Arxiu de la categoria: 4t ESO

AMOR A LES TRINXERES, PER IULIA BORA

Eren les nou del matí. Uns forts cops a la porta em van despertar minuts abans. Era el carter que em portava la correspondència setmanal. Normalment, m’irritava molt aquest carter perquè sempre em despertava a la mateixa hora del matí per a portar-me factures i un munt de propaganda. Però aquesta vegada, era diferent. Durant tota la setmana havia estat molt inquiet i a la vegada feliç perquè arribava una carta del meu amic Elliot, un soldat de guerra retirat que va combatre a la Primera Guerra Mundial (entre d’altres). Ara viu a Londres, amb la seva senyora Marie, amb una pensió milionària de veterà de guerra i sense una cama, la va perdre mentre lluitava a la guerra de Vietnam.

Ràpidament, em vaig posar a remenar entre totes les cartes fins que la vaig trobar. El contingut d’aquella carta, em va deixar estupefacte. La carta deia el següent:

Hola, Sergey  

T’escric aquesta carta, perquè he sentit la necessitat d’explicar-te una cosa (sobre mi) que va passar fa molt de temps i que encara es troba en un racó del meu cor i el meu cap. Ens situem a l’any 1916. Jo combatia a la Batalla de Verdun. Recordo aquells dies, com uns dels més traumàtics i dolorosos per a mi. Lluitàvem contra les tropes alemanyes, amagats en trinxeres. Aquella etapa de la Primera Guerra Mundial va ser una de les més dures. La vida a les trinxeres no era gens fàcil. Sovint, les condicions meteorològiques es complicaven, era com si l’aigua i el fang intentessin aturar el que fèiem amb el món i les persones innocents que morien allà cada dia. Era molt difícil disparar un fusell amb l’aigua per sobre la cintura i el fang devorant part del meu cos. Un cop, el front enemic ens va parar una emboscada. Jo vaig aconseguir escapar amb vida però me’n recordo de com corria durament entre fang i aigua, trepitjant els cossos sense vida dels meus companys, aquells amb els que havia compartit tantes desgràcies.

Quan ja portava dos anys a les trinxeres, estava molt decaigut. Ja no suportava més la idea de veure morir a companys davant els meus ulls. El meu cos tampoc ho aguantava més. Estava fart d’engolir aquell fastigós menjar en aquelles deplorables condicions. Només volia que arribés el dia en què aquella maleïda guerra arribés a la seva fi. Però de sobte, un dia vaig veure un raig de llum entre tanta foscor. Aquell esperançador raig de llum es deia Hans. En Hans era un soldat que pertanyia a les tropes enemigues, i l’únic amor de la meva vida. Ens vam enamorar apassionadament i els dies que vam passar junts van ser molt intensos. Ens trobàvem en una situació molt complicada. Els dos lluitàvem en fronts oposats en una guerra molt tràgica que semblava no tenir fi. Però malgrat tot allò, amb ell vaig viure els moments més feliços. Sempre ens reuníem en secret en l’anomenat vaixell-infermeria. Era allà on assistien als ferits que queien en la lluita. En aquell lloc vaig viure les més excitants i plaents experiències sexuals de la meva vida. Sabia que aquella relació seria impossible. A més, els homosexuals en aquella època eren molt perseguits i torturats. Per això, vam preferir guardar la nostra homosexualitat en secret.

La guerra va acabar, i nosaltres ja no ens vam tornar a veure mai més.

Sé que ara mateix estaràs molt sorprès i que tindràs moltes preguntes a fer-me. L’únic que et puc assegurar amb certesa és que no em penedeixo de res del que vaig fer.

Aviat ens veurem.

En acabar de llegir la carta, un sentiment de sorpresa em va envair per dins. El meu amic Elliot era homosexual? I la seva dona Marie? Ho sabrà la seva família? Tenia tantes preguntes sense resposta…

Estimada mare, PER AINOA PRUAÑO

Avui ha començat la meva vida i ja tinc moltes ganes de néixer, encara no em puc creure que jo sigui aquí dins i no un altre, però suposo que això són coses de l’atzar i he tingut sort.

Dia 1. Encara no sé el nom dels meus pares, ni tan sols crec que la meva mare sigui conscient que sóc aquí, però estic segur que quan se n’assabenti, es posarà molt contenta, o això és el que vull pensar.

Dia 4. La mare té una veu molt dolça, m’encanta escoltar la seva veu cada matí, és difícil explicar la felicitat que sento al saber que ella és la meva mare.

Dia 10. Estic notant com el meu cos es comença a formar, amb el temps sé que m’assemblaré a la meva mare, però encara sóc massa petit.

Dia 17. Estic molt content, però hi ha alguna cosa que em té una mica preocupat, últimament m’he adonat que la mare està més nerviosa del normal, de vegades sembla trista cosa que no la deixa dormir. Suposo que el seu comportament és degut a la seva indecisió per escollir el meu nom, ja que abans he escoltat com parlava sobre el tema amb el pare, tot i que més aviat semblava una discussió.

Dia 25. Ja sento i puc moure les meves manetes, tinc moltes ganes d’utilitzar-les per jugar amb els pares.

Dia 28. No acabo d’entendre perquè la mare plora tant durant les nits, vull ajudar-la, però estic confós, no acabo d’esbrinar què és el que li passa, ni tampoc perquè quan parla amb el pare no paren de cridar ¿És que ja no m’estimen?

Dia 30. Avui a la matinada he anat al metge, la mare ha demanat una cita al doctor, no ho entenc, jo em sento bé.

Dia 33. A on anem? Cerc que avui és la cita amb el metge però, perquè plores tant mare? No ploris, tot està bé, no passarà res. Estic una mica nerviós, escolto com la mare plora i el metge no para de preguntar-li si està segura. Estic començant a trobar-me malament, no sé què està passant, vull anar-me’n del metge, em fa mal tot el cos, perquè ningú no m’ajuda? El metge està succionant la meva casa, vull que la mare li demani que pari, no sé perquè no ho fa, a canvi li he promès que no li donaré més patades durant la nit i la deixaré dormir tranquil·la, ho sento “mami”.

 

La rosa, PER ANDREU MUÑOZ

                                                                                                                                                      

La vella i fresca rosa, 

la bella i roja rosa,

aquella que punxa sense maldat,

però que és inconscient del que ha passat.

Li agrada que la mirin,

de prop o de lluny,

però no que l’agafin,

ni que li apropin el puny.

Mai baixa el cap,

ni quan fa sol

ni quan plou molt,

de la natura res li dol.

La vella i fresca rosa,

la bella i roja rosa,

aquella que brilla més que la resta,

però que no va a la seva conquesta.

Mai baixa el cap,

sempre somriu,

llueix els seus aspectes més negatius,

de fet ella els troba positius.

No li diguis narcissista,

no pensis que és egoista,

ella només és realista,

obra del millor artista

4 ESO- FINALISTA

23 d’espines, per Ludmila Fernández

No era pas el primer cop que la lum que m’ il·luminava el meu voltant refulgía amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i, m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacios en el qual jo avançava veloç, segura i sense pensar amb un somriure ximple plantat a la cara. I tot i això dins l’huracà mai hagués pensat que la llum que m’acariciava sería la més efímera i que mai sería per sempre.

Em trobava a l’hospital de Barcelona a la cinquena planta, sense ascensor per als visitants i cada cop que les pujaba em deixava el cor a mitg camí. Allà hi había l’Israel, era un noi que el coneixia des de primària, i sempre estavem junts. Anavem a l’escola, sortiem, berenavem, passejavem, li explicava tot i ell a mi. Érem inseparables.

A quart de secundària vam començar una relació més amorosa, amb ell vaig viure coses inoblidables i només de pensar-hi se’m torna la vista borrosa. Una de les frases més típiques que em deia era ‘’per sempre no t’oblidis’’.

L’any passat li van diagnosticar cáncer de pulmó, i no li van donar molt de temps, perquè deien que era una malaltia molt difícil per a la persona, ja que cada dos per tres els seus pulmons s’omplien d’aigua. Lluitava químio darrere químio, es passava els dies amb vuit pastilles diferents, tres cops al dia. En aquell moment més que mai el vaig cuidar molt, i vaig intentar donar-li tot el que ell volía de la millor manera posible. No m’agradava pas veure’l d’aquella manera, espantat parlant-me de la mort. Jo sempre li deia que la mort era la rosa punxant que et ridiculitza i et treu la teva dignitat d’home drac.

Mentre el miro al llit, al meu costat, amb els ulls closos i trànquil, gairabé sentint-me espia i sento que l’unica llum que m’iluminava era ell i ara és la llum de la foscor, que m’ha escopit l’huracà.
Sempre que arribava m’agafava la mà, i ara l’única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estómac.

Vaig viure els seus últims 23 dies sense l’ànima al pit.
I em vaig enrecordar de quan ell em deia ‘’per sempre’’… hi ha tantes poques coses per sempre, que potser sempre és massa temps.
LUDMILA FERNÁNDEZ, 4A3