El cel dels mites

Els meteorits són pedres caigudes del cel. La major part dels meteorits que trobem estan constituïts pels materials originals que van formar el sistema solar.  La paraula meteorit prové del grec μετέωρος, que vol dir “que està en l’atmosfera, que està en el cel”.

Els meteorits estan formats per còndruls. Aquests còndruls són els núvols de pols dels que es va formar el Sistema Solar. Cal recordar que totes les roques de la Terra són sedimentàries, ignees o metamòrfiques. Això implica que a la Terra, després de 4.500. milions d’anys ja no queda res d’aquella matèria original, tota ha estat transformada. Les roques més antigues de la Terra es van formar fa uns 3.000. milions d’anys. Però en algun lloc de l’espai van quedar restes d’aquella matèria original, orbitant al voltant del Sol, conservades pel fred i el buit de l’espai. Finalment una d’aquestes pedres acaba caient al nostre planeta. Això és un meteorit. Però no tots els meteorits són matèria inalterada. Uns pocs provenen d’altres cossos del Sistema Solar que si que van patir processos geològics. En aquests cossos, com a la Terra, la matèria original es va anar transformant, produint-se una diferenciació. Els elements més pesats s’enfonsaven cap al nucli, i els gasos i els elements menys pesats formaven la part externa del planeta.

A diferència de la Terra, alguns planetes en procés de formació no van arribar a sobreviure als xocs cataclísmics amb altres cossos, destruint-se i alliberant a l’espai les seves parts ja diferenciades. Aquestes restes de planeta també cauen a la Terra en forma de meteorits. Les restes del nucli, format principalment per ferro i níquel, van donar lloc als meteorits metàl·lics. Les restes de l’escorça del planeta, formada principalment per minerals silicats, van donar lloc als meteorits rocosos. També hi ha els meteorits que no provenen d’un cos destruït sinó d’un planeta o asteroide que encara ara existeix. Un meteorit xoca contra aquest planeta o asteroide amb la suficient força com per llençar algunes roques a l’espai. Aquestes roques cauen a la Terra en forma de meteorit i en ser analitzades s’observa que la seva composició es correspon a la de Mart o la Lluna .

Algunes catàstrofes del passat poden haver estat causades per meteorits, com l’extinció dels dinosaures del Cretaci, fa 65 milions d’anys, provocada per la caiguda d’un asteroide d’uns 10 Km. de diàmetre. O, al menys, això és el que creien alguns astrònoms. Fa relativament poc va caure un meteorit a Rússia. El meteorit va caure a uns 80 quilòmetres de la ciutat de Satka sobre les 09:20 hora local. Es va desintegrar en capes baixes de l’atmosfera i es va dividir en tres troços. Després de la caiguda, i va haver una onada expansiva i una forta explosió que va fer saltar l’alarma dels cotxes i va trencar els vidres dels edificis, provocant 1.100 ferits.

Meteorit

El meteorit rús es roca espacial comuna

Un grup de científics va trobar el 18 de febrer els primers fragments del meteorit que el 15 de febrer de 2013 va caure sobre Rússia i que va causar més de mig milió de ferits. Una expedició de la Universitat Federal dels Urals els ha trobat als voltants del llac Chebarkul, situat al sud-oest del país, i ha tret ja les seves primeres conclusions: “Es tracta d’una condrita ordinària”, ha explicat Viktor Grohovsky, el que vol dir és que es tracta d’un tipus de roca espacial comú. Segons la NASA, el meteorit, d’uns 17 metres de diàmetre i una massa de 10.000 tones, va travessar l’atmosfera terrestre a una velocitat major a la del so i es va desintegrar en diversos trossos que van recórrer el firmament incendiats. Els fragments van caure sobre tres regions russes després d’un esclat que va poder ser detectat a Alaska i un tremolor equivalent al d’un terratrèmol, que va desencadenar el pànic entre la població local.

El fet que es desintegrés com ho va fer donava una pista sobre la seva composició, que no era de ferro o níquel. Els científics van descartar ja rotundament que aquesta roca tingués a veure amb l’asteroide 2012 DA14, tres vegades més gran, que poques hores després va passar a menys de 28.000 quilòmetres de distància de la superfície terrestre. Els majors danys per la caiguda del meteorit es van produir a la ciutat de Chelyabinsk, on, segons l’últim balanç del Ministeri de Sanitat, es van registrar 1.200 ferits, dels quals 52 van etsar hospitalitzats, 12 en estat greu. Pel que fa als danys materials, les autoritats calculen en 25 milions les pèrdues econòmiques.

Fragments del meteorit estudiats per la Universitat Federal dels Urals

Un cometa és un cos celeste sòlid semblant als asteroides però amb diferent composició, i descriuen òrbites tan allargades, que aquells que rodegen el Sol, tornen al cap de molts anys, tants que fins i tot alguns només se’ls ha vist una única vegada. El seu nom prové del llatí Cometa i aquest del grec κομήτης, “cabellera”.

Els homes primitius ja coneixien els cometes. Semblen taques de llum, sovint borroses, que van deixant un rastre o cabellera. Els cometes són cossos fràgils i petits, de forma irregular, formats per una barreja de substàncies dures i gasos congelats. Un estel consta d’un nucli, de gel i roca, envoltat d’una atmosfera nebulosa anomenada cabellera o coma. L’astrònom nord-americà Fred Whipple va descriure el 1949 el nucli, com una “bola de neu bruta” composta per una barreja de gel i pols. El cap d’un cometa, inclosa la seva difusa cabellera, pot ser més gran que el planeta Júpiter. No obstant això, la part sòlida de la majoria dels estels té un volum d’alguns quilòmetres cúbics només. Per exemple, el nucli enfosquit per la pols del cometa Halley té una mida aproximada de 15 per 4 quilòmetres. Les òrbites dels cometes es desvien força de les previstes per les lleis de Newton. Això pot ser degut a que la fuita de gasos produeix una propulsió a raig que desplaça lleugerament el nucli d’un cometa fora de la seva trajectòria. Els cometes provenen del Cinturó de Kuiper, localitzat a la meitat de distància entre la Terra i Alfa Centauri (l’estrella més pròxima al Sol.) i el núvol d’Oort, situat encara més lluny, més enllà de la òrbita del planeta Plutó.

En general, l’òrbita dels cometes és molt més allargada que la dels planetes. Una punta els pot apropar al Sol i, l’altra, els pot allunyar més enllà de l’òrbita de Plutó. Quan els estels s’apropen al Sol i s’escalfen, els gasos s’evaporen, desprenen partícules sòlides i formen la cabellera. Quan es tornen a allunyar, es refreden, els gasos es gelen i la cua desapareix. A cada passada perden matèria. Finalment, només queda el nucli rocós. Hi ha cometes amb períodes orbitals curts i, d’altres, llargs. N’hi ha que no superen mai l’òrbita de Júpiter i altres que s’allunyen molt, fins que abandonen el Sistema Solar i ja no tornen. El cometa Encke, d’òrbita curta, s’acosta cada tres anys i tres mesos. Únicament es veu amb un bon telescopi. En canvi, el cometa Halley, que ens visita cada 76 anys, i el Rigollet, que ho fa cada 156, són encara brillants.

L’any 372 aC va aparèixer un cometa del què Aristòtil afirma que tenia una cua de 60 °, per alguns grecs eren mal presagis i anunciaven la destrucció de pobles. Plutarc relata que per a Timoleó de Corint el cometa de l’any 343 aC va ser el presagi de l’èxit de l’expedició contra Sicília. Naturalment per als sicilians el presagi va resultar ser funest. Sòcrates va explicar que l’any 400dC va aparèixer un cometa amb forma d’espasa, que va brillar sobre Constantinoble en el moment de les grans desgràcies. L’any 66 aC,va aparèixer un brillant cometa, es tractava del cometa Halley. Els romans van creure que el cometa que va aparèixer a la mort de Juli Cèsar l’any 44 aC era la seva ànima. L’historiador Seutoni atribuïx a la maligna influència dels cometes els errors comesos per Neró, aconsellat per l’astròleg Babilus, qui va assegurar que la mort de Claudi havia sigut anunciada per un cometa.

Cometa Hale-Bopp

Les naus que están a Mart es preparen per el pas d’un cometa

Un estel, batejat C/2013 A1 Siding Spring, s’acosta a Mart i passarà a uns 118.000 quilòmetres de la seva superfície en octubre de l’any vinent. La probabilitat d’impacte és baixa (un en 8.000), però els experts de la NASA que estan seguint no han determinat encara l’òrbita de l’objecte amb precisió i no poden descartar completament el xoc amb el planeta veí. Mentrestant, els científics comencen ja a preparar les seves naus a terra i en òrbita de Mart per protegir-les, si cal, i, en qualsevol cas, per observar el pas d’aquest cos procedent de les regions exteriors del Sistema Solar. El cometa va ser descobert fa tres mesos, el 3 de gener d’aquest any, a l’observatori australià de Siding Spring que li ha donat nom. Amb els primers càlculs de la seva òrbita els experts van anunciar que passaria a 50.000 quilòmetres de la superfície de Mart. Hi ha molt poques probabilitats de xoc.

Imatge del cometa

Vigilant el cometa Ison

Si arriba a ser visible des de la Terra, el Ison pot ser el cometa més espectacular en el cel en l’últim mig segle, diuen els astrònoms. Però no descarten encara que l’objecte, viatger des dels confins del Sistema Solar, es desintegri quan s’acosti fins a 1,2 milions de quilòmetres del Sol, el proper 28 de novembre. En qualsevol cas, astrònoms de tot el món s’han posat en acció per aprofitar l’oportunitat que el Ison ofereix de seguir-lo i estudiar la seva evolució. Ara està gairebé a la distància de l’òrbita de Júpiter, però el veterà telescopi espacial Hubble ha aconseguit fotografiar i els especialistes ja han tingut motiu de sorpresa: encara a aquesta distància, el cometa té coma i cua, estructures que formen aquests objectes quan estan més a prop del Sol. S’espera que aquest cometa sigui més brillant que el Hale-Bopp de mitjans dels anys noranta i té el potencial per ser el més brillant que s’hagi observat en els últims 50 anys, si sobreviu al seu pas al voltant del Sol.

Imatge del cometa Ison

Preparats per veure un cometa

Diuen els experts que un cometa s’observa en el cel, a simple vista, un cop cada cinc o deu anys.  El cometa 2011 L4 Panstarrs, descobert fa un any i mig, s’havia exhibit en exclusiva per als aficionats de l’hemisferi Sud, però a més, en la seva trajectòria pel Sistema Solar Interior, va canviar d’escenari i va passar a ser visible a simple vista al cel de l’hemisferi Nord. Es va veure com un punt lluminós amb una difusa cua elevant-se verticalment des de l’horitzó. No vasuposar cap risc de topada amb la Terra.

El 15 de febrer va passar a només 27.700 quilòmetres de la superfície terrestre l’esperat asteroide 2012 DA14, unes hores després que un altre cos, més petit i aquest per sorpresa, esclatés sobre el cel de Chelyabinsk (a Rússia). El 2011 L4 Panstarrs va començar a ser visible el 8 de març de 2013 al cel nocturn de l’hemisferi Nord, però en condicions difícils d’observació. Es vapoder veure només uns 15 minuts després del crepuscle. El diumenge següent el cometa va estar en el punt de la seva òrbita més proper al Sol (uns 45 milions de quilòmetres, o gairebé un terç de la distància de la Terra a l’estrella). A continuació l’objecte va deixar de ser visible per la resplendor del Sol, però el 12 de març va tornar a aparèixer en el cel. Cap a finals de mes el cometa va anar desapareixent i ja no es va poder veure a simple vista.

El cometa 2011 L4 Panstarrs fotografiat des d’Austràlia

Un estel circumpolar és un estel que, vist des d’una latitud de la Terra, mai es posa, és a dir, mai desapareix sota l’horitzó per la seva proximitat a un dels pols celestes. Per aquest motiu són sempre visibles. El nombre d’objectes circumpolars visibles augmenta amb la latitud. Les constel·lacions circumpolars són: l’Óssa Major, l’Óssa Menor, Cassiopea, Cefeu, Perseu, Dragó, Girafa i Linx. Les estrelles no circumpolars com el Sol descriuen mig cercle, és tallant l’horitzó en dos punts: l’ortus i el crepuscle. Les estrelles circumpolars es troben en el cercle polar àrtic, que antigament els grecs denominaven “cercle dels ossos”(en grec Αρκτικός) per les constel·lacions d’Óssa Major i Óssa Menor. El mot ve del llatí circumpolaris que vol dir al voltant de l’estrella Polar.

A que és degut? Degut a que l’estrella està en una latitud propera a la zona polar de tal manera que l’observador sempre la veu a la mateixa posició. Com que la Terra gira diàriament sobre el seu eix, les estrelles semblen girar en trajectòries circulars al voltant d’un dels pols celestes; el pol nord celeste per als observadors en l’hemisferi nord o el pol sud celeste per als observadors en l’hemisferi sud. Les estrelles allunyades d’un pol celeste semblen girar en grans cercles, les estrelles situades molt prop d’un pol celeste, semblen girar en cercles petits . Depenent de la latitud de l’observador a la Terra, les estrelles circumpolars  estan prou a prop del pol celeste com per permanèixer contínuament sobre l’horitzó, mentre que altres estrelles s’enfonsen en l’horitzó durant una part del seu recorregut circular.

Estrelles circumpolars

L’esfera celeste és  una esfera ideal, sense radi definit i centre en l’observador, sobre la qual es poden representar els estels i els planetes per a estudiar les seves posicions i moviments. L’esfera celeste és, concèntrica amb el globus terrestre, és a dir, que la Terra està dins d’aquesta esfera. Amb la nostra visió tenim una percepció amb un únic pla de tal manera que les distancies celestes no les podem percebre, per exemple quan mirem els estels no sabem diferenciar la distancia que ens hi separa. Tal percepció, va ser el que va impulsar als antics filòsofs a considerar que la Terra era el centre de l’Univers. Ells pensaven que la Terra era plana i que el cel era una bòveda celeste. El moviment de l’esfera celeste és el mateix que el de la rotació de la Terra.

Elements principals

– Eix de la Terra: Si fem sobre el paper una circumferència que representi la Terra, i li    tracem una línia de pol a pol, estarem dibuixant el que seria l’eix de la Terra.

–Pols celestes: Estarien representats en la intersecció de l’eix terrestre i la Terra, tenim dos  pols celestes, i aquests són:

• Pol Boreal Àrtic (o Nord): Es troba sobre l’horitzó de l’Hemisferi Nord.
• Pol Austral Antàrtic (o Sud): Es troba sota de l’horitzó de l’Hemisferi Nord.

– Paral·lels celestes: Són plans que es troben en paral·lel amb l’Equador, i també poden ser    anomenats cercles diürns.

Si tracem una vertical sobre nosaltres, la intersecció entre aquesta vertical i la volta celeste representaria dos punts: el Zenit i el Nadir.

– zenit: punt situat sobre l’observador.

– Nadir: punt oposat al zenit, situat sota l’observador, a l’altra banda de l’Hemisferi visible.

– Horitzó del lloc: es tracta del cercle màxim, aquest divideix en dues semi-esferes a l’esfera celeste. Parlem dels hemisferis visible i invisible, el primer seria el que es troba sobre nosaltres, i abasta tot el cel visible, i l’invisible seu oposat.

– Meridià: cada lloc té el seu meridià, i aquest està conformat per l’eix terrestre i la vertical zenit-nadir del lloc.

– Meridians celestes: quan un pla passa per l’eix terrestre forma sobre la volta celeste uns cercles, als quals anomenem meridians celests, quan aquest passa pel zenit i els pols, estarem parlant del meridià del lloc.

Dibuix de l’esfera celeste amb els seus elements principals

Les galàxies són acumulacions enormes d’estrelles, gasos i pols. A l’Univers hi ha centenars de milers de milions. La paraula galàxia ve del grec “Γαλαξίες”  que vol dir “lacti, de llet”, que era un adjectiu que utilitzaven els grecs per referir-se a la Via Làctia.

Cada galàxia pot estar formada per centenars de milers de milions d’estrelles i altres astres. Al centre de les galàxies és on es concentren més estrelles. Hi ha galàxies enormes com Andròmeda, o petites com la seva veïna M32. N’hi ha en forma de globus, de lent, planes, el·líptiques, espirals (com la nostra) o formes irregulars. Les galàxies s’agrupen formant “cúmuls de galàxies”. La galàxia gran més propera és Andròmeda. Les primeres galàxies es van començar a formar 1.000 milions d’anys després del Big Bang. Les estrelles que les formen tenen un naixement, una vida i una mort. El Sol, per exemple, és un estel formada per elements d’estrelles anteriors mortes. Les galàxies més properes a la Via Làctia són les que pertanyen a l’anomenat Grup Local. Es veuen fàcilment amb un telescopi d’aficionat. Algunes, com Andròmeda i els Núvols de Magallanes, poden observar fins i tot a simple vista.

Molts nuclis de galàxies emeten una forta radiació, cosa que indica la probable presència d’un forat negre. Gairebé totes les galàxies tenen un forat negre en el seu centre. Mentre el forat negre està actiu, atrapa i engoleix tota la matèria que l’envolta, com un remolí. Quan ja no té capacitat per engollir més, la matèria continua girant al seu voltant, però ja no cau dins. Les galàxies el forat negre encara està actiu es diuen galàxies actives. La Via Làctia havia sigut una galàxia activa. Els moviments de les galàxies provoquen, de vegades, xocs violents. Però, en general, les galàxies s’allunyen les unes de les altres. Les galàxies presenten una gran varietat de formes. El 1930 Hubble va classificar les galàxies en el·líptiques, espirals i irregulars, sent les dues primeres les més freqüents.

Galàxies el·líptiques

Algunes galàxies tenen un perfil globular complet amb un nucli brillant. Aquestes galàxies, anomenades el·líptiques, contenen una gran població d’estrelles velles, normalment poc gas i pols, i algunes estrelles de nova formació. Les galàxies el·íptiques tenen gran varietat de mides, des gegants a nanes.

Galàxies espirals

Les galàxies espirals són discos aplatats que contenen no només algunes estrelles velles sinó també una gran població d’estrelles joves, bastant gas i pols, i núvols moleculars que són el lloc de naixement de les estrelles. Generalment, un halo de febles estrelles velles envolta el disc.Les galàxies espirals es designen amb la lletra S. La Via Làctia n’és un exemple.

Galàxies irregulars

Les galàxies irregulars es simbolitzen amb la lletra I o IR, encara que solen ser nanes o poc comuns. S’engloben en aquest grup aquelles galàxies que no tenen estructura i simetria ben definides. Es classifiquen en irregulars de tipus 1, que contenen gran quantitat d’estrelles joves i matèria interestel·lar, i galàxies irregulars de tipus 2, menys freqüents i el contingut més difícil d’identificar.

Galàxia Andròmeda

Mesurada amb gran precisió la distància a una galàxia veïna

El 6 de març de 2013 es va saber que El Gran Núvol de Magallanes, una galàxia nana veïna de la Via Làctia i visible en el cel de l’hemisferi Sud, estava a una distància de la Terra de 162.902 anys llum, segons van determinar amb precisió uns astrònoms. Ells han aconseguit així reduir la incertesa en el valor d’aquesta distància fins a un 2,2%, mentre que fins ara estava entre el 5% i 10%. La mesura de les distàncies en l’univers és sempre una tasca difícil i la millora de la precisió en el cas del Gran Núvol de Magallanes és important en si mateixa. Les distàncies a què estan els cossos celestes són crucials en l’astronomia. Permeten als astrònoms comprendre l’estructura de l’univers, des de l’organització del Sistema Solar al reconeixement que les galàxies estan més enllà de la Via Làctia. Les distàncies es dedueixen mitjançant una escala, de manera que, amb les mesures corresponents als cossos més pròxims, es determinen les dels llunyans.

Fotografia de el Gran Núvol de Magallanes