L’esport a l’antiga Grècia, cicle de conferències de la Fundació March

Apropar-se a l’esport de la civilització grega vol dir acostar-se als grecs, a les seves tradicions religioses i profanes, aristocràtiques i ciutadanes, però també al seu dia a dia. Reflex de tot això és la més famosa de les competicions esportives gregues, els Jocs Olímpics, que el savi Pitàgoras va descriure com un microcosmos de la societat, ja que acudien per igual “els que havien exercit els seus cossos [i] anaven a buscar la glòria i el premi d’una corona famosa; altres, que havien acudit a comprar o vendre, es presentaven atrets pel desig de guany, però també es presentava allà una mena de visitants, especialment distingits, que no anaven a la recerca d’aplaudiments ni de guanys, sinó que acudien a observar i contemplaven amb gran atenció el que passava […] “(Ciceró, Tusculanes, 5.8-9).

A través de tres conferències del 20 al 27 d’octubre del 2020, el catedràtic de Filologia Grega de la Universitat Complutense de Madrid Fernando García Romero va donar suport a les fonts literàries, documentals i artístiques per analitzar l’omnipresència de l’esport en la cultura grega antiga, el significat de la seva pràctica i la seva transcendència en els diferents àmbits.

20 d’octubre del 2020: ¿Por qué practicaban deporte los griegos antiguos?, a càrrec de Fernando García Romero.

22 d’octubre del 2020: Los Juegos Olímpicos en la Grecia antigua, a càrrec de Fernando García Romero.

27 d’octubre de 2020: La importancia social del deporte en la Grecia antigua, a càrrec de Fernando García Romero.

Competim com els antics grecs!

A Cultura clàssica de 2n ESO de l’institut Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat)  durant un temps hem treballat l’esport i la competició a l’antiga Grècia.

Entrada a l’exposició AGON. La competició a l’antiga Grècia

El 12 de gener vam anar al Caixaforum de Barcelona a veure l’exposició AGON, la competició a l’antiga Grècia! on vam veure estàtues dels antics grecs i déus. Allà vam tenir molt clar que abans només hi havia un sol guanyador i que hi havia molta competència. Ho vam saber perquè hi havia moltes peces de ceràmica on vam poder veure com els atletes s’untaven amb oli i sorra per competir. També que competien despullats i aquest tema ens va agradar.

Llavors vam decidir recrear-ne uns com podíem a la pista del pati. En primer lloc, vam inventar-nos un nom pels jocs. Els vam anomenar Jocs Bellvitxxx. A continuació, vam escollir un déu, que per votació va ser Hades, déu de l’infern, i li vam fer una espècie d’altar amb fotos seves i frases en honor a ell. També, a classe, vam fer unes corones que posaríem al cap dels guanyadors de cada prova. Les corones les vam fer amb cartolines de dos colors verds diferents perquè es veiessin bé les fulles.

Després de preparar-ho tot vam sortir al pati de l’institut, primer vam invocar Hades amb unes frases que vam preparar abans a classe. A continuació, amb els materials “adaptats” que ens van deixar les professores d’educació física, vam fer algunes de les proves que hi havia en els jocs esportius de l’antiga Grècia, com: el llançament de javelina, el llançament de disc, el salt de llargada amb unes peses per fer contrapès, la cursa a peu, la cursa de cavalls i en lloc de la lluita vam fer una prova de velocitat.

Per la prova de cursa vam fer dues voltes a dos camps de futbol sala, en la de l’sprint vam haver de córrer la mesura d’un camp, en el salt de llargada vam saltar amb unes peses d’1 kg, amb el llançament de disc vam haver de donar una volta abans de llençar-lo i la cursa de cavalls la vam fer per parelles un portant l’altre a l’esquena. Tot i que nois i noies vam competir junts, la classificació era separada. Llavors van quedar sis persones guanyadores.

Els guanyadors dels Jocs BellvitXXX

Com sabeu, abans en honor als vencedores feien una estàtua, però com que nosaltres no teníem materials per fer-la, vam decidir fer un mural, on vam posar fotos seves amb les corones posades, el nom i totes les proves que havien guanyat, i el vam penjar al passadís, així tot l’institut pot veure’l.

Roger Castellà, alumne de 2n d’ESO de Cultura Clàssica a l’Institut Bellvitge (L’Hospitalet de Llobregat).

Visita al museu olímpic i de l’esport

En una sortida de camp, vaig visitar el museu Olímpic i de l’esport de Barcelona i aquesta és la meva recerca:

Naixement de l’esport

Entre els segles XVIII i XIX, l’esport es definia com una activitat física reglamentada. Aquesta concepció neix a Anglaterra en el context d’una societat que té la necessitat de controlar i reglamentar els jocs tradicionals.

Participació de la dona

La dona també juga

Als inicis, no es preveia la participació de la dona als Jocs Olímpics. Durant el segle XIX el seu paper social quedava restringit a la maternitat, la gestió de la llar i la cura de la família. Quan la dona comença a incorporar-se a la vida pública i política també ho fa en el terreny esportiu: la seva participació progressiva als Jocs Olímpics n’es un exemple.

L’expansió dels esports 1901

Al començament del segle XX, amb el naixement de la societat de masses, l’esport es democratitza i comença la seva expansió. El futbol es convertirà en l’esport més popular.

IMG_20141129_110341

L’evolució de les pilotes en el futbol

IMG_20141129_110347

L’evolució de les botes de futbol

IMG_20141129_110416

Antic pinball

IMG_20141129_110428

Antic futbolí

Ludwig Guttman 1944

L’esport, i en especial l’esport competitiu, va ser l’eix central del procés de rehabilitació establert pel prestigiós neuròleg Ludwig Guttman per als veterans de la Segona Guerra Mundial que patien lesions de columna amb invalidesa permanent. Molt aviat el seu hospital -Stoke Mandeville a la localitat britànica d’Aylesburi- va organitzar competicions nacionals contra altres hospitals i clubs.

Ludwig Guttman

 

Els primers Jocs Olímpics televisats

La cerimònia inaugural dels XIV JJOO de Londres es va retransmetre per TV (en blanc i negre) i va ser seguida per unes 500.000 persones.

IMG_20141129_110919

Retransmissió per TV (en blanc i negre) dels JJOO de Londres

 

JJOO de Londres 2012

Esport i democràcia

La consolidació democràtica ha provocat un tomb decisiu en la pràctica pública i social de l’esport, ja que se’l considera un element essencial del nostre estat del benestar. La Constitució de 1978 n’ha fet una declaració explícita. Al marge de la dinàmica competitiva, la dimensió formativa de l’esport ha guanyat un enorme protagonisme amb la promoció genèrica de la pràctica esportiva, que es manifesta en activitats de tota mena, des de l’esport escolar fins a les curses populars i l’esport per a tothom.

El somni de la ciutat i del país es va fer realitat amb les celebracions dels JJOO de Barcelona l’estiu de 1992.

 La pràctica de l’esport comença a popularitzar-se

Comença al final del segle XIX amb la influència dels joves aristòcrates que marxen a estudiar fora i dels estrangers que arriben al nostre país. Fins aquest moment, la pràctica esportiva estava restringida a homes de sectors benestants però, gràcies a l’esforç de moltes persones i a l’aparició de gimnasos i clubs, l’esport es va estendre a tota la població. Comencen a aparèixer les primeres societats esportives i s’organitzen les primeres competicions.

Al principi del segle XX apareix una generació de personatges que van fer de l’esport una forma de vida. Treballaven per difondre l’activitat física. Amb la seva dedicació i el seu esforç van aconseguir transformar l’esport en tot un fenomen cultural.

En poc temps, es van construir noves intal·lacions per donar resposta a practicants i a públic, es consoliden les primeres federacions i les competicions arriben a l’àmbit nacional.

L’esport modern

A mitjans del segle XIX, l’ideal de modernització social del catalanisme anava lligat a la introducció de les pràctiques esportives europees. L’esport modern va néixer a Catalunya amb la importació dels models de la Gran Bretanya i, en menor mesura, d’Alemanya, França i Suïssa.

Els reglaments de les federacions esportives angleses sempre s’han considerat punt de referència a Catalunya. Per aquesta raó, a casa nostra s’han mantingut molts mots en anglès i els primers esportistes eren anomenats sportsmen.

Els llocs de trobada dels sportsmen eren gimnasos privats com el Garcia Alsina, primer gimnàs català inaugurat l’any 1868.

Jocs Olímpics de Tòquio 1964, els primers amb tv en colors

L’evolució dels mitjans de comunicació i dels transports encaminen l’esport cap a una veritable dimensió mundial. A partir de la dècada dels seixanta, amb l’augment les retransmissions televissives, l’esport es converteix en un auntèntic espectacle de masses.

TV en colors

TV en colors

1968 – JJOO de Mèxic, un gran salt per a la història

Els Jocs de Mèxic van ser una edició plena de sorpreses. Per primera vegada una dona entrava a l’estadi com a última portadora de la flama olímpica, dos salts prodigiosos revolucionarien especialitats com el salt de llargada i el d’alçada, i els atletes es van trobar amb un nou obstacle (biològic) a superar: l’altitud de Ciutat de Mèxic influïa en el seu rendiment esportiu.

1972 – JJOO de Munic

Els Jocs Olímpics de Munic de 1972 van ser els primers a tenir una mascota i a utilitzar els pictogrames. A més van ser testimonis de la consagració d’un gran nedador: Mark Spitz. Però també recordats com els Jocs de la tragèdia.

Natació

La història de la natació és tan antiga com l’adaptació de l’home al medi aquàtic. Les primeres competicions daten del 1800 a la Gran Bretanya.

1992 – L’esport i l’espectacle

L’any 1992 Barcelona es va convertir en la capital mundial de l’esport gràcies a la força dels mitjans de comunicació. La ciutat va contemplar amb fascinació el desenvolupament de les competicions esportives més populars.

Michael Jordan

Conegut com “Air” Jordan és el gran mite del bàsquet i un dels millors esportistes de la història. Entre els seus nombrosos rècords i èxits esportius destaquen dos medalles d’or olímpiques (Los Ángeles 84 i Barcelona 92).

Michael Jordan

IMG_20141129_112054

Pilota oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Discurs d’Inauguració dels Jocs Paralímpics de Barcelona 1992 de Stephen W. Hawking

“Tots som diferents. Tots som especials a la nostra manera. Cadascú de nosaltres té dins seu una espurna de foc, una força creativa…”

Stephen W. Hawking

L’ésser humà: Cos i moviment

Pràctiques prehistòriques

Caminar, córrer, saltar… el cos està preparat per moure’s. L’ésser humà va aprendre a córrer condicionat per la necessitat de sobreviure. Una proesa que requeria equelibri, coordinació i eficiència, la base de l’activitat motriu impresa al nostre codi genètic des dels orígens de la humanitat.

 Abel Anton

L’atleta espanyol va proclamar-se dues vegades campió del món de marató, 1997 i 1999

Marta Domínguez

L’atleta espanyola campiona d’Europa en els 5000 m.

Spyridon Louis: El primer vencedor

Era un pastor grec que va ser el guanyador de la prova de la marató als primers Jocs Olímpics d’Atenes l’any 1896, on la distància establerta va ser de 40 km.

 Evolució de l’esport

Evoluciona en paral·lel als canvis socials i tècnics i s’adapta a les necessitats i demandes dels seus practicants, que inclouen tots els sectors de la població. L’anomenat esport per a tothom esdevé fonamental per a moltes persones que no volien competir, però si realitzar activitats físicoesportives de caràcter recreatiu i d’oci. En les darreres dècades, en el context de la vida urbana han augmentat les activitats esportives populars i a l’escola l’esport ha adquirit una funció educativa, formativa i de salut.

Lluitar contra l’obesitat

La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.

És recomenable:

Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.

Repartir la dieta en cinc àpats al dia.

Beure aigua

Assegurar les racions diàries:

   4-6 racions de carbohidrats

   1-2 racions de proteïna

   Fruita

   2-3 racions d’hortalisses

   2-4 racions de calci

   3-6 cullerades d’oli d’oliva

Bellesa Grega: Paideia

El terme παιδεία, paideia, vol dir “educació”, que a la cultura grega antiga incloïa dos aspectes: tenir cura del cos i de l’ànima. En la recerca d’aquest ideal de bellesa, els joves grecs s’exercitaven als gimnasos i a les pistes atlètiques sota el control dels entrenadors, els quals, a més de la preparació física, es preocupaven dels aspectes morals de la formació.

L’home a l’altura dels déus

Ser guanyador olímpic suposava compartir amb els déus glòria i inmortalitat, simbolitzades per la corona d’olivera. També era perpetuat amb una estàtua pròpia dins del recinte sagrat.

 S. IV – XIV Edat Mitjana

Occident: les pràctiques corporals socials

El cos es considerava el portador del pecat de l’home. Moltes d’aquestes activitats derivaven de pràctiques relacionades amb la guerra i la defensa del poblat. Destaca les activitats físiques d’habilitat (el tir amb arc)

Orient: les pràctiques corporals espirituals

A la Xina apareix el tai-txi -l’art de la meditació en moviment- i la gimnàstica del kung-fu, desenvolupada al temple de Shaolin. El tir amb arc també era entès com un exercici físic espiritual. A l’Índia, les tècniques del ioga anaven lligades a sistemes filosòfics i religiosos, mentre que al Japó, els samurais, a partir de les arts marcials antigues van desenvolupar exercicis de combat.

Renaixement: La importància d’educar el cos

El Renaixement va obrir un nou horitzó per a la recuperació del cos com a part integrant de l’individu. L’exercici físic i les pràctiques gimnàstiques comencen a introduir-se en la vida quotidiana com a inversió en salut, higiene i cultura. Metges i filòsofs reivindiquen que el cos necessita ser educat.

Copes

El món de l’esport integra competicions i torneigs especialitzats de reconegut prestigi internacional. Les copes del món són una una de les seves fites més importants.

Nadia Comaneci: El primer 10 de la història

Als Jocs Olímpics de Montreal 1976, una gimnasta assoleix la perfecció. Nadia Comaneci amb tan sols 14 anys va obtenir la puntuació de 10 en set ocasions. Convertida en la medallista olímpica més jove de la història, ha marcat un abans i un després en la gimnàstica femenina.

L’esport en el còmic

La historieta és un nou llenguatge que es desenvolupa durant el segle XX. La temàtica esportiva hi és recurent, amb creacions de grans autors com ara Ibáñez, i personatges molt coneguts com ara el capità Tsubasa.

Comic d’Oliver i Benji

Diaris d’esport

El Mundo Deportivo és el diari més antic que encara es publica a Espanya i el segon d’Europa. Va néixer l’any 1906 i el 1929 va passar a ser diari. Uns anys més tard, el 1939, va aparèixer el diari Marca.

Diari Mundo Deportivo fa uns anys

Escoltar-ho en directe

Al 1920 la ràdio passa a ser el mitjà ideal per sentir en rigorós directe l’esdeveniment esportiu, sobretot futbol, ciclisme i tennis. Amb la ràdio, el públic esportiu s’amplia. Al 1923 es va realitzar la primera retransmissió en directe d’un esport. Per exemple a Espanya: el Carrusel Deportivo (Cadena SER)…

Carussel Deportivo

Esports i resultats

9959 esportistes d’arreu del món van competir a Barcelona ’92 per aconseguir la glòria olímpica. La delegació espanyola, formada per 489 atletes, va aconseguir 22 medalles: 13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze. Van ser els millors resultats obtinguts mai per l’esport espanyol en tota la història del Joc Olímpics de l’època moderna.

Esport i violència a l’antiguitat i a l’actualitat

A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.

Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.

 A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.

Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:

Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.

No tot olímpic és olímpic

Deu anys després de l’espectacular cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atenes de 2004, la majoria de les instal·lacions olímpiques han quedat abandonades a la seva sort. Són molts els grecs que qüestionen el llegat d’un esdeveniment esportiu que ha proporcionat pocs beneficis a la població. Només deutes.

Les coses han canviat molt. La majoria de les instal·lacions estan abandonades i moltes no son útils per falta de manteniment. Exemples d’aquest fet els trobem en l’emblemàtica cúpula de l’estadi Olímpic d’Atenes. Aquesta infraestructura que va costar al voltant de 130 milions d’euros necessita 9,5 milions d’euros anuals pel seu manteniment. En la situació en la que es troba el país aquests diners per les obres són impensables.

No tot són punts negatius. És el cas de l’estadi Olímpic de futbol. L’estadi cobert també s’utilitza regularment com a pavelló de bàsquet. La resta d’instal·lacions del complex (piscina olímpica, velòdrom, i les pistes de tennis) només serveixen per entrenaments. Fora hi trobem el centre de bàdminton, que ha estat transformat en un teatre.

La societat grega en l’any 2002 es situava al voltant del 3,7% del PIB. L’any olímpic  es va disparar fins arribar al 7,5% fent pujar el deute de l’estat.

Imatge de l’estat d’abandó en què es troba l’estadi de Volei Platja

La dieta dels atletes

Lluitar contra l’obesitat:

La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.

És recomenable:

– Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.

– Repartir la dieta en cinc àpats al dia.

– Beure aigua

– Assegurar les racions diàries:

4-6 racions de carbohidrats

1-2 racions de proteïna

Fruita

2-3 racions d’hortalisses

2-4 racions de calci

3-6 cullerades d’oli d’oliva

Exemple:

És molt important l’aportació d’aigua i minerals.

La dieta òptima dels esportistes ha de satisfer les seves necessitats en calories, proteïnes, vitamines i minerals.
És molt important l’aportació d’aigua i minerals per les pèrdues que pateixen amb la suor durant l’exercici. Un esportista, sigui quin sigui el seu nivell: competitiu, amateur, per oci, ha de seguir unes normes nutricionals molt semblants a les d’una persona normal sana que no fa esport.
No obstant, haurà de prestar major atenció a la seva alimentació, ja que si esta és inadequada, el seu rendiment operatiu empitjorarà.

Despesa calòrica

Mentre dormim
65 kcal/hora

Passejant (4km/h)
200 kcal/hora

Jugant al tennis
300-450 kcal/hora

Nadant
500 kcal/hora

Jugant al futbol
450-600 kcal/hora

Corrent
600-800 kcal/hora

Pujant escales
1.100 kcal/hora

Un esportista tampoc ha d’ingerir més calories de què gasta, en cas contrari engreixarà.

Els esportistes amb una activitat alta/moderada:

Consumeixen més hidrats de carboni.
Pateixen major desgast de les seves estructures proteiques musculars.
No els afavoreix engreixar per a mantenir la seva agilitat.

L’energia dels seus aliments ha de procedir:

Un 60% dels hidrats de carboni o glúcids
Un 25% de lípids (greixos)
Un 15% de les proteïnes

És primordial mantenir la norma d’ingerir un gram de proteïna per quilo de pes corporal al dia.
Si un esportista porta una alimentació variada i equilibrada (tipus dieta mediterrània) no té per què recórrer a suplements vitamínics.

S’ha de menjar carn.

Les necessitats dels esportistes, de fet, eren les mateixes que avui en dia; per tant, necessitaven molta proteïna per augmentar la massa muscular i hidrats de carboni per disposar de molta energia. Els atletes grecs es podien alimentar bé i obtenir llegums i carn per a la seva dieta atlètica.

Pitàgoras, mestre de gimnàstica, va ser el primer en prescriure als atletes menjar carn, ja que abans solament s’alimentaven amb figues seques, formatge i pa, i això no els donava la força suficient per a ser un bon atleta. Llavors, Pitàgoras va decidir fer una selecció de les carns segons la seva similitud: carn de cabra per fer grans salts, també de bou per ser fort i resistent com un bou, …