba amb aire més fred d’origen polar. Quan es troben aquestes  masses d’aire de diferent densitat, humitat i temperatura, la massa més densa es posa per sota de la menys densa en forma de falca obligant l’aire a pujar, en pujar l’aire es refreda i es produeix la condensació del vapor d’aigua que donarà pas als núvols i a la pluja.

Esquema de la pluja frontal

– Pluja engelant: la pluja cau líquida, pero és just al prendre contacte amb la superfície de la terra a una tempreratura per sota de zero, es converteix en gel.

Carrers plens de gel

– Pluja torrencial: és un xàfec extremadament fort i violent, normalment associat a una tempesta i acompanyat de llamps i calamarsa, de durada curta i sobre una zona petita.

Pluja torrencial

– Pluja de fang: És una pluja carregada de pols, principalment argila, que deixa marques de fang que taquen el terra, cotxes, etc. La causa són masses d’aire procedents del desert del Sahara que arriben carregades de pols, les partícules més fines són aixecades a grans altures pel vent i arriben a les nostres latituds i quan plou les gotes s’emporten la pols en suspensió.

Pluja de fang

– Pluja àcida:  és un tipus de pluja que es caracteritza per tenir uns nivells de pH inferiors als normals, el que significa que és més àcida. L’acidificació de la pluja és causada quan qualsevol tipus de combustible es crema, alliberant diferents productes químics a l’aire. Alguns d’aquests productes reaccionen amb el contacte amb la humitat de l’aire i es transformen en àcids. Aquests àcids es dipositen en els núvols i la pluja que cau mata les plantes causant la desaparició de boscos sencers.

Esquema de la pluja àcida

– Pluja d’animals: és un fenomen meteorològic extraordinari, que consisteix en la caiguda del cel de nombrosos animals. Això succeeix per  la presència de tornados  que xuclen  els animals del mar o la terra en passar per sobre d’una superfície, aixecant-los a gran altura i transportant-los a grans distàncies.

Pluja de granotes

Publicat dins de General, Lèxic | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La neu

Publicat el 19 juliol 2013 per balart-irina1120

La neu és la precipitació d’aigua en forma de multitud de petits cristalls de gel, anomenats flocs de neu. En grec és “χιών, χιόνος χιμόνας, en grec modern vol dir hivern i en català quionofòbia, “por a la neu”) “ i en llatí “nivem”. A causa de la seva composició granular, té una estructura suau i flonja, llevat que estigui compactada a causa de la pressió. La neu no és un material inert, és en constant evolució i no para de transformar-se, sotmesa al seu propi pes que la comprimeix i a les diferències de temperatura entre el dia i la nit. Si el pendent és fort, el mantell pot esdevenir inestable i generar allaus. Si és acompanyada per pluges pot esdevenir en un problema en forma d’inundacions, de vegades catastròfiques en provocar una fosa ràpida. També és un aïllant excel·lent perquè conté una gran quantitat d’aire. La seva presència fa que les variacions de temperatura siguin més petites i el sòl es glaça menys en fondària. Els esquimals han tret profit d’aquesta propietat per fer les seves cases de neu, els iglús. L’habitació, d’estructura hemisfèrica, es construeix disposant blocs de neu endurida, a la part superior es posa un bloc de gel translúcid i el conjunt es consolida amb aigua glaçada.

Neu a Crackovia

Formació de la neu

Generalment la neu es forma per sublimació inversa del vapor d’aigua en les capes altes de l’atmosfera, a una temperatura inferior als 0 °C. Per tant, perquè es formi un cristall de neu és indispensable la presència d’aigua a l’atmosfera. L’altre factor essencial és el fred. El núvol ha d’estar per sota dels 0ºC, però no és l’únic paràmetre que entra en joc, ja que podem tenir núvols a una temperatura de -40ºC sense cap cristall de gel, formats exclusivament per gotes d’aigua; en aquest cas es parla d’aigua sobrerefredada. L’ocurrència, quantitat i intensitat de les nevades depèn, entre d’altres factors, de la latitud, l’altura, la distància al mar o l’oceà i de l’estació de l’any. La neu es pot fabricar també amb l’ajut dels canons de neu. Aquesta tècnica és utilitzada per lesestacions d’esquí per millorar l’estat de les pistes quan la temperatura és suficientment baixa però les precipitacions no són prou abundants. Un estudi recent ha demostrat que alguns bacteris tenen un paper important a la formació dels cristalls de glaç o de neu. Normalment es tracta d’eubacteris.

A un núvol molt fred, el vapor d’aigua es condensa directament en cristalls de glaç sobre les partícules que hi ha en suspensió (pols, fum…). Si durant la seva caiguda només troben capes d’aire d’una temperatura inferior a 0 °C, els cristalls s’aglutinen en forma de branques glaçades que es combinen per formar flocs cada cop més grans. L’encaix d’aquests cristalls depen essencialment de la temperatura, l’única característica comú a tots els flocs és l’estructura hexagonal, que reprodueix l’estructura cristal·lina del gel ordinari i està relacionada amb l’estructura molecular de l’aigua

Flocs de neu

Efectes de la neu

Les nevades importants poden afectar les infraestructures i els serveis públics, alentint l’activitat humana, fins i tot en regions que estan habituades a un clima amb una presència més o menys important de neu. El transport aeri i el terrestre poden quedar molt disminuïts o, fins i tot, blocats per complet. En les poblacions que viuen en zones propenses a les nevades s’han desenvolupat diverses formes de viatjar d’acord amb les condicions de terrenys amb neu. Així, es fan servir esquís, raquetes de neu i trineus tirats per cavalls, gossos i altres animals; en els darrers anys han aparegut vehicles com les motos de neu. Determinats serveis públics bàsics com l’electricitat, les línies telefòniques i el subministrament de gas també poden quedar interromputs. A més, la neu pot fer que sigui molt més difícil viatjar per carretera i apareguin dificultats per poder utilitzar els vehicles a motor de manera eficient.

Cotxes amb neu

Neu en altres planetes?

S’ha comprovat que hi ha neu molt lleugera a les latituds altes de Mart. S’ha teoritzat que també pot haver-hi “neu” d’hidrocarburs a Tità, el satèl·lit més gran de Saturn. Un fenomen que és molt similar a la neu es produeix a Venus quan hi ha poca o gens aigua. La sonda espacial Magellan va fotografiar una substància altament reflectant als pics de la muntanya més alta de Venus, que tenia una gran semblança amb la neu terrestre. Aquesta substància possiblement es forma a partir d’un procés similar a la neu, encara que a una temperatura molt més alta.

Neu a Mart

Mitologia de la neu

Quíone era una nàiade, filla del riu Nil amb Cal·líroe. Va ser violada per un pagès i Zeus, apiadant-se d’ella, la va transportar als núvols, des d’on tirava neu sobre els secs deserts d’Egipte. Una altre Quíone és descrita com a filla de Bòreas, el vent del nord (considerat també déu de l’hivern), i Oritia. Era germana de Cleòpatra, Zetes i Calais. Va mantenir una relació secreta amb el déu Posidó, amb el qual va tenir un nen anomenat Eumolpo. Per evitar la ira del seu pare, Quíone va llançar al nadó al mar, on Posidó el va mantenir sota la seva protecció. A més, una altre Quíone és descrita com la dona del déu Bòreas.

La mort de Quíone

 

 

 

Publicat dins de General, Lèxic | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La boira

Publicat el 19 juliol 2013 per balart-irina1120

La boira no és més que un núvol situat a prop o fregant la superfície de la Terra, és doncs, format per petites gotes d’aigua en suspensió. És un dels fenòmens que més afecta la mobilitat. La paraula ve del llatí boreas, i aquest, del grec boréâs, que vol dir “‘vent del nord”. Altres mots de la mateixa família són boirina (boira poc espessa), boirós -osa (cobert per la boira),emboirar (omplir o cobrir de boira).  L’expressió “escampar la boira” significa sortir d’un lloc per airejar-se, o, més en general, marxar, anar-se’n

Com a fenomen meteorològic es parla de boira quan aquest núvol s’ha format a conseqüència d’una pressió atmosfèrica relativament alta, en presència d’humitat important i sense vent. Les dues condicions s’han de complir ja que si augmenta l’evaporació a l’aire per l’escalfament solar o s’incrementa la velocitat del vent, desapareix la boira.

Imatge de la boira


Efectes de la boira

La boira dificulta la visibilitat, reduint la visió a vuit o deu metres en casos extrems. Fins i tot causa que aeroports, i en ocasions, carreteres, siguin inutilitzables, doncs la falta de visibilitat fan perillós el maneig de vehicles. Quan la visibilitat supera un quilòmetre es considera boirina. A més, incrementa els efectes negatius de la contaminació atmosfèrica, per manca de ventilació. I també augmenta la sensació de fred de forma important.

Carretera amb boira

Tipus de boires

– Boira de radiació : ocorre després de la posta del sol, quan el sòl perd calor a través de l’emissió de radiació infraroja en una nit sense núvols. Aquest tipus de boira és comú a la tardor en els països de clima temperat, usualment té un gruix d’un metre i és de curta durada.

– Boira de vent : pren lloc quan masses d’aire carregades d’humitat passen sobre sòls freds, la qual cosa refreda l’aire mateix. Aquest fenomen és comú en les costes, quan el tebi aire tropical es troba amb aigües de latituds majors.

– Boira de vapor : es dóna quan aire fred es mou sobre aigües més càlides. Aquest fet és comú en regions polars, en llacs de grandària considerable, i al final de la tardor i principis de l’hivern.

– Boira de precipitació : es produeix quan plou i l’aire sota el núvol es troba relativament sec. Això fa que les gotes de pluja s’evaporin i formin vapor d’aigua, que es refreda, i en aconseguir el punt de rosada, es converteix en boira.

– Boira de vessant : es forma quan el vent bufa contra el vessant d’una muntanya. En ascendir en l’atmosfera, la humitat es condensa.

– Boira de vall : es forma a les valls, usualment durant l’hivern. Pot durar diversos dies si el clima està calmat.

– Boira de gel : és qualsevol tipus de boira en la qual les gotes d’aigua es troben congelades en forma de cristalls de gel minúsculs. Són comunes en regions àrtiques i antàrtiques.

Boira de radiació

 

Publicat dins de General, Lèxic | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

L’arc Iris

Publicat el 19 juliol 2013 per balart-irina1120

L’arc Iris o arc de Sant Martí (ja que en l’hagiografia cristiana Sant Martí era el sant relacionat amb un mantell que va donar a un pobre) és un fenomen òptic que consisteix en fer visibles, al cel, tots els colors de l’espectre de la llum (vermell, taronja, groc, ver, blau, indi i morat) quan aquesta es reflecteix a les gotes d’aigua que estan en suspensió a l’atmosfera. La refracció es produeix al voltant de 138º i això fa possible que es pugui veure fàcilment. La combinació de nombroses gotes d’aigua de mides diferents, en moviment continu, provoca una dispersió de la llum en forma d’arc al cel. Només podem veure un arc Iris si estem d’esquenes al Sol, entre la llum i les gotes de l’atmosfera. Un raig de llum canvia de direcció tres vegades en travessar la gota d’aigua i formen la refracció visible que anomenem “arc de Sant Martí” (o arc primari), però si les reflexions són quatre (es dóna en determinats raigs de llum) es forma un altre arc (anomenat arc secundari) amb un angle de 130º. Aquest arc secundari és molt menys visible, de colors més difusos i situats en ordre invers a l’arc primari, o sigui amb la llum de color roig cap a l’interior de l’arc.

Arc Iris

Però s’ha descobert que en realitat no són set colors els que veiem sinó que podrien ser com a molt sis. El 1704 Isaac Newton va publicar Opticks, el seu estudi sobre la descomposició de la llum blanca, i va enumerar set colors perquè complís amb la seva creença en la llei dels sets. Si ens hi fixem bé, a finals del segle XVII, set eren els astres celestes coneguts (Sol, Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn), set eren els metalls usats en l’alquímia (or, plata, coure, mercuri, plom, estany i ferro), set eren les notes musicals d’una escala (do, re, mi, fa, sol, la, si) i fins i tot set eren els dies d’una setmana. Per això, quan Newton va aconseguir dividir la llum amb un prisma, el que s’esperava trobar era un total de set colors, per així complir la llei dels sets, pel que no va dubtar a enumerar els set colors que s’associen al arc de sant Martí. Però com anys més tard es demostraria, els colors en realitat no són un concepte físic, sinó un concepte biològic. L’ull humà té tres tipus de receptors de color anomenats cons, als quals se’ls pot associar els colors primaris blau, vermell i verd. Podríem dir que el arc de sant Martí té únicament tres colors. Tot i així, podríem introduir els colors secundaris resultants de la combinació dels colors primaris, resultant un total de sis colors i no set com deia Newton.

Formació de l’arc Iris

Mite de l’arc Iris:

Zeus es va enfadar molt amb la humanitat perquè feien molts crims i és per això que va fer enviar un diluvi universal. Però Deucalió va construir amb la seva dona Pirra una Arca que els va salvar del cataclisme. Van ser ells qui, van donar lloc a la nova generació d’homes i dones, llançant pedres que es van convertir en persones. Després de la catàstrofe, Zeus va decidir no tornar a castigar els mortals i per això va voler fer un pacte amb aquests utilitzant la deessa Iris, que feia d’assistenta de la seva esposa Hera, com a missatgera.

Iris, que en grec vol dir “la que porta missatges”, era filla de Taumant i Electra. La misió que Zeus li havia encarregat era que havia d’establir una nova comunicació entre els déus i els mortals, travessant el cel i el mar per arribar fins a la terra i notificar els diferents missatges de Zeus als humans.  Zèfir, el déu del vent suau de l’Oest, marit d’Iris, es va oferir a impulsar-la suaument amb el seu alè per dirigir-la. En els seus trasllats, Iris portava un gerro d’or per regar els núvols per proveir la terra de les pluges necessàries per a la fertilització. A més, la deessa missatgera, transportava el caduceu que propiciava la vida, la salut i la prudència. Iris portava un vestit multicolor dissenyat per Hefest, que en llançar des de les altures cap a la terra i reflectir-se en les aigües desprenia  set colors amb què pintava el cel després de cada tempesta. Iris alternava la seva tasca de missatgera amb Hermes.  Hermes portava a terme la seva tasca els dies de sol, mentre que després de cada tempesta, Iris s’obria pas entre els núvols i portava alegria als homes amb la seva llum multicolor.

Zeus explica a Iris la seva missió

 

Publicat dins de General, Lèxic, Mitologia | Etiquetat com a , , | 3 comentaris