Arxiu de la categoria: Prosa catalana Categoria 2

Per curiositat, per Kate Zugic

Avui vinc a explicar-vos la història de la Coral. La Coral era una nena alegre i simpàtica que tenia molta curiositat. Tenia dotze anys quan els seus pares van decidir traslladar-se a una altra ciutat. El pare era advocat i la mare professora d’anglès. La zona on es van mudar era tranquil·la. La casa era gran i el paisatge era bonic. Al costat, hi havia un bosc i la Coral va escoltar una llegenda d’una cascada d’aquell bosc. La llegenda parlava de com un home va anar a veure aquella cascada de nit i, va veure la llum del sol. L’home la va travessar i mai més va tornar a sortir.

Cinc mesos després, quan ja tot era més normal per la Coral, va decidir anar a investigar aquella llegenda. Es va preparar i va sortir abans de mig matí. El silenci era absolut fins que va escoltar bordar a un gos. Aquest mateix es va posar davant seu. No en sabia ben bé la raça però el gos era gran. De cop i volta, el gos es va girar i va continuar caminant. Ella va decidir anar rere ell.

No sabia com, es va fer fosc. L’intriga manava sobre les seves pors i va decidir continuar caminant. Tenia son, però una misteriosa llum blava va aixecar la seva curiositat. El gos anava al seu costat, alguna que altra vegada la mirava de reüll.

Amb aquella llum blava, es va fer un camí el qual la Coral va seguir amb emoció. Una altra vegada el silenci regnava en el paisatge quan aquell soroll d’aigua es va apoderar de l’entorn. Els ulls de la Coral, oberts com plats, observaven la cascada que tenia davant seu i com la llum blava feia el paisatge més bonic. El gos va anar directe a la cascada travessant aquesta mateixa. La Coral va dubtar si anar-hi o no, però la curiositat regnava en el seu cor en aquell moment, no podia esperar a l’endemà. Va travessar sense haver-se mullat gens, ni un sol pèl. Estava dintre d’una cova amb minerals preciosos. Va caminar una mica més i es va trobar amb un diari, i en obrir-lo, ressaltava la frase “Espero que no et trobis mai aquest diari, si estàs llegint això, corre!” Sense poder fer cap gest, unes mans la van atrapar i tota la llum que hi havia a la seva vida es va apagar en aquell moment en qüestió de segons.

“Nena de 12 anys trobada morta al costat de la cascada del Sol” era la noticia que voltava pel món. La van trobar fa uns pocs dies i ja era l’estrella a la televisió. Finalment, van trobar una petita nota que va aconseguir escriure abans de morir, posava que és bo tenir curiositat, encara que de vegades, aquesta et pot matar.

El príncep Jordi

Hi havia una vegada , en un regne anomenat Kingslanding , un rei bastant vell havia de nomenar al seu fill, el príncep Jordi, rei del seu regne.

El príncep mai havia volgut ser rei, ell volia ser cavaller per protegir el seu poble, lluitar amb monstres enormes. Ell s’entrenava cada dia amb l’espasa, però el seu pare no sabia quins eren els seus desitjos de ser cavaller. Ni havia de saber-ho ja que s’enfadaria i podria arribar a expulsar-lo del regne per no voler seguir amb la tradició de la família.

Va ser valent i li va explicar tot al seu pare i després d’uns minuts en silenci va decidir fer tres proves molt difícils per a cavallers , en Jordi va acceptar.

La primera prova consistia en una cursa de cavalls, la cursa va començar, en Jordi anava més ràpid i va guanyar sense cap dificultat. El dia següent la segona prova consistia en lluitar amb tres gladiadors a la vegada. Un cop més en Jordi va superar la prova amb èxit. Va arribar el dia de l’última prova, havia de matar un drac. Li va costar molt però al final li va poder clavar l’espasa al cor.

El rei es va posar a plorar i en Jordi va decidir que seria rei amb la condició de poder lluitar a les guerres. D’aquesta manera seguiria amb la tradició i faria el que més li agradava fer.

El bosc misteriós, per Alex Chacon

Anava per la carretera amb els meus pares. Anàvem cap a la casa que teníem a prop d’un llac. De sobte, un cotxe a tota velocitat se’ns aproximava i vam xocar.

Em vaig despertar sota un arbre. No sabia on era. Aquell bosc em donava una sensació molt estranya. Vaig mirar al meu voltant, estava sol. Però, sentia que hi havia gent mirant-me, observant-me. Estava molt espantat. Cridava als meus pares constantment però no rebia cap resposta. Quan vaig començar a plorar de la ràbia que em provocava no saber on era, els crits i les mirades van parar. Es va obrir un camí d’arbres. El vaig seguir. Al fons del camí, hi havia una llum que m’atreia.

Quan vaig arribar, vaig entrar en un paisatge ple de colors. Hi havia prats verds, animals extingits, rius d’aigua brillant i neta, era un paisatge que mai havia vist. Va aparèixer una noia alta i guapa, es va presentar i darrere d’ella va començar a sortir gent. Em va dir que aquell camí era el final de la vida i el principi de l’eternitat.

Aventura pel bosc, per Lucía Fernández

La Paula anava d’excursió pel bosc amb els seus amics, el professor els va demanar que per grups de dos anessin a fer fotografies d’uns arbres però la Paula es va separar per un moment del seu amic i es va perdre, va anar caminant pel gran bosc tota sola i espantada fins que es va trobar a una dona llegint a casa seva, la Paula es va apropar a la casa amb molt de compte.

La dona es va adonar que hi havia una nena petita darrere uns arbres i es va apropar poc a poc, van començar a parlar i la dona li va preguntar què feia pel bosc sola i la Paula li va dir que s’havia perdut feia unes quatre hores i que estava molt cansada, per tant la dona li va donar menjar i beure.

Quan van passar unes dues hores la dona va acompanyar a la Paula a la sortida del bosc i van trucar als seus professors però no va contestar ningú, la Paula va plorar molt trista però a la dona se li va ocórrer una altra idea, anar a la policia i allà els policies van buscar la casa de la Paula i la van portar amb els seus pares que estaven molt espantats per la desaparició de la seva filla, quan la van veure van anar corrent a fer-li una abraçada molt forta, van donar les gràcies a la dona del bosc per tot i es van acomiadar. Tot havia estat només un espant!

La meva princesa, per Honey Sewani

Jo soc una bèstia, tothom em té por, però no sé perquè. No ho entenc, cada vegada que anava a buscar amics tothom començava a cridar, el drac!el drac!

Visc en una cova, ningú ve a visitar-me, visc sol i trist. Menjo plantes i flors, les meves flors preferides són les roses.

Cada dia, vaig al poble a veure a la princesa. Intento que no em vegi perquè si no marxaria corrents. Ella és preciosa, té els ulls blaus com el cel, el cabell llarg i ros com l’or, sempre porta vestits llargs i bonic. Sempre ajuda a tothom i és la millor princesa que ha tingut aquest poble.

Un dia, vaig anar a veure-la com sempre feia, aquell dia ningú es trobava al carrer, tothom estava a casa seva, tothom excepte la meva princesa. Va començar a ploure, aquell pluja era estranya, era dolenta. El que feia era desmaiar a les persones. Però a mi no em va afectar, però desgraciadament a ella sí.

La vaig portar a la cova, quan va obrir els ulls em va veure la cara, i i va començar a cridar i a plorar com una nena petita. Jo, estava intentant calmar-la però no callava. Em vaig enfadar i li vaig cridar:

-Calla!!

Ella es va espantar i va callar, em vaig sentir molt malament. Vaig explicar-li tot el que va passar i em va entendre. Aquella nit es va quedar a dormir, per sort portava galetes i un suc de taronja.

Ens ho vam passar molt bé, ella m’explicava totes les coses del poble, després vam començar a cantar moles cançons i, al final, ens vam cansar i ens vam adormir.

El següent dia, ella em va ensenyar un aparell molt curiós, era com una caixa petita, ho tenia tot: música, trucades, Internet…

Ell em va dir que trucaria al príncep i li explicaria tot. Ella el va trucar i aquest estava molt preocupat, estava plorant i cridant. Ella estava intentant explicar-li to però la trucada es va tallar.

Després d’una hora, el príncep i els seus vassalls van arribar a la cova, Ell tenia una pistola i em va disparar,els meus ulls s’estaven tancant, l’última visió que tinc és la de la princesa plorant cridant, el príncep i els seus vassalls no paraven de riure, i en aquell moment els meus ulls es van tancar.

Ara mateix em trobo al cel, amb la meva mare, cada dia vaig a veure a la princesa des d’aquí a dalt. Esperaré que ella vingui aquí, la meva espera acabarà quan jo sabré el seu nom.

La fugida, per Marc Limeres

Estaven mirant la televisió quan l’alarma policial va arribar al mòbil del pare, en Chris. El missatge deia que havien de marxar de casa, ja que un virus localitzat a les aigües dels rius propers afectava seriosament al comportament de les persones i, a més, les deixava mudes. Aquest es propagava fàcilment. Al principi, en Chris i la Nora no es creien aquell missatge, però quan van escoltar els crits que provenien del carrer, no van dubtar en agafar uns quants objectes d’utilitat i marxar de casa seva.

Van pujar al cotxe i van travessar uns quants carrers mentre pensaven on podrien anar. Temps més tard es van trobar que la carretera principal era tallada per diversos cotxes aparcats. Van baixar del cotxe i van parlar amb dos soldats que eren darrere el cotxes que els van indicar cap a on havien d’anar per poder sortir de la ciutat.

Ja eren a les afores, un lloc ple de camps de blat, i encara quedaven uns metres per acabar el viatge. En un moment, la filla va relliscar i va caure per una petita pendent que hi havia al costat d’un dels camps. De sobte, un home amb els ulls blancs, la cara deformada i de moviments lents va sortir d’entre les plantes i es va llançar sobre la nena que cridava de por. Un soldat va aparèixer i el va matar d’un tret al cap. El pare es va sentir molt malament de no haver pogut fer res davant aquella situació. La nena es va posar de peu i el soldat els va acompanyar fins al final del camí on hi havia dos helicòpters esperant. Van agrair l’ajuda al soldat i van pujar en un d’ells. Quan ja eren a l’aire, en Chris li va fer una pregunta a la Nora, però aquesta no va poder contestar.

Les cinc boles de l’Arc de Sant Martí, per Toni Expósito

Hi havia una vegada un nen que el seu pare li va crear cinc boles màgiques , les boles de l’arc de Sant Martí i un mapa d’on va amagar cada una. Quan el pare al passar uns anys es va posar malalt , cada vegada empitjorava ,fins que un dia va morir , però abans de morir el pare li va donar la localització de la primera bola . La bola estava dins d’un abre dins del bosc, el nen va decidir trobar-les totes i reviure al seu pare , el nen va anar al bosc i va talar l’arbre i es va clavar la destral a la cama però va trobar la primera bola i la localització de la segona bola , estava sobre un núvol ,el nen va llogar una avioneta i va anar a agafar la bola, ho va aconseguir però es va tallar quatre dits amb les hèlices de l’avioneta , va anar al metge a cosir-se’ls i el metge li va donar un mapa que era dins del dit que deia que la tercera bola que estava sobre la muntanya més alta. El nen la va escalar i va aconseguir el paper i la bola però el paper va volar i el nen el va perseguir corrents i el va agafar , però va caure i es va trencar dues costelles i un braç . Quan es va recuperar va anar a per la quarta bola que era dins d’un volcà que hi havia a prop de la muntanya per sort no hi havia magma , va entrar dins del volcà i va agafar la bola i el paper però la bola estava bullint i es va cremar la pell, la cinquena bola era dins del seu pare , el nen no ho creia , ell no volia haver d’obrir-lo per la meitat, però havia de fer-ho, plorant va agafar el ganivet fent-li un tall a l’estómac deixant-ho tot ple de sang , ell va continuar i no la trobava , el pare estava desconfigurat fins que la va trobar, era dins del cor i va trobar el paper de la invocació dins l’intestí. El nen va anar a dalt de l’edifici de casa seva i va començar el ritual, però una bola li va caure i es va trencar i no va poder fer el ritual i no va poder reviure al seu pare i el nen de la decepció es va tallar les extremitats i es va llençar per l’edifici junt amb el seu pare, al cap d’un dia troben els cadàvers i posen la culpa a la mare però abans del judici també es va suïcidar tallant-se les extremitats i tirant-se per l’edifici.

I l’únic que va quedar va ser les boles màgiques que fins ara només se n’ha trobat una.

EL LLOC MÉS CARACTERÍSTIC DE LLORET DE MAR, PER POL AGULLÓ

En aquest text us parlaré, des del meu punt de vista, del lloc més característic, extraordinari, especial i sobre el lloc més divertit on tinc present els millors records del meu poble, Lloret de Mar.

Va, no us faig esperar més!  Aquest lloc és el mar del meu poble, ubicat en la Costa Brava i que forma part de la Mar Mediterrània, és un mar càlid i força tranquil. Però per a mi el que el fa especial és com gaudeixo d’ell al llarg de les quatre estacions de l’any.

Com us deia abans el mar és especial en totes les estacions de l’any, a l’hivern, el seu color s’enfosqueix prenent una tonalitat blau marí fosc, sembla que estigui enfadat, però a mi m’agrada veure les grans onades que venen de la mà de les tempestes marítimes, aquestes onades són increïbles, que en observar-les, encara ho són mes!

En l’alegre i plujosa primavera, on els dies s’allarguen i comencem a deixar els abrics a l’armari, és el moment d’aprofitar la “caloreta” que el sol ens dóna. Si us fixeu el color del mar ja no és tan fosc és un blau marí on els rajos del sol s’hi reflecteixen i ens regala a la vista una mar brillant que ens convida a ficar-nos. En aquesta estació de l’any el meu pare i jo aprofitem per surfejar  pel mar  i visitar les increïbles platges i cales que tenim a Lloret.

Per fi arribem a la millor estació de l’any, l’estiu! Just quan acabem les classes. Ara ens toca durant les merescudes vacances d’estiu passar-ho la mar de bé!

A l’estiu és quan el mar, per a mi, és més bonic, els dies són més llargs el color del mar s’aclareix, de tal forma que de vegades s’uneix amb el cel i costa de veure l’horitzó. En aquesta estació és quan gaudeixo més del mar, perquè es poden fer un munt de coses divertides. Però el que més m’agrada, és sortir a navegar en un veler.

Us haig de dir que l’estiu em passa volant, i de cop en trobo que comencen de nou les classes.

Llavors ja hem arribat a la tardor, en aquesta estació és quan intento aprofitar al màxim divertir-me amb el mar,  perquè l’aigua encara no és freda. A la tardor, el color de l’aigua es va enfosquint mica en mica, i ens va preparant per a l’arribada de l’hivern.

El mar durant la tardor, per a mi no és gaire especial, suposo que és perquè estic una mica trist, pel fet que haig d’esperar que passin uns mesos per gaudir-ne al màxim d’ell …

Però sabeu una cosa? El mar, el lloc més característic de Lloret de Mar, conjuntament amb la platja i el Passeig Vermell, són una imatge molt bella.

 

EL BOSC MISTERIÓS, PER DAVID GAY

Tot va passar el dia que buscava bolets. Estava sol al bosc, caminant entre els arbres, fins que vaig veure un objecte brillant i rodó entre les plantes. Al principi vaig pensar que era una moneda, però desprès m’hi vaig fixar millor: era una flor de plata, o al menys ho semblava. A l’agafar-la, el terra es va obrir a sota meu, fent-me caure. Aleshores, tot va enfosquir. De sobte vaig poder veure alguna cosa: era dins d’una gàbia bastant petita. Davant meu hi havia una criatura d’un color verdós, ulls vermells, dents afilades i dues ales a l’esquena. Em va deixar sortir i jo vaig marxar corrents, buscant el forat pel que havia entrat. Els monstres em perseguien. Al cap d’una estona el vaig trobar, però era molt amunt. Vaig continuar en línia recta, per saber si hi havia una altra sortida. Després de recórrer uns quants quilòmetres, vaig veure una porta enorme. A l’obrir-la, es veia un castell molt alt, amb parets de pedra i una cadira de ferro al centre de la sala. No tenia sostre i anava fins a la superfície. Vaig pujar per les escales de fusta i, per sort, no vaig trobar a ningú. Però, quan vaig sortir, no sabia a on era. Caminant pel mig d’aquell bosc, vaig trobar un carrer que vaig seguir. Em va portar fins a una ciutat amb edificis molt alts pintats amb diversos colors. En un cartell estava escrit el nom d’aquell lloc amb unes lletres que no coneixia. Allà vaig agafar un taxi per anar a casa, on tot va tornar a ser com sempre: normal.

1 ESO

NAAGS PER MATAR, PER JESSICA SINGH

Hi  havia una vegada un grup d’amics que es deien Sara, Carles, Marc, i Maria. Un dia havien quedat a casa de la Maria per jugar a videojocs, fer picapiques i pasar la nit fent una Pijamada. Mentres en Marc hi jugava, hi va haver un moment en què es va apagar la televisió i en marc va desaparèixer.

Dues hores després en Carles es va despertar en un lloc que no coneixia. Després es van despertar els altres. I la Sara va dir que semblava la casa d’uns Naags (persones i serps en un).

Més tard una Naagin va aparèixer davant d’ells “Shivangi” i tots es van espantar. Ella va dir tranquils que no s’espantessin. Despres es va presentar i va explicar que cinc persones havien assassinat als seus pares, i que el destí havia decidit que ells l’ajudarien, perquè ells també eren uns Naags. Així els va suplicar que l’ajudessin.

Més tard els va dir que diguessin tres vegades “Shiv” (que era el Deu dels Naags). Doncs ho van fer, i de veritat es van transformar en aquella persona que havien pensat! Es van sorpendre molt!

I tots van començar a matar un per un a cada persona que havien matat als pares de la Shivangi… Hi havia moments en que la cosa es complicava, però havien aconseguit matar a tots.

Només hi faltava un que era una Naagin “Ruchika”, es a dir la cosina de Shivangi. Ella li tenia molta enveja així que havia decidir matar als seus pares i arruïnar-li la vida. Així tots van idear un pla…

Van anat passant el dies i poc a poc en Carles, la Sara, en Marc i la Maria es van fer com “amics” de Ruchika. Un dia en Marc i la Sara van fer una poció i la van enverinar durant tres hores, després la van portar a “Takshak Naag” (una cova).

Quan es va despertar, es va trobar a tots cinc en forma de Naags i la van anant picant amb la llengua fins que Shivangi va agafar una espassa que estava en un rinco de la cova i la va matar completament.