Fa temps, sota la plàcida ombra d’una muntanya i a la vora de les clares aigües del golf de Nàpols, va existir un poble, Pompeia. Però el 24 d’agost de l’any 79 d.C. els pous deixen de tenir aigua, els gossos udolen, els ocells deixen de cantar i el terra comença a tremolar. Llavors ningú creu que pot ser perillós, però amb un terrorífic i desafiant crit , el Vesuvi entra en erupció. La vida de la ciutat va finalitzar de cop. Del cel van caure pedres, cendres, foc… que ho van cobrir tot. Pompeia es va mantenir intacta i ara podem saber com era la vida romana de l’època.
Mireu el vídeo i després narreu la vostra història ( és indispensable que surtin edificis, carrers, monuments, domus etc).
Pompeia
View more presentations from rooocio44.
Corria l’any 79, jo era una nena de 15 anys feliç i divertida. Ajudava als pares a la taverna, on hi anava molta gent a desfogar-se, deia la mare. Molta gent de Pompeia ens coneixia. Erem gent noble i de confiança. Pompeia en aquells temps era el destí preferit per construïr segones residències. Un bon matí, quant em dirigia cap al Lupanar, el prostíbol de Pompeia, a portar vi a les senyoretes, un jove atractiu de ulls blaus em va parar i em va dir:
– Em podries donar una miqueta d’aquest vi? Jo te’l pagaré!
Gràcies a l’educació que em van donar no em vaig poder resistir a aquella encantadora veu i li vaig donar.
Ell em va dir que l’havia d’acompanyar a casa el seu tiet i ell ho pagaria. Un cop varem acabar l’encàrreg, ens vem dirigir cap a casa del seu tiet. La sorpresa va ser quant vaig descobrir que els seu tiet era en Fauno. Aquella espectacular casa ocupava tota la “avinguda Fortuna”. Al entrar em vaig sentir petita entre tanta gent. El seu tiet amablament em va pagar el que em devia i em va convidar a sopar. Oratius, em va acompanyar fins a casa i va demanar el permís dels pares i em va regalar un vestit que m’havia de posar pel sopar. Els meus pares van acceptar, però no els hi feia gaire gràcia que el nebot del tot poderós de Flavio s’hagués enamorat de la seva filla.
Després del sopar, Oratius, em va portar a la platja a mirar el cel estrellat i es va declarar.
Portavem dos mesos ja sortint d’amagat quant ell per fi es va decidí i va anar a parlar amb els pares. Oratius, no era com la resta dels homes. Era romàntic, fiel, amable i bona persona. Els meus pares després de veure que la seva filla era realment feliç, van acceptar. Aquella nit vaig anar a dormir amb el millor dels meus somriures. El mati següent, una boira molt negre va aparèixer de la nada. La gent entrava per la porta Marina amb una cara d’espant i temor. Les actuacions del teatre petit es van anular, al igual que les de l’amfiteatre.Del quartel, sortien tots els gladiadors corrents. La gent estava nerviosa. De la font del carrer de l’Abundància no sortia aigua. De cop i volta, del cel van començar a sortir…
Pompeia
Era un 24 d’agost del 79, jo em trobava a davant de la basílica, dirigint-me cap al Lupanar i de cop i volta pel camí vaig començar a reflexionar sobre com es que no hi havia aigua els pous, els gossos udolaven i els ocells deixaven de cantar; la gent que es preocupava deien que eren els esperits, però jo ja veia venir el que va acabar succeint: tot el que passava venia entorn del Vesuvi , però qui s’havia que era un volcà? aleshores no se’n sabia res d’això. Quan passava per baix , vaig observar el faune, i vaig pensar “sembla que volgués escapar d’alguna cosa” i aquella cosa el va acabar deixant petrificat. Llavors vaig veure una pedra negra amb lava, queia a sobre del faune, vaig arrencar a corre al veure com era una erupció volcànica i que la lava cada vegada era més aprop i les roques volcàniques no paraven de caure, tothom volia refugiar-se a casa de Marc Lucreci, perquè creien que els podria protegir de tot, però era inútil fugir.. Jo em trobava corrent en direcció contraria del Vesubi, pel carre principal de Pompeia, intentant arribar al mar abans que la lava m’atrapés, però de cop i volta vaig sentir un dolor molt profund i estrany a l’esquena, era una roca que havia expulsat el volcà. Vaig caure a terra i la lava em va començar a tapar i vaig acabar esculpit i mentrestant veié com tothom era absorbit per la lava , i ara mateix em trobo esculpit i exposat a Pompeia perquè els visitants em puguin observar tal i com fèiem amb el faune. I vaig pensar que pobre faune el que va patir…
Nabil El Quaissi
4tC