Voleu tornar a jugar? Els jocs i l’esport a l’antiga Grècia!
Irene Sanz
1r Batxillerat Humanístic: Grec
Un altre kahoot! Els jocs i l’esport a l’antiga Grècia
3
Arxiu d'etiquetes: esport
Esport i violència a l’antiguitat i a l’actualitat
A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.
Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.
A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.
Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:
Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.
Entrenament espartà
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=i76LWbBk_WQ[/youtube]
L’entrenament espartà és més que un mètode, és una forma d’entendre l’activitat física i fins i tot la vida. És una filosofia esportiva basada en la duresa física i mental, es troben en el model de vida de l’exèrcit espartà: duresa, disciplina, força, resistència, … l’esportista espartà necessitava ser veloç, fort i resistent; necessitava tenir músculs voluminosos i cridaners, un cos definit i funcional, apte per superar “qualsevol envestida enemiga”.
La preparació espartana no coneixia els descansos entre exercicis (o els mínims descansos), treballaven tots els músculs del cos en cada sessió d’entrenament i no coneixien excuses per deixar-ho: entrenar amb dolor, malestar o molèsties. Res ni ningú impedia a un espartà assistir a la sessió d’entrenament.
Els espartans no utilitzaven màquines de fitness, sinó que, com l’entrenament funcional, s’entrenavan realitzant moviments multiarticulars implicant diferents grups musculars en el mateix exercici. En aquest sentit, només s’entrenava els grans grups musculars, deixant que el creixement dels més petits produís secundàriament (al treballar els grans músculs). Es treballava el cos complet en cada sessió i es realitzaven diversos exercicis amb la resistència del pes del cos, involucrant la major quantitat de grups musculars. El mètode, a part del comentat, es diferenciava de la resta pel gran volum de treball en cada sessió: el nombre de sèries, i de repeticions era màxim, i només es contemplava el descans en cas de no poder acabar la sèrie. En aquest cas, es descansava fins a recuperar forces per acabar la sèrie o sessió que, com hem dit, en cap cas es podia deixar sense finalitzar.
Gol olímpic
Es denomina gol olímpic, a una jugada del futbol, en la qual la pilota tret des del punt del córner, entra directament en la porteria contrària sense que toqui prèviament a cap altre jugador, és una anotació poc freqüent i molt pocs jugadors han aconseguit realitzar-lo en alguna ocasió al llarg de la seva carrera esportiva.
Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari.
Rep el seu nom del gol marcat per l’argentí Cesáreo Onzari, del partit amistós del 1924 entre la Selecció Argentina i la Selecció d’Uruguai, flamant campiona en els Jocs Olímpics de París. Va ser el primer gol d’aquest tipus, obtingut en una competència transcendent, convalidat segons una reforma recent en les regles del joc, per la qual cosa va conèixer com “el gol als olímpics”, per endavant simplificar el terme en “gol olímpic” per referir-se a una anotació d’aquestes característiques, ja que poc temps abans el reglament establia que no eren vàlids els gols aconseguits directament d’un servei de córner.
Una anècdota coneguda és que a la final de l’Olimpíada de 1924 (entre Argentina i Uruguai), un jugador uruguaià va convertir un gol directament del tir de cantonada (“Gol Olímpic”) sent anul·lat per l’àrbitre d’acord amb la normativa vigent. Els uruguaians van protestar després davant la International Board i aquest va ser el motiu del canvi de regles. Quan tots dos equips van tornar es van enfrontar en un partit “revenja”, on els argentins van convertir el gol aprofitant la nova regla que els uruguaians havien sol·licitat.
Primer gol olímpic de Cesáreo Onzari
No tot olímpic és olímpic
Deu anys després de l’espectacular cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics d’Atenes de 2004, la majoria de les instal·lacions olímpiques han quedat abandonades a la seva sort. Són molts els grecs que qüestionen el llegat d’un esdeveniment esportiu que ha proporcionat pocs beneficis a la població. Només deutes.
Les coses han canviat molt. La majoria de les instal·lacions estan abandonades i moltes no son útils per falta de manteniment. Exemples d’aquest fet els trobem en l’emblemàtica cúpula de l’estadi Olímpic d’Atenes. Aquesta infraestructura que va costar al voltant de 130 milions d’euros necessita 9,5 milions d’euros anuals pel seu manteniment. En la situació en la que es troba el país aquests diners per les obres són impensables.
No tot són punts negatius. És el cas de l’estadi Olímpic de futbol. L’estadi cobert també s’utilitza regularment com a pavelló de bàsquet. La resta d’instal·lacions del complex (piscina olímpica, velòdrom, i les pistes de tennis) només serveixen per entrenaments. Fora hi trobem el centre de bàdminton, que ha estat transformat en un teatre.
La societat grega en l’any 2002 es situava al voltant del 3,7% del PIB. L’any olímpic es va disparar fins arribar al 7,5% fent pujar el deute de l’estat.
Imatge de l’estat d’abandó en què es troba l’estadi de Volei Platja
La dieta dels atletes
Lluitar contra l’obesitat:
La pràctica de qualsevol activitat esportiva és una de les millors solucions per lluitar contra l’obesitat. La combinació d’aquesta amb una alimentació equilibrada són essencials per gaudir d’un bon estat de salut.
És recomenable:
– Ajustar les necessitats energètiques a l’activitat.
– Repartir la dieta en cinc àpats al dia.
– Beure aigua
– Assegurar les racions diàries:
4-6 racions de carbohidrats
1-2 racions de proteïna
Fruita
2-3 racions d’hortalisses
2-4 racions de calci
3-6 cullerades d’oli d’oliva
Exemple:
És molt important l’aportació d’aigua i minerals.
La dieta òptima dels esportistes ha de satisfer les seves necessitats en calories, proteïnes, vitamines i minerals.
És molt important l’aportació d’aigua i minerals per les pèrdues que pateixen amb la suor durant l’exercici. Un esportista, sigui quin sigui el seu nivell: competitiu, amateur, per oci, ha de seguir unes normes nutricionals molt semblants a les d’una persona normal sana que no fa esport.
No obstant, haurà de prestar major atenció a la seva alimentació, ja que si esta és inadequada, el seu rendiment operatiu empitjorarà.
Despesa calòrica
Mentre dormim
65 kcal/hora
Passejant (4km/h)
200 kcal/hora
Jugant al tennis
300-450 kcal/hora
Nadant
500 kcal/hora
Jugant al futbol
450-600 kcal/hora
Corrent
600-800 kcal/hora
Pujant escales
1.100 kcal/hora
Un esportista tampoc ha d’ingerir més calories de què gasta, en cas contrari engreixarà.
Els esportistes amb una activitat alta/moderada:
Consumeixen més hidrats de carboni.
Pateixen major desgast de les seves estructures proteiques musculars.
No els afavoreix engreixar per a mantenir la seva agilitat.
L’energia dels seus aliments ha de procedir:
Un 60% dels hidrats de carboni o glúcids
Un 25% de lípids (greixos)
Un 15% de les proteïnes
És primordial mantenir la norma d’ingerir un gram de proteïna per quilo de pes corporal al dia.
Si un esportista porta una alimentació variada i equilibrada (tipus dieta mediterrània) no té per què recórrer a suplements vitamínics.
S’ha de menjar carn.
Les necessitats dels esportistes, de fet, eren les mateixes que avui en dia; per tant, necessitaven molta proteïna per augmentar la massa muscular i hidrats de carboni per disposar de molta energia. Els atletes grecs es podien alimentar bé i obtenir llegums i carn per a la seva dieta atlètica.
Pitàgoras, mestre de gimnàstica, va ser el primer en prescriure als atletes menjar carn, ja que abans solament s’alimentaven amb figues seques, formatge i pa, i això no els donava la força suficient per a ser un bon atleta. Llavors, Pitàgoras va decidir fer una selecció de les carns segons la seva similitud: carn de cabra per fer grans salts, també de bou per ser fort i resistent com un bou, …