Astronomia

Etimologia

L’astronomia és la ciència que estudia l’univers i els cossos celestes o astres, així com els ses moviments posicions i la seva constitució. la paraula astronomia prové del mot grec άστρονομία (astronomia), combinació dels mots άστρον, que significa estrella, i νόμος, que significa llei.

Què en sabien els antics?

Antiga Grècia

Els grecs van idear un cosmos que tenia forma esfèrica, i en el que el centre l’ocupava un cos igni (del llatí ignius, que vol dir “de foc”) i al seu voltant giraven la Terra, la Lluna, el Sol i cinc planetes . Per tant en total eren nou cossos però per completar el nombre deu, que per als grecs era sagrat, havien inventat un cos, la Anti-Terra (era invisible i se situava darrere el sol). Quan la Anti-Terra passava davant del sol tenia lloc la nit, mentre que quan ho feia la Terra tenia lloc el dia. Els cossos descrivien, segons els grecs, òrbites circulars. També van descobrir que la Terra, a més del moviment de rotació, té un moviment de translació al voltant del Sol, però aquesta idea no va aconseguir prosperar en l’edat mitjana, que es van aferrar a la idea que la Terra era el centre de l’Univers.

Eudoxe de Cnidos va proposar la teoria de les esferes homocèntriques (que tenen el mateix centre). Per comprendre el moviment dels planetes, va recrear el Sistema Solar construint un model d’esferes homocèntriques que representaven els estels fixos, la Terra, els planetes coneguts, el Sol i la Lluna. Els “estels fixos” eren tots aquells cossos que semblaven moure’s però sense perdre les seves posicions inicials. La resta eren “planetes”: en aquell moment es consideraven “planetes” la Lluna i el Sol, a més de cinc planetes (Saturn, Júpiter, Mart, Venus i Mercuri). El seu model cosmològic afirmava que la Terra era el centre de l’univers i la resta de cossos celestes l’envoltaven fixats a un total de vint-i-set esferes.

En aquest model es va basar Aristòtil per desenvolupar el seu propi model cosmològic. Ell va presentar un model amb 54 esferes. Hiparc va reduir el nombre d’esferes a set, una per cada planeta, i va proposar la teoria geocèntrica, segons la qual la Terra es trobava en el centre, mentre que els planetes, el Sol i la Lluna giraven al seu voltant.

Claudi Ptolomeu va adoptar i desenvolupar el sistema d’Hiparc. Ell, però, va necessitar vuitanta cercles per explicar els moviments aparents del cel. La seva teoria geocèntrica va ser el que es va adoptar durant l’edat mitjana fins al Renaixement.

En els primers temps de la història de Grècia es considerava que la terra era un disc en el qual al centre es trobava l’Olimp (en la mitologia l’Olimp era la llar dels déus) i al voltant seu l’Oceanos (el mar universal). Les observacions astronòmiques tenien com a fi servir com a guia per als agricultors de manera que es va treballar intensament en el disseny d’un calendari que fos útil per a aquestes activitats. “L’Odissea” d’Homer ja es refereix a constel·lacions com l’Óssa Major i Orió, i descriu com les estrelles poden servir de guia en la navegació. L’obra “Els treballs i els dies” d’Hesíode informa sobre les constel·lacions que surten abans de l’alba en diferents èpoques de l’any, per indicar el moment oportú per llaurar, sembrar i recol·lectar. Les aportacions científiques gregues més importants van ser les dels filòsofs Tales de Milet i Pitàgores, però no es conserva cap dels seus escrits. Fins i tot s’ha dit que Tales de Milet va predir un eclipsi total de Sol el 28 de maig de 585 aC. Un altre àstronom important va ser un altre grec, Aristarc de Samos. Creia que els moviments celestes es podien explicar mitjançant la hipòtesi que la Terra gira sobre el seu eix un cop cada 24 hores i que juntament amb els altres planetes gira entorn del Sol. Aquesta explicació va ser rebutjada per la majoria dels filòsofs grecs que imaginaven a la Terra com un globus immòbil al voltant del qual giren els altres cossos celestes. elles es mouen en òrbites circulars perfectes.

Sistema de Ptolomeu

Antiga Roma

L’imperi Romà, va donar poc o cap impuls a l’estudi de les ciències. Roma era una societat pràctica que respectava la tècnica però considerava la ciència tan poc útil com la pintura i la poesia.Els coneixements astronòmics durant aquest període són els que ja es coneixien en l’època grega, és a dir, algunes teories geocèntriques (Aristòtil) i l’existència de planetes com Venus, Mart, Júpiter i Saturn,i la Lluna. Però va destacar un filòsof romà anomenat Lucreci, del segle I aC, i en la seva famosa obra “De Rerum Natura”, en la qual trobem una concepció de l’Univers molt propera a la moderna, en alguns sentits. Segons Lucreci, la matèria estava constituïda d’àtoms i aquests xocaven constantment i formaven els planetes i quan se separaven els destruïen. Ell creia que a part de la Terra hi havia altres mons, tot i que ell considerava a la Terra com un planeta pla que es trobava dins d’una esfera. Però tots la majoria de coneixements astronòmics de l’època que es trobaven en llibres de la Biblioteca d’Alexandria, van ser destruïts i cremats per cristians fanàtics.

La Musa Urània i l’astronomia