L’ESPORT COM A LLEGAT
En una època com la nostra en la qual l’esport ha aconseguit una importància social i econòmica tan extraordinària (i generalment tan desmesurada), pot ser interessant remuntar-nos dos mil·lennis i mig enrere, fins a una altra època en la qual la pràctica d’activitats esportives va aconseguir una posició social preeminent semblant a la que ocupa al món d’avui. Estudis sobre l’Antiga Grècia demostren que des de bon començament l’esport va moure grans quantitats de diners i influències de caràcter social i polític.
Esdeveniment esportiu vist i comentat per diferents classes
Parlar sobre l’actualitat esportiva, dels seus protagonistes i dels diners que arriba a manejar és quelcom molt corrent en l’actualitat, però és una cosa heretada dels grecs, com altres coses que veurem a continuació:
La pràctica esportiva a Grècia
La pràctica de l’esport estava molt arrelada a Grècia: no era només un entreteniment sinó una disciplina relacionada amb tot un conjunt de pràctiques higièniques i medicinals que atorgaven beneficis físics, intel·lectuals i morals. A més, es considerava que era una preparació imprescindible per a les guerres. D’aquesta manera, la gimnàstica era un element característic de la formació acadèmica.
Ceràmica que retrata un entrenament esportiu
Els Jocs Olímpics i els Jocs Panhel·lènics
Des de l’any 776 aC, els Jocs Olímpics se celebraven cada quatre anys a Olímpia, la ciutat dels déus, per honrar el déu Zeus. Era un autèntic fenomen de masses que atreia al santuari multitud d’espectadors de tot arreu.
Reconstrucció del temple de Zeus a Olímpia
Els anomenats Jocs Panhel·lènics incloïen, a més dels esmentats Jocs Olímpics, els Pítics, celebrats a Delfos, els Ístmics, a Corint i els Nemeus, a Nemea. Se celebraven en diferents dates perquè un mateix atleta tingués la possibilitat de participar a tots.
Estadi del santuari del Delfos, usat per als Jocs Pítics
El premi per al guanyador d’algun dels jocs era una corona vegetal feta de la planta o l’arbre relacionat amb el déu al qual els jocs anaven dedicats: olivera a Olímpia; llorer a Delfos; el pi o l’api sec, segons l’època de l’any, a Corint; i l’api silvestre a Nèmea.
El prestigi i el reconeixement
Els atletes que més prestigi obtenien eren els guanyadors de les grans competicions. Sovint, en tornar a les seves ciutats d’origen, eren rebuts com a herois, essent beneficiaris d’avantatges tributaris i polítics, com ara manutencions vitalícies o exempcions fiscals.
De fet, no era gens estrany que s’alcessin estàtues que veneraven els gran campions dels jocs. Avui en dia, molts/es joves volen imitar els seus ídols que apareixen a la televisió.
Representació de l’obra “El Discòbol“, de l’escultor grec Miró Vid. Aracne
Aficionats i professionals
La controvèrsia entre els estudiosos de l’esport antic sorgeix a l’hora de determinar en quin moment l’esport es va professionalitzar a Grècia.
L’escriptor E. Norman Gardiner, autor d’obres com ara Athletics in the Ancient World, va distingir dues etapes. La primera, en què els participants de competicions eren aristòcrates que podien dedicar diners i temps a la pràctica esportiva amb l’objectiu de mostrar les seves qualitats. I la segona, que es troba en un moment en què l’esport va patir una lenta degeneració degut a l’excessiu increment de les recompenses i remuneracions econòmiques als guanyadors, que aviat foren esportistes professionals procedents de classes socials inferiors.
Els crítics
La crítica esportiva no només s’ha fet a l’actualitat. A la Grècia clàssica intel·lectuals de l’època com ara Xenòfanes de Colofó al s. VI a.C. i, més tard, Eurípides i Sòcratescriticaven de manera sistemàtica la sobreestimació social i econòmica dels èxits esportius o la seva explotació amb finalitats no esportives.
Eurípides amb els títols de les seves obres, al Museu del Louvre
Figures esportives d’ahir i d’avui
Els primers atletes professionals van sortir de les files de l’aristocràcia, que no necessitaven les recompenses econòmiques per viure. Però aquestes remuneracions van atreure esportistes procedents d’altres capes socials que hi van veure una forma d’assegurar la seva manutenció, a canvi de brindar espectacle i prestigi als seus conciutadans.
No sembla, doncs, que el fet de crear ídols de les figures de l’esport d’elit i que aquests s’enriqueixin per això sigui un invent actual.
Dani Jarque
2n Batxillerat Grec