El cel dels mites

L’article titulat “Les històries que amaguen les estrelles” d’Antoni Janer Torrens de la revista Sàpiens, ens parla dels referents clàssics que trobem en el cel. Amb l’assessorament d’en Josep Maria Oliver, membre de la junta directiva de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell, l’Antoni redacta amb suma precisió l’evolució de l’astronomia, de l’astrologia i dels referents clàssics que hi ha en els planetes i les estrelles. Per començar l’article parla sobre la simbologia de les estrelles en el món clàssic. Antigament, per moltes cultures, les estrelles servien de referència per als navegants per orientar-se, però també, els astres, tenien una certa influència amb tot el que succeïa a la Terra. Va ser llavors quan van néixer l’astronomia (del grec ἂστρον que significa estrella, i νόμος, que significa llei) i l’astrologia (del grec ἂστρον +λόγος que significa estudi dels astres), dues ciències que amb el pas del temps es van anar diferenciant i finalment va ser l’astronomia la que va ser considerada com la vertadera ciència capaç de desxifrar el cel mentre que l’astrologia va passar a ser una pseudociència. Com molt bé diu l’Antoni en aquest article, que amablement ens ha fet arribar, l’univers és ple de referents clàssics començant per la nostra galàxia, la Via Làctia (en llatí via lactea). El seu nom ve de la llet que va vesar Hera quan va retirar bruscament Hèrcules, el fill que Zeus, el seu marit, havia tingut amb Alcmena. També trobem referents en els noms dels planetes.  Júpiter rep el nom del déu romà Júpiter que és el pare dels déus, Venus de la deessa romana que és l’únic planeta que rep un nom femení, etc. Per cert, el nom dels planetes posteriorment va donar lloc als dies de la setmana. El dilluns era el dia de la lluna, el dimarts el de Mart, el dimecres el de Mercuri, el dijous el de Júpiter, el divendres el dia de Venus, el dissabte el de Saturn i el diumenge el dia del Sol.

Els satèl·lits (del llatí satelles, “acompanyant”) no se’n lliuren i els seus noms estan plenament relacionats amb la cultura grega i romana. Júpiter per exemple tingué per satèl·lits quatre dels seus grans amors: Europa, Io, Cal·listo i Ganimedes. Després l’article parla dels catasterismes (del grec καταστερισμοί que vol dir ‘col·locat entre les estrelles’), és a dir, la transformació d’un personatge mitològic en estrella. Les Plèiades, que es van convertir, segons la mitologia grega, en coloms per fugir del gegant Orió, en són un exemple. L’Óssa Major i l’Óssa Menor també són catasterismes i en aquesta última es troba la famosa estrella polar, coneguda com a Kynosoura (“cua de gos”). Una dada curiosa és que la regió del nord compresa entre l’Óssa Major i la Menor es va anomenar Artikós o “terra del gran ós” (d’aquí ve el nom d’Àrtic). Per contraposició, la regió del sud fou anomenada Antàrtica (en grec ἀντί “oposat a, contra”). Reconèixer en el cel les formes de personatges mitològics tenia una doble funció. D’una banda, permetia identificar més fàcilment les estrelles que tenien una major importància en la vida quotidiana (l’inici del solstici i de l’equinoci, l’inici de la sembra, etc…). De l’altra, recordar històries de la cultura grega. Per últim, es parla dels signes del Zodíac (paraula composta per ζῶων, “figura” o “animal”, i ὁδός, “camí”). El Zodíac és la regió on aparentment transiten el Sol i els planetes, i està dividida en dotze parts iguals. Cada signe del Zodíac té el seu mite grec o romà. Gèminis, per exemple, representa els bessons Càstor i Pòl·lux que participaren en l’expedició dels Argonautes. Càncer, per la seva banda, representa al cranc que va enviar la deessa Hera per matar Hèrcules, etc. Així doncs, veiem que el cel és ple de referents clàssics i que la visió que tenien els grecs del firmament encara segueix vigent amb nosaltres.

Volta celeste representada pel filòsof alemany Johann Buhle