Visita al museu olímpic i de l’esport

En una sortida de camp, vaig visitar el museu Olímpic i de l’esport de Barcelona i aquesta és la meva recerca:

Naixement de l’esport

Entre els segles XVIII i XIX, l’esport es definia com una activitat física reglamentada. Aquesta concepció neix a Anglaterra en el context d’una societat que té la necessitat de controlar i reglamentar els jocs tradicionals.

Participació de la dona

La dona també juga

Als inicis, no es preveia la participació de la dona als Jocs Olímpics. Durant el segle XIX el seu paper social quedava restringit a la maternitat, la gestió de la llar i la cura de la família. Quan la dona comença a incorporar-se a la vida pública i política també ho fa en el terreny esportiu: la seva participació progressiva als Jocs Olímpics n’es un exemple.

L’expansió dels esports 1901

Al començament del segle XX, amb el naixement de la societat de masses, l’esport es democratitza i comença la seva expansió. El futbol es convertirà en l’esport més popular.

IMG_20141129_110341

L’evolució de les pilotes en el futbol

IMG_20141129_110347

L’evolució de les botes de futbol

IMG_20141129_110416

Antic pinball

IMG_20141129_110428

Antic futbolí

Ludwig Guttman 1944

L’esport, i en especial l’esport competitiu, va ser l’eix central del procés de rehabilitació establert pel prestigiós neuròleg Ludwig Guttman per als veterans de la Segona Guerra Mundial que patien lesions de columna amb invalidesa permanent. Molt aviat el seu hospital -Stoke Mandeville a la localitat britànica d’Aylesburi- va organitzar competicions nacionals contra altres hospitals i clubs.

Ludwig Guttman

 

Els primers Jocs Olímpics televisats

La cerimònia inaugural dels XIV JJOO de Londres es va retransmetre per TV (en blanc i negre) i va ser seguida per unes 500.000 persones.

IMG_20141129_110919

Retransmissió per TV (en blanc i negre) dels JJOO de Londres

 

JJOO de Londres 2012

Esport i democràcia

La consolidació democràtica ha provocat un tomb decisiu en la pràctica pública i social de l’esport, ja que se’l considera un element essencial del nostre estat del benestar. La Constitució de 1978 n’ha fet una declaració explícita. Al marge de la dinàmica competitiva, la dimensió formativa de l’esport ha guanyat un enorme protagonisme amb la promoció genèrica de la pràctica esportiva, que es manifesta en activitats de tota mena, des de l’esport escolar fins a les curses populars i l’esport per a tothom.

El somni de la ciutat i del país es va fer realitat amb les celebracions dels JJOO de Barcelona l’estiu de 1992.

 La pràctica de l’esport comença a popularitzar-se

Comença al final del segle XIX amb la influència dels joves aristòcrates que marxen a estudiar fora i dels estrangers que arriben al nostre país. Fins aquest moment, la pràctica esportiva estava restringida a homes de sectors benestants però, gràcies a l’esforç de moltes persones i a l’aparició de gimnasos i clubs, l’esport es va estendre a tota la població. Comencen a aparèixer les primeres societats esportives i s’organitzen les primeres competicions.

Al principi del segle XX apareix una generació de personatges que van fer de l’esport una forma de vida. Treballaven per difondre l’activitat física. Amb la seva dedicació i el seu esforç van aconseguir transformar l’esport en tot un fenomen cultural.

En poc temps, es van construir noves intal·lacions per donar resposta a practicants i a públic, es consoliden les primeres federacions i les competicions arriben a l’àmbit nacional.

L’esport modern

A mitjans del segle XIX, l’ideal de modernització social del catalanisme anava lligat a la introducció de les pràctiques esportives europees. L’esport modern va néixer a Catalunya amb la importació dels models de la Gran Bretanya i, en menor mesura, d’Alemanya, França i Suïssa.

Els reglaments de les federacions esportives angleses sempre s’han considerat punt de referència a Catalunya. Per aquesta raó, a casa nostra s’han mantingut molts mots en anglès i els primers esportistes eren anomenats sportsmen.

Els llocs de trobada dels sportsmen eren gimnasos privats com el Garcia Alsina, primer gimnàs català inaugurat l’any 1868.

Jocs Olímpics de Tòquio 1964, els primers amb tv en colors

L’evolució dels mitjans de comunicació i dels transports encaminen l’esport cap a una veritable dimensió mundial. A partir de la dècada dels seixanta, amb l’augment les retransmissions televissives, l’esport es converteix en un auntèntic espectacle de masses.

TV en colors

TV en colors

1968 – JJOO de Mèxic, un gran salt per a la història

Els Jocs de Mèxic van ser una edició plena de sorpreses. Per primera vegada una dona entrava a l’estadi com a última portadora de la flama olímpica, dos salts prodigiosos revolucionarien especialitats com el salt de llargada i el d’alçada, i els atletes es van trobar amb un nou obstacle (biològic) a superar: l’altitud de Ciutat de Mèxic influïa en el seu rendiment esportiu.

1972 – JJOO de Munic

Els Jocs Olímpics de Munic de 1972 van ser els primers a tenir una mascota i a utilitzar els pictogrames. A més van ser testimonis de la consagració d’un gran nedador: Mark Spitz. Però també recordats com els Jocs de la tragèdia.

Natació

La història de la natació és tan antiga com l’adaptació de l’home al medi aquàtic. Les primeres competicions daten del 1800 a la Gran Bretanya.

1992 – L’esport i l’espectacle

L’any 1992 Barcelona es va convertir en la capital mundial de l’esport gràcies a la força dels mitjans de comunicació. La ciutat va contemplar amb fascinació el desenvolupament de les competicions esportives més populars.

Michael Jordan

Conegut com “Air” Jordan és el gran mite del bàsquet i un dels millors esportistes de la història. Entre els seus nombrosos rècords i èxits esportius destaquen dos medalles d’or olímpiques (Los Ángeles 84 i Barcelona 92).

Michael Jordan

IMG_20141129_112054

Pilota oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

Discurs d’Inauguració dels Jocs Paralímpics de Barcelona 1992 de Stephen W. Hawking

“Tots som diferents. Tots som especials a la nostra manera. Cadascú de nosaltres té dins seu una espurna de foc, una força creativa…”

Stephen W. Hawking

L’ésser humà: Cos i moviment

Pràctiques prehistòriques

Caminar, córrer, saltar… el cos està preparat per moure’s. L’ésser humà va aprendre a córrer condicionat per la necessitat de sobreviure. Una proesa que requeria equelibri, coordinació i eficiència, la base de l’activitat motriu impresa al nostre codi genètic des dels orígens de la humanitat.

 Abel Anton

L’atleta espanyol va proclamar-se dues vegades campió del món de marató, 1997 i 1999

Marta Domínguez

L’atleta espanyola campiona d’Europa en els 5000 m.

Spyridon Louis: El primer vencedor

Era un pastor grec que va ser el guanyador de la prova de la marató als primers Jocs Olímpics d’Atenes l’any 1896, on la distància establerta va ser de 40 km.

 Evolució de l’esport

Evoluciona en paral·lel als canvis socials i tècnics i s’adapta a les necessitats i demandes dels seus practicants, que inclouen tots els sectors de la població. L’anomenat esport per a tothom esdevé fonamental per a moltes persones que no volien competir, però si realitzar activitats físicoesportives de caràcter recreatiu i d’oci. En les darreres dècades, en el context de la vida urbana han augmentat les activitats esportives populars i a l’escola l’esport ha adquirit una funció educativa, formativa i de salut.

Lluitar contra l’obesitat

La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.

És recomenable:

Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.

Repartir la dieta en cinc àpats al dia.

Beure aigua

Assegurar les racions diàries:

   4-6 racions de carbohidrats

   1-2 racions de proteïna

   Fruita

   2-3 racions d’hortalisses

   2-4 racions de calci

   3-6 cullerades d’oli d’oliva

Bellesa Grega: Paideia

El terme παιδεία, paideia, vol dir “educació”, que a la cultura grega antiga incloïa dos aspectes: tenir cura del cos i de l’ànima. En la recerca d’aquest ideal de bellesa, els joves grecs s’exercitaven als gimnasos i a les pistes atlètiques sota el control dels entrenadors, els quals, a més de la preparació física, es preocupaven dels aspectes morals de la formació.

L’home a l’altura dels déus

Ser guanyador olímpic suposava compartir amb els déus glòria i inmortalitat, simbolitzades per la corona d’olivera. També era perpetuat amb una estàtua pròpia dins del recinte sagrat.

 S. IV – XIV Edat Mitjana

Occident: les pràctiques corporals socials

El cos es considerava el portador del pecat de l’home. Moltes d’aquestes activitats derivaven de pràctiques relacionades amb la guerra i la defensa del poblat. Destaca les activitats físiques d’habilitat (el tir amb arc)

Orient: les pràctiques corporals espirituals

A la Xina apareix el tai-txi -l’art de la meditació en moviment- i la gimnàstica del kung-fu, desenvolupada al temple de Shaolin. El tir amb arc també era entès com un exercici físic espiritual. A l’Índia, les tècniques del ioga anaven lligades a sistemes filosòfics i religiosos, mentre que al Japó, els samurais, a partir de les arts marcials antigues van desenvolupar exercicis de combat.

Renaixement: La importància d’educar el cos

El Renaixement va obrir un nou horitzó per a la recuperació del cos com a part integrant de l’individu. L’exercici físic i les pràctiques gimnàstiques comencen a introduir-se en la vida quotidiana com a inversió en salut, higiene i cultura. Metges i filòsofs reivindiquen que el cos necessita ser educat.

Copes

El món de l’esport integra competicions i torneigs especialitzats de reconegut prestigi internacional. Les copes del món són una una de les seves fites més importants.

Nadia Comaneci: El primer 10 de la història

Als Jocs Olímpics de Montreal 1976, una gimnasta assoleix la perfecció. Nadia Comaneci amb tan sols 14 anys va obtenir la puntuació de 10 en set ocasions. Convertida en la medallista olímpica més jove de la història, ha marcat un abans i un després en la gimnàstica femenina.

L’esport en el còmic

La historieta és un nou llenguatge que es desenvolupa durant el segle XX. La temàtica esportiva hi és recurent, amb creacions de grans autors com ara Ibáñez, i personatges molt coneguts com ara el capità Tsubasa.

Comic d’Oliver i Benji

Diaris d’esport

El Mundo Deportivo és el diari més antic que encara es publica a Espanya i el segon d’Europa. Va néixer l’any 1906 i el 1929 va passar a ser diari. Uns anys més tard, el 1939, va aparèixer el diari Marca.

Diari Mundo Deportivo fa uns anys

Escoltar-ho en directe

Al 1920 la ràdio passa a ser el mitjà ideal per sentir en rigorós directe l’esdeveniment esportiu, sobretot futbol, ciclisme i tennis. Amb la ràdio, el públic esportiu s’amplia. Al 1923 es va realitzar la primera retransmissió en directe d’un esport. Per exemple a Espanya: el Carrusel Deportivo (Cadena SER)…

Carussel Deportivo

Esports i resultats

9959 esportistes d’arreu del món van competir a Barcelona ’92 per aconseguir la glòria olímpica. La delegació espanyola, formada per 489 atletes, va aconseguir 22 medalles: 13 d’or, 7 de plata i 2 de bronze. Van ser els millors resultats obtinguts mai per l’esport espanyol en tota la història del Joc Olímpics de l’època moderna.

Esport i violència a l’antiguitat i a l’actualitat

A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.

Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.

 A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.

Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:

Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.

Eumastas, l’home més fort

Eumastas pot ser considerat l’home més fort de l’antiguitat. Va viure al voltant del segle VI-V a.C. a la ciutat de Tera i la proesa l’ha portat a la immortalitat.

atleta

Jove atleta aixecant dues roques de pes considerable.

A la ciutat de Tera, situada a l’illa grega de Santorini que forma part de l’arxipèlag de les Cíclades en el mar Egeu, es va trobar una roca volcànica negra amb aquesta inscripció (IG 12 3. 449):

Εὐμάστας με ἄηρεν ἀπὸ χθονὸς ℎο Κριτοβώλο(υ).
Eumastas, fill de Critòbul, em va aixecar del terra.

Encara que les dimensions de la roca ja contemplaven l’enorme èxit d’aquest forçut. La roca volcànica tenia un pes de 480 Kg!

roca

Roca amb la inscripció de Eumastas, fill de Critòbul.
Museu Arqueològic de Tera.

Rècords actuals en pes mort o esquat, els quals en alguns casos superen per poc o fins i tot ni ho fan a la marca d’Eumastas:

Esquat
Donnie Thompson (US) 8/21/11 —- 573.8 kg.

Pes mort
Benedikt Magnusson (Islàndia) 4/2/11 —- 460.4 kg.
Zydrunas Savickas (Lituània) 2014 —- 524 Kg.
En el cas del lituà el rècord va ser aconseguit amb pneumàtics en comptes de discos.

No saben com va aixecar la pedra i no disposem de representacions sobre aquests exercicis. Tampoc sabem a quant la va aixecar del terra, el que podria haver estat tan sols uns pocs centímetres, la qual cosa seria factible per a un esportista de l’època. Sense aquestes dades claus és molt arriscat rebutjar completament la inscripció i donar-la per impossible de realitzar per a l’ésser humà. No és el mateix aixecar uns pocs centímetres del terra un pes determinat de fer el moviment complet del pes mort. Tampoc ho és aixecar d’una manera o altra una roca, ja que depenent de la tècnica, el pes pot ser molt més gran. D’aquesta manera, amb els rècords i suposant que va poder utilitzar qualsevol tècnica per aixecar el pes, la xifra de 480 Kg. pot ser totalment factible.

Una altra dada que desconeixen és el motiu pel qual va aixecar Eumastas aquesta roca. Possiblement fos com a part d’alguna competició de força, i voldria deixar gravada la seva proesa, però també pot ser que fos com a part del seu entrenament de força per a la lluita.

 

Gol olímpic

Es denomina gol olímpic, a una jugada del futbol, en la qual la pilota tret des del punt del córner, entra directament en la porteria contrària sense que toqui prèviament a cap altre jugador, és una anotació poc freqüent i molt pocs jugadors han aconseguit realitzar-lo en alguna ocasió al llarg de la seva carrera esportiva.

Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari.
Rep el seu nom del gol marcat per l’argentí Cesáreo Onzari, del partit amistós del 1924 entre la Selecció Argentina i la Selecció d’Uruguai, flamant campiona en els Jocs Olímpics de París. Va ser el primer gol d’aquest tipus, obtingut en una competència transcendent, convalidat segons una reforma recent en les regles del joc, per la qual cosa va conèixer com “el gol als olímpics”, per endavant simplificar el terme en “gol olímpic” per referir-se a una anotació d’aquestes característiques, ja que poc temps abans el reglament establia que no eren vàlids els gols aconseguits directament d’un servei de córner.

Una anècdota coneguda és que a la final de l’Olimpíada de 1924 (entre Argentina i Uruguai), un jugador uruguaià va convertir un gol directament del tir de cantonada (“Gol Olímpic”) sent anul·lat per l’àrbitre d’acord amb la normativa vigent. Els uruguaians van protestar després davant la International Board i aquest va ser el motiu del canvi de regles. Quan tots dos equips van tornar es van enfrontar en un partit “revenja”, on els argentins van convertir el gol aprofitant la nova regla que els uruguaians havien sol·licitat.

Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari