Visita al museu olímpic i de l’esport

En una sortida de camp, vaig visitar el museu Olímpic i de l’esport de Barcelona i aquesta és la meva recerca:

Naixement de l’esport

Entre els segles XVIII i XIX, l’esport es definia com una activitat física reglamentada. Aquesta concepció neix a Anglaterra en el context d’una societat que té la necessitat de controlar i reglamentar els jocs tradicionals.

Participació de la dona

La dona també juga

Als inicis, no es preveia la participació de la dona als Jocs Olímpics. Durant el segle XIX el seu paper social quedava restringit a la maternitat, la gestió de la llar i la cura de la família. Quan la dona comença a incorporar-se a la vida pública i política també ho fa en el terreny esportiu: la seva participació progressiva als Jocs Olímpics n’es un exemple.

L’expansió dels esports 1901

Al començament del segle XX, amb el naixement de la societat de masses, l’esport es democratitza i comença la seva expansió. El futbol es convertirà en l’esport més popular.

IMG_20141129_110341

L’evolució de les pilotes en el futbol

IMG_20141129_110347

L’evolució de les botes de futbol

IMG_20141129_110416

Antic pinball

IMG_20141129_110428

Antic futbolí

Ludwig Guttman 1944

L’esport, i en especial l’esport competitiu, va ser l’eix central del procés de rehabilitació establert pel prestigiós neuròleg Ludwig Guttman per als veterans de la Segona Guerra Mundial que patien lesions de columna amb invalidesa permanent. Molt aviat el seu hospital -Stoke Mandeville a la localitat britànica d’Aylesburi- va organitzar competicions nacionals contra altres hospitals i clubs.

Ludwig Guttman

 

Els primers Jocs Olímpics televisats

La cerimònia inaugural dels XIV JJOO de Londres es va retransmetre per TV (en blanc i negre) i va ser seguida per unes 500.000 persones.

IMG_20141129_110919

Retransmissió per TV (en blanc i negre) dels JJOO de Londres

 

JJOO de Londres 2012

Esport i democràcia

La consolidació democràtica ha provocat un tomb decisiu en la pràctica pública i social de l’esport, ja que se’l considera un element essencial del nostre estat del benestar. La Constitució de 1978 n’ha fet una declaració explícita. Al marge de la dinàmica competitiva, la dimensió formativa de l’esport ha guanyat un enorme protagonisme amb la promoció genèrica de la pràctica esportiva, que es manifesta en activitats de tota mena, des de l’esport escolar fins a les curses populars i l’esport per a tothom.

El somni de la ciutat i del país es va fer realitat amb les celebracions dels JJOO de Barcelona l’estiu de 1992.

 La pràctica de l’esport comença a popularitzar-se

Comença al final del segle XIX amb la influència dels joves aristòcrates que marxen a estudiar fora i dels estrangers que arriben al nostre país. Fins aquest moment, la pràctica esportiva estava restringida a homes de sectors benestants però, gràcies a l’esforç de moltes persones i a l’aparició de gimnasos i clubs, l’esport es va estendre a tota la població. Comencen a aparèixer les primeres societats esportives i s’organitzen les primeres competicions.

Al principi del segle XX apareix una generació de personatges que van fer de l’esport una forma de vida. Treballaven per difondre l’activitat física. Amb la seva dedicació i el seu esforç van aconseguir transformar l’esport en tot un fenomen cultural.

En poc temps, es van construir noves intal·lacions per donar resposta a practicants i a públic, es consoliden les primeres federacions i les competicions arriben a l’àmbit nacional.

L’esport modern

A mitjans del segle XIX, l’ideal de modernització social del catalanisme anava lligat a la introducció de les pràctiques esportives europees. L’esport modern va néixer a Catalunya amb la importació dels models de la Gran Bretanya i, en menor mesura, d’Alemanya, França i Suïssa.

Els reglaments de les federacions esportives angleses sempre s’han considerat punt de referència a Catalunya. Per aquesta raó, a casa nostra s’han mantingut molts mots en anglès i els primers esportistes eren anomenats sportsmen.

Els llocs de trobada dels sportsmen eren gimnasos privats com el Garcia Alsina, primer gimnàs català inaugurat l’any 1868.

Jocs Olímpics de Tòquio 1964, els primers amb tv en colors

L’evolució dels mitjans de comunicació i dels transports encaminen l’esport cap a una veritable dimensió mundial. A partir de la dècada dels seixanta, amb l’augment les retransmissions televissives, l’esport es converteix en un auntèntic espectacle de masses.

TV en colors

TV en colors

1968 – JJOO de Mèxic, un gran salt per a la història

Els Jocs de Mèxic van ser una edició plena de sorpreses. Per primera vegada una dona entrava a l’estadi com a última portadora de la flama olímpica, dos salts prodigiosos revolucionarien especialitats com el salt de llargada i el d’alçada, i els atletes es van trobar amb un nou obstacle (biològic) a superar: l’altitud de Ciutat de Mèxic influïa en el seu rendiment esportiu.

1972 – JJOO de Munic

Els Jocs Olímpics de Munic de 1972 van ser els primers a tenir una mascota i a utilitzar els pictogrames. A més van ser testimonis de la consagració d’un gran nedador: Mark Spitz. Però també recordats com els Jocs de la tragèdia.

Natació

La història de la natació és tan antiga com l’adaptació de l’home al medi aquàtic. Les primeres competicions daten del 1800 a la Gran Bretanya.

1992 – L’esport i l’espectacle

L’any 1992 Barcelona es va convertir en la capital mundial de l’esport gràcies a la força dels mitjans de comunicació. La ciutat va contemplar amb fascinació el desenvolupament de les competicions esportives més populars.

Michael Jordan

Conegut com “Air” Jordan és el gran mite del bàsquet i un dels millors esportistes de la història. Entre els seus nombrosos rècords i èxits esportius destaquen dos medalles d’or olímpiques (Los Ángeles 84 i Barcelona 92).

Michael Jordan

IMG_20141129_112054

Pilota oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Discurs d’Inauguració dels Jocs Paralímpics de Barcelona 1992 de Stephen W. Hawking

“Tots som diferents. Tots som especials a la nostra manera. Cadascú de nosaltres té dins seu una espurna de foc, una força creativa…”

Stephen W. Hawking

L’ésser humà: Cos i moviment

Pràctiques prehistòriques

Caminar, córrer, saltar… el cos està preparat per moure’s. L’ésser humà va aprendre a córrer condicionat per la necessitat de sobreviure. Una proesa que requeria equelibri, coordinació i eficiència, la base de l’activitat motriu impresa al nostre codi genètic des dels orígens de la humanitat.

 Abel Anton

L’atleta espanyol va proclamar-se dues vegades campió del món de marató, 1997 i 1999

Marta Domínguez

L’atleta espanyola campiona d’Europa en els 5000 m.

Spyridon Louis: El primer vencedor

Era un pastor grec que va ser el guanyador de la prova de la marató als primers Jocs Olímpics d’Atenes l’any 1896, on la distància establerta va ser de 40 km.

 Evolució de l’esport

Evoluciona en paral·lel als canvis socials i tècnics i s’adapta a les necessitats i demandes dels seus practicants, que inclouen tots els sectors de la població. L’anomenat esport per a tothom esdevé fonamental per a moltes persones que no volien competir, però si realitzar activitats físicoesportives de caràcter recreatiu i d’oci. En les darreres dècades, en el context de la vida urbana han augmentat les activitats esportives populars i a l’escola l’esport ha adquirit una funció educativa, formativa i de salut.

Lluitar contra l’obesitat

La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.

És recomenable:

Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.

Repartir la dieta en cinc àpats al dia.

Beure aigua

Assegurar les racions diàries:

   4-6 racions de carbohidrats

   1-2 racions de proteïna

   Fruita

   2-3 racions d’hortalisses

   2-4 racions de calci

   3-6 cullerades d’oli d’oliva

Bellesa Grega: Paideia

El terme παιδεία, paideia, vol dir “educació”, que a la cultura grega antiga incloïa dos aspectes: tenir cura del cos i de l’ànima. En la recerca d’aquest ideal de bellesa, els joves grecs s’exercitaven als gimnasos i a les pistes atlètiques sota el control dels entrenadors, els quals, a més de la preparació física, es preocupaven dels aspectes morals de la formació.

L’home a l’altura dels déus

Ser guanyador olímpic suposava compartir amb els déus glòria i inmortalitat, simbolitzades per la corona d’olivera. També era perpetuat amb una estàtua pròpia dins del recinte sagrat.

 S. IV – XIV Edat Mitjana

Occident: les pràctiques corporals socials

El cos es considerava el portador del pecat de l’home. Moltes d’aquestes activitats derivaven de pràctiques relacionades amb la guerra i la defensa del poblat. Destaca les activitats físiques d’habilitat (el tir amb arc)

Orient: les pràctiques corporals espirituals

A la Xina apareix el tai-txi -l’art de la meditació en moviment- i la gimnàstica del kung-fu, desenvolupada al temple de Shaolin. El tir amb arc també era entès com un exercici físic espiritual. A l’Índia, les tècniques del ioga anaven lligades a sistemes filosòfics i religiosos, mentre que al Japó, els samurais, a partir de les arts marcials antigues van desenvolupar exercicis de combat.

Renaixement: La importància d’educar el cos

El Renaixement va obrir un nou horitzó per a la recuperació del cos com a part integrant de l’individu. L’exercici físic i les pràctiques gimnàstiques comencen a introduir-se en la vida quotidiana com a inversió en salut, higiene i cultura. Metges i filòsofs reivindiquen que el cos necessita ser educat.

Copes

El món de l’esport integra competicions i torneigs especialitzats de reconegut prestigi internacional. Les copes del món són una una de les seves fites més importants.

Nadia Comaneci: El primer 10 de la història

Als Jocs Olímpics de Montreal 1976, una gimnasta assoleix la perfecció. Nadia Comaneci amb tan sols 14 anys va obtenir la puntuació de 10 en set ocasions. Convertida en la medallista olímpica més jove de la història, ha marcat un abans i un després en la gimnàstica femenina.

L’esport en el còmic

La historieta és un nou llenguatge que es desenvolupa durant el segle XX. La temàtica esportiva hi és recurent, amb creacions de grans autors com ara Ibáñez, i personatges molt coneguts com ara el capità Tsubasa.

Comic d’Oliver i Benji

Diaris d’esport

El Mundo Deportivo és el diari més antic que encara es publica a Espanya i el segon d’Europa. Va néixer l’any 1906 i el 1929 va passar a ser diari. Uns anys més tard, el 1939, va aparèixer el diari Marca.

Diari Mundo Deportivo fa uns anys

Escoltar-ho en directe

Al 1920 la ràdio passa a ser el mitjà ideal per sentir en rigorós directe l’esdeveniment esportiu, sobretot futbol, ciclisme i tennis. Amb la ràdio, el públic esportiu s’amplia. Al 1923 es va realitzar la primera retransmissió en directe d’un esport. Per exemple a Espanya: el Carrusel Deportivo (Cadena SER)…

Carussel Deportivo

Esports i resultats

9959 esportistes d’arreu del món van competir a Barcelona ’92 per aconseguir la glòria olímpica. La delegació espanyola, formada per 489 atletes, va aconseguir 22 medalles: 13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze. Van ser els millors resultats obtinguts mai per l’esport espanyol en tota la història del Joc Olímpics de l’època moderna.

Els Jocs atlètics en el cinema

El cinema grec sempre presenta certs tòpics que ja van aparèixer des dels seus orígens i que poden adaptar-se per a la creació de temes monogràfics sobre la realitat del món grec. Entre els tòpics del cinema referent a la Grècia antiga, hi ha:

No existeix encara cap pel·lícula que faci una bona referència als Jocs Olímpics de l’antiguitat i, per tant, la seva representació al cinema és bastant deficient. Un bon exemple el trobem a la pel·lícula de La batalla de Marató. Es corona Filípides com el guanyador d’Olímpia. Fan molt poca referència als Jocs Olímpics i, a més, només serveix per recalcar la figura atlètica del protagonista. En aquesta mateixa pel·lícula, hi podem veure la famosa carrera de Filípides, antecessora de la Marató moderna. Això mateix passa a les pel·lícules d’Hèrcules, i en l’última només es vol mostrar que l’heroi és més atlètic i fort.

A la pel·lícula de Jasó i els Argonautes, es torna a fer una mala referència a aquest tema, ja que mostren els jocs com una competició per reclutar els futurs Argonautes.

Imatge de previsualització de YouTube

Aurigues hispans

Edu3.cat

El barceloní Lucius Minicius Natalis decideix participar en la 227a Olimpíada. Per fer-ho, va abandonar Bàrcino i es va instal·lar a Tàrraco, la ciutat més important de la Tarraconense romana i on se celebraven unes curses de quadrigues classificatòries pels Jocs Olímpics. Va guanyar la cursa de carros de la 227a Olimpíada, l’any 129 i va esdevenir el primer campió olímpic català. Per celebrar-ho va fer aixecar, a prop de l’hipòdrom d’Olímpia, una estàtua de bronze que representava una quadriga. És possible que contribuís a portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

Per guanyar la cursa, Lucius Minicius va contractar el millor conductor de quadrigues per tal que hi participés en nom seu, ja que les persones de bona posició no compatien, sinó els seus esclaus. El conductor de quadrigues contractat per Lucius va guanyar la cursa i, per tant, es va classificar per anar a Grècia. Allà tornarà a guanyar i per sempre més quedarà la inscripció “Lucius Minicius, natural de Barcelona, va guanyar la 227 Olimpíada”. De l’esclau que li va fer guanyar tanta glòria no se’n sap ni el nom.

luicius

Estàtua de la quadriga de Lucius

L’auriga hispà Díocles, un hispà-romà nascut a Lusitània que va viure al segle II, es va retirar quan tenia quaranta-dos anys, després d’haver guanyat trenta-cinc milions de sestercis i d’haver vençut 1.462 vegades. Va ser uns dels més famosos de la història de l’imperi romà. La seva fortuna personal era de més de trenta-cinc milions de sestercis, cosa que, equivaldria a més de mil milions de euros.

Díocles estava casat amb una dama procedent de l’estrat patrici, i tenia dos fills. Es va retirar a Palestrina, buscant en la tranquil·litat del camp el mític repòs de guerrer. A la seva mort, esdevinguda cap a l’any 150, va deixar una fortuna com herència als seus fills. La làpida de Roma, creada pels seus admiradors, hi apareixen detallades totes les seves victòries i cadascun dels premis que li van reportar en els seus 24 anys de carrera.

Els aurigues eren esclaus que conduïen bigues (dos cavalls), quadrigues (quatre cavalls). Els aurigues havien de conduir els seus carruatges tirats per cavalls al llarg de 7 voltes al coliseu, un total d’uns 4 quilòmetres, en una desenfrenada i salvatge carrera, una cosa semblant a la Fórmula 1. Aquells que aconseguissin superar la meta en els tres primers llocs rebrien un premi en metàl·lic.

escultura de diocles

Escultura de la biga de l’hispà Díocles

lapida 2

Làpida de l’auriga mort

L’origen dels Jocs Olímpics segons diferents mites

De l’origen dels Jocs Olímpics hi ha diverses llegendes:

La primera s’associa amb els conceptes de l’antiga Grècia o pau olímpica, és a dir, que durant la celebració dels Jocs Olímpics, les guerres se suspenien temporalment, amb l’objectiu que els esportistes poguessin desplaçar-se a Olímpia per participar i després tornar a las seves ciutats en pau.

L’altre llegenda està relacionada amb éssers mitològics:

  • Pèlopsera un heroi que després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d’un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i això la bellesa d’Hipodàmia atreia molts joves desitjosos de prende-la en matrimoni i, per evitar que s’hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla, però que, si perdien, serien executats. Gràcies a la velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir a altres d’intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d’Hipodàmia i va voler compatir amb el rei. Abans de la cursa, Hipodàmia també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d’Enòmau. Durant la cursa el carro es va trencar i Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodàmia i va esdevenir rei de Pisa, però no tenia la conciència tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d’Enòmau. Al cap d’un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.

Pèlops i Hipodàmia

  • Hèracles: va ser l’heroi que va anomenar Jocs Olímpics a una sèrie d’esdeveniments esportius en honor al seu pare, Zeus i va construir l’estadi olímpic en honor a Zeus.
  • Zeus: hi ha una llegenda que diu que Zeus va instituir els Jocs Olímpics després de destronar son pare, Cronos.
  • Els participants dels Jocs Olímpics a l’antiga Grècia ja eren coneguts amb el nom d’atletes. L’origen  de άθλητὴς que en grec vol dir “que competeix” és del primer rei d’Elis, Atleó. Aquests atletes, sobre tot els que arriben al triomf, eren considerats com déus verdaders. L’atleta que guanyava tenia una recompensa: El premi pels vencedors era una corona de branques de l’olivera sagrada que havien d’haver estat tallades per un nen, menor de dotze anys. Qui guanyava havia de ser alimentat pels seus conciutadans durant tota la seva vida. Tot i això no tots els vencedors tenien aquest premi, els que conduïen les quadrigues no eren considerats vencedors, sinó que ho era el propietari de la quadriga dels cavalls. Els aurigues però rebien una petita recompensa, una cinta, que es lligava al cap.

    Auriga de Delfos

Jocs: l’Important és guanyar

Per als grecs de l’Antiguitat l’esport no era sempre una activitat desinteressada tal com queda reflectit en la reconstrucció de la sèrie Campeones de Olimpia. Hi havia suborns, trampes, entrenament excessiu i un culte de vegades desmesurat envers l’atleta victoriós que satisfeia l’orgull de les ciutats d’on procedien.

1. Càstigs i multes per als tramposos

El reglament dels jocs contemplava severes sancions per a qui ho infringia. Els assots podien caure sobre els que sortien abans que els altres en la carrera o molestaven la resta; també es castigava als que intentaven subornar els jutges o els seus rivals i els que arribaven tard a la seva prova. Amb l’import de les multes es construïen estàtues per al santuari de Olímpia. Hi ha unes 12 estàtues, en la base de les quals hi ha una inscripció que recordava el succés i advertia que a Olímpia només era lícit vèncer netament.

2. Excés de menjar i d’entrenament

Els atletes que competien en la boxa, la lluita i el pancraci se sotmetien a generoses dietes a base sobretot de carn, amb l’objecte d’augmentar la seva massa corporal, ja que es pensava que això els conferia avantatge a l’hora de competir. El resultat era un cos deforme a causa de la sobrealimentació i de l’excessiva especialització en l’entrenament.

Tot seguit un breu fragment de Galè sobre uns esportistes, els gladiadors, que encara que no fossin aixecadors de pes, mostren un entrenament, dietes i exercicis que no disten tant del dels nostres dies:

“… En la gran quantitat de carn i sang que formen la seva ment està perduda. Sense rebre estímul algun per desenvolupar-lo, es fatiguen així mateixos fins al límit i després s’atipen [de menjar] fins a l’excés, perllongant sovint els seus sopars fins a la mitjanit. El seu somni també el guien per regles anàlogues a les que regeixen el seu exercici i la seva dieta. A l’hora en què la gent que viu d’acord amb les lleis de la natura deixa treball per prendre el dinar, ells s’aixequen … Mentre segueixen en actiu seus cossos es mantenen en aquest perillós estat [d’hipertròfia]. “

La hipertròfia és el nom amb què es designa un augment de la mida d’un òrgan quan es deu a l’augment correlatiu amb la grandària de les cèl·lules que el formen, d’aquesta manera, l’òrgan hipertrofiat té cèl·lules majors, i no noves. 

3. Les ciutats amb major nombre de victòries

Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, algunes ciutats van destacar pel nombre de victòries dels seus atletes. Per exemple, des del 776 aC fins a finals del segle VII aC es comptabilitzen 33 victòries per a Esparta. Al segle VIaC, en canvi, els espartans, amb deu victòries, es van veure superats pels 24 triomfs d’atletes de la Magna Grècia. Al segle II aC, l’illa de Rodes, va aconseguir 14 victòries.

Llista en papir de vencedors Olímpics de la 75 ª a la 78 Olimpíada, i des de la 81 a la 83 (480-468 aC, 456-448 aC).

4.  Els vencedors, celebrats com a herois

El triomf a la competició era signe del favor diví, i qui s’alçava amb la victòria rebia la corona, mentre que els seus competidors no obtenien premi. La victòria reportava fama terrenal: els atletes eren celebrats en poemes com les odes triomfals de Píndar i recordats amb estàtues del seu retrat. A les estàtues d’alguns atletes, considerats com “herois”, se’ls atribuïen virtuts curatives.

5. Una fama immerescuda?

El poeta tràgic Eurípides  criticava el culte excessiu que els grecs rendien als atletes:

Censurar el costum dels grecs, que es reuneixen per contemplar i rendir honor a plaers inútils … Doncs quin bon lluitador, quin home ràpid o quin llançador de disc ha socorregut a la seva pàtria obtenint una corona? És que lluitaran contra els enemics portant discos a les mans? Caldria, llavors, coronar els homes savis i a qui condueix a la ciutat sent un home prudent i just .

Diàgoras i la seva família: una descendència de campions

El boxejador Diàgoras de Rodes va obtenir en els Jocs Olímpics de 464 aC el major dels seus nombrosos triomfs. En els jocs de 448 aC, es van proclamar vencedors olímpics els seus fills Acusilau, en boxa, i Damaget, per segona vegada, en pancraci. Davant d’una multitud enfervorida que els aclamava i els llançava flors, tots dos van donar la volta d’honor a l’estadi portant sobre les seves espatlles el seu pare. Quan el van deixar a terra, es va acostar un espartà a felicitar-lo i li va dir:

Diàgoras, és millor que et moris ara, perquè no et serà possible ser més feliç.

Diàgoras li va fer cas i es va morir allà mateix.

El més jove dels fills de Diàgoras, Dorieu, va aconseguir tres victòries olímpiques en el pancraci (432, 428 i 424 aC), i van ser també vencedor olímpic, en 404 aC, els seus néts Eucles (boxa) i Pisírode (boxa infantil). Les estàtues d’aquesta família de campions podien veure juntes en el santuari d’Olímpia. Com les dones no podien assistir als Jocs, Cal·lipatira, filla de Diàgoras, es va introduir a Olímpia disfressada d’entrenador per veure competir el seu fill Pisírode. Quan aquest va aconseguir la victòria, Cal·lipatira, exultant, va saltar la barrera dels entrenadors, però se li van enganxar els vestits i va quedar a la vista la seva condició femenina. Havia de ser condemnada a mort, però li van perdonar la vida: cap altra dona havia estat, com ella, filla, germana i mare de vencedors olímpics.

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.

PAUSÀNIAS (Grec 1 p. 153 Ed. Teide M.Capellà)

diagoras

Diàgoras portat a coll pels seus dos fills Damaget i Acusilau després de ser aquests coronats vencedors en els Jocs Olímpics.

Hoplitodròmia

Va ser una antiga cursa a peu, que formava part dels Jocs Olímpics i els altres Jocs Panhel·lènics. Va ser l’última carrera a peu en els Jocs Olímpics, apareixent per primera vegada en la 65a dels Jocs Olímpics el 520 aC.

L’hoplitodròmia requereix competidors a córrer portant el casc i gamberes del soldat d’infanteria hoplita de la qual la carrera va prendre el seu nom. Els corredors també van portar els aspis, bronze coberta de fusta de l’escut d’hoplites, de manera que el gravamen total eren 50 lliures. Com els hoplitodroms va ser una de les curses a peu més curtes, l’armadura pesada i l’escut era menys una prova de resistència d’un de força muscular pura.

hoplitodromia

Hoplitodroms de figures negres, Àmfora panatenaica, 323-322 aC

A Olímpia i a Atenes, era una volta a l’estadi. Des de la pista es va fer una corba tancada a l’extrem de l’estadi, hi havia un pal girant a cada extrem de la pista per ajudar els velocistes en la negociació de la corba tancada – una tasca complicada per l’escut portat a la mà. A Nèmea la distància es va duplicar a quatre estadis, i a Platea la cursa era de 15 estadis en total.

L’hoplitodròmia, amb els seus pertrets militars, era tant un exercici d’entrenament militar com una competència atlètica.

Imatge de previsualització de YouTube

Boicots i guerres

  • Els VI jocs olímpics s’haurien d’haver fet a Berlin l’any 1916, però degut a la primera guerra mundial no es van poder realitzar.
  • Els XI jocs olímpics es van celebrar a Berlin l’any 1936 sota el règim Nazi de Hiltler. Molts païssos i van intentar boicotejar aquests jocs degut a la ideologia racista de Hitler. Finalment el COI va decidir que aquests jocs s’havien de fer.
  • Els XII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Helsinki l’any 1940, però degut a la segona guerra mundial es van haver d’anul·lar.
  • Els XIII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Londres l’any 1944, però, com va passar quatre anys abans, no es van poder celebrar degut a la segona guerra mundial.
  • Els XXII jocs olímpics de Moscou de l’any 1980, van ser boicotejats pels EEUU i els païssos de l’OTAN com a resposta de la invasió Soviètica de l’Afganistan.
  • Els XXIII jocs olímpics de Los Angeles 1984, van ser boicotejats pels païssos socialistes provocats per l’URSS (actualment Rùssia).

 Berlin, 1936 l’ Alemanya nazi

Adolf Hitler, presidint la ceremonia de
Obertura, del Jocs de Berlín de 1936

L’arribada del últim relleu portant la torxa olímpica, va ser un dels moments culminants dels Jocs. Últim tram amb la flama encesa, a la Vall de Olimpia.