NO SOC UN MONSTRE, per Alishba Binti

No soc un monstre, soc el que ets tu, soc el que som, i soc el que serem. Jo soc una persona.

Què penses quan escoltes la paraula esquizofrènia? Possiblement coses negatives, com ara que la persona que la pateix és boja o que vol matar a algú. Soc una de les persones al món que té esquizofrènia, soc una persona que, quan camina pel carrer, és discriminada.

Em dic Amal, i aquesta és la meva història. Tot va començar quan als 16 anys no parava d’ escoltar veus, i a vegades em donaven atacs d’al·lucinacions. La meva mare ja ho sabia tot això, però ho va mantenir en secret… i això per què?

Què creus que pensarà la gent sobre tu, sobre nosaltres, i a més no podràs treballar, això ho va dir la meva mare.Em vaig sentir pitjor quan vaig escoltar aquesta frase. És veritat, potser la gent pensa que soc una psicòpata, però no m’importa perquè ells no són res per a mi.

La vida com una adolescent amb esquizofrènia és bastant difícil, però tots tenim les nostres pròpies dificultats. No hauries de tenir por de les coses que et digui la gent. Comença a viure una vida millor, comença a construir el teu present per viure el futur.

Alishba Binti, 2A4

 

 

BÀSQUET, per Marta Aznar

Entro a pista, és el meu últim partit, estic nerviós i emocionat. He passat en aquest poliesportiu els millors anys de la meva vida i aviat arribarà el moment d’arriscar-ho tot i començar de zero a Estats Units.

Però ara em concentro en aquest últim partit, l’última batalla amb els companys que tant estimo. Recordo tots els moments que he passat amb ells, tots els bons, però també els moments durs; sempre han estat allà, i ara jo he d’estar per a ells, em necessiten i em trobaran. L’entrenador ha decidit que surti de titular, ell confia en mi, ho donaré tot, el bàsquet ha estat el més important per a mi en els pitjors moments. A la pista sóc capaç de ser jo mateix, em sento lliure, deixo de ser la persona de fora i em transformo en jugador. Els meus companys sempre han estat allà per ajudar-me.

Em col·loco per fer el salt inicial, escullo a un defensor una mica més alt que jo, el miro als ulls i em torna la mirada amenaçant. M’agrada jugar amb competitivitat, sempre he cregut que és l’única manera d’aprendre. Aquest és l’últim dia, l’últim partit. Marcador a zero, quaranta minuts al davant.

Marta Aznar, 2A5

LA CREMA MÀGICA, per Irene Damas

La meva mare treballa en un hotel netejant i fent habitacions. Els turistes que hi van solen deixar-se carregadors, cremes, tovalloles… I la meva mare, està en el dret d’agafar el que vulgui, sempre i quan no ho reclamin. Normalment no agafa pas res, però li va cridar l’atenció una crema de color blau, amb olor a lavanda.

Casualment, un dia, després de sortir de la dutxa, buscava la meva crema del Mercadona, la que faig servir sempre, i no la trobava. Ma mare em va dir que s’havia acabat, i  que a l’armari només hi havia aquell pot de color blau que havia portat ella. Quin remei em quedava que posar-me aquell estrany producte!

Només recordo que en aquell pot no hi havia cap mena de lletres, ni posava els components, només ‘‘CREMA MÀGICA’’. En aplicar-me-la, em vaig adormir a l’instant, era com si s’hagués parat el temps. Mentre queia per un forat blanc, vaig aparèixer de sobte al mateix lloc on m’havia adormit, era la meva casa uns anys abans de que jo naixés. La meva mare era una adolescent, i la meva àvia molt jove. No sé que feia jo allà. En aquell moment, ma mare estava tenint una bronca amb ma àvia per les notes, va catejar-ne 5!! No m’ho puc creure! Encara recordo quan l’altre dia em va dir que ella sempre feia cas a l’àvia, i que era una estudiant de deu, jajaja!

Després de veure això vaig tornar a aquell forat blanc, i vaig veure un munt de moments del meu passat, podia saltar a qualsevol record per tornar a viure’l. També vaig pensar en què passaria si em trobaven dormint al labavo… Quina por… Vaig saltar al cercle de l’actualitat i em vaig despertar, ningú se n’havia adonat, menys mal!! Em penso guardar la crema per tota la vida!

Irene Damas Navarro, 2A5

RETORN, per Alexandre Contreras

Un dia més, estic molt cansada i confosa, no aconsegueixo recordar la nit anterior, però estic segura que aquesta no és la meva habitació.

És estrany, res del que veig és meu, l’habitació, el llit, les fotos, la roba, ni el meu reflex al mirall! Sóc una altra persona! Només reconec el meu diari digital, miraré en ell i buscaré què em va passar ahir.

“2 de gener de 2018, 7:30

M’acabo de despertar i haig de preparar-me per anar a l’institut, i ràpid perquè sinó arribaré tard.”

“2 de gener de 2018, 8:15

Estic a punt d’entrar a classe i estic molt nerviosa, és el primer dia de batxillerat…”

Això no em serveix de res, he de mirar més endavant.

“2 de gener de 2018, 16:30

L’Andrea m’ha convidat a la seva festa d’aniversari, tinc moltes ganes d’anar-hi, però no ser si la mare em deixarà i el pare està treballant, no el puc trucar, hauré de preguntar a la mare.”

“2 de gener de 2018, 19:00

Després de molt insistir ho he aconseguit, la mare em deixar anar-hi, a canvi jo hauré d’ordenar la meva habitació. Tinc tres hores per ordenar l’habitació i preparar-me.”

“ 2 de gener de 2018, 21.55

Queden cinc minuts fins que l’Andrea i el seu amic arribin, després anirem a la mansió del seu pare. Ja estan aquí, marxo”

Puc recordar l’Andrea, però no el seu amic.

“3 de gener de 2018, 00:30

M’ho estava passant genial a la festa, però estic morta, ballar cansa molt. Per això he sortit a la terrassa, acabo d’arribar. Hi ha unes vistes meravelloses, he fet moltes fotos i les he arxivat a la memòria del diari.Algú s’està apropant a mi molt ràpid, porta alguna cosa a la mà, sembla un ganivet…”

No!! Per què es talla aquí? No ho entenc… Aux! Quin cop! Segur que em sortirà un morat. Un moment, tinc com una marca al pit sembla d’un ganivet… Ostres! Ja ho recordo! L’amic de l’Andrea, el seu cotxe… Ha sigut ell! Ell m’ha matat…

Així va ser com vaig descobrir el secret que hauria de guardar tota la vida, que per mi seria molt, molt temps, diguem que eternament…

No soc com els altres humans, quan moro o em maten revisc, però no torno al meu cos soc una persona diferent amb habitació, amics i família diferent. Les úniques coses que conservo són els meus rècords, les marques o ferides per les quals moro i el meu diari.

Alexandre Contreras, 2A5

ELS DICKENS, per Laia Egea

Tot va començar un dia en el que els nens Dickens, la Charlote, experta en construir màquines, en James, superdotat i devorador de llibres, i la petita Magie, que té unes dents que ho trenquen tot, s’estaven avorrint a casa

Era un dia en el que no feia sol, més aviat semblava que anava a ploure i els nens Dickens van anar a la platja, ells preferien anar-hi els dies ennuvolats perquè així no hi havia tanta gent i podien estar sols. Mentre la Charlote i la Magie jugaven i en James llegia van veure de lluny a un home que no parava de tossir, portava una gavardina negre i una petita bufanda vermella. L’home estava apunt d’arribar on ells eren i ja van descobrir qui era aquell home, era el banquer de la família. Què feia allà?, van pensar els nens.

Un cop l’home ja havia arribat, va agafar el seu mocador de butxaca i els hi va explicar als nens que els seus pares havien mort en un accident de cotxe, i que ara eren orfes, i en ell, el banquer de la família, s’havia ofert a acollir-los a casa seva. Era per la nit i els nens no paraven de plorar i plorar, i en Toby els hi va dir que tenia una bona notícia , però més endavant no seria tant bona.

Resulta que un familiar dels nens havia anat a visitar a en Toby per dir-li que volia la custòdia dels nens, i en Toby se n’havia alegrat molt. El dia següent, els va portar a casa del comte Olaf, un cosí del cosí de la seva mare. Quan van arribar a la casa es van quedar bocabadats, la casa estava feta pols, era de color negre, i no tenia finestres. En Toby els va deixar i va marxar. El comte Olaf era horrible, els va fer rentar lavabos, arreglar el terra de la sala, podar els jardí, i preparar el sopar. Els hi va donar un sol llit perquè dormissin els tres, i no els hi deixava fer res, només les tasques que ell els hi manava.

Quan ja eren al llit, van escoltar al comte parlar amb els seus sequaços i el van escoltar dient que només volia per robar-los la fortuna dels seus pares. Els nens en escoltar allò van esperar a que el comte marxés a dormir per escapar-se. Van anar a buscar a en Toby per explicar-li tot. Una vegada li van haver explicat en Toby va decidir quedar-se amb els nens. Els nens van créixer feliços gràcies a en Toby.

Laia Egea, 2A5                     

LES AVENTURES DE JOHNNY I BRANDON, per Ashley Fernández

Hi havia una vegada en un món normal, en una casa corrent, en una família normal, un avi que es deia Johnny. Era un científic boig que va  inventar una màquina on podies anar a diferents planetes; el que ningú sabia era que ell va crear aquests plantes, amb extraterrestres i tot el que hi havia en els seus móns.

Una vegada amb el seu net Brandon van fer un viatge pel seu planeta preferit, el planeta 448. Era el lloc més bonic i perfecte que existia, estava plegat de tot el que a ells els hi agradava. Estaven anant cap la cafeteria “Enric dels Sols Soles” a prendre un Gelizza (un gelat amb pizza), quan van venir els Anatians (els ciutadans del planeta 448) preocupats cap a Johnny dient-li que un monstre del planeta 873 estava atacant a tots els Anatians amb una pistola Kryptonita.

Els Anatians, més Johnny i Brandon, van anar on estava el monstre per atacar-lo. Era dels més forts de tota la galaxia. Li donaven amb els punys , amb pistoles i amb tot, fins que va quedar aturdit de totes les garrotades que li van donat. Quan estaven a punt de matar-lo, es van adonar que per molt que fos dolent no podien matar-lo, ja que era també  la seva creació. Així que el van portar al seu planeta perquè es recuperés. Van tornar a la terra i es van passar la nit mirant la televisió.

ASHLEY FERNÁNDEZ, 2A5

L’ÚLTIMA BATALLA, per Gerard Medina

El regne de Midgar estava atacant. Els Rusitans havien de defensar-se molt bé, ja que sinó acabarien conquerits. Eren milers de guerrers, molts muntats en cavalls, o, fins i tot, en elefants. Tots eren de la Guardia Reial, la “GR”. Era l’exèrcit oficial del rei Midgarés, Aitor Menta El Temible.

Van començar a llançar pedres amb catapultes contra les portes amb la finalitat d’enderrocar-les i poder entrar a la ciutat. Els elefants, un cop derrocades les portes, van entrar acabant amb tot el que es trobaven per davant. El grup dels “GDR” eren els encarregats de matar a la gent de la muralla, ja que eren la Guardia Reial a Distància, especialitzats en el tir amb arc a distàncies molt grans.

Un cop netejades les muralles d’enemics, només els quedava agafar els cavalls i entrar, ja que els grans elefants africans havien acabat amb tothom molt ràpid.

El pròxim que els quedava per fer era saquejar totes les cases, on encara quedava gent, als quals esclavitzaven. Quan el rei va arribar en el seu gran cavall blanc, va mirar a tots els esclaus, la majoria dels quals eren nens, i va fer un acte de bondat, deixant anar a tots els esclaus.

Els va deixar quedar a la nova base de Midgar, Subanhur, a canvi de fidelitat i d’adorar al gran rei Aitor Menta. El regne cada cop conqueria més grans regnes i es va convertir en el més gran mai vist.

Gerard Medina, 2A5

Sense tu, tornaré a viure; per Núria Rupià

Plorant a l’habitació,
sota el llit es refugiava,
no era la primera vegada
que anava amb una ma marcada.

Ella plorava i plorava
però ningú la consolava,
s’havia volgut escapar
d’una altra bufetada.

Per desgràcia la vida és injusta
per desgràcia hi ha gent dolenta
per desgràcia hi ha gent que tusta.
Marxa tristesa, soc valenta!

Amb tu: por, soledat, incertesa,
amb tu: maldat i tristesa.
Sense tu, tornaré a viure,
sense tu, tornaré a somriure.
NÚRIA RUPIÀ, 2A3

23 d’espines, per Ludmila Fernández

No era pas el primer cop que la lum que m’ il·luminava el meu voltant refulgía amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i, m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacios en el qual jo avançava veloç, segura i sense pensar amb un somriure ximple plantat a la cara. I tot i això dins l’huracà mai hagués pensat que la llum que m’acariciava sería la més efímera i que mai sería per sempre.

Em trobava a l’hospital de Barcelona a la cinquena planta, sense ascensor per als visitants i cada cop que les pujaba em deixava el cor a mitg camí. Allà hi había l’Israel, era un noi que el coneixia des de primària, i sempre estavem junts. Anavem a l’escola, sortiem, berenavem, passejavem, li explicava tot i ell a mi. Érem inseparables.

A quart de secundària vam començar una relació més amorosa, amb ell vaig viure coses inoblidables i només de pensar-hi se’m torna la vista borrosa. Una de les frases més típiques que em deia era ‘’per sempre no t’oblidis’’.

L’any passat li van diagnosticar cáncer de pulmó, i no li van donar molt de temps, perquè deien que era una malaltia molt difícil per a la persona, ja que cada dos per tres els seus pulmons s’omplien d’aigua. Lluitava químio darrere químio, es passava els dies amb vuit pastilles diferents, tres cops al dia. En aquell moment més que mai el vaig cuidar molt, i vaig intentar donar-li tot el que ell volía de la millor manera posible. No m’agradava pas veure’l d’aquella manera, espantat parlant-me de la mort. Jo sempre li deia que la mort era la rosa punxant que et ridiculitza i et treu la teva dignitat d’home drac.

Mentre el miro al llit, al meu costat, amb els ulls closos i trànquil, gairabé sentint-me espia i sento que l’unica llum que m’iluminava era ell i ara és la llum de la foscor, que m’ha escopit l’huracà.
Sempre que arribava m’agafava la mà, i ara l’única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estómac.

Vaig viure els seus últims 23 dies sense l’ànima al pit.
I em vaig enrecordar de quan ell em deia ‘’per sempre’’… hi ha tantes poques coses per sempre, que potser sempre és massa temps.
LUDMILA FERNÁNDEZ, 4A3