El Sol

Publicat el 22 març 2013 per balart.andrea0920

És l’estrella més propera a la Terra i el major element del sistema solar.  El Sol és també la nostra principal font d’energia, que es manifesta, sobretot, en forma de llum i calor. Conté més del 99% de tota la matèria del Sistema Solar i exerceix una forta atracció gravitatòria sobre els planetes que els fa girar al seu voltant.  El Sol es va formar fa 4.500 milions d’anys i té combustible per a 5.000 milions més. Després, començarà a fer-se més i més gran, fins convertir-se en una gegant vermella. Finalment, s’enfonsarà pel seu propi pes i es convertirà en una nana blanca, que pot trigar un trilió d’anys a refredar-se.

El Sol

A la mitologia grega, el déu Hèlios, fill d’Hipèrion i Tia, era la divinitat que representava el Sol i qui conduïa el carro solar tirat per quatre cavalls que llançaven foc i que portaven calor i lluminositat a tota la Terra. Posteriorment, els cavalls van rebre fogosos noms: Flegont (‘ardent’), Aeton (‘resplendent’), Pirois (‘igni’) i Eoo (‘alba’). A aquest déu se’l representa amb una aurèola ardent al cap. Helios tenia el seu palau a Orient, d’on partia amb el seu carro tots els dies per recórrer la volta celeste. Al vespre, a l’extrem Occident, arribava a l’Oceà, que segons els antics era un riu que envoltava la Terra. A través d’aquest arriba de nou al seu palau a Orient per començar al dia següent una altra vegada el seu viatge.

En el seu moment de descans després de la feina, s’aturava a l’illa de Rodes, on amb la bella Rode va tenir set fills, als quals va inculcar la professió de l’Astronomia. Aquest mite va fer que els habitants de l’illa homenatgessin el déu amb una estàtua colossal (El Colós de Rodes). A mesura que la seva edat avançava, Hèlios ja no disposava de la força necessària per conduir el carro de foc, raó per la qual va intentar traslladar les seves tasques al seu fill Faetont, però l’irreflexiu jove fantasià amb assolir la velocitat del llamp en les seves obligacions i va incendiar la Terra. Finalment, les seves tasques van ser posteriorment realitzades pel déu Apol·lo, fill de Zeus.

A aquest déu està consagrat el primer dia de la setmana: Solis dies (dia del Sol). Els cristians van canviar el nom d’aquest dia pel de Dominique dies (= diumenge, “dia del Senyor”).  En alguns idiomes la paraula per a designar al “diumenge” prové de l’antiga denominació Solis dies (“dia del Sol”), com per exemple l’alemany (Sonntag), l’anglès (sunday) o l’islandès (sunnudagur).

Però a més l’heli  també és un element químic, el nombre atòmic és el 2 i el seu símbol He. És un gas noble. És a dir, és inert (no reacciona) i igual que aquests, és un gas monoatòmic incolor i inodor que compta amb el menor punt d’ebullició de tots els elements químics i només pot ser solidificat sota pressions molt grans.El descobriment d’aquest element es va produir en 1868. Durant un eclipsi solar que es va produir aquell any, l’astrònom francès Pierre Janssen va observar una línia espectral groga a la llum solar que fins a aquell moment era desconeguda. Norman Lockyer va observar el mateix eclipsi i va proposar que aquesta línia era produïda per un nou element, que va anomenar heli.

El colós de Rodas

Capes del Sol:

Des de la Terra només veiem la capa exterior, la fotosfera, que té una temperatura d’uns 6.000 º C, amb zones més fredes que anomenem taques solars. El Sol es pot dividir en capes concèntriques. De dins a fora són:

– Nucli: és la zona del Sol on es produeix la fusió nuclear a causa de l’alta temperatura, és la zona que gener l’energia del Sol.

–Zona radiativa: les partícules que transporten l’energia (fotons) intenten escapar a l’exterior en un viatge que pot durar uns 100.000 anys pel fet que aquests fotons són absorbits contínuament i enviats en una altra direcció diferent de la que tenien.

– Zona convectiva: en aquesta zona es produeix el fenomen de la convecció, és a dir, columnes de gas calent pugen fins a la superfície, es refreden i tornen a baixar.

– Fotosfera: és una capa prima, d’uns 300 km, que és la part del Sol que nosaltres veiem a la superfície. La fotosfera  irradia llum i calor a l’espai. La temperatura d’aquesta capa és d’uns 5.000 ° C.

– Cromosfera: només pot ser vista en la totalitat d’un eclipsi de Sol. És de color vermellós, de densitat molt baixa i de temperatura altíssima.

– Corona: capa de gran extensió, de temperatures altes i de baixíssima densitat. Està formada per milers de gasos i gegantins camps magnètics que varien la seva forma constantment.

Capes del Sol

La Heliosfera

La Heliosfera és una bombolla que el vent solar produeix a l’espai. El vent solar s’allunya del Sol en totes direccions a velocitats que, a prop de la  Terra, arriben a gairebé 1,7 milions de quilòmetres per hora. A una certa distància del Sol, molt més enllà de l’òrbita de Plutó, aquest vent s’alenteix en col·lidir amb els gasos que formen la matèria interestel·lar.

Heliosfera, foto feta pel Voyager 1

Eclipsi Solar

Hi ha un eclipsi solar quan la Lluna s’oculta del Sol, des del punt de vista de la Terra. Això només pot passar durant la lluna nova. Com a mínim ocorren dos eclipsis solars anualment, tot i que aquest nombre pot arribar fins a cinc. Tanmateix, d’aquests només dos, com a màxim, poden ser totals. Existeixen tres tipus d’eclipsi solar:

– Parcial: la Lluna no cobreix per complet el disc solar.

– Total: des d’una franja en la superfície de la Terra, la Lluna cobreix totalment el Sol.

– Anul·lar: passa quan el diàmetre de la Lluna és menor que el solar, de manera que a la fase màxima, és visible un anell del disc del Sol.

Quan hi ha un eclipse solar, el Sol no s’ha de mirar directament ja que que la intensa radiació danya la retina dels nostres ulls. A més, la seva sensació és insuportable per als nostres ulls. Per veure un eclipse es pot utilitzar un telescopi, un projector solar, etc.

Eclipsi solar

Com veien els grecs els eclipsis?

En temps antics els eclipsis totals de Sol van ser sempre considerats com una cosa negativa que anunciava calamitats. La fascinació que exerceixen avui dia aquests fenòmens és tan gran com llavors era el terror que provocaven. Eren un signe de mala estrugança, ja que per ells el Sol era el que emanava la vida a la Terra, gràcies a la seva llum i calor. La pèrdua del Sol, encara que tan sols fos per uns minuts, era entès com l’aparició del caos sobre l’ordre celeste, i això només podia significar un estat de calamitat al món.

Heròdot d’Halicarnàs, que va viure entre 485-420 aC, va escriure dues referències a l’eclipsi de l’any 585 aC a Històries:

“Va tenir lloc una guerra entre els lidis i els medes durant cinc anys, en què moltes vegades els medes van vèncer als lidis i moltes els lidis als medes. Dins d’ella fins i tot van portar a terme una batalla de nit: en el sisè any, iniciat el combat, els va esdevenir que, començada la batalla, el dia de sobte es va fer nit. Tales de Milet havia predit als jonis que succeiria aquesta mutació del dia. Els lidis i els medes, quan van veure que es feia de nit en lloc de dia, van posar fi a la batalla i de manera especial es van apressar també tots dos a que es fes la pau entre ells.”

El Sol registra tres erupcions colosals en 24 hores

El Sol va registrar la nit del 13 maig 2013 una tercera erupció colossal en menys de 24 hores com a part de la tempesta solar més poderosa en el que va d’any, segons va informar el Centre de Previsió Meteorològic Espacial. La tercera erupció va culminar a les 01.11 (GMT) de dimarts 14  i va emetre una flamarada solar del tipus X3.2, una de les més fortes que pot llançar l’estrella, segons els astrònoms. Les altres dues erupcions van ocórrer de la nit de diumenge a dilluns, totes originades en una taca molt activa situada al costat esquerre de la cara del Sol oposada a la Terra. Quan aquestes erupcions ocorren en la direcció de la Terra, les tempestes solars de classe X poden ser perilloses per als astronautes i els satèl·lits en òrbita, i interfereixen en les comunicacions.

Erupcions captades per la Nasa

Publicat dins de Astres, Espai, General, Mitologia | Etiquetat com a , , | 24 comentaris

Creu del Sud

Publicat el 22 març 2013 per balart-irina1120

La Creu del Sud és la més petita de les 88 constel·lacions modernes, però també una de les més famoses. Es troba tocant a la constel·lació Centaure mentre al seu sud hi ha la constelació de la Mosca. És útil per a la orientació ja que permet determinar el punt cardinal sud. L’estrella més brillant de la Creu del Sud és Acrux (també anomenada α Crucis), que vol dir “el peu de la creu”. Els grecs antics la van crear com a part del Centaure, però va ser definida com a independent al segle XVI, després de l’expedició de Amerigo Vespucci a Sud-amèrica el 1501. És una constel·lació tan important que diversos països la porten en les seves banderes. El seu nom en llatí és Crux (Σταυρός του Νότου, en grec). Aquesta constel·lació no té un origen mitològic grec ni romà. Els grecs l’havien inclós en la constel·lació del Centaure.

Constel·lació de la Creu del Sud

Representació de la constel·lació de la Creu del Sud

Bandera d’Austràlia amb la Creu del Sud

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic, Mitologia | Etiquetat com a | 1 comentari

Fletxa

Publicat el 22 març 2013 per balart.andrea0920

És una petita constel·lació boreal de l’hemisferi nord que limita al nord amb Guineueta, a l’est amb Hèrcules, al sud amb Àguila i a l’oest amb Dofí. És visible durant els mesos de maig fins a novembre. La seva estrella més brillant és Gamma Sagittae. El seu nom ve del llatí Sagitta (en grec, Βέλος).

Constel·lació de la Fletxa

Representació de la constel·lació de la Fletxa

Encara que hi ha algunes indicacions que podrien suggerir relacions d’aquest constel·lació amb Cupido, Hèrcules i Apol·lo, i fins i tot que podria ser una fletxa disparada per Sagitari, “l’arquer”, no hi ha una mitologia definida per aquesta constel·lació, encara que era ja ben coneguda pels grecs.

Arc amb una fletxa

 

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic, Mitologia | Deixa un comentari

Rellotge

Publicat el 21 març 2013 per balart-irina1120

El Rellotge fou anomenada originalment Horologium Oscillitoriumper l’Abbé Nicolas Louis de Lacaille, en honor del rellotge de pèndol, de Christiaan Huygens. És una de les constel·lacions situades més al sud, dins una regió del cel d’estels molt febles, sent les seves estrelles també molt tènues. L’estrella més brillant de la constel·lació del Rellotge és α Horologii. Aquesta estrella és una gegant vermella deu vegades més gran que el Sol i està fusionant en aquest moment el seu Heli en carboni i oxigen.  La constel·lació del Rellotge limita al nord i a l’est amb Eridà, al sud i a l’est amb Hidra mascle i a l’oest amb Reticle i Burí. El seu nom ve del llatí Horologium (‘Ωρολόγιον, en grec). Atès que va ser inventada al segle XVII, i no va ser visible per als pobles de la Mediterrània, no hi ha mitologia anterior associada a aquesta constel·lació.

Constel·lació del Rellotge

Representació de la constel·lació del Rellotge

Rellotge

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic | Deixa un comentari

Reticle

Publicat el 21 març 2013 per balart.andrea0920

És una petita constel·lació austral de l’hemisferi sud que limita al nord amb Rellotge, al sud amb Hidra i a l’oest amb Orada. És visible des de l’hemisferi sud durant gran part de l’any. L’estrella més brillant d’aquesta constel·lació és Alfa Reticuli. El seu nom ve del llatí Reticulum (en grec, Δίκτυον).

Constel·lació del Reticle

reticulum.JPG

Representació de la constel·lació del Reticle

La constel·lació del Reticle la va descobrir el professor d’astronomia Isaac Habrecht II el 1621.  Al principi se li va donar el nom de Rombe, ja que les seves quatre estrelles més brillants, dibuixavem sobre el cel una figura d’aquest tipus. Però l’astrònom francès Nicolas Louis de La Caille, al segle XVIII, la va anomenar la constel·lació del Reticle en honor al reticle ocular del telescopi.

Reticle ocular d’un Telecopi



 

 

Publicat dins de Constel·lacions, General, Lèxic | Etiquetat com a | 1 comentari

La Lluna

Publicat el 20 març 2013 per balart-irina1120

La Lluna és l’únic satèl·lit natural de la Terra. El seu diàmetre és d’uns 3.476 km, aproximadament una quarta part del de la Terra. La massa de la Terra és 81 vegades més gran que la de la Lluna. En canvi, la densitat mitjana de la Lluna és de només les tres cinquenes parts de la densitat de la Terra. La Lluna orbita la Terra a una distància mitjana de 384.403 km i a una velocitat mitjana de 3.700 km / h. Completa la seva volta a la Terra, seguint una òrbita el·líptica. Per canviar d’una fase a una altra similar, la Lluna necessita 29 dies. Com triga a fer una volta sobre el seu eix el mateix temps que a fer una volta al voltant de la Terra, sempre ens mostra la mateixa cara. Encara que sembla brillant, només reflecteix en l’espai el 7% de la llum que rep del Sol.

La Lluna

El mite de la Lluna:

En la mitologia grega, Selene és la personificació de la Lluna. És filla dels titans Hipèrion i Tia, i germana d’Hèlios, el Sol, i d’Eos, l’Aurora. Se solia representar com una dona jove i bella, que recorria el cel en un carruatge de plata tirat per dos cavalls. Selene tenia molts amors. Amb Zeus va tenir una filla, Pandia. Quan era a Arcàdia va ser amant del déu Pan, qui li havia regalat una manada de bous blancs. No obstant això, la seva història més coneguda és la que comparteix amb Endimió, pastor de Cària. Una nit d’estiu, després de cuidar els seus ramats, Endimió es va refugiar en una gruta a la muntanya Latmos per descansar. La nit era clara, i al cel Selene passejava en el seu carruatge. La llum de la lluna va entrar a la cova, i així Selene va poder veure el jove adormit. Des del moment en què la deessa el va mirar es va enamorar d’ell. Va baixar llavors del cel, i Endimió va ser despertat pel soroll dels llavis de Selene sobre els seus.

Tota la caverna estava il·luminada per la llum platejada de la Lluna. Davant seu, Endimió va veure la deessa brillant, i entre els dos va néixer una gran passió. Selene va pujar després a l’Olimp, i va pregar a Zeus que concedís al seu estimat la realització d’un desig, i el Senyor de l’Olimp va acceptar. Endimió, després de meditar-ho, va demanar el do de l’eterna joventut, i poder dormir en un somni perpetu, del qual només despertaria per rebre Selene. Zeus li va concedir la seva petició. Des de llavors, Selene visita el seu amant adormit a la caverna de la muntanya. D’aquest amor van néixer cinquanta filles, i en diverses versions també fill de Selene i d’Endimió va ser Naxos, l’heroi de l’illa de Naxos.

Selene i Endimió

Les fases de la Lluna

En la fase de la Lluna nova,  la Lluna està entre la Terra i el Sol i per tant no la veiem. En el quart creixent, la Lluna, la Terra i el Sol formen un angle recte, de manera que es pot observar en el cel la meitat de la Lluna, en el seu període de creixement. La Lluna plena és quan la Terra se situa entre el Sol i la Lluna, aquesta rep els raigs del sol a la cara visible, per tant, es veu completa. Finalment, en el quart menguant els tres cossos tornen a formar un angle recte, de manera que es pot observar en el cel l’altra meitat de la cara lunar.

Les fases de la Lluna són les diferents il·luminacions que presenta el nostre satèl·lit en el curs d’un mes. L’òrbita de la terra forma un angle de 5 º amb l’òrbita de la lluna, de manera que quan la lluna es troba entre el sol i la terra, un dels seus hemisferis, el que nosaltres veiem, queda a la zona fosca, i per tant, queda invisible en la vista: a això en diem Lluna nova. A mesura que la lluna segueix el seu moviment de translació, va creixent la superfície il·luminada visible des de la terra, fins que una setmana més tard arriba a mostrar-nos la meitat del seu hemisferi il·luminat, és l’anomenat quart creixent. Una setmana més tard percebem tot l’hemisferi il·luminat: és l’anomenada Lluna plena. A la setmana següent, la superfície il·luminada comença a decréixer o minvar, fins arribar a la meitat: és el quart minvant. Al final de la quarta setmana arriba a la seva posició inicial i desapareix completament de la nostra vista, per tornar a començar un nou cicle.

Fases de la Lluna

Els eclipsis lunars

Un eclipsi lunar consisteix en el pas d’un satèl·lit planetari, com la Lluna, per l’ombra projectada pel planeta, de forma que la il·luminació directa del satèl·lit per part del Sol s’interromp. Tenen lloc únicament prop de la fase de lluna plena, i poden ser observats des d’àmplies zones de la superfície terrestre, particularment de tot l’hemisferi que no és il·luminat pel sol, sempre que la Lluna estigui per sobre de l’horitzó.

Normalment la desaparició de la Lluna no és total; el seu disc queda il·luminat per la llum dispersada per l’atmosfera terrestre i adquireix un to vermellós. L’ombra total o parcial produïda per la terra queda envoltada per una regió d’ombra parcial anomenada penombra. En les etapes inicials i finals de l’eclipsi lunar, la Lluna entra en penombra. Depenent de si la lluna entra o no completament en zona d’ombra es poden distingir els eclipsis totals de Lluna, quan el satèl·lit se submergeix completament en l’ombra, els eclipsis parcials de Lluna, quan penetra només en part i només una part de la superfície lunar és visiblement enfosquida, i els eclipsis de penombra, quan la Lluna passa només a través del con de penombra, difícilment perceptibles a primera vista i únicament evidents mitjançant adequades tècniques fotogràfiques.   Els eclipsis de Lluna només s’originen dues vegades a l’any.

Eclipsi de Lluna

La predicció dels eclipses a l’antiga Grècia

Segons estudis publicats a la revista científica Nature, els astrònoms grecs del segle II abans de Crist tenien l’habilitat de predir amb moltíssima precisió els futurs eclipsis. Com que els eclipsis es repeteixen, segons el cicle de Saros, cada 19 anys, els grecs  anotaven en una roda dentada anomenada Antiquitera que indicava si eren solars o lunars i a quina hora es podrien produir. Aquest sistema Antiquitera va ser descobert el 1900 per un pescador d’esponges entre les restes d’un naufragi no molt lluny de la costa de l’illa grega d’Antiquitera, entre Citera i Creta, la seva datació aproximada és el 87 aC encara que altres recerques més recents el situen entre el 150 aC i el 100 aC.

Alguns historiadors hipotitzen que la màquina trobada a la nau romana naufragada, podia ser part d’un tresor saquejat de l’illa de Rodes i que es dirigiria a Roma per una celebració organitzada en honor de Juli Cèsar. És un dels primers mecanismes d’engranatges conegut, i es va dissenyar per poder seguir el moviment dels cossos celestes. D’acord amb les reconstruccions realitzades, es tracta d’un mecanisme que usa engranatges diferencials, la qual cosa és sorprenent atès que els primers casos coneguts fins al seu descobriment són del segle XVI. Aquest sistema podia predir les posicions de tots els cossos celestes coneguts a l’època. El mecanisme servia també per fixar amb exactitud la celebració dels Jocs Olímpics a l’antiguitat. L’interior de l’artefacte té una inscripció que indica Nèmea en referència a un dels jocs que van ser més importants, i Olímpia. Amb aquests dials es fixava amb precisió l’última lluna plena més pròxima al solstici d’estiu cada quatre anys, data en la qual s’iniciaven els jocs.

Imatge original del mecanisme d’Antiquitera

El primer home en trepitjar la Lluna

Un petit pas per a un home, Neil Armstrong, i un gran pas per a la humanitat, especialment per als nord-americans, que quan van posar els peus a la Lluna, fa 40 anys i van passar al davant de la Unió Soviètica en l’anomenada “carrera de l’espai”. I no per qüestions científiques, sinó per estratègia militar. El 20 de juliol del 1969 els EUA van clavar la bandera de barres i estrelles a la superfície de la Lluna, una bandera que simbolitzava el pes de la seva força militar respecte a l’antiga Unió Soviètica. Mai més des de llavors la NASA, l’agència espacial nord-americana, ha tornat a disposar de tanta dotació pressupostària com en aquella operació. De fet, els viatges a la Lluna es van deixar de fer davant la perplexitat de la comunitat científica, que veia frustrats els seus projectes d’investigació. Al 1962, Neil Armstrong va ser seleccionat per la NASA com a astronauta. El segon i últim vol espacial d’Armstrong va ser com a comandant de l’Apol·lo 11 aterrant a la Lluna el 20 de juliol de 1969. En aquesta missió, Armstrong i Buzz Aldrin van descendir del mòdul lunar i va passar-se 2 hores i mitja explorant mentre Michael Collins es quedava al mòdul de comandament. La missió Apollo 11 va ser llançada des del Centre espacial John F. Kennedy, Florida el 16 de juliol del 1969.

L’aterratge a la superfície de la Lluna va succeir a les 20:17:39 el 20 de juliol de 1969. Les primeres paraules que Armstrong va dirigir de manera intencional al Control de Missió i el món de la superfície lunar van ser: “Houston, aquí base Tranquilitat. L’àguila ha aterrat”. Quan Armstrong va trepitjar per primera vegada la superfície de la Lluna va dir la famosa frase de “Un petit pas per l’home i un gran pas per a la humanitat”. La tripulació de l’Apollo 11 va retornar a la Terra el 24 de juliol del 1969 aconseguint el reconeixement mundial per la seva fita.Tot i les evidències de que es Armstrong va trepitjar la Lluna alguns científics creuen que va ser tot una farsa de la NASA per poder passar davant d’Estats Units, ja que la bandera dels Estats Units undejava, i segons ells a la Lluna no hi ha vent; també que la petjada d’Armstrong tindria que ser menys profunda ja que el seu pes a la Luna és menor que a la Terra.

Neil Armstrong sobre la superfície de la Terra

Rússia preveu viatjar a la Lluna el 2015

Els russos tornen a voler la Lluna. El 2015 pretenen enviar a l’espai la sonda no tripulada Lluna-Glob, amb l’objectiu d’estudiar l’exosfera del satèl·lit i realitzar estudis astrofísics. A més, la sonda comptarà amb un robot per recollir mostres de sòl i buscar aigua a la superfície lunar. Des de 1970 els russos no havien llançat una sonda al satèl·lit terrestre. L’objectiu final de la missió és posar les primeres pedres per a la tornada de l’home a la lluna, que l’agència espacial russa preveu per al 2020, després de construir una estació permanent.

Tot i que Rússia va guanyar els primers combats de la Guerra Freda per la conquesta espacial, amb la primera sonda a la lluna el 1959 i el primer home a l’espai, els nord-americans es van apuntar la victòria més definitiva fins al moment, amb el passeig lunar de Neil Amstrong i l’Apol·lo 11. Però Rússia està disposada a venjar-se. Malgrat l’últim fracàs rus, la fallida conquesta de Mart amb l’estació Fobos Grunt el 2011, segueixen la carrera amb nou objectiu. La Lluna serà prioritat en aquest període. De fet, Rússia té un altre projecte juntament amb l’Índia per enviar la sonda Lluna Resource, una plataforma amb un equip de perforació. Índia aportarà a la missió el coet portador i el vehicle lunar Rover, que serà dipositat a la superfície de la Lluna per un mòdul de descens rus.

Fotografia de la Lluna

Sant Joan la nit més curta de l’any?

Malgrat que la nit de Sant Joan és la que popularment es coneix com la més curta de l’any, no és així, la nit més curta va ser la del 21 de juny, coincidint amb el solstici d’estiu. Sí que és cert que, en un primer moment, la nit de Sant Joan va ser la més curta. La raó és simple: l’any terrestre no dura exactament 365 dies. Cada quatre anys s’afegeix un any de traspàs per corregir aquest error. Però aquest no queda del tot corregit i per això, a poc a poc, els solsticis es van avançant. El 23 de juny és el dia en què els pobles han celebrat sempre el solstici d’estiu, que és el moment de l’any en què el Sol està en el seu punt més alt, en el zenit; en el moment de l’any en què el Sol és visible per més espai de temps i, per tant el moment de l’any en què el Sol ha escalfat més temps la Terra. Sant Joan és conegut popularment com el dia més llarg de l’any ja que a partir d’aquest els dies els dies es fan més curts i calorosos. El 21 de juny, vam viure el Solstici d’Estiu 2013. L’eix de rotació de la Terra es va trobar amb una inclinació màxima apuntant el nostre hemisferi cap al Sol. D’aquesta manera, a l’hemisfeferi nord aquest dia va ser el més llarg de l’any (amb un màxim de 24 h de llum al cercle polar Àrtic).

Per Sant Joan la gent acostuma a menjar coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se’n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, cosa que es podria relacionar amb alguna mena d’antic ritus solar. El costum de menjar coques per Sant Joan té a veure amb el culte al sol i també amb la superstició: es diu que cal menjar-ne per tenir bona sort.  A l’antiguitat, els romans sortien a collir la berbena (el gram negre) d’on la festa pren el nom. Aquesta herba proporcionava riqueses i ventura a qui la poseia.

Nit de Sant Joan

 

La Lluna plena més gran dels últims 18 anys

A partir del 19 de març vam poder gaudir d’una lluna especialment grossa i brillant. La lluna plena del 19 de març va coincidir amb el fet que el satèl·lit es trobava en el punt més proper a la Terra. Això va fer que la Lluna plena fos un 14% més gran i un 30% més brillant que les que es produeixen quan la distància entre la Terra i el satèl·lit és màxima. Aquest fet succeeix, aproximadament, cada 18 anys. El 22 de juny la Lluna plena va tornar a aparèixer tan grossa i brillant com l’última vegada. La fase plena exacta (23 de juny de 2013 a les 11:32 TU) va tenir lloc poc abans que assolís el perigeu, és a dir, el punt més proper a la Terra de l’òrbita lunar.

La Lluna plena a Grècia

Mapa lunar

Aquest mapa lunar, de l’observatori ARVAL, ens mostra la infinitat de mars, muntanyes i cràters que té la Lluna. Curiosament la majoria dels noms de tots ells són en llatí i la majoria tenen relació amb la mitologia.

Mapa lunar

Nord:
1-  Mare Frigoris (Mar del Fret)
2-  Mare Imbrium (Mar de les plujes)
3-  Sinus Aestuum (Bahia del bull)

Nord-est:
4-  Sinus Medii (Bahia del Centre)
5-  Mare Vaporum (Mar dels Vapors)
6-  Mare Serenitatis (Mar de la Serenitat)
7-  Mare Tranquillitatis (Mar de la Tranquilitat)
8-  Mare Crisium (Mar de les Crisis)
17-  Lacus Somniorum (Llac del Son)
18-  Palus Somnii (Casa del son)
19-  Mare Anguis (Mar de les Serps)
20-  Mare Undarum (Mar de les Onades)

Sud-est:
9-  Mare Fecunditatis (Mar de la Fecunditat)
10-  Mare Nectaris (Mar del Nèctar)
21-  Mare Spumans (Mar de la Espuma)

Sud-oest:
11-  Mare Nubium (Mar dels Núvols)
12-  Mare Humorum (Mar de la Humitat)
13-  Mare Cognitum (Mar Conegut)
22-  Palus Epidemiarum (Casa de les Malalties)

Oest:
14-  Oceanus Procellarum (Oceà de las Tormentes)

Nord-oest:
15-  Sinus Roris (Bahia de la Rosada)
16-  Sinus Iridum (Bahia de l’Arc  Iris)

Monts:

Nord-est:
23-  Montes Alpes
24-  Vallis Alpes (Vall Alpino)
25-  Montes Caucasus
26-  Montes Apenninus
27-  Montes Haemus
28-  Montes Taurus

Sud-est:
29-  Montes Pyrenaeus

Sud-oest:
30-  Rupes Recta (Muralla Recta) [Falla Geològica]
31-  Montes Riphaeus

Nord-oest:
32-  Vallis Schröteri (Valle de Schröter)
33-  Montes Jura

Cràters:

Nord-ese:
34-  Crater Aristòtil
35-  Crater Cassini
36-  Crater Eudoxus
37-  Crater Endymion
38-  Crater Hércules
39-  Crater Atlas
40-  Crater Mercurius
41-  Crater Posidonius
42-  Crater Zeno
43-  Crater Le Monnier
44-  Crater Plinius
45-  Crater Vitruvius
46-  Crater Cleomedes
47-  Crater Taruntius
48-  Crater Manilius
49-  Crater Arquímedes
50-  Crater Autolycus
51-  Crater Aristillus

Sud-est:
52-  Crater Langrenus
53-  Crater Goclenius
54-  Crater Hypatia
55-  Crater Theophilus
56-  Crater Rhaeticus
57-  Crater Stevinus
58-  Crater Ptolemaeus
59-  Crater Walter

Sud-oest:
60-  Creter Tycho
61-  Crater Pitatus
62-  Crater Schickard
63-  Crater Campanus
64-  Crater Bulliadus
65-  Crater Fra Mauro
66-  Crater Gassendi
67-  Crater Byrgius
68-  Crater Billy
69-  Crater Crüger
70-  Crater Grimaldi
71-  Crater Riccioli

Nord-oest:
72-  Crater Kepler
73-  Crater Aristarchus
74-  Crater Copernicus
75-  Crater Pytheas
76-  Crater Eratosthenes
77-  Crater Mairan
78-  Crater Timocharis
79-  Crater Harpalus
80-  Crater Platon


Publicat dins de Actualitat, General, Lèxic, Mitologia, Satèl·lits | Etiquetat com a , , | 15 comentaris