El doping es tracta de substàncies estranyes a l’organisme, però incrementades, que milloren de manera il·legal el rendiment dels esportistes.

El doping però, a més de ser il·legal, perjudica la salut dels esportistes i està en contra d’un dels pricipis fonamentals de l’esport que és el de la competència justa. Per això el comitè Olímpic internacional i les federacions nacionals i internacionals dels diferents esports han prohibit l’ús de substàncies dopants.

Els controls de dopatge es realitzen en totes les grans competicions i cada vegada amb més freqüència. Quan es vol fer un control de dopatge a un atleta després d’una competició, se li pren una mostra d’orina just al moment d’acabar aquesta. Part de l’orina s’analitza en un laboratori a curt termini i l’altra es conserva per si el resultat és positiu i es demana una segona anàlisi (contraanàlisi).

També es poden fer controls de dopatge amb una mostra de sang o de cabells. Aquests són més fiables que els d’orina però, també, més cars.

Algunes substàncies prohibides (Exemples):

• Estimulants: cafeïna, cocaïna, amfetamines… Els estimulants són substàncies que actuen directament sobre el sistema nerviós central de l’atleta accelerant parts del seu cos i cervell. Els atletes utilitzen estimulants per tal d’augmentar l’atenció, reduir el cansament, augmentar la competitivitat i agressivitat.

• Narcòtics: heroïna, morfina, pethidina… Són substàncies que emmascaren el dolor. També poden produir sensació d’eufòria fent creure a l’esportista que té millor condició física i possibilitats de les que realment té.

• Diurètics: bumetanida… Fan que el cos augmenti la seva producció d’orina. Alguns esportistes els utilitzen per perdre pes, per tal d’entrar en determinades categories esportives (judo, aixecament de pes…)
  També són utilitzats per diluir la seva orina en un intent d’evitar la detecció d’agents anabòlics.

El 26 d’agost de 1960, en la cursa de 100 km. dels Jocs Olímpics de Roma, el Comitè Olímpic Internacional va començar a prendre cartes en el dopatge.

Els participants han utilitzat una gran varietat de productes per aconseguir una empenta afegit als seus esforços. La pressió per guanyar, l’ambició per ser el millor han aconseguit que en molts casos els esportistes arrisquin les seves vides amb l’ús d’aliments i begudes que puguin donar-los unes dècimes extra sobre els rivals.

L’ús de drogues que milloren el rendiment és tan antic com els mateixos jocs. Sabem que els atletes grecs que participaven en les competicions de l’antiguitat utilitzaven diversos productes amb aquesta finalitat. L’important era guanyar, no competir. 

S’obligava als atletes a córrer nus per evitar que es pogués colar una dona (si alguna ho feia, podia ser llançada per un penya-segat).