El capvespre és un dels fenòmens més màgics de la natura. És millor  observar-lo a l’estiu al mar on la línia horitzontal és clarament visible.

La meva història va passar als finals de l’estiu passat. La veritat és que no tinc gaires records d’aquest temps, però estic segura que va ser un dels estius més inoblidables que he tingut. Com que era el final de l’estiu ja començava a pensar sobre els estudis i tornada a la rutina. La meva mare no estava gaire contenta amb el fet que durant tot l’estiu no havia fet res. Llavors em va dir que me n’anés a comprar llibres a una llibreria que ja tocava. Això és el que vaig fer. Em vaig vestir i vaig anar-hi. Quan vaig entrar dins em va sorprendre la quantitat i diversitat dels llibres que hi havia, però més em va sorprendre un noi que no deixava de mirar-me. La veritat és que em vaig fixar en aquest desconegut, però pensava que segurament seria un turista. Em va sorprendre molt que comencés a parlar-me i dir que ja m’havia vist abans i que li agradaria tenir el meu número del telèfon per poder seguir parlant. Estava mirant amb atenció el noi i vaig decidir donar-li el meu telèfon.

L’endemà no me’n recordava de l’amable desconegut que havia vist el dia anterior. Em vaig ficar al llit amb el mòbil i vaig veure un missatge on em convidaven a passejar a la tarda. Era aquell noi que havia vist a la llibreria. Com que no tenia cap ocupació i res a perdre vaig dir que sí.

M’esperava a les set de la tarda just davant del Museu del Mar. Quan el vaig veure ja em va fer la sensació que el coneixia d’abans i que no era l’única vegada que havíem quedat.. En fi vam estar parlant tota la tarda, li feia preguntes sobre la seva vida i em contestava amb un somriure simpàtic i em quedava escoltant-lo. A vegades em feia gràcia i això és el que m’agradava d’ell. Li tenia molta confiança. La nostra estada junts estava acabant quan la ciutat s’estava tornant més silenciosa. El sol lentament es ponia cap l’horitzó. Els núvols començaven a fer ombres a aquests colors taronges del sol que es movien molt lentament.

Al voltant nostre no hi havia ningú. Quan li vaig mirar els ulls, em va fer un petó. Amb això va acabar el nostre dia, però potser no la nostra història.

MASHA SIEIZ, 1r de batxillerat

L’única persona que em donava la vida en aquesta realitat grisa m’ha fallat… la meva millor amiga.

Estava buida, com un pou sense aigua després d’una sequera, ja no sentia cap emoció positiva cap a ella malgrat els quatre anys plens de sentiments que havíem compartit juntes. La desil·lusió que vaig tenir després de la seva traïció em va portar cap a un sentiment d’ira, fúria cap a tota la gent que m’ envoltava ja que jo, el meu cervell, encara no havia entès com havia pogut causar-me tant de mal emocionalment després d’estar més per ella que per mi mateixa, donar-ho tot per una persona i després adonar-te que no valia ni un borrall. La barreja d’aquells sentiments em van portar a estar tres mesos vivint la nit i dormint el dia mentre que ella vivia la seva vida normalment. No era just, sabia que tard o d’hora el karma ho retornaria tot com un boomerang i així va ser… Temps al temps, l’ira va desaparèixer, la desil·lusió ja no hi era, només hi havia calma i la felicitat estava sorgint com en els vells temps. El meu cervell i el meu cor havien après en aquells mesos una gran lliçó: no esperar res de ningú i no crear expectatives gaire altes de les persones perquè pots emportar-te grans decepcions. De qui hem d’esperar-ho tot, és de nosaltres mateixos, perquè al cap i a la fi el nostre propi ésser és l’única persona que mai ens decebrà. Sempre he pensat que si resulta difícil passar pàgina a vegades és millor canviar de llibre i va ser la millor cosa que vaig fer en la meva vida perquè després de la tempesta sempre sorgeixen els colors però vaig descobrir que ja portava aquests colors dins.

Ara estic millor gràcies a ella, m’he adonat que a mesura que vas creixent, els amics ja no són tan amics, valores fets i no paraules, que les coses aniran bé quan les facis per tu mateix. Gràcies a ella, gràcies a la seva traïció he madurat com a persona valorant més qui de veritat ha estat amb mi quan jo mateixa no volia estar amb la meva persona. Ja no li’n dono la culpa, li agraeixo que hagi desaparegut de la meva vida deixant aquest últim record inoblidable.

CRISTINA CRISTIANO, 1r batxillerat