El nom dels planetes originàriament el van posar els grecs clàssics, però posteriorment els romans en van fer la seva adaptació i és aquesta la que ha perdurat fins als nostres dies. Cada planeta té unes característiques que s’associaren amb els déus mitològics.
Mercuri:
És el planeta més proper al Sol i el segon més petit del Sistema Solar. Mercuri és menor que la Terra, però més gran que la Lluna. Mercuri, al contrari que la Terra no té atmosfera per això el cel sempre es veu negre. Mercuri, en aparença, és similar a la Lluna: té molts impactes de cràters i no té cap satèl·lit natural. Tanmateix, al contrari de la Lluna, té un nucli de ferro que genera un camp magnètic tan fort com el de la Terra.És un planeta molt dens a causa de la gran mida del seu nucli Els romans li van posar el nom del missatger dels déus, Mercurius (en grec Έρμῆς), perquè es movia més ràpid que els altres planetes per tenir la seva òrbita més curta: dóna la volta al Sol en 88 dies.
Mercuri fotografiat per un satèl·lit
Mercuri per Hendrick Goltzius
Detectat el planeta extrasolar més petit que Mercuri
Amb una mida inferior al de Mercuri, un nou planeta extrasolar, detectat al voltant d’una estrella semblant al Sol, és el més petit que es coneix fins ara. Ha de ser poc més gran que la Lluna, rocós i amb una temperatura a la seva superfície superior als 400 graus centígrads, sense atmosfera i sense aigua. Dóna una volta completa al seu astre en 13 dies, afirmen els científics que el van trobar amb el telescopi espacial Kepler, un observatori de la NASA especialitzat precisament en la recerca de planetes rocosos.
El minúscul planeta ha estat denominat Kepler-37b i no és l’únic que gira al voltant d’aquesta estrella, que està a uns 210 anys llum de la terra, en la constel·lació de Lyra. Té altres dos companys coneguts: un (Kepler-37c) és una mica més petit que Venus i l’altre (Kepler-37D), el doble de la Terra. L’estrella es diu Kepler-37 i és més freda que el Sol Els tres planetes descoberts giren al voltant de l’estrella a distàncies inferiors a la de l’òrbita de Mercuri, el que suggereix que són mons molt calents, inhòspits, segons la NASA .
Planetes extrasolars i les seves mides
Venus:
És el segon planeta del Sistema Solar i el més semblant a la Terra pel seu tamany, massa, densitat i volum. Tot i així té algunes característiques diferents de la Terra com per exemple que no té oceans i la seva atmosfera provoca un efecte hivernacle que eleva la temperatura. Venus gira sobre el seu eix molt lentament i en sentit contrari al dels altres planetes. S’anomena així en honor a la deessa de la bellesa Venus (en grec Ἀφροδίτη). En veure Venus al capvespre es pot equiparar la seva bellesa amb la de la deessa.
Venus vist des d’un satèl·lit
El naixement de Venus, Sandro Botticelli
Venus és el punt brillant que es veu entre els anells de Saturn
Aquesta fotografia està feta des de la Cassini-Huygens, una missió conjunta de la NASA, la ESA i la ASI, que porta en òrbita al voltant de Saturn. És possible seguir les imatges que va enviant la Cassini gràcies a Cassini Imaging Central Laboratory for Operations, també conegut com CICLOPS.
Terra:
És el nostre planeta i l’únic habitat. Es troba a l’ecosfera, un espai que envolta el Sol i que té les condicions necessàries perquè existeixi vida. La Terra és el més gran dels planetes rocosos. Això fa que pugui retenir una capa de gasos, l’atmosfera, que dispersa la llum i absorbeix calor. De dia evita que la Terra s’escalfi massa i, de nit, que es refredi. Set de cada deu parts de la seva superfície estan cobertes d’aigua. Els mars i oceans també ajuden a regular la temperatura. L’aigua que s’evapora forma núvols i cau en forma de pluja o neu, formant rius i llacs. La Terra està dividida en tres capes que estan ordenades de més a menys densitat: l’escorça, el mantell i el nucli. El seu nom és en honor a la deessa romana Gea (en grec, Γῆ) i que representa la Terra. Ella sola del caos va engendrar Οὐρανός, els mars i les muntanyes. La Terra ha engendrat els éssers vius.
Imatge de la Terra presa per la NASA
Gea, per Anselm Feuerbach
Fotografiat el planeta extrasolar més lleuger fins ara
Gairebé un miler de planetes han estat descoberts fora del Sistema Solar, però la immensa majoria d’ells s’han detectat de manera indirecta. Així, només d’una dotzena de planetes extrasolars s’havien obtingut imatges. L‘Observatori Europeu Austral (ESO) va informar el dia 3 de juny de 2013 d’un altre nou que, a més, amb quatre o cinc vegades la massa de Júpiter, pot ser el més lleuger dels fotografiats fins ara. El planeta, que en les imatges apareix com un simple puntet de llum tènue, s’anomena HD95086b i gira al voltant d’una estrella una mica més massiva que el Sol, molt més jove i amb un disc de gas i matèria al seu voltant; està a uns 300 anys llum de la Terra. El planeta gira al voltant del seu astre a unes dues vegades l’òrbita de Neptú, és a dir, unes 56 vegades la distància de la Terra al Sol La brillantor de l’estrella ha permès als astrònoms estimar la temperatura del planeta en uns 700 graus centígrads.
Imatge dels telescopis de L’ESO
Descoberts dos planetes extrasolars similars a la Terra que podrían tenir aigua líquida
Gràcies al fructífer telescopi espacial Kepler, un equip d’astrònoms va descobrir el 18 d’abril de 2013, la presència de cinc planetes extrasolars al voltant d’una estrella, Kepler-62, a 1.200 anys llum de la Terra, i dos d’aquests mons són especialment interessants perquè podrien estar fets de roca o de gel, tindrien un tamany una mica superior al del nostre planeta (1,4 i 1,6 vegades el radi terrestre) i, per la distància a la que orbiten al voltant de la seva estrella, rebrien d’ella una quantitat de radiació semblant a la que reben Venus i Mart del Sol. Estan en el que els científics anomenen zona habitable, és a dir, la distància a l’astre en la què un cos podria tenir aigua en estat líquid.
Planeta extrasolar semblant a la Terra
Mart:
És el quart planeta del sistema solar i és el planeta interior que està més allunyat del Sol. És conegut com el planeta roig pels seus tons vermellós degut a que està compost per òxid de ferro. El planeta Mart té una atmosfera molt fina, formada principalment per diòxid de carboni. Tot i que podria semblar un planeta mort, els estudis demostren que Mart va tenir una atmosfera més compacta, amb núvols i precipitacions que formaven rius. S’anomena així en honor al déu romà de la guerra, Mars (en grec, Ἄρης). El planeta Mart destaca pel seu to rogenc i per tant se’l associa amb el color de la sang vessada en les guerres.
Mart vist des d’un satèl·lit
Estàtua d’Ares a la villa d’Adrià, Italia
Mart va poder ser habitable
El Curiosity ja ha complert. El seu objectiu més complicat era esbrinar si el planeta vermell va poder alguna vegada ser un entorn apte per a la vida. I els científics, en vista de les anàlisis de les primeres mostres extretes foradant la roca, ho tenen clar: “Pel que sabem ara, la resposta és sí”. La NASA afirma que Mart va poder albergar microbis. Seria fa, almenys, 3.000 milions d’anys. Les proves confirmen la presència de sofre, nitrogen, hidrogen, oxigen, fòsfor i carboni en unes mostres de pols del planeta. Aquests elements químics són alguns dels ingredients clau de la vida. El Curiosity va extreure la pols el febrer de 2013 realitzant una perforació de 6,4 centímetres de profunditat en una roca del llit d’una antiga xarxa de canals que baixen des de la vora del cràter Gale. Els membres de la missió han anomenat la zona com “Badia de Yellowknife”. Les anàlisis de minerals mostren que, en el passat, del planeta vermell hi va haver múltiples períodes d’humitat. De fet, les dades que han presentat els investigadors indiquen que la zona que està explorant el Curiosity és l’extrem d’un sistema fluvial o un llac que va poder haver proporcionat l’energia química i altres condicions favorables per microorganismes.
Imatges de diferents roques marcianes estudiades per Curiosity
Va ser habitable Mart?
El vehicle Curiosity, explorant el planeta Mart, va descobrir el 26 de maig de 2013 que el fons del cràter Gale, on es troba, va ser un lloc habitable per a organismes del tipus dels que habiten a la Terra en algun moment durant les primeres fases de l’evolució geològica marciana. En aquell temps, el sòl i les roques de Gale es van veure alterats per la presència d’aigua en quantitats importants i, a més, aquestes masses aquoses no eren ni molt àcides ni molt salats. Tot i així hi ha científics que diuen que en el Mart primitiu van existir entorns habitables i no habitables. Alguns centenars de milions d’anys després de la seva formació, Mart va perdre la majoria de la seva atmosfera i de la seva hidrosfera, i l’aigua en superfície es va tornar escassa i, llavors sí, àcida i salada cosa que impossibilita la creació de vida. Tot i així un altre estudi de la Nasa va revelar que si mai hi va haver vida a Mart, aquesta va haver de desenvolupar-se en el subsòl i no sobre la superfície del planeta vermell, massa seca i freda, on les condicions idònies de temperatura i humitat només van haver de produir durant breus intervals de temps al llarg de la història del planeta.
El mont Sharp, a Mart, fotografiat pel robot Curiosity
Júpiter:
És el planeta més gran del Sistema Solar i és el primer dels planetes exteriors. Té més matèria que tots els altres planetes junts i el seu volum és mil vegades el de la Terra. Té un conjunt d’anells i també té 16 satèl·lits. Júpiter té una composició semblant a la del Sol, formada per hidrogen, heli i petites quantitats d’amoníac, metà, vapor d’aigua i altres compostos. Fa la rotació més ràpida de tots els planetes i en la seva atmosfera es formen núvols i tempestes, és per això que mostra franges de diversos colors i algunes taques. El seu nom és en honor al déu romà suprem, Iuppiter (en grec Ζεύς). Júpiter és un planeta lluminós i destaca sobre els altres igual que el déu romà.
Júpiter vist des d’un satèl·lit
El Júpiter d’Esmirna (Museu del Louvre)
Faetó:
Va ser un planeta hipotètic existent entre les òrbites de Mart i Júpiter, la destrucció del qual suposadament va portar a la formació del cinturó d’asteroides. Avui en dia aquesta hipòtesis ha quedat desfasada per el model d’acreció Alguns astronoms creuen que els asteroides del cinturó de Júpiter són els restes del disc protoplanetari.
Recreació del planeta Faetó
Mite de Faetó:
Faetó era el fill d‘Hèlios, el déu del sol a la mitologia grega, i solia presumir d’això davant els seus amics els que no creien el seu relat. Fins i tot la seva mare dubtava seriosament de la veracitat d’aquest fet, de manera que un dia va animar Faetó a visitar Hèlios. Quan Faetont va arribar al fantàstic palau del déu, aquest va confirmar a Faetó ser el seu autèntic pare i va jurar concedir tot el que ell volgués. Va ser llavors quan Faetó va demanar al seu pare el seu desig: poder conduir el carruatge del sol durant un dia sencer. El pare de Faetó va intentar dissuadir de la seva obstinació, però el jove va insistir tant que el déu finalment no va tenir més remei que acceptar la petició del seu fill. Hèlios va untar llavors el cos del seu fill amb oli per protegir-lo dels intensos rajos solars i li va indicar la ruta que havia de seguir durant el seu viatge, d’orient a occident.
Faetó va agafar les regnes del carruatge. Els cavalls alats que tiraven del carruatge es van elevar ràpidament a terra dirigint-se al cel. I en un moment de debilitat, l’inexpert Faetó va dirigir la mirada cap avall. Una de les regnes va quedar fluixa, un dels cavalls ho va advertir i es va separar lateralment, els altres van ser atrets pel primer, i el carro es va desviar de la ruta. Faetó va voler redreçar el curs per prendre el rumbt, però els seus braços no van tenir força suficient per a això. Quan el carro del sol es va acostar a la Terra, vastes regions van cremar de sobte. A causa d’això, part de la fèrtil terra d’Àfrica es va convertir en un desert i algunes de la seva gent es van cremar adquirint des d’aquell moment el característic color negre de la seva pell. L’alarma va saltar entre els déus. El perill que Faetó destruís totalment la terra va fer intervenir Zeus. El poderós déu suprem de l’Olimp va llançar un precís raig que va aturar el carruatge i Faetó va caure envoltat de flames a la Terra. Després els déus van enviar unes intenses pluges que van permetre refredar la temperatura i evitar així la destrucció del món.
Quadre “La caiguda de Faetó” de Peter Paul Rubens a la National Gallery
Satèl·lits de Júpiter: el planeta Júpiter té la família de satèl·lits més nombrosa de tot el Sistema Solar. Són dotze en total; quatre dels quals ja foren descoberts per Galileu el 1610. Foren els primers objectes del Sistema Solar descoberts amb el telescopi, i tots són satèl·lits grossos. Cada satèl·lit va rebre el nom d’una persona relacionada amb els mites de Zeus.
Io:
És el satèl·lit més proper al Sol i el tercer més gran. Va ser descobert per Galileu Galilei el 1610. Io es caracteritza per tenir molts volcans, que expulsen diòxid de sofre a més de 300 km d’altitud.
Io
Mite de Io:
Zeus durant un temps va estar enamorat de la nimfa Io. Però Zeus, estava casat amb Hera, que era molt gelosa. Zeus va convertir Io en una vedella blanca per camuflar-la de la seva dona, però Hera va sospitar i va enviar un gegant, de nom Argo, per vigilar-la. Argo tenia cent ulls i sempre en tenia alguns d’oberts. Però Zeus envià a Hermes que infongué un somni màgic a Argo, que va tancar tots els ulls i llavors el va matar.
Hera descobreix Zeus amb Io, Peter Lastman
Cal·listo:
És el tercer satèl·lit més gran del Sistema Solar i va ser descobert per Galileu Galilei el 1610. Aquest satèl·lit està compost principalment per roca i gel i té una superfície plena de cràters.
Cal·listo
Mite de Cal·listo:
Zeus es va enamorar un dia de la bella nimfa caçadora Cal·listo, que vivia en els boscos d’Arcàdia. Per poder-s’hi acostar es va transformar en Àrtemis i la va deixar embarassada. De seguida Cal·listo es va adonar de que es tractava de Zeus. Quan la deessa verge es va assabentar que la seva deixeble estava embarassada la va expulsar dels boscos. Hera, l’esposa de Zeus, estava tan gelosa de la nimfa, que la va convertir en ós. Va passar el temps i un dia Arkas, fill de Cal·listo, que també era caçador, es va topar amb un ós al bosc. L’animal era ni més ni menys que la seva mare, però ell no ho sabia. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir per impedir i revelar-li la veritat.
Júpiter i Cal·listo,de François Boucher
Europa:
És el quart satèl·lit més gran de Júpiter i també va ser descobert per Galileo Galilei el 1610. Té la superfície glaçada i sota d’aquesta capa de gel es troba una capa d’aigua d’uns 100 km d’espessor. Europa té un nucli metàl·lic de ferro. Una altre de les característiques d’aquest satèl·lit és les numerables esquerdes que presenta. S’ha imaginat que hi ha vida a l’oceà que hi ha sota el gel, però no s’ha pogut demostrar aquesta teoria.
Europa
Mite d’Europa:
Zeus va veure Europa quan aquesta jugava amb les seves companyes a la platja de Sidó o de Tir, on regnava el seu pare. Meravellat de la seva bellesa, es metamorfosejà en un toro d’una gran blancor i amb unes banyes similars a la lluna creixent; amb aquest forma va jeure als peus de la donzella. Europa, en un principi es va espantar, però després va començar a acaronar–lo i acabà seient a la seva gropa. Tot seguit, el toro s’aixecà i es llançà al mar. Malgrat els crits d’Europa, el toro es va endinsar cada cop més en la mar i arribaren tots dos a l’illa de Creta, on Zeus s’uní a la jove al costat d’una font.
El rapte d’Europa, d’Antonio Carracci
Ganimedes:
És el satèl·lit més gran de Júpiter i com els anteriors també va ser descobert per Galileo Galilei. És més gran que Mercuri i més gran que Plutó. Es tracta de l’únic satèl·lit que té camp magnètic propi i a més té a l’interior de la seva escorça plaques tectòniques com la Terra.
Ganimedes
Mite de Ganimedes:
Ganimedes era un jove troià molt bell que va ser raptat per l’àguila de Zeus i portat a l’Olimp. Allí va fer de coper, i servia el vi en els tiberis.
Ganimedes, de Correggio
Retorn a Júpiter
Europa, Ganimedes i Calisto són tres enigmàtics mons de gel. En realitat són llunes del gegant Júpiter, tres de les quatre que va descobrir Galileo Galilei en 1610, tres de les 50 que s’han descobert fins ara. Sembla que les tres tenen grans oceans d’aigua sota una capa gelada superficial i intriguen als científics fa temps. Cap elles es dirigirà una nova missió científica de l’Agència Espacial Europea (ESA) per estudiar-les de prop durant tres anys, sense oblidar les observacions del gran planeta. La missió es diu Juice i el 26 de febrer es van aprovar els instruments científics -11 en total-que portaran la nau interplanetària per mesurar el gruix de la capa de gel de les llunes, explorar els oceans ocults, desvetllar les seves estructures internes i traçar mapes de superfície.
La nau Juice observarà l’atmosfera i la magnetosfera del planeta gegant i les interaccions amb les seves llunes, sobrevolarà dotzenes de vegades Calisto, passarà dues vegades al costat d’Europa per mesurar el gruix de la seva capa gelada superficial i, al final, es posarà en òrbita de Ganímedes per investigar la seva estructura interna, el seu oceà i el seu gel. La missió aborda dues preguntes clau: quines són les condicions necessàries per a la formació de planetes i com funciona el Sistema Solar.
La nau Juice juntament amb Júpiter i una de les seves llunes
Saturn:
És el segon planeta més gran del Sistema Solar i l’únic amb anells visibles des de la Terra. La seva atmosfera és d’hidrogen d’heli i de metà. És l’únic planeta que té una densitat menor que l’aigua. L’interior consisteix en un petit nucli de roca i gel, envoltat d’una capa gruixuda d’hidrogen metàl·lic. Els anells de Saturn estan formats principalment per partícules de gel amb una menor quantitat de roques petites i pols. Els seu nom és en honor al déu romà del temps, Saturnus (en grec, Κρόνος). Saturn és un planeta que té una rotació molt lenta fins a tal punt que fins al cap de 30 anys no torna a passar pel mateix punt del firmament.
Saturn comparat amb la Terra (fotografia vista des d’un satèl·lit)
Saturn devorant al seu fill, de Peter Paul Rubens
La nau Cassini fotografia un huracà gigantesc a Saturn
La nau espacial Cassini, en òrbita de Saturn des de 2004, va captar el 29 d’abril de 2013 la primera imatge de prop, en llum visible i amb alta resolució d’un huracà gegantí localitzat en les proximitats del pol Nord del planeta dels anells. L’ull, d’uns 2.000 quilòmetres de diàmetre, és 20 vegades més gran que l’ull d’huracà mitjà a la Terra, i els vents arriben allà els 150 metres per segon. Els científics troben similituds entre aquests fenomens, però també diferències. El vòrtex del cicló va cridar l’atenció dels investigadors per la seva gran semblança a un huracà terrestre. Entre els trets semblants entre els dos fenomens, el terrestre i el no terrestre, els científics destaquen la presència d’un ull de l’huracà central, sense núvols o amb molt poques, mentre que aquestes formen un mur rotant voltant de l’ull. Entre les diferències, a més de la mida, destaca el fet que el de Saturn no es desplaça, assenyala la NASA en un comunicat, mentre que els ciclons tropicals terrestres tendeixen a moure.
Imatge de l’ull de l’huracà captat per la sonda Cassini
Tità, una lluna de Saturn envoltada en hidrocarburs
Tità, el major satèl·lit de Saturn, és el cos celeste més llunyà en què s’ha col·locat un artefacte enviat des de la Terra. Es tracta d’una lluna que té una atmosfera complicada i llacs d’hidrocarburs líquids en la seva superfície, característiques que recorden la Terra primitiva. Ara, les dades preses allà per la sonda automàtica Cassini ha permès a un equip científic desvetllar l’origen de la boirina que envolta la superfície de Tità: procedeix del gas present en les altes capes de l’atmosfera, compost per hidrocarburs aromàtics policíclics. Aquesta notícia es va saber el dia 5 de juny de 2013.
Llacs de metà en la superfície de Tità captats per la sonda “Cassini”
Urà:
És el setè planeta des del Sol i el tercer més gran del Sistema Solar.L’atmosfera d’Urà està formada per hidrogen, metà i altres hidrocarburs. El metà absorbeix la llum vermella, per això reflecteix els tons blaus i verds. La seva distància al Sol és el doble que la de Saturn. Està tan lluny que, des Urà, el Sol sembla una estrella més. El seu nom és en honor al déu grec del cel, Οὐρανός (en llatí Uranus). El déu grec va ser el primer fill de Gea i el planeta va ser el primer en ser descobert amb l’arribada del telescopi.
Urà vist des d’un satèl·lit
La castració d’Úranos, de Giorgio Vasari y Cristofano Gherardi
Neptú:
És el vuitè planeta del Sistema Solar i és planeta més gran dels planetes gasosos i el primer que va ser descobert. El seu interior està format per roca fosa amb aigua, metà i amoníac líquids. L’exterior és hidrogen, heli, vapor d’aigua i metà, que li dóna el color blau. A Neptú es produeixen fortes tempestes que provoquen vents de més de 200 km/h. El seu nom és en honor al déu romà Neptunus (en grec Ποσειδῶν) que habita en les profunditats del mar. El planeta va ser trobat a les profunditats del Sistema solar.
Neptú vist des d’un satèl·lit
Neptú, d’Agnolo Bronzino, Museo de Los Ángeles California
Planetes nans
Plutó:
És el planeta més petit i el que s’allunya més del Sol. És l’únic que encara no ha estat visitat per cap nau terrestre. L’òrbita de Plutó també és la més inclinada, per això no hi ha perill que es trobi amb Neptú. Per la seva densitat, Plutó sembla fet de roques i gel. La seva atmosfera és molt fina i està formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni. Fins al 2006 se’l considerava un planeta; però la Unió Astronòmica Internacional van titllar Plutó de planeta nan, per la seva petita mida. El seu nom és en honor al déu dels inferns Pluto (en grec Αἵδης). Plutó és un planeta que es troba per sota el nivell de la superfície general de l’espai. Fa poc, s’ha sabut que es buscava nom per posar a dues llunes de Plutó i finalment després de fer votacions els noms guanyadors han estat Cerberus i Vulcà. Com es pot veure en la fotografia tots els noms tenen referents clàssics i relació amb el món dels morts; així com Persèfone que va ser segrestada per Plutó o Cerberus que era el gos de tres caps que vigilava les portes de l’infern.
Plutó vist des d’un satèl·lit
Plutó, d’Agostino Carracci
Gràfica de les votacions pel nom de les llunes de Plutó
Per cert, sabeu qui va posar el nom de Plutó? El 14 de març de 1930 Venetia Burney, una nena d’11 anys, va suggerir el nom de Plutó per l’enigmàtic cos celeste que s’acaba de descobrir, i que es va convertir en el novè planeta del nostre sistema solar.Va ser en un esmorzar a la casa d’Oxford amb el seu avi Falconer Madan, un bibliotecari jubilat, quan va cridar la seva atenció un article a The Times que assenyalava que el congelat planeta recentment trobat encara no tenia nom. Interessada en els mites grecs i romans, la jove va suggerir que Plutó, el déu romà del món subterrani que es podia fer invisible, seria un bon nom per a aquest desconegut planeta. L’avi de la nena va consultar la proposta amb un mic seu que era astrònom i al final van optar per posar-li Plutó al que actualment és un planeta nan.
Nous noms per a dos mons gelats: les llunes de Plutó, Cèrber i Vulcà
El planeta nan, Plutó, que va nèixer al 1930 i va morir al 2006, no deixa de donar sorpreses: 1978 es va descobrir Caront, una gran lluna que orbitava al voltant seu. I el 2005 van aparèixer dues llunes més: Nix i Hidra. El 20 de juliol de 2011 es va descobrir una altra lluna més, i un any després, l’11 de juliol de 2012, es donava a conèixer el descobriment de la cinquena. Aquestes últimes llunes descobertes tindran d’aquí poc nom definitiu gràcies a un concurs per decidir els noms que es va fer per Internet.
La iniciativa venia del SETI Institute i de Mark Showalter, representant a l’equip que va descobrir aquestes llunes. Van organitzar la web: www.plutorocks.com per fer una llista de noms possibles i després es va demanar a als interessats que votessin entre els noms seleccionats.
Plutó i les seves llunes
Ceres:
Ceres és el planeta nan més petit del Sistema Solar i l’únic situat en el cinturó d’asteroides, (entre Mart i Júpiter), de fet durant molt temps fou classificat com a asteroide. Ceres té un nucli rocós i un mantell de gel. El seu nom és en honor a la deessa Ceres (en grec Δημήτηρ). Era la deessa de l’agricultura, les collites i la fecunditat. El seu germà Júpiter, enamorat de la seva bellesa, va engendrar amb ella Prosèrpina.
Ceres vist des d’un satèl·lit
Estàtua de Ceres al Museu del Louvre de París
Eris:
Eris es troba situat més lluny que la òrbita de Neptú i és el planeta nan més gran que s’ha descobert (és més gran que Plutó). En un principi la NASA el va classificar com a desè planeta però després la Unió Astronòmica Internacional el ca classificar com a planeta nan junt amb Plutó i Ceres. La seva superfície és d’un color blanquinós uniforme degut a que està compost per metà i hidrogen. El seu nom prové de la deessa grega Ἔρις, que era la deessa de la discòrdia i la baralla.
Eris vist des d’un satèl·lit
Imatge atenenca d’Eris, del segle VI aC.
Sabíeu que els dies de la semana estan relacionats amb els planetes i la mitologia?
L’any 321 dC, l’emperador Constantí I el Gran va implantar la setmana de set dies, copiada del calendari lunar jueu: diumenge, dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte. A més, va decretar que diumenge (Dies Solis) fos dia de descans per adorar Déu. El diumenge era el primer dia de la setmana. El van anomenar Solis Dies o dia del Sol, identificat amb el déu Apol·lo o amb Hèlios. Posteriorment el van anomenar Dominicus Dies (Dia del Senyor) per acontentar a pagans i cristians alhora. El dilluns era el segon dia de la setmana, estava consagrat a la lluna o Diana (en grec Àrtemis), germana d’Apol·lo. El dimarts era el dia del déu Mart (Ares, en grec), ells l’anomenaven Martis Dies. El dimecres era el dia consagrat al déu Mercuri (Hermes en grec). El dijous era l’anomenat Iovis Dies o dia de Júpiter (Zeus en grec). El divendres era el dia de Venus (en grec, Afrodita) o Veneris Dies. El dissabte era l’últim dia de la setmana, i estava consagrat al déu Saturn (Cronos, en grec) o Saturni Dies. El cristianisme va substituir dies Saturni per dies sabbatum per influència del Sabbath jueu.
APOD
