La flama Olímpica: Història

El foc olímpic és un dels símbols dels jocs Olímpics, i està basat, en la llegenda de Prometeu, en què va robar el foc a Zeus per donar-lo als homes.

Als jocs Olímpics a l’antiga Grècia es mantenia encesa una flama fins que acabaven les competicions. En els jocs Olímpics de Berlín de 1936, es va realitzar per primera vegada una marxa d’atletes que van anar rellevant-se la torxa amb la flama, des de les runes del temple d’Heraa Olímpia, fins l’estadi Olímpic de Berlín.

flama 

El COI va aprovar que el recorregut en relleus de la torxa en les futures edicions dels Jocs es farà pel territori del país de la ciutat seu dels Jocs. 

flama olímpica

D’Olímpia a Londres

Han pres aquesta decisió pels incidents que hi va haver en el recorregut de la torxa dels jocs de Pequín. Hi va haver un intent de boicot per part de dos protestants.

La Torxa Olímpica de Barcelona, 1992, va seguir un recorregut emulant la història grega de Catalunya. Seguint la tradició, va partir de la ciutat grega d’Olímpia en direcció a Empúries, la primera colònia hel·lènica a la península ibèrica. A partir d’aquí, la torxa iniciaria un recorregut per tot l’Estat Espanyol, primer cap a l’oest per la part del nord fins a Galícia, després baixant fins a Madrid i continuant per Extremadura, fins arribar al sud on aniria resseguint la costa Mediterrània andalusa, murciana i valenciana abans d’arribar a Barcelona.

barcelona

La torxa que es va encendre a Barcelona

[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=TCKYiBL3fPM[/youtube]

Al llarg del temps es va mantenir la tradició de transportar la torxa Olímpica amb una carrera d’atletes, però en certes ocasions es van utilitzar mitjans de transport especials, per motius de necessitat o d’espectacularitat: vaixell, cavall…

Els jocs i esports Olímpics d’hivern

Els jocs olímpics d’hivern van néixer l’any 1924 quan la ciutat de París va impulsar l’organització de la setmana internacional d’esports d’hivern, a la ciutat francesa de Chamonix. Posteriorment, el Comitè Olímpic Internacional (COI) els reconeixeria com els primers jocs olímpics d’hivern.

El 1992, el COI va decidir fer els jocs d’hivern els anys parells que no hi haguessin jocs d’estiu, un canvi que es va iniciar amb els jocs Olímpics de Lillehammer, el 1994.

El programa olímpic inclou 7 esports diferents que agrupen 15 disciplines i que impliquen la celebració d’unes 86 proves.

Els esports Olímpics d’hivern són els següents:

  • LugeEls corredors empenyen el trineu i ràpidament s’hi asseuen. Utilitzen uns guants de claus per aconseguir una acceleració extra, i impulsar-se amb les mans sobre la superfície del gel, abans d’estirar-se totalment sobre l’esquena, amb els peus estesos cap endavant, per buscar una posició aerodinàmica. Els corredors de luge fan servir les cames i les espatlles per dirigir-lo.

  • BiatlòL’objectiu del biatló és completar el recorregut en el mínim de temps possible, i aconseguir tants encerts en el tir com sigui possible, per evitar la penalització de temps que comporten les errades. (Prova individual de 20 km homes i de 15 km dones, esprint, persecució, relleus i sortida massiva)

  • Patinatge: (patinatge artístic: individual masculí i indidivual femení, parelles lliure i dansa sobre gel; patinatge de velocitat en pista curta i en pista llarga) 
  • Hoquei sobre gelUn equip ha de tenir no més de sis jugadors sobre el gel, mentre que el joc està en curs. L’objectiu és aconseguir fer més gols que l’equip adversari i introduir el puck (un disc dur de goma negre) dins de la porteria rival, com en el futbol.
  • Bobutilitzar un trineu o un tobogan per lliscar sobre la neu o el gel. (Skeleton)

Skeleton

 

  • CúrlingEs juga en una pista de gel. Dos equips fan torns per empènyer i fer lliscar pedres de 19,1 quilos de pes cap a una sèrie de cercles. L’objectiu és aconseguir que les pedres pròpies s’aturin tan a prop del centre dels cercles com sigui possible, i no les de l’equip adversari.

  • Esquí: ( esquí alpí, esquí de fons, freestyle, salts d’esquí i snowboard)

 

Ciutats olímpiques

La ciutat amfitriona d’uns Jocs Olímpics se sol escollir uns set o vuit anys abans de la seva celebració. El procés de selecció es du a terme en dues fases que s’allarguen cadascuna durant dos anys. El primer pas per una ciutat que vol acollir uns Jocs és comunicar-ho al comitè olímpic nacional del seu país; si més d’una ciutat del mateix país envien una proposta al seu CON, llavors aquest organisme sol dur a terme una selecció interna, ja que cada CON només pot presentar una ciutat al Comitè Olímpic Internacional de cara al procés de selecció. Quan s’acaba el termini de presentació de propostes per part dels comitès olímpics nacionals, comença la primera fase (Aplicació): es demana a les ciutats candidates que completin un qüestionari relacionat amb diversos criteris clau que tracten sobre l’organització dels Jocs Olímpics. En aquest formulari, les ciutats candidates han de poder assegurar que compliran amb la Carta Olímpica i amb qualsevol altra normal establerta pel Comitè Executiu del COI. L’avaluació dels qüestionaris emplenats per part d’un grup especialitzat proveeix al COI d’un resum del projecte de cada candidat i del seu potencial per acollir els Jocs. Prenent com a base aquesta avaluació tècnica, la Junta Executiva del COI escull els candidats que passen de fase de candidatures.

Quan s’han seleccionat les ciutats candidates, aquestes han d’entregar al COI una presentació més extensa i detallada sobre el seu projecte com a part d’un dossier de candidatura. Cada ciutat és analitzada per una comissió avaluadora que, a més, visita les ciutats candidates, entrevista funcionaris locals i inspecciona les instal·lacions. Un cop feta l’anàlisi, la comissió presenta un informe sobre les seves impressions un mes abans de la decisió final del COI. Durant el procés d’entrevista, la ciutat candidata també ha de garantir que serà capaç de finançar els Jocs. Un cop acabada la feina de la comissió avaluadora, es presenta la llista de ciutats candidates a la Sessió general del COI, la qual se celebra en un país que no tingui cap ciutat en la llista de possibles guanyadores. Els membres del COI reunits en la Sessió tenen el vot final sobre quina serà la ciutat amfitriona. Un cop elegida, el comitè de la ciutat guanyadora (juntament amb el CON del respectiu país) signa un contracte amb el COI.

A data de 2016, els Jocs Olímpics hauran estat celebrats en 44 ciutats de 23 països diferents, i en ciutats de fora d’Europa i de l’Amèrica del Nord només en vuit ocasions. Des dels Jocs Olímpics d’estiu de 1988 de Seül (Corea del Sud), els Jocs Olímpics han estat celebrats a l’Àsia o Oceania quatre cops; en els 92 anys anteriors no ho havien estat mai. Els Jocs de 2016 de Rio de Janeiro seran els primers que se celebraran en un país sud-americà. Finalment, mai cap candidatura d’una ciutat africana ha estat escollida.

Seus dels Jocs Olímpics

Els Estats Units han acollit vuit Jocs Olímpics, més que cap altre estat. La capital del Regne Unit, Londres, és l’única ciutat on s’han celebrat tres Jocs Olímpics. Els altres estats on s’han celebrat Jocs dues vegades són Alemanya, Austràlia, França i Grècia, i les altres ciutats que han acollit uns Jocs dos cops són Los Angeles, París i Atenes. Un cop passats els Jocs d’estiu de 2020, el Japó i Tòquio entraran, respectivament, en aquestes dues llistes.

A partir del 1924 es van crear els jocs Olímpics d’hivern, que també es celebren cada quatre anys agrupant les disciplines esportives relacionades amb la neu. En un principi coincidien en el mateix any que les olimpíades d’estiu, però des de 1994 se celebren dos anys després. En l’any 1960 es va començar a celebrar els jocs Paralímpics per esportistes amb discapacitats físiques.

Els instruments musicals esportius: el salpinx

El salpinx (σάλπιγξ) era un instrument de vent amb forma de tub allargat. Era utilitzat habitualment en la Grècia antiga per la crida a la guerra i per donar ordres. Però un altre dels seus usos està relacionat amb l’esport:

  • En els Jocs Olímpics es disputaven competicions per trompetistes.
  • A les grans competicions esportives s’usava per donar el senyal de sortida, ja que entre la cridòria ensordidora dels espectadors no n’hi hauria prou només la veu humana. També el seu so serviria per detenir els corredors quan es produïssin sortides falses.
TR

Lècit amb hoplita tocant el salpinx a la fi del segle VI o principis del V a. C.

No us recorda el salpinx a les vuvuzeles del mundial de Sud-Àfrica del 2010?

Lema Olímpic

El lema olímpic és  Citius, Altius, Fortius” traduït del llatí “més ràpid, més alt, més fort”. Coubertin posteriorment expressà els seus ideals mitjançant aquesta frase:

“El més important en els Jocs Olímpics no és guanyar, sinó participar, igual que el més important a la vida no és el triomf sinó la lluita. L’essencial no és haver vençut, sinó haver lluitat bé.”

Aquestes paraules són les que apareixen durant la Cerimònia d’Inauguració dels Jocs.

No cal guanyar els jocs Olímpics per ser un èxit també arribar a participar és un èxit propi no tots ho aconsegueixen. Guanyis o perdis no importa però si com has lluitat i l’esforç dedicat. Em de donar el millor d’un mateix i viure aquest excés com una victòria. No significa necessàriament ser el primer.

P.Coubertin , 2n president del Comitè Olímpic Internacional

Pierre de Coubertin va fer públic el símbol per excel·lència dels Jocs Olímpics: la bandera. Va ser fundador dels Jocs olímpics i del Comitè Olímpic Internacional (COI). També va escriure el Jurament Olímpic i és el següent:

“En el nom de tots els competidors, jo prometo que nosaltres participarem en aquests Jocs Olímpics, respectant i complint les regles que el governen, en el veritable esperit esportiu, per la glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”.

Aquest Jurament va ser pronunciat per primera vegada a l’Olimpíada d’Anvers el 1920.

jocs olimpics

La bandera està formada per cinc cercles enllaçats de diferents colors (blau, negre, vermell, groc i verd). Representan els cinc continents (Àfrica, Amèrica, Àsia, Europa, i Oceania).

No tot olímpic és olímpic

Deu anys després de l’espectacular cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atenes de 2004, la majoria de les instal·lacions olímpiques han quedat abandonades a la seva sort. Són molts els grecs que qüestionen el llegat d’un esdeveniment esportiu que ha proporcionat pocs beneficis a la població. Només deutes.

Les coses han canviat molt. La majoria de les instal·lacions estan abandonades i moltes no son útils per falta de manteniment. Exemples d’aquest fet els trobem en l’emblemàtica cúpula de l’estadi Olímpic d’Atenes. Aquesta infraestructura que va costar al voltant de 130 milions d’euros necessita 9,5 milions d’euros anuals pel seu manteniment. En la situació en la que es troba el país aquests diners per les obres són impensables.

No tot són punts negatius. És el cas de l’estadi Olímpic de futbol. L’estadi cobert també s’utilitza regularment com a pavelló de bàsquet. La resta d’instal·lacions del complex (piscina olímpica, velòdrom, i les pistes de tennis) només serveixen per entrenaments. Fora hi trobem el centre de bàdminton, que ha estat transformat en un teatre.

La societat grega en l’any 2002 es situava al voltant del 3,7% del PIB. L’any olímpic  es va disparar fins arribar al 7,5% fent pujar el deute de l’estat.

Imatge de l’estat d’abandó en què es troba l’estadi de Volei Platja