Aurigues hispans

Edu3.cat

El barceloní Lucius Minicius Natalis decideix participar en la 227a Olimpíada. Per fer-ho, va abandonar Bàrcino i es va instal·lar a Tàrraco, la ciutat més important de la Tarraconense romana i on se celebraven unes curses de quadrigues classificatòries pels Jocs Olímpics. Va guanyar la cursa de carros de la 227a Olimpíada, l’any 129 i va esdevenir el primer campió olímpic català. Per celebrar-ho va fer aixecar, a prop de l’hipòdrom d’Olímpia, una estàtua de bronze que representava una quadriga. És possible que contribuís a portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

Per guanyar la cursa, Lucius Minicius va contractar el millor conductor de quadrigues per tal que hi participés en nom seu, ja que les persones de bona posició no compatien, sinó els seus esclaus. El conductor de quadrigues contractat per Lucius va guanyar la cursa i, per tant, es va classificar per anar a Grècia. Allà tornarà a guanyar i per sempre més quedarà la inscripció “Lucius Minicius, natural de Barcelona, va guanyar la 227 Olimpíada”. De l’esclau que li va fer guanyar tanta glòria no se’n sap ni el nom.

luicius

Estàtua de la quadriga de Lucius

L’auriga hispà Díocles, un hispà-romà nascut a Lusitània que va viure al segle II, es va retirar quan tenia quaranta-dos anys, després d’haver guanyat trenta-cinc milions de sestercis i d’haver vençut 1.462 vegades. Va ser uns dels més famosos de la història de l’imperi romà. La seva fortuna personal era de més de trenta-cinc milions de sestercis, cosa que, equivaldria a més de mil milions de euros.

Díocles estava casat amb una dama procedent de l’estrat patrici, i tenia dos fills. Es va retirar a Palestrina, buscant en la tranquil·litat del camp el mític repòs de guerrer. A la seva mort, esdevinguda cap a l’any 150, va deixar una fortuna com herència als seus fills. La làpida de Roma, creada pels seus admiradors, hi apareixen detallades totes les seves victòries i cadascun dels premis que li van reportar en els seus 24 anys de carrera.

Els aurigues eren esclaus que conduïen bigues (dos cavalls), quadrigues (quatre cavalls). Els aurigues havien de conduir els seus carruatges tirats per cavalls al llarg de 7 voltes al coliseu, un total d’uns 4 quilòmetres, en una desenfrenada i salvatge carrera, una cosa semblant a la Fórmula 1. Aquells que aconseguissin superar la meta en els tres primers llocs rebrien un premi en metàl·lic.

escultura de diocles

Escultura de la biga de l’hispà Díocles

lapida 2

Làpida de l’auriga mort

Ser vencedor a Olímpia

Atletes de cinc nacionalitats diferents van viatjar a la mítica ciutat d’Olímpia per reconstruir, en un viatge al passat, com eren els jocs més famosos de la història en el segle IV a.C. La sèrie internacional Campions d’Olímpia aborda, a part de la competició esportiva en les modalitats de pentatló, velocitat i lluita, aspectes històrics, culturals i arqueològics.

TVE2 va emetre aquesta sèrie entre el «reality show» i el documental històric, que a través dels seus tretze capítols recrea l’ambient en què se celebraven els antics Jocs Olímpics a Olímpia.

Els objectius principals d’aquesta sèrie documental, meitat ficció meitat realitat, és el de mostrar els esports que es practicaven en la Grècia clàssica, veure com eren organitzats els Jocs, així com recrear les proves que s’imposaven als atletes. Així mateix, els teleespectadors poden veure quines eren les condicions d’entrenament i de recuperació, després de cada prova. Al llarg dels tretze capítols, en què es descriu un aspecte concret de cada prova, es pot veure com s’adapten els atletes al medi, a l’època i a les formes de competició dels seus avantpassats. Al llarg dels mateixos es pot conèixer les seves vivències, els seus temors i les seves il·lusions.

Capítol cinquè: en aquest capítol veiem com els atletes espanyols es desperten amb la notícia que encara no s’ha decidit si existiran categories per pes. De fet, els atletes creien que n’hi haurien dues: la primera, per a aquells amb un pes inferior als 85kg i la segona, per als qui superin el límit anterior. Això, diuen, amoïna els pesos “lleugers”. A tot això, se li ha de sumar el fet que a les curses s’ha de córrer descalç.

El segon dia de preparació, el ritme d’entrenament augmenta i la costosa adaptació dels mètodes i les pràctiques antigues es fa notar. Un cop acabat l’entrenament, la dutxa a la palestra és indispensable per tal que es relaxin i puguin seguir amb la rutina.

Els atletes alemanys decideixen dedicar l’entrenament a la pràctica amb la javelina, i aviat comproven que s’han d’oblidar del que en sabien fins ara perquè els mètodes antics eren força diferents. El mateix fa la resta, que veu que la metodologia actual ha canviat respecte a l’emprada pels grecs antics.

A la tarda, la pluja suspèn temporalment els entrenaments, cosa que provoca que els atletes hagin de romandre a les seves tendes.

L’entrenador dels atletes francesos atén un dels seus nois, que pateix una lleugera indisposició que, en principi, no és greu i no hauria de provocar cap canvi. L’atleta haurà de fer repòs fins que estigui recuperat. Els seus companys d’equip procuren tenir-lo entretingut jugant a jocs. La seva cura, explica Conrado Durántez, president de l’Acadèmia Olímpica, es basarà en una dieta lleugera i repòs (segons les teories medicinals d’ Hipòcrates).

Un cop para de ploure, els atletes grecs, alemanys i francesos es diverteixen plegats jugant a la pilota, un joc molt comú a l’Antiga Grècia. Durant aquesta estona, sembla ser que l’estat del corredor francès millora.

Mentre sopen, els atletes espanyols expliquen que faran tot el possible per guanyar. També constaten les evidents diferències entre els equips de diversos països, degut a la cultura i la manera de fer. Un dels espanyols mostra la seva preocupació pel que fa a lluita amb contrincants amb un pes major a 100 kg. Tot i així, prometen enfrontar-se a les dificultats amb valor i coratge.

Al capvespre, tots els membres dels diferents equips són convidats a la festa de Dionís amb representacions teatrals, disfresses, música i ball que van dedicades al déu. De la cerimònia s’explica que es feia cada nit, i que està plena de simbolismes que remeten a la vida de les persones, representada d’una forma tràgica i patètica.

El capítol finalitza la mateixa nit de la festa, però aquí no s’acaba la vida dels atletes: l’endemà hauran de prosseguir amb l’entrenament i aprendre moltes més coses per tal d’arribar a les competicions ben preparats.