Hi havia una vegada , en un regne anomenat Kingslanding , un rei bastant vell havia de nomenar al seu fill, el príncep Jordi, rei del seu regne.

El príncep mai havia volgut ser rei, ell volia ser cavaller per protegir el seu poble, lluitar amb monstres enormes. Ell s’entrenava cada dia amb l’espasa, però el seu pare no sabia quins eren els seus desitjos de ser cavaller. Ni havia de saber-ho ja que s’enfadaria i podria arribar a expulsar-lo del regne per no voler seguir amb la tradició de la família.

Va ser valent i li va explicar tot al seu pare i després d’uns minuts en silenci va decidir fer tres proves molt difícils per a cavallers , en Jordi va acceptar.

La primera prova consistia en una cursa de cavalls, la cursa va començar, en Jordi anava més ràpid i va guanyar sense cap dificultat. El dia següent la segona prova consistia en lluitar amb tres gladiadors a la vegada. Un cop més en Jordi va superar la prova amb èxit. Va arribar el dia de l’última prova, havia de matar un drac. Li va costar molt però al final li va poder clavar l’espasa al cor.

El rei es va posar a plorar i en Jordi va decidir que seria rei amb la condició de poder lluitar a les guerres. D’aquesta manera seguiria amb la tradició i faria el que més li agradava fer.

Anava per la carretera amb els meus pares. Anàvem cap a la casa que teníem a prop d’un llac. De sobte, un cotxe a tota velocitat se’ns aproximava i vam xocar.

Em vaig despertar sota un arbre. No sabia on era. Aquell bosc em donava una sensació molt estranya. Vaig mirar al meu voltant, estava sol. Però, sentia que hi havia gent mirant-me, observant-me. Estava molt espantat. Cridava als meus pares constantment però no rebia cap resposta. Quan vaig començar a plorar de la ràbia que em provocava no saber on era, els crits i les mirades van parar. Es va obrir un camí d’arbres. El vaig seguir. Al fons del camí, hi havia una llum que m’atreia.

Quan vaig arribar, vaig entrar en un paisatge ple de colors. Hi havia prats verds, animals extingits, rius d’aigua brillant i neta, era un paisatge que mai havia vist. Va aparèixer una noia alta i guapa, es va presentar i darrere d’ella va començar a sortir gent. Em va dir que aquell camí era el final de la vida i el principi de l’eternitat.

La Paula anava d’excursió pel bosc amb els seus amics, el professor els va demanar que per grups de dos anessin a fer fotografies d’uns arbres però la Paula es va separar per un moment del seu amic i es va perdre, va anar caminant pel gran bosc tota sola i espantada fins que es va trobar a una dona llegint a casa seva, la Paula es va apropar a la casa amb molt de compte.

La dona es va adonar que hi havia una nena petita darrere uns arbres i es va apropar poc a poc, van començar a parlar i la dona li va preguntar què feia pel bosc sola i la Paula li va dir que s’havia perdut feia unes quatre hores i que estava molt cansada, per tant la dona li va donar menjar i beure.

Quan van passar unes dues hores la dona va acompanyar a la Paula a la sortida del bosc i van trucar als seus professors però no va contestar ningú, la Paula va plorar molt trista però a la dona se li va ocórrer una altra idea, anar a la policia i allà els policies van buscar la casa de la Paula i la van portar amb els seus pares que estaven molt espantats per la desaparició de la seva filla, quan la van veure van anar corrent a fer-li una abraçada molt forta, van donar les gràcies a la dona del bosc per tot i es van acomiadar. Tot havia estat només un espant!

Jo soc una bèstia, tothom em té por, però no sé perquè. No ho entenc, cada vegada que anava a buscar amics tothom començava a cridar, el drac!el drac!

Visc en una cova, ningú ve a visitar-me, visc sol i trist. Menjo plantes i flors, les meves flors preferides són les roses.

Cada dia, vaig al poble a veure a la princesa. Intento que no em vegi perquè si no marxaria corrents. Ella és preciosa, té els ulls blaus com el cel, el cabell llarg i ros com l’or, sempre porta vestits llargs i bonic. Sempre ajuda a tothom i és la millor princesa que ha tingut aquest poble.

Un dia, vaig anar a veure-la com sempre feia, aquell dia ningú es trobava al carrer, tothom estava a casa seva, tothom excepte la meva princesa. Va començar a ploure, aquell pluja era estranya, era dolenta. El que feia era desmaiar a les persones. Però a mi no em va afectar, però desgraciadament a ella sí.

La vaig portar a la cova, quan va obrir els ulls em va veure la cara, i i va començar a cridar i a plorar com una nena petita. Jo, estava intentant calmar-la però no callava. Em vaig enfadar i li vaig cridar:

-Calla!!

Ella es va espantar i va callar, em vaig sentir molt malament. Vaig explicar-li tot el que va passar i em va entendre. Aquella nit es va quedar a dormir, per sort portava galetes i un suc de taronja.

Ens ho vam passar molt bé, ella m’explicava totes les coses del poble, després vam començar a cantar moles cançons i, al final, ens vam cansar i ens vam adormir.

El següent dia, ella em va ensenyar un aparell molt curiós, era com una caixa petita, ho tenia tot: música, trucades, Internet…

Ell em va dir que trucaria al príncep i li explicaria tot. Ella el va trucar i aquest estava molt preocupat, estava plorant i cridant. Ella estava intentant explicar-li to però la trucada es va tallar.

Després d’una hora, el príncep i els seus vassalls van arribar a la cova, Ell tenia una pistola i em va disparar,els meus ulls s’estaven tancant, l’última visió que tinc és la de la princesa plorant cridant, el príncep i els seus vassalls no paraven de riure, i en aquell moment els meus ulls es van tancar.

Ara mateix em trobo al cel, amb la meva mare, cada dia vaig a veure a la princesa des d’aquí a dalt. Esperaré que ella vingui aquí, la meva espera acabarà quan jo sabré el seu nom.

Estaven mirant la televisió quan l’alarma policial va arribar al mòbil del pare, en Chris. El missatge deia que havien de marxar de casa, ja que un virus localitzat a les aigües dels rius propers afectava seriosament al comportament de les persones i, a més, les deixava mudes. Aquest es propagava fàcilment. Al principi, en Chris i la Nora no es creien aquell missatge, però quan van escoltar els crits que provenien del carrer, no van dubtar en agafar uns quants objectes d’utilitat i marxar de casa seva.

Van pujar al cotxe i van travessar uns quants carrers mentre pensaven on podrien anar. Temps més tard es van trobar que la carretera principal era tallada per diversos cotxes aparcats. Van baixar del cotxe i van parlar amb dos soldats que eren darrere el cotxes que els van indicar cap a on havien d’anar per poder sortir de la ciutat.

Ja eren a les afores, un lloc ple de camps de blat, i encara quedaven uns metres per acabar el viatge. En un moment, la filla va relliscar i va caure per una petita pendent que hi havia al costat d’un dels camps. De sobte, un home amb els ulls blancs, la cara deformada i de moviments lents va sortir d’entre les plantes i es va llançar sobre la nena que cridava de por. Un soldat va aparèixer i el va matar d’un tret al cap. El pare es va sentir molt malament de no haver pogut fer res davant aquella situació. La nena es va posar de peu i el soldat els va acompanyar fins al final del camí on hi havia dos helicòpters esperant. Van agrair l’ajuda al soldat i van pujar en un d’ells. Quan ja eren a l’aire, en Chris li va fer una pregunta a la Nora, però aquesta no va poder contestar.

Hi havia una vegada un nen que el seu pare li va crear cinc boles màgiques , les boles de l’arc de Sant Martí i un mapa d’on va amagar cada una. Quan el pare al passar uns anys es va posar malalt , cada vegada empitjorava ,fins que un dia va morir , però abans de morir el pare li va donar la localització de la primera bola . La bola estava dins d’un abre dins del bosc, el nen va decidir trobar-les totes i reviure al seu pare , el nen va anar al bosc i va talar l’arbre i es va clavar la destral a la cama però va trobar la primera bola i la localització de la segona bola , estava sobre un núvol ,el nen va llogar una avioneta i va anar a agafar la bola, ho va aconseguir però es va tallar quatre dits amb les hèlices de l’avioneta , va anar al metge a cosir-se’ls i el metge li va donar un mapa que era dins del dit que deia que la tercera bola que estava sobre la muntanya més alta. El nen la va escalar i va aconseguir el paper i la bola però el paper va volar i el nen el va perseguir corrents i el va agafar , però va caure i es va trencar dues costelles i un braç . Quan es va recuperar va anar a per la quarta bola que era dins d’un volcà que hi havia a prop de la muntanya per sort no hi havia magma , va entrar dins del volcà i va agafar la bola i el paper però la bola estava bullint i es va cremar la pell, la cinquena bola era dins del seu pare , el nen no ho creia , ell no volia haver d’obrir-lo per la meitat, però havia de fer-ho, plorant va agafar el ganivet fent-li un tall a l’estómac deixant-ho tot ple de sang , ell va continuar i no la trobava , el pare estava desconfigurat fins que la va trobar, era dins del cor i va trobar el paper de la invocació dins l’intestí. El nen va anar a dalt de l’edifici de casa seva i va començar el ritual, però una bola li va caure i es va trencar i no va poder fer el ritual i no va poder reviure al seu pare i el nen de la decepció es va tallar les extremitats i es va llençar per l’edifici junt amb el seu pare, al cap d’un dia troben els cadàvers i posen la culpa a la mare però abans del judici també es va suïcidar tallant-se les extremitats i tirant-se per l’edifici.

I l’únic que va quedar va ser les boles màgiques que fins ara només se n’ha trobat una.