Per als grecs de l’Antiguitat l’esport no era sempre una activitat desinteressada tal com queda reflectit en la reconstrucció de la sèrie Campeones de Olimpia. Hi havia suborns, trampes, entrenament excessiu i un culte de vegades desmesurat envers l’atleta victoriós que satisfeia l’orgull de les ciutats d’on procedien.
1. Càstigs i multes per als tramposos
El reglament dels jocs contemplava severes sancions per a qui ho infringia. Els assots podien caure sobre els que sortien abans que els altres en la carrera o molestaven la resta; també es castigava als que intentaven subornar els jutges o els seus rivals i els que arribaven tard a la seva prova. Amb l’import de les multes es construïen estàtues per al santuari de Olímpia. Hi ha unes 12 estàtues, en la base de les quals hi ha una inscripció que recordava el succés i advertia que a Olímpia només era lícit vèncer netament.
2. Excés de menjar i d’entrenament
Els atletes que competien en la boxa, la lluita i el pancraci se sotmetien a generoses dietes a base sobretot de carn, amb l’objecte d’augmentar la seva massa corporal, ja que es pensava que això els conferia avantatge a l’hora de competir. El resultat era un cos deforme a causa de la sobrealimentació i de l’excessiva especialització en l’entrenament.
Tot seguit un breu fragment de Galè sobre uns esportistes, els gladiadors, que encara que no fossin aixecadors de pes, mostren un entrenament, dietes i exercicis que no disten tant del dels nostres dies:
“… En la gran quantitat de carn i sang que formen la seva ment està perduda. Sense rebre estímul algun per desenvolupar-lo, es fatiguen així mateixos fins al límit i després s’atipen [de menjar] fins a l’excés, perllongant sovint els seus sopars fins a la mitjanit. El seu somni també el guien per regles anàlogues a les que regeixen el seu exercici i la seva dieta. A l’hora en què la gent que viu d’acord amb les lleis de la natura deixa treball per prendre el dinar, ells s’aixequen … Mentre segueixen en actiu seus cossos es mantenen en aquest perillós estat [d’hipertròfia]. “
La hipertròfia és el nom amb què es designa un augment de la mida d’un òrgan quan es deu a l’augment correlatiu amb la grandària de les cèl·lules que el formen, d’aquesta manera, l’òrgan hipertrofiat té cèl·lules majors, i no noves.
3. Les ciutats amb major nombre de victòries
Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, algunes ciutats van destacar pel nombre de victòries dels seus atletes. Per exemple, des del 776 aC fins a finals del segle VII aC es comptabilitzen 33 victòries per a Esparta. Al segle VIaC, en canvi, els espartans, amb deu victòries, es van veure superats pels 24 triomfs d’atletes de la Magna Grècia. Al segle II aC, l’illa de Rodes, va aconseguir 14 victòries.
Llista en papir de vencedors Olímpics de la 75 ª a la 78 Olimpíada, i des de la 81 a la 83 (480-468 aC, 456-448 aC).
4. Els vencedors, celebrats com a herois
El triomf a la competició era signe del favor diví, i qui s’alçava amb la victòria rebia la corona, mentre que els seus competidors no obtenien premi. La victòria reportava fama terrenal: els atletes eren celebrats en poemes com les odes triomfals de Píndar i recordats amb estàtues del seu retrat. A les estàtues d’alguns atletes, considerats com “herois”, se’ls atribuïen virtuts curatives.
5. Una fama immerescuda?
El poeta tràgic Eurípides criticava el culte excessiu que els grecs rendien als atletes:
Censurar el costum dels grecs, que es reuneixen per contemplar i rendir honor a plaers inútils … Doncs quin bon lluitador, quin home ràpid o quin llançador de disc ha socorregut a la seva pàtria obtenint una corona? És que lluitaran contra els enemics portant discos a les mans? Caldria, llavors, coronar els homes savis i a qui condueix a la ciutat sent un home prudent i just .
Salve !
Trobo que és un treball magnífic sobre els Jocs Olímpics dels grecs de l’antiguitat , ja com molt ben dius els grecs atletes sempre volien guanyar de qualsevol manera sigui fent trampes o altres coses per destacar i acumular un nombre major de victòries per la seva ciutat. En resum, mai els hi agradava perdre.
Felicitats !
Vale…
Xaipe!
El fet de que els jocs olímpics per als grecs fos motiu de competivitat no és del meu agrat; ja que crec que l’important és participar i no guanyar. Però en aquella època tot era molt diferent així que és normal que pensem d’una manera inversa.
El fet de que hi haugèssin càstigs per als perderors em sembla molt cruel.
Ho podem veure molt “antic”, però avui dia, continuent havent aquests tipus de problemes amb pares/mares frustrats si el seu fill no fa alguna cosa bé o no ho guanya o coses d’aquest tipus.
Com he dit al principi, l’important és participar, no guanyar.
Xaipete!!
Felicitats per l’apunt està molt be!
A la Grècia clàssica els exercicis físics eren, al costat de l’aprenentatge de les lletres i de la música, una part fonamental de l’educació dels nois. A partir dels dotze anys, almenys en les famílies benestants , el noi era confiat a un preparador que l’instruïa en el gimnàs o la palestra -un espai cobert de sorra a l’aire lliure quadrat i voltat de vestidors, banys i altres sales. Els qui practicaven esport anaven despullats -el mot “gimnàstica” ve del grec (gymnós) ‘nu’- i, abans de començar, s’untaven amb oli i es cobrien el cos amb sorra o pols per protegir el cos de la intempèrie. Un cop havien acabat es treien la capa de sorra, oli i suor amb un instrument metàl·lic anomenat estrígil.
Cada ciutat celebrava competicions esportives als principals festivals que dedicaven als seus déus, com a les Panatenees d’Atenes. D’aquests jocs locals sortien seleccionats els millors atletes que representaven la seva ciutat en els jocs o festivals religiosos i esportius oberts a participants de tot Grècia.Els grans festivals atlètics panhel·lènics se celebraven periòdicament a Delfos (Jocs Pítics), Corint (Jocs Ístmics), Nèmea (Jocs Nemeus) i Olímpia (Jocs Olímpics). Aquests darrers van ser els més antics i els que van durar més: més d’onze segles.