Arxiu d'etiquetes: metodologia competencial

L’educació ha de ser sempre integral: habilitats tècniques i també personals i socials

L’enfocament competencial de l’ensenyament és revolucionari per que defensa que no és pot ser un bon professional sense competències socials i personals com ara la capacitat comunicativa, competències cíviques, pensament crític,  capacitat i disposició de cooperar o la autoregulació (veure per exemple Recomendación del Consejo relativa a las competencias clave para el aprendizaje permanente). La importància de tenir en compte l’aspecte emocional, i no només el cognitiu, va prenen força: es sap de fa temps que no es poden prendre decisions òptimes només que amb un esforç racional, cal tenir en compte les emocions, tant les nostres com les de la resta de persones a les que afectarà la nostre decisió. Fins i tot en H. Gardner, el pare de la teoria de les intel·ligències múltiples, afirma que no és pot ser un bon professional si no s’és una bona persona.  Poc a poc es va veient la importància de incloure elements de intel·ligència emocional i de psicologia positiva en els programes d’educació.

Tota aquesta visió que ja tenim amb nosaltres des de fa unes dècades, està començant a arrelar al nostre sistema educatiu, però ho fa lentament, doncs hi han enormes inèrcies. Venim d’un model del segle passat on tot això de les habilitats socials i personals, de les intel·ligències múltiples, de les  emocions, era molt secundari, el principal i indiscutible eren els continguts, decidits per comissions d’experts que sovint no eren professionals docents. Això es tradueix en una enorme quantitat de continguts obligatoris comprimits en uns calendaris escolars estrets, que obliguen a l’estudiantat a “fer hores extres” en la forma d’estudi  i deures a casa i/o classes de repàs, sense oblidar el nombrosos exàmens, sempre estressants.

Ha fet falta entrar en la segona dècada del segle XXI per, a base de comprovar curs rere curs que els percentatges de fracàs escolar i el nivell de coneixements en finalitzar etapes no eren gens encoratjadors si no tot el contrari, per qüestionar  aquest model tradicional i voler abandonar-lo; veure per exemple: alarma per l’alt índex d’abandonament escolar.

Parlant amb companys/es sovint surt el problema de la manca de motivació de l’alumnat: sembla que no els interessi res o poca cosa. S’exposa com si la manca de motivació en sí fos el problema, quan és clarament la conseqüència d’una oferta educativa poc motivadora, i de una forma d’educar que tampoc motiva a l’estudiantat del segle XXI; era suficient en altres èpoques, amb generacions passades, que tenien una visió de la vida més basada en sobreviure primer. Avui en dia la supervivència no es veu pel jovent com l’objectiu numero u. Per aquest motiu, i per altres, estudiar, aprendre, ha de ser agradable, t’ho has de passar bé primer de tot per voler esforçar-te en assolir objectius, en aprendre llargs temaris (i de vegades, siguem sincers, tediosos), per estar motivat. Ja no val posar com a principal i sovint única font de motivació “has d’estudiar per tenir un futur”.

Dos exemples actuals, molt propers per mi,  (canvio el noms, els casos són reals) que mostren el resultat d’una educació centrada sobre tot en la cognició són aquests:

En Joan en acabar la ESO estava realment avorrit d’estudiar, totes aquelles “àrees” de coneixements amb professors experts en cada tema donant la seva particular “llauna”, exàmens continuats pràcticament cada setmana … va anar passat curs sense aprendre gairebé  res, i en acabar 4t el seu pare, un professional de manteniment industrial amb només estudis primaris que a base d’anys i de cursets específics posteriors pagats per l’empresa havia arribat a cap de manteniment, amb un salari bastant superior a tots els professors del seu fill, directora inclosa, li va recomanar que fes com ell. Així que en Joan va fer un grau mitjà per que el pare el pogués “col·locar” en la seva empresa. I li va anar bé:  va anar pujant també fins a cap de manteniment, amb cinc persones al seu càrrec i un salari tant bo que li va permetre comprar-se un apartament a Andorra per anar a esquiar els caps de setmana. Però en Joan no és feliç. Beu molt, fuma molt, menja molt, i consum maria habitualment. Sovint agafa unes trompes descomunals i ha estat a punt de tenir problemes amb la justícia per destrosses a mobiliari públic, sort va tenir de poder-se escapolir … corrent i amagant-se. No sap que fer amb la seva vida, va com perdut, i ja té vint-i-cinc anys.

Els mateixos que en Alfonso, amb un historial semblant: després d’uns estudis d’ESO bastant desastrosos, malgrat que els seu pares sí volien que tingues estudis (sa mare és infermera, el pare camiller, tots dos treballen junts en el mateix hospital comarcal) es van tenir que rendir a l’evidència: al seu fill estudiar, tal com havia vist que era estudiar, no li motivava gens ni mica. Així que es va repetir la història: un cicle formatiu de grau mitjà, i “col·locar-lo” (les col·locacions o “enchufes” són un clàssic que encara existeix) de camiller a l’hospital on treballaven els pares. Va fer alguns curset posteriors i avall. Però el noi no estava gaire centrat. Encara li anava el “botellón” de cap de setmana, i sovint dormia només unes poques hores … abans de començar el servei, recordem, trasllat de malats, no és complicat però si és delicat. Amb pocs anys se’n va cansar més i més de la rutina laboral, sempre la mateixa, i a diferencia del pare, que mai havia petit aquest cansament en 25 anys de portar lliteres amunt i avall, ell als 25 anys no de vida laboral si no de vida estava en un autèntic  buit existencial, que va mirar d’omplir d’alguna manera aficionant-se a la coca, no a la de pastisseria, si no a l’altre.

Potser més de un pensarà que estic exagerant, que estic posant casos extrems, etc. No vull generalitzar ni molt menys, només els menciono per que els hi trobat a tots dos recentment i hi vist el seu estat personal; cal dir que els vaig conèixer quan tenien set anyets, eren companys d’escola del meu fill, eren amics, de fet encara ho son. El sistema educatiu no els ha educat en el més important: les actituds, la gestió emocional, i d’altres capacitats clau personals, només ha creat dos professionals amb les competències mínimes professionals per que es “guanyin la vida”, però no la gaudeixen.

Aquest és el repte que tenim a resoldre, oferir una educació en la que et sentis a gust, en la que volguis estar, i que et proporcioni totes les eines per viure bé. I això val per tots els nivells educatius, des de preescolar fins la Universitat. Aprendre ha de ser una acte agradable, la persona que aprèn ha de notar com creix personalment, com es fa més persona, ha de gaudir amb l’activitat, involucrar-se personalment, veure al professorat com tutors del seu desenvolupament personal, no com a instructors-examinadors de temes obligatoris que has d’aprendre sí o sí i de la manera exacte en la que t’ho presenten. El canvi de paradigma ja ha començat. Quan abans el completem, millor per a tots, estudiantat, professorat, i societat en conjunt.

 

Ressenya de “Elogi de l’educació lenta”, coincidències amb l’enfocament competencial

Acabo de llegir el llibre d’en Joan Domènech Francesch, Elogi de l’Educació lenta, la veritat és que el volia llegir lentament, reflexivament, però ja sabem com anem tots, atrafegats, així que l’hi llegit bastant ràpidament, contradictori com sembla. Malgrat que l’aplicació pràctica dels principis que enuncia l’autor és realment difícil de dur a la realitat, doncs suposa un canvi radical, un gir de 180⁰ en la forma com es fan les coses a les aules actualment, el fons dels que es diu em sembla molt encertat, i només per aquest fet ja convida a la reflexió: es sent com encertat, i es veu difícil de dur a la pràctica, sembla que alguna cosa no encaixa … A banda d’això, moltes de les idees bàsiques que promulga coincideixen fil-per-randa amb l’enfocament competencial, i és per això que m’hi decidit a fer una ressenya breu del llibre en aquest bloc.

En aquest sentit, de les idees subjacents a la metodologia competencial, crec que és important anar explicant, recordant, puntualitzant, que el mètode competencial no és limita a intentar que l’alumnat assoleixi unes competències curriculars usant metodologies didàctiques com ara aprenentatge cooperatiu, constructivisme, etc etc, si no que realment implica un canvi radical en l’enfocament de la classe, és com si la capgiréssim, fent a l’alumnat més protagonista del seu aprenentatge, és un ensenyament més democràtic, si es vol dir així. I es per això que hi ha bastanta coincidència de fons en les idees de Elogi de l’educació lenta i el paradigma competencial.

La idea general del llibre és desaccelerar l’educació, doncs aprendre és un procés que necessita el seu temps, no es pot forçar, i a més a més cada persona te el seu ritme i els seus interessos. Proposa treure una mica de importància al factor competitiu, – arribar a assolir carregats currículums en un temps fixat, sempre breu, i comprovar-ho amb proves d’avaluació estressants, que s’utilitzen sovint per fer comparacions entre l’alumnat – per donar-li, retornar-li potser, a la faceta emancipadora, cultural, de goig d’aprendre, i també emocional, de l’ensenyament. No proposa una n-èsima reforma educativa, Déu ens guardi, si no formar una corrent d’opinió, un afavorir la reflexió individual i col·lectiva, posant en qüestió tòpics i interpretacions de la realitat que no són sòlides. Jo de fet prefereixo parlar d’Educació sense presses, o també Educació sense preocupació ni obsessió pel temps, que no pas de lenta, aquesta darrera paraula tal com som avui en dia fins i tot pot provocar rebuig.

A continuació resumeixo aquestes idees del llibre, en forma de decàleg.

Decàleg de l’educació “lenta” (o sense presses)
  1. Donar prioritat als objectius educatius (on volem anar?) per sobre del temps.
  2. Implicar a tots els actors de la comunitat educativa en el projecte educatiu, i en les seves revisions i/o projectes de millora
  3. Prioritzar els aspectes del currículum que hem decidit que són els més importants (en el punt 1)
  4. Oferir a l’alumnat activitats obertes, no estructurades, sense  uns resultats finals fixats.
  5. Recordar de donar un temps per impulsar la creativitat.
  6. Donar sentit a les activitats, l’alumnat ha de veure la seva utilitat.
  7. Cultivar la paciència i la perseverança en front als problemes i reptes.
  8. Cultivar la positivitat, fins i tot el sentit de l’humor, a classe.
  9. Ensenyar (i també aprendre) a gaudir del moment, de l’activitat que s’està realitzant, sense estar permanentment condicionat per programacions, proves d’avaluació i resultats, evitant comparacions entre l’alumnat i/o entre grups d’alumnes/as.
  10. No ser massa ambiciós al fixar els objectius (punts 1 i 3) per poder aprofundir adequadament en ells.

I per acabar amb aquesta reflexió, algunes propostes relatives a l’aplicació pràctica dels principis, resumits del llibre:

Propostes per una educació sense presses
  1. Tendir a planificar activitats pensant en els objectius que volem assolir, i després veure què necessitem per desenvolupar-les (temps, espais, …), i no pas començar per veure el temps que tenim i encabir com bonament podem les activitats dintre del temps disponible.
  2. Planificar processos d’aprenentatge amb orientació competencial: amb flexibilitat, motivant a l’alumnat, amb mirada globalitzadora (per exemple proposant projectes transversals a varis mòduls/àrees/cicles) i respectant els diferents ritmes de treball.
  3. Incloure temps per descansar i relaxar-se, per moure el cos i desconnectar del treball intel·lectual.
  4. Reservar temps a classe per parlar tots informalment, i/o per fer activitats lliures, no curriculars.
  5. No penalitzar els errors, al contrari, considerar-los com una peça clau del procés d’aprenentatge, i tractar-los com a tals.
  6. Avaluar de forma diversa: el progrés personal de cada alumne/a, avaluar per aprendre, …
  7. Abaixar el nombre de proves d’avaluació.
  8. Fomentar el treball per equips, i donar-lis temps per que parlin entre ells, per que es comuniquin, i no només de com organitzar-se, del que creguin convenient.
  9. Impulsar un currículum més “democràtic”: l’alumnat pot participar en les decisions, com ara quines activitats es fan, quin temps caldrà, com s’avaluaran…
  10. Incentivar l’autoaprenentatge i l’autoregulació de l’aprenentatge per part de l’alumnat.
  11. Incloure activitats de lliure elecció, flexibles, no estructurades, en les que el professorat actuarà com a facilitador.
  12. Establir espais físics en el centre per descansar, tant per alumnat com per professorat.

El lector que ja conegui el paradigma competencial sense dubte identificarà vàries de les idees i propostes de l’Educació lenta com coincidents. Temps de reflexió.