AMOR A LES TRINXERES, PER IULIA BORA

Eren les nou del matí. Uns forts cops a la porta em van despertar minuts abans. Era el carter que em portava la correspondència setmanal. Normalment, m’irritava molt aquest carter perquè sempre em despertava a la mateixa hora del matí per a portar-me factures i un munt de propaganda. Però aquesta vegada, era diferent. Durant tota la setmana havia estat molt inquiet i a la vegada feliç perquè arribava una carta del meu amic Elliot, un soldat de guerra retirat que va combatre a la Primera Guerra Mundial (entre d’altres). Ara viu a Londres, amb la seva senyora Marie, amb una pensió milionària de veterà de guerra i sense una cama, la va perdre mentre lluitava a la guerra de Vietnam.

Ràpidament, em vaig posar a remenar entre totes les cartes fins que la vaig trobar. El contingut d’aquella carta, em va deixar estupefacte. La carta deia el següent:

Hola, Sergey  

T’escric aquesta carta, perquè he sentit la necessitat d’explicar-te una cosa (sobre mi) que va passar fa molt de temps i que encara es troba en un racó del meu cor i el meu cap. Ens situem a l’any 1916. Jo combatia a la Batalla de Verdun. Recordo aquells dies, com uns dels més traumàtics i dolorosos per a mi. Lluitàvem contra les tropes alemanyes, amagats en trinxeres. Aquella etapa de la Primera Guerra Mundial va ser una de les més dures. La vida a les trinxeres no era gens fàcil. Sovint, les condicions meteorològiques es complicaven, era com si l’aigua i el fang intentessin aturar el que fèiem amb el món i les persones innocents que morien allà cada dia. Era molt difícil disparar un fusell amb l’aigua per sobre la cintura i el fang devorant part del meu cos. Un cop, el front enemic ens va parar una emboscada. Jo vaig aconseguir escapar amb vida però me’n recordo de com corria durament entre fang i aigua, trepitjant els cossos sense vida dels meus companys, aquells amb els que havia compartit tantes desgràcies.

Quan ja portava dos anys a les trinxeres, estava molt decaigut. Ja no suportava més la idea de veure morir a companys davant els meus ulls. El meu cos tampoc ho aguantava més. Estava fart d’engolir aquell fastigós menjar en aquelles deplorables condicions. Només volia que arribés el dia en què aquella maleïda guerra arribés a la seva fi. Però de sobte, un dia vaig veure un raig de llum entre tanta foscor. Aquell esperançador raig de llum es deia Hans. En Hans era un soldat que pertanyia a les tropes enemigues, i l’únic amor de la meva vida. Ens vam enamorar apassionadament i els dies que vam passar junts van ser molt intensos. Ens trobàvem en una situació molt complicada. Els dos lluitàvem en fronts oposats en una guerra molt tràgica que semblava no tenir fi. Però malgrat tot allò, amb ell vaig viure els moments més feliços. Sempre ens reuníem en secret en l’anomenat vaixell-infermeria. Era allà on assistien als ferits que queien en la lluita. En aquell lloc vaig viure les més excitants i plaents experiències sexuals de la meva vida. Sabia que aquella relació seria impossible. A més, els homosexuals en aquella època eren molt perseguits i torturats. Per això, vam preferir guardar la nostra homosexualitat en secret.

La guerra va acabar, i nosaltres ja no ens vam tornar a veure mai més.

Sé que ara mateix estaràs molt sorprès i que tindràs moltes preguntes a fer-me. L’únic que et puc assegurar amb certesa és que no em penedeixo de res del que vaig fer.

Aviat ens veurem.

En acabar de llegir la carta, un sentiment de sorpresa em va envair per dins. El meu amic Elliot era homosexual? I la seva dona Marie? Ho sabrà la seva família? Tenia tantes preguntes sense resposta…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *