Arxiu de la categoria: FINALISTA

Per curiositat, per Kate Zugic

Avui vinc a explicar-vos la història de la Coral. La Coral era una nena alegre i simpàtica que tenia molta curiositat. Tenia dotze anys quan els seus pares van decidir traslladar-se a una altra ciutat. El pare era advocat i la mare professora d’anglès. La zona on es van mudar era tranquil·la. La casa era gran i el paisatge era bonic. Al costat, hi havia un bosc i la Coral va escoltar una llegenda d’una cascada d’aquell bosc. La llegenda parlava de com un home va anar a veure aquella cascada de nit i, va veure la llum del sol. L’home la va travessar i mai més va tornar a sortir.

Cinc mesos després, quan ja tot era més normal per la Coral, va decidir anar a investigar aquella llegenda. Es va preparar i va sortir abans de mig matí. El silenci era absolut fins que va escoltar bordar a un gos. Aquest mateix es va posar davant seu. No en sabia ben bé la raça però el gos era gran. De cop i volta, el gos es va girar i va continuar caminant. Ella va decidir anar rere ell.

No sabia com, es va fer fosc. L’intriga manava sobre les seves pors i va decidir continuar caminant. Tenia son, però una misteriosa llum blava va aixecar la seva curiositat. El gos anava al seu costat, alguna que altra vegada la mirava de reüll.

Amb aquella llum blava, es va fer un camí el qual la Coral va seguir amb emoció. Una altra vegada el silenci regnava en el paisatge quan aquell soroll d’aigua es va apoderar de l’entorn. Els ulls de la Coral, oberts com plats, observaven la cascada que tenia davant seu i com la llum blava feia el paisatge més bonic. El gos va anar directe a la cascada travessant aquesta mateixa. La Coral va dubtar si anar-hi o no, però la curiositat regnava en el seu cor en aquell moment, no podia esperar a l’endemà. Va travessar sense haver-se mullat gens, ni un sol pèl. Estava dintre d’una cova amb minerals preciosos. Va caminar una mica més i es va trobar amb un diari, i en obrir-lo, ressaltava la frase “Espero que no et trobis mai aquest diari, si estàs llegint això, corre!” Sense poder fer cap gest, unes mans la van atrapar i tota la llum que hi havia a la seva vida es va apagar en aquell moment en qüestió de segons.

“Nena de 12 anys trobada morta al costat de la cascada del Sol” era la noticia que voltava pel món. La van trobar fa uns pocs dies i ja era l’estrella a la televisió. Finalment, van trobar una petita nota que va aconseguir escriure abans de morir, posava que és bo tenir curiositat, encara que de vegades, aquesta et pot matar.

EL LLOC MÉS CARACTERÍSTIC DE LLORET DE MAR, PER POL AGULLÓ

En aquest text us parlaré, des del meu punt de vista, del lloc més característic, extraordinari, especial i sobre el lloc més divertit on tinc present els millors records del meu poble, Lloret de Mar.

Va, no us faig esperar més!  Aquest lloc és el mar del meu poble, ubicat en la Costa Brava i que forma part de la Mar Mediterrània, és un mar càlid i força tranquil. Però per a mi el que el fa especial és com gaudeixo d’ell al llarg de les quatre estacions de l’any.

Com us deia abans el mar és especial en totes les estacions de l’any, a l’hivern, el seu color s’enfosqueix prenent una tonalitat blau marí fosc, sembla que estigui enfadat, però a mi m’agrada veure les grans onades que venen de la mà de les tempestes marítimes, aquestes onades són increïbles, que en observar-les, encara ho són mes!

En l’alegre i plujosa primavera, on els dies s’allarguen i comencem a deixar els abrics a l’armari, és el moment d’aprofitar la “caloreta” que el sol ens dóna. Si us fixeu el color del mar ja no és tan fosc és un blau marí on els rajos del sol s’hi reflecteixen i ens regala a la vista una mar brillant que ens convida a ficar-nos. En aquesta estació de l’any el meu pare i jo aprofitem per surfejar  pel mar  i visitar les increïbles platges i cales que tenim a Lloret.

Per fi arribem a la millor estació de l’any, l’estiu! Just quan acabem les classes. Ara ens toca durant les merescudes vacances d’estiu passar-ho la mar de bé!

A l’estiu és quan el mar, per a mi, és més bonic, els dies són més llargs el color del mar s’aclareix, de tal forma que de vegades s’uneix amb el cel i costa de veure l’horitzó. En aquesta estació és quan gaudeixo més del mar, perquè es poden fer un munt de coses divertides. Però el que més m’agrada, és sortir a navegar en un veler.

Us haig de dir que l’estiu em passa volant, i de cop en trobo que comencen de nou les classes.

Llavors ja hem arribat a la tardor, en aquesta estació és quan intento aprofitar al màxim divertir-me amb el mar,  perquè l’aigua encara no és freda. A la tardor, el color de l’aigua es va enfosquint mica en mica, i ens va preparant per a l’arribada de l’hivern.

El mar durant la tardor, per a mi no és gaire especial, suposo que és perquè estic una mica trist, pel fet que haig d’esperar que passin uns mesos per gaudir-ne al màxim d’ell …

Però sabeu una cosa? El mar, el lloc més característic de Lloret de Mar, conjuntament amb la platja i el Passeig Vermell, són una imatge molt bella.

 

AMOR A LES TRINXERES, PER IULIA BORA

Eren les nou del matí. Uns forts cops a la porta em van despertar minuts abans. Era el carter que em portava la correspondència setmanal. Normalment, m’irritava molt aquest carter perquè sempre em despertava a la mateixa hora del matí per a portar-me factures i un munt de propaganda. Però aquesta vegada, era diferent. Durant tota la setmana havia estat molt inquiet i a la vegada feliç perquè arribava una carta del meu amic Elliot, un soldat de guerra retirat que va combatre a la Primera Guerra Mundial (entre d’altres). Ara viu a Londres, amb la seva senyora Marie, amb una pensió milionària de veterà de guerra i sense una cama, la va perdre mentre lluitava a la guerra de Vietnam.

Ràpidament, em vaig posar a remenar entre totes les cartes fins que la vaig trobar. El contingut d’aquella carta, em va deixar estupefacte. La carta deia el següent:

Hola, Sergey  

T’escric aquesta carta, perquè he sentit la necessitat d’explicar-te una cosa (sobre mi) que va passar fa molt de temps i que encara es troba en un racó del meu cor i el meu cap. Ens situem a l’any 1916. Jo combatia a la Batalla de Verdun. Recordo aquells dies, com uns dels més traumàtics i dolorosos per a mi. Lluitàvem contra les tropes alemanyes, amagats en trinxeres. Aquella etapa de la Primera Guerra Mundial va ser una de les més dures. La vida a les trinxeres no era gens fàcil. Sovint, les condicions meteorològiques es complicaven, era com si l’aigua i el fang intentessin aturar el que fèiem amb el món i les persones innocents que morien allà cada dia. Era molt difícil disparar un fusell amb l’aigua per sobre la cintura i el fang devorant part del meu cos. Un cop, el front enemic ens va parar una emboscada. Jo vaig aconseguir escapar amb vida però me’n recordo de com corria durament entre fang i aigua, trepitjant els cossos sense vida dels meus companys, aquells amb els que havia compartit tantes desgràcies.

Quan ja portava dos anys a les trinxeres, estava molt decaigut. Ja no suportava més la idea de veure morir a companys davant els meus ulls. El meu cos tampoc ho aguantava més. Estava fart d’engolir aquell fastigós menjar en aquelles deplorables condicions. Només volia que arribés el dia en què aquella maleïda guerra arribés a la seva fi. Però de sobte, un dia vaig veure un raig de llum entre tanta foscor. Aquell esperançador raig de llum es deia Hans. En Hans era un soldat que pertanyia a les tropes enemigues, i l’únic amor de la meva vida. Ens vam enamorar apassionadament i els dies que vam passar junts van ser molt intensos. Ens trobàvem en una situació molt complicada. Els dos lluitàvem en fronts oposats en una guerra molt tràgica que semblava no tenir fi. Però malgrat tot allò, amb ell vaig viure els moments més feliços. Sempre ens reuníem en secret en l’anomenat vaixell-infermeria. Era allà on assistien als ferits que queien en la lluita. En aquell lloc vaig viure les més excitants i plaents experiències sexuals de la meva vida. Sabia que aquella relació seria impossible. A més, els homosexuals en aquella època eren molt perseguits i torturats. Per això, vam preferir guardar la nostra homosexualitat en secret.

La guerra va acabar, i nosaltres ja no ens vam tornar a veure mai més.

Sé que ara mateix estaràs molt sorprès i que tindràs moltes preguntes a fer-me. L’únic que et puc assegurar amb certesa és que no em penedeixo de res del que vaig fer.

Aviat ens veurem.

En acabar de llegir la carta, un sentiment de sorpresa em va envair per dins. El meu amic Elliot era homosexual? I la seva dona Marie? Ho sabrà la seva família? Tenia tantes preguntes sense resposta…

Carta a un amor perdut, per Marta Quellos

Amb el vent glaçat de novembre arribaves tu. El primer cop només  vam parlar un parell de minuts, però no va caldre res més. A partir d’aquell dia sempre te les enginyaves per trobar-nos casualment -o no tant- i m’era impossible dissimular el somriure que em naixia als llavis quan et veia.

Amb el teu somriure provocatiu i la teva peculiar forma de veure el món, fins i tot tu eres conscient que ho tenies tot per enamorar-me, i no m’hi vaig poder -ni voler- resistir. Em vas prometre excursions amb moto i experiències de somni, però tothom m’havia advertit que no em cregués el que juressis mirant-me als ulls, perquè mai ho complies. Però tu més que ningú saps que mai he fet massa cas de les advertències, així que et vaig entregar la meva confiança cegament; i sort que ho vaig fer.

Contra totes les expectatives, incloses les meves, anaven passant els mesos i els mesos es convertien en anys i tu seguies estant al meu llit quan el sol em despertava als matins. Vas capgirar el meu món de cap a peus i es podria dir que ara ja no sóc la mateixa que era abans de conèixer-te. Vaig adoptar el teu sentit de l’humor i part de la teva actitud, et vas convertir en una part de mi.

Sempre semblaves estar lluny, en el teu propi món, i potser és per això que penso que mai et vaig arribar a conèixer del tot.

Avui fa exactament tres anys que no hi ets. Tres anys d’adormir-me amb llàgrimes als ulls abraçada al teu coixí intentant inhalar el que hi queda de la teva essència. Si no fos per les fotografies pensaria que vas ésser un somni, encara que una làpida al cementiri em recorda constantment que no.

Sóc conscient que mai llegiràs aquesta carta, però a vegades la teva absència és massa present i no puc evitar rememorar-ho tot. Aquestes paraules s’esvaniran enmig de les flames, tal i com ho vas fer tu.

Ara i sempre teva,

Paula

MARTA QUELLOS, 1r de batxillerat. FINALISTA

Sense tu, per Natalia García

Han passat vint-i-tres setmanes, quaranta-dos hores i set segons des que vas marxar. El meu rellotge segueix parat a les set i vint d’aquell dimarts i sense tu ja no trobo la manera de seguir el compàs a la vida. La meva mare em diu que hauria de canviar d’aires però les quatre parets de la casa que un dia va ser nostra s’han entestat a retenir-me i he d’admetre que em sento presonera del teu record. La tristesa s’ha adherit a mi com una camisa mullada i el dolor dibuixa en el meu rostre el costat més amarg del dolor. Ja ni tan sols trobo consol en les cançons que abans ens feien ballar. Segueixo preparant dos cafès cada matí i comprant doble ració d’aquells pastissets de crema que eren el teu millor vici dels diumenges. La pastissera se’m mira amb nostàlgia però ho intenta dissimular darrere un somriure, que mai és recíproc. És difícil mirar la vida amb alegria quan el cor vesteix de dol.

Vas ser un llest marxant saps? Estic segura que tu el que volies era saltar-te les proves d’accés a la universitat, alliberar-te dels professors avorrits i de treballar als estius, però vas ser molt injust deixant-me sola davant el futur que vam planejar junts i davant allò que anomenem “vida” que ara es redueix a un buit que batega incansablement robant-me les forces per seguir. Torna, tot i que sigui per barallar-nos pel comandament de la televisió els divendres o per posar-me dels nervis amb la teva mania de ser un desordenat i deixar-ho tot pel mig. Torna, torna a pintar somriures i destrueix aquest silenci ensordidor que m’habita i em fereix. Ara entenc la certesa d’aquella frase: “res deixa més petjada que les passes de qui t’abandona”.

Parlant amb tu el temps segueix passant en un sospir, crec que això

NICOSIA (CHIPRE) . EFE/Katia Christodoulou

és l’únic que no ha canviat, però va sent hora de marxar, el cementiri no és un bon lloc per estar-s’hi de nit.

NATALIA GARCIA, 1r de batxillerat FINALISTA

La rosa, PER ANDREU MUÑOZ

                                                                                                                                                      

La vella i fresca rosa, 

la bella i roja rosa,

aquella que punxa sense maldat,

però que és inconscient del que ha passat.

Li agrada que la mirin,

de prop o de lluny,

però no que l’agafin,

ni que li apropin el puny.

Mai baixa el cap,

ni quan fa sol

ni quan plou molt,

de la natura res li dol.

La vella i fresca rosa,

la bella i roja rosa,

aquella que brilla més que la resta,

però que no va a la seva conquesta.

Mai baixa el cap,

sempre somriu,

llueix els seus aspectes més negatius,

de fet ella els troba positius.

No li diguis narcissista,

no pensis que és egoista,

ella només és realista,

obra del millor artista

4 ESO- FINALISTA

EL BOSC MISTERIÓS, PER DAVID GAY

Tot va passar el dia que buscava bolets. Estava sol al bosc, caminant entre els arbres, fins que vaig veure un objecte brillant i rodó entre les plantes. Al principi vaig pensar que era una moneda, però desprès m’hi vaig fixar millor: era una flor de plata, o al menys ho semblava. A l’agafar-la, el terra es va obrir a sota meu, fent-me caure. Aleshores, tot va enfosquir. De sobte vaig poder veure alguna cosa: era dins d’una gàbia bastant petita. Davant meu hi havia una criatura d’un color verdós, ulls vermells, dents afilades i dues ales a l’esquena. Em va deixar sortir i jo vaig marxar corrents, buscant el forat pel que havia entrat. Els monstres em perseguien. Al cap d’una estona el vaig trobar, però era molt amunt. Vaig continuar en línia recta, per saber si hi havia una altra sortida. Després de recórrer uns quants quilòmetres, vaig veure una porta enorme. A l’obrir-la, es veia un castell molt alt, amb parets de pedra i una cadira de ferro al centre de la sala. No tenia sostre i anava fins a la superfície. Vaig pujar per les escales de fusta i, per sort, no vaig trobar a ningú. Però, quan vaig sortir, no sabia a on era. Caminant pel mig d’aquell bosc, vaig trobar un carrer que vaig seguir. Em va portar fins a una ciutat amb edificis molt alts pintats amb diversos colors. En un cartell estava escrit el nom d’aquell lloc amb unes lletres que no coneixia. Allà vaig agafar un taxi per anar a casa, on tot va tornar a ser com sempre: normal.

1 ESO

ELS CADELLS AMB SÚPER PODERS, PER HARJOT KAUR

Hi havia una vegada una gossa que va tenir quatre cadells. Els quatre cadells eren algú ”peculiars” ja que cada un tenia un cabell de diferent color, a part del color del cabell també tenien Super Poders. Un tenia cabell gris i negra, podia fer-se invisible, el que era marro i verd tenia super força, el lila i blanc tenia el super poder de quan tocava a algun dels seus germans agafava el seu poder i el últim era rosa i vermell tenia el poder de llegir la ment de la seva família i dels humans.

Quan es van fer una mica més grans van començar a lluitar contra el mal, quan acabaven de lluitar i guanyaven les persones els i deien ” Moltes gràcies per la vostra ajuda no sabríem que faríem sense vosaltres ”. Quan es van fer més grans, els seus pares es van donar conté que ells també lluitaven contra el mal, també perquè el seu pare també lluitava contra el mal, ells van decidir treure els poders mentre estan dormits.

A l’hora de despertar-se, s’estaven posat els vestits, com tots tenien el poder de volar ho van intentar i no van poder, i es van donar conte que no tenien super poders, es van molt tristos, just aquell dia el seu pare es va jubilar, com que ells no tenien poders, els villans van començar a governar la ciutat sencer, els pares van decidir donar als poders als seus fills, Quan van tornar a tenir els super poders van començar a lluitar amb els villans, van aconseguir que tot tornes a la normalitat.

Et recordo, per Rosa Trull

Quan la negra nit acampa

just abans d’endormiscar-me

Ai! L’enyorança m’atrapa

del dolor vull escapar-me.

 

Just abans d’agafar el son

mil records m’apareixen

del teu somriure sota el sol

de com els teus ulls llueixen.

 

Et recordo a la cuina

preparant-me el dinar.

Et recordo a la sala

parlant sense parar.

 

I no hi ha segon que serveixi.

Quant de temps ha de passar?

Perquè el record no fereixi

i deixar-te marxar.

Un desamor, per Lesly Garcia

Ets allò prohibit 

allò que no puc tocar.

Ets un dolor en el pit,

allò que em va torturar.

 

Voldria la teva felicitat,

dir-te”t’estimo” com en el passat.

Voldria tenir un petó teu,

sentir-te a prop meu.

 

Unir els nostres cossos

amb una única abraçada.

Unir els nostres cossos,

amb un sol contacte.

Dir-te “adéu” amb una mirada,

i poc a poc allunyar-me.

No volia oblidar-te,

ni tampoc enyorar-te.

Era correcte separar-me,

per poder superar-te.

Ets i seràs una ferida,

que formarà part de la meva vida.

LESLY GARCIA