Us deixo un quadre que fa referència a un fet estudiat a classe. Esbrineu el títol de l’obra, el nom de l’autor i el seu temps ( així podrem treballar la pervivència clàssica). Després enumereu els personatges que hi surten i expliqueu breument el fet llegendari. A la nostra cultura hi trobem un altre fet semblant. El sabeu?
Aquest text “Post multos annos Numitor inter Albanos regnabat. Unam filiam , Rheam Silviam, habebat; Sed Amulius Albanorum tyranum e patria expellit et inter Albanos regnat. Rhea geminos filios habet, Romulum et Remum. “ passa abans, durant o desprès del fet llegendari que apareix al quadre?
Fa unes setmanes que vam començar el curs i ja ens coneixem una mica ; espero que igual que LLuís llach, en el seu “Viatge a Itaca“, la nostra travessa arribi a bon port ; pel camí hi trobarem coses boniques i d’altres ,que potser , no ho seran tant,però segur que ens ajudaran a ser millor persones!!!! La lletra de la cançó és del gran poeta grec Kavafis. Disfruteu…
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre del que saben. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.
Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l’avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara s’acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.
Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta i, quan sereu deslliurats, tingueu ben present no aturar-vos (2)
Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combat tinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l’amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences.
La segona part de l‘Odissea va ser interpretar les aventures d’Ulisses. Encara que va ser un treball voluntari, estic contenta perquè en David, Judit Alarcón ,Judit Subiñas, Mariona, Anna, David Trias, Cristina, Cristobal , els dos Sánchez i el Cain han fet aquesta presentació força bona.
La frase preferida dels alumnes de 4t d’Eso aquest curs, quan parlen del seu viatge a Itàlia, és ” això és una odissea, mare meva arribarem a Roma o no ?”. A partir d’aqui , ens vaig obligar a explicar l’Odissea d’Homer i l’Odissea del personatge Ulisses.
Ara us mostro uns dels seus treballs, força bons.
Aquest dos alumnes van fer una passejada per Barcino i van escriure in situ la seva història. Ara es tracta que cadascú de vosaltres faci la seva, recorreguent els indrets romans de la ciutat. Aquí va la meva: Rocío Poyato
Hola sóm la Dalila i la Laia de l’Inst Puig-reig. Fa dies que cerquem i cerquem per la xarxa i van trobar aquesta cançó francesa d‘Akhenaton. El títol ens va cridar la’atenció perquè és molt mitològic, Prométhée, Prometeu, i van pensar que la lletra seria interessant. Encara que nosaltres no sabem francès, la Rocío ens va fer una petita introducció de la cancó i ara podem dir que està relacionada amb la mitologia grega i egipcia. Ens vam emocionar molt!!!! Ara us posem el principi de la traducció que ens va recordar molt a Hesíode, a la Teogonia : ” Al principi hi havia la terra, el mar , el cel, boscos verds i rius de mel…” (La resta de la tradució us la enviarà la profe ). Creiem que és molt dura i que hi hagi de fons la fotografia de la ceràmica grega del “Càstig de Prometeu”, encara ho fa més. Sense haver fet el mite, ja hem après molt.
Dalila i Laia
1r batx. Grec
Al principi hi havia la terra, el mar i el cel,
Boscos verds i rius de mel,
fruits d’or creixen als arbres.
La vinya s’enlaira discretament
a les columnes de marbre
on fan el niu ocells de totes les espècies
en un ballet sempre etern.
Era una “posada en escena”
per un mestre perfet.
En aquest escenari l’home va ser criat.
Es diu que si l’Eden va sortir
d’aquest món establert,
la humanitat deu ser el rubí que havia polit.
Potser al principi,
fins que no va tenir por de les coses que moren,
la felicitat existia.
la suma de les coses simples formaven un estat
de la vida anomenat Harmonia,
l’home prosperava,
el món es feia bell.
En aquesta era de pau,
el rei s’anomenava Prometeu.
Prometeu el tenia tot i no necessitava res
protegit pels déus i respectat pels seus.
Però una nit, en els seus somnis, Iblis el visita i
li demana: “Déu és més fort que tu?
Li ofereix un cofre que conté totes les desgràcies
i li insufla l’odi i l’enveja al cor.
L’endemà va ser el dia més triste sobre la terra.
Prometeu assassina al seu propi germà,
li roba les seves propietats ,
li treu la seva dona,
reclueix a l’esclavitud a dotze tribus.
Ell forma un exèrcit fort i robust per governar
d’una manera cruel i injusta.
Com que es creia immortal,
va matar a tots els seus fills
que un dia haurien pogut revelar-se.
Va fer construir una torre elevada fins al cel.
Armat amb el seu arc, vol fer la guerra a Déu.
Molts homes avui són els seus descendents i
sense escrúpuls amaguen al seu poble la veritable pau.
Un exemple més de la llarga història sobre l’explotació del cec pel borni.
I si la vida a la terra és un got d’aigua de “Javel”,
perquè llençar les fletxes al cel de” Babel”?
Tots aquests drames, tots aquests actes infames
pel tresor de Rackham.
Ells han fet ploure foc sobre la pàtria “d’Abraham”,
tant que han portat el vent del desert.
És el Cerber als inferns que Prometeu ha establert.
Casa seva és la felicitat perquè la pietat és el rastre?
Gràcies a la Margalida i als seus blocs Aracne fila i fila i el fil de les clàssiques us puc mostrar el mapa de les termes romanes arreu del món. Cliqueu sobre elles i comenteu si en coneixeu algunes.
Cliqueu sobre les termes d’Itàlica, disfruteu el vídeo i expliqueu les parts que en trobeu.
Tenemos memoria, tenemos amigos,
Tenemos los trenes, la risa, los bares,
Tenemos la duda y la fe, sumo y sigo,
Tenemos moteles, garitos, alteres.
Tenemos urgencias, amores que matan,
Tenemos silencio, tabaco, razones,
Tenemos venecia, tenemos manhattan,
Tenemos cenizas de revoluciones.
Tenemos zapatos, orgullo, presente,
Tenemos costumbres, pudores, jadeos,
Tenemos la boca, tenemos los dientes,
Saliva, cinismo, locura, deseo.
Tenemos el sexo y el rock y la droga,
Los pies en el barrio, y el grito en el cielo,
Tenemos quintero, león y quiroga,
Y un bisnes pendiente con pedro botero.
Más de cien palabras, más de cien motivos
Para no cortarse de un tajo las venas,
Más de cien pupilas donde vernos vivos,
Más de cien mentiras que valen la pena.
Tenemos un as escondido en la manga,
Tenemos nostalgia, piedad, insolencia,
Monjas de fellini, curas de berlanga,
Veneno, resaca, perfume, violencia.
Tenemos un techo con libros y besos,
Tenemos el morbo, los celos, la sangre,
Tenemos la niebla metida en los huesos,
Tenemos el lujo de no tener hambre.
Tenemos talones de aquiles sin fondos,
Ropa de domingo, ninguna bandera,
Nubes de verano, guerras de macondo,
Setas en noviembre, fiebre de primavera.
Glorietas, revistas, zaguanes, pistolas,
Que importa, lo siento, hastasiempre, te quiero,
Hinchas del atleti, gángsters de coppola,
Verónica y cuarto de curro romero.
(estribillo)
Tenemos el mal de la melancolía,
La sed y la rabia, el ruido y las nueces,
Tenemos el agua y, dos veces al día,
El santo milagro del pan y los peces.
Tenemos lolitas, tenemos donjuanes;
Lennon y mccartney, gardel y lepera;
Tenemos horóscopos, biblias, coranes,
Ramblas en la luna, vírgenes de cera.
Tenemos naufragios soñados en playas
De islotes son nombre ni ley ni rutina,
Tenemos heridas, tenemos medallas,
Laureles de gloria, coronas de espinas.
(estribillo)
Tenemos caprichos, muñecas hinchables,
Ángeles caídos, barquitos de vela,
Pobre exquisitos, ricos miserables,
Ratoncitos pérez, dolores de muelas.
Tenemos proyectos que se marchitaron,
Crímenes perfectos que no cometimos,
Retratos de novias que nos olvidaron,
Y un alma en oferta que nunca vendimos.
Tenemos poetas, colgados, canallas,
Quijotes y sanchos, babel y sodoma,
Abuelos que siempre ganaban batallas,
Caminos que nunca llevaban a Roma.
Per realitzar l’activitat de pervivència clàssica en la música, he escollit una cançó de Joaquín Sabina (Más de cien mentiras). M’he decantant per aquesta cançó perquè el seu compositor és el meu cantant predilecte, i a mes, sé que a les seves cançons hi freqüenten metàfores relacionades amb la mitologia.
La cançó que he escollit posa de manifest, que en aquesta societat no valorem tot el que tenim, i que malgrat tenir una immensitat de coses mai no estem satisfets, i sempre volem més. En cada un dels versos exposa alguna de les coses que te ell i la majoria de nosaltres (bones o dolentes) , ja sigui a nivell de societat o a nivell personal. En un d’aquests versos fa una mena de metàfora ”tenemos talones de aquiles sin fondos”, referint-se a que molts de nosaltres tenim deutes i problemes econòmics, i que això, representa un dels nostres punts vulnerables, aixi com ho era el taló per Aquiles. Aixi doncs ,el ”gran Sabina”, en aquest petit fragment, fa una comparació relacionada amb la mitologia.
Per últim, comentar el significat de l’últim vers ”caminos que nunca llevaban a Roma”, ja que també es pot vincular amb la pervivència clàssica. Aquest vers, fa una mica de contrast amb la optimista dita ”Tots els camins porten a Roma”, que significa que tot acaba anant bé, i Sabina, amb el seu afany de portar la contrària, i la seva peculiaritat a l’hora d’escriure, utilitza aquesta frase per fer referència als fracassos.
