Arxiu de la categoria: PREMIS DE PROSA

Estimada mare, PER AINOA PRUAÑO

Avui ha començat la meva vida i ja tinc moltes ganes de néixer, encara no em puc creure que jo sigui aquí dins i no un altre, però suposo que això són coses de l’atzar i he tingut sort.

Dia 1. Encara no sé el nom dels meus pares, ni tan sols crec que la meva mare sigui conscient que sóc aquí, però estic segur que quan se n’assabenti, es posarà molt contenta, o això és el que vull pensar.

Dia 4. La mare té una veu molt dolça, m’encanta escoltar la seva veu cada matí, és difícil explicar la felicitat que sento al saber que ella és la meva mare.

Dia 10. Estic notant com el meu cos es comença a formar, amb el temps sé que m’assemblaré a la meva mare, però encara sóc massa petit.

Dia 17. Estic molt content, però hi ha alguna cosa que em té una mica preocupat, últimament m’he adonat que la mare està més nerviosa del normal, de vegades sembla trista cosa que no la deixa dormir. Suposo que el seu comportament és degut a la seva indecisió per escollir el meu nom, ja que abans he escoltat com parlava sobre el tema amb el pare, tot i que més aviat semblava una discussió.

Dia 25. Ja sento i puc moure les meves manetes, tinc moltes ganes d’utilitzar-les per jugar amb els pares.

Dia 28. No acabo d’entendre perquè la mare plora tant durant les nits, vull ajudar-la, però estic confós, no acabo d’esbrinar què és el que li passa, ni tampoc perquè quan parla amb el pare no paren de cridar ¿És que ja no m’estimen?

Dia 30. Avui a la matinada he anat al metge, la mare ha demanat una cita al doctor, no ho entenc, jo em sento bé.

Dia 33. A on anem? Cerc que avui és la cita amb el metge però, perquè plores tant mare? No ploris, tot està bé, no passarà res. Estic una mica nerviós, escolto com la mare plora i el metge no para de preguntar-li si està segura. Estic començant a trobar-me malament, no sé què està passant, vull anar-me’n del metge, em fa mal tot el cos, perquè ningú no m’ajuda? El metge està succionant la meva casa, vull que la mare li demani que pari, no sé perquè no ho fa, a canvi li he promès que no li donaré més patades durant la nit i la deixaré dormir tranquil·la, ho sento “mami”.

 

Espia d’un minut a l’altre, per David Oganesyan

Era un dia normal al matí. Jo em vaig aixecar. Eren les 8:00, és a dir,  que arribava tard a l’institut. Em vaig sentir estrany, però no li vaig donar importància. Minuts més tard em vaig posar blau de pell i em va créixer una cua de tritó. Em vaig espantar molt i em vaig amagar sota el meu llit. Vaig esperar una mica de temps i se’m va desaparèixer. Aleshores vaig pensar que havia de raspallar-me les dents, vestir-me…De cop i volta em vaig mirar i ja estava vestit i ja m’havia raspallat les dents. Pensava que m’ho havia imaginat, però no! Va passar de veritat. jo pensava que m’estava morint, però no, ja que la segona opció era que estava en un poble de fantasia, en un somni, i em vaig picar per veure si era real o no, i sí! Era real, em vaig alegrar perquè em saltava classes.

Després d’un temps em vaig adonar que tenia poders! ( podia moure coses amb la ment, podia canviar coses de lloc amb la ment etc. ) Com que no controlava el poders, vaig practicar. Primer em vaig fer invisible, després corria súper ràpid, fins que vaig xocar amb una espècie d’animal gegant. Quan hi vaig veure bé, em vaig adonar que estava al voltant de com una dimensió paral·lela, perquè els animals, que en la realitat eren petits, ara eren gegants, i al contrari. De cop i volta una àguila em va portar al seu niu. Es pensaria que era una de les seves cries i em va donar un plat “ gourmet ”. Vaig al·lucinar amb allò. Quan em va donar el plat em va parlar dient: “ T’estàvem esperant espia núm. 248 ”. Aleshores em vaig convertir en espia d’un minut a l’altre? Doncs sí, em va respondre l’àguila mentre estrenyia un botó. En aquell moment vaig caure al fons d’un forat obscur. Quan vaig arribar em vaig trobar una varietat d’animals gegants, que em van posar una missió: “ Has d’intentar agafar la perla d’or dels dolents , que ens van robar fa uns anys, podràs? ” Sí, i tant. Em vaig equipar de pistoles, pals etc. Vaig esperar els dolents on em van dir, a la caseta de l’arbre. Quan van sortir em vaig adonar que els dolents eren també animals fantàstics, però també tenien poders, com jo; vam tenir una batalla èpica amb els poders. Ens tiràvem boles, jo d’aigua i ells de foc. Ens tiràvem contra les parets, ens picàvem, ens tiràvem objectes amb la ment, intentàvem matar-nos mútuament etc. Fins que en un moment em vaig enrabiar tant que vaig començar a levitar amb moltes criatures d’aigua que jo mateix vaig crear, i tota l’aigua que hi havia al poble la vaig posar a les meves mans com una bola de tsunami, però em va semblar poc i per tant vaig fer el mateix amb l’aigua de la ciutat, i tampoc! Llavors ho vaig fer amb l’aigua de tot el món i, sí! Els vaig tirar el tsunami, i es van ofegar. Com que vam acabar, vaig anar levitant per agafar la perla i quan la vaig agafar la vaig posar en una bombolla d’aigua i la vaig guardar bé.

Quan vaig arribar al lloc on es reunien el animals fantàstics, em van premiar com a millor espia del món. I vaig regnar aquest món de fantasia durant molts i molts anys.