El Sol

És l’estrella més propera a la Terra i el major element del sistema solar.  El Sol és també la nostra principal font d’energia, que es manifesta, sobretot, en forma de llum i calor. Conté més del 99% de tota la matèria del Sistema Solar i exerceix una forta atracció gravitatòria sobre els planetes que els fa girar al seu voltant.  El Sol es va formar fa 4.500 milions d’anys i té combustible per a 5.000 milions més. Després, començarà a fer-se més i més gran, fins convertir-se en una gegant vermella. Finalment, s’enfonsarà pel seu propi pes i es convertirà en una nana blanca, que pot trigar un trilió d’anys a refredar-se.

El Sol

A la mitologia grega, el déu Hèlios, fill d’Hipèrion i Tia, era la divinitat que representava el Sol i qui conduïa el carro solar tirat per quatre cavalls que llançaven foc i que portaven calor i lluminositat a tota la Terra. Posteriorment, els cavalls van rebre fogosos noms: Flegont (‘ardent’), Aeton (‘resplendent’), Pirois (‘igni’) i Eoo (‘alba’). A aquest déu se’l representa amb una aurèola ardent al cap. Helios tenia el seu palau a Orient, d’on partia amb el seu carro tots els dies per recórrer la volta celeste. Al vespre, a l’extrem Occident, arribava a l’Oceà, que segons els antics era un riu que envoltava la Terra. A través d’aquest arriba de nou al seu palau a Orient per començar al dia següent una altra vegada el seu viatge.

En el seu moment de descans després de la feina, s’aturava a l’illa de Rodes, on amb la bella Rode va tenir set fills, als quals va inculcar la professió de l’Astronomia. Aquest mite va fer que els habitants de l’illa homenatgessin el déu amb una estàtua colossal (El Colós de Rodes). A mesura que la seva edat avançava, Hèlios ja no disposava de la força necessària per conduir el carro de foc, raó per la qual va intentar traslladar les seves tasques al seu fill Faetont, però l’irreflexiu jove fantasià amb assolir la velocitat del llamp en les seves obligacions i va incendiar la Terra. Finalment, les seves tasques van ser posteriorment realitzades pel déu Apol·lo, fill de Zeus.

A aquest déu està consagrat el primer dia de la setmana: Solis dies (dia del Sol). Els cristians van canviar el nom d’aquest dia pel de Dominique dies (= diumenge, “dia del Senyor”).  En alguns idiomes la paraula per a designar al “diumenge” prové de l’antiga denominació Solis dies (“dia del Sol”), com per exemple l’alemany (Sonntag), l’anglès (sunday) o l’islandès (sunnudagur).

Però a més l’heli  també és un element químic, el nombre atòmic és el 2 i el seu símbol He. És un gas noble. És a dir, és inert (no reacciona) i igual que aquests, és un gas monoatòmic incolor i inodor que compta amb el menor punt d’ebullició de tots els elements químics i només pot ser solidificat sota pressions molt grans.El descobriment d’aquest element es va produir en 1868. Durant un eclipsi solar que es va produir aquell any, l’astrònom francès Pierre Janssen va observar una línia espectral groga a la llum solar que fins a aquell moment era desconeguda. Norman Lockyer va observar el mateix eclipsi i va proposar que aquesta línia era produïda per un nou element, que va anomenar heli.

El colós de Rodas

Capes del Sol:

Des de la Terra només veiem la capa exterior, la fotosfera, que té una temperatura d’uns 6.000 º C, amb zones més fredes que anomenem taques solars. El Sol es pot dividir en capes concèntriques. De dins a fora són:

– Nucli: és la zona del Sol on es produeix la fusió nuclear a causa de l’alta temperatura, és la zona que gener l’energia del Sol.

–Zona radiativa: les partícules que transporten l’energia (fotons) intenten escapar a l’exterior en un viatge que pot durar uns 100.000 anys pel fet que aquests fotons són absorbits contínuament i enviats en una altra direcció diferent de la que tenien.

– Zona convectiva: en aquesta zona es produeix el fenomen de la convecció, és a dir, columnes de gas calent pugen fins a la superfície, es refreden i tornen a baixar.

– Fotosfera: és una capa prima, d’uns 300 km, que és la part del Sol que nosaltres veiem a la superfície. La fotosfera  irradia llum i calor a l’espai. La temperatura d’aquesta capa és d’uns 5.000 ° C.

– Cromosfera: només pot ser vista en la totalitat d’un eclipsi de Sol. És de color vermellós, de densitat molt baixa i de temperatura altíssima.

– Corona: capa de gran extensió, de temperatures altes i de baixíssima densitat. Està formada per milers de gasos i gegantins camps magnètics que varien la seva forma constantment.

Capes del Sol

La Heliosfera

La Heliosfera és una bombolla que el vent solar produeix a l’espai. El vent solar s’allunya del Sol en totes direccions a velocitats que, a prop de la  Terra, arriben a gairebé 1,7 milions de quilòmetres per hora. A una certa distància del Sol, molt més enllà de l’òrbita de Plutó, aquest vent s’alenteix en col·lidir amb els gasos que formen la matèria interestel·lar.

Heliosfera, foto feta pel Voyager 1

Eclipsi Solar

Hi ha un eclipsi solar quan la Lluna s’oculta del Sol, des del punt de vista de la Terra. Això només pot passar durant la lluna nova. Com a mínim ocorren dos eclipsis solars anualment, tot i que aquest nombre pot arribar fins a cinc. Tanmateix, d’aquests només dos, com a màxim, poden ser totals. Existeixen tres tipus d’eclipsi solar:

– Parcial: la Lluna no cobreix per complet el disc solar.

– Total: des d’una franja en la superfície de la Terra, la Lluna cobreix totalment el Sol.

– Anul·lar: passa quan el diàmetre de la Lluna és menor que el solar, de manera que a la fase màxima, és visible un anell del disc del Sol.

Quan hi ha un eclipse solar, el Sol no s’ha de mirar directament ja que que la intensa radiació danya la retina dels nostres ulls. A més, la seva sensació és insuportable per als nostres ulls. Per veure un eclipse es pot utilitzar un telescopi, un projector solar, etc.

Eclipsi solar

Com veien els grecs els eclipsis?

En temps antics els eclipsis totals de Sol van ser sempre considerats com una cosa negativa que anunciava calamitats. La fascinació que exerceixen avui dia aquests fenòmens és tan gran com llavors era el terror que provocaven. Eren un signe de mala estrugança, ja que per ells el Sol era el que emanava la vida a la Terra, gràcies a la seva llum i calor. La pèrdua del Sol, encara que tan sols fos per uns minuts, era entès com l’aparició del caos sobre l’ordre celeste, i això només podia significar un estat de calamitat al món.

Heròdot d’Halicarnàs, que va viure entre 485-420 aC, va escriure dues referències a l’eclipsi de l’any 585 aC a Històries:

“Va tenir lloc una guerra entre els lidis i els medes durant cinc anys, en què moltes vegades els medes van vèncer als lidis i moltes els lidis als medes. Dins d’ella fins i tot van portar a terme una batalla de nit: en el sisè any, iniciat el combat, els va esdevenir que, començada la batalla, el dia de sobte es va fer nit. Tales de Milet havia predit als jonis que succeiria aquesta mutació del dia. Els lidis i els medes, quan van veure que es feia de nit en lloc de dia, van posar fi a la batalla i de manera especial es van apressar també tots dos a que es fes la pau entre ells.”

El Sol registra tres erupcions colosals en 24 hores

El Sol va registrar la nit del 13 maig 2013 una tercera erupció colossal en menys de 24 hores com a part de la tempesta solar més poderosa en el que va d’any, segons va informar el Centre de Previsió Meteorològic Espacial. La tercera erupció va culminar a les 01.11 (GMT) de dimarts 14  i va emetre una flamarada solar del tipus X3.2, una de les més fortes que pot llançar l’estrella, segons els astrònoms. Les altres dues erupcions van ocórrer de la nit de diumenge a dilluns, totes originades en una taca molt activa situada al costat esquerre de la cara del Sol oposada a la Terra. Quan aquestes erupcions ocorren en la direcció de la Terra, les tempestes solars de classe X poden ser perilloses per als astronautes i els satèl·lits en òrbita, i interfereixen en les comunicacions.

Erupcions captades per la Nasa