Una nit de tempesta, a la vora del foc, és el moment ideal per a que els nens i no tan nens escoltin històries de por. La iaia Càndida contava la història del Comte Arnau cada dissabte, quan els seus nets van a visitar-la a Can Serra.” Nois , pel Ripollès i les comarques del voltant diuen que a les nits de pluja hi ha molta fressa a l’infern perquè és el moment que el Comte Arnau hi surt i comença a cavalcar amb el seu cavall diabòlic, li surt foc per la boca, i un seguici de gossos pels boscos. L’ombra que molts han sentit i fins i tot vist, és la seva ànima condemnada eternament a voltar per tots els que foren els seus dominis, carregat amb la monja que va ser la seva estimada.- No sentiu els lladrucs ? Nens , a dormir, són les dotze, i fins el cant del gall el tindren per ici !!!! ” Tots sortíem corrent i ens tapaven amb la vànova, cap i tot, tancàvem els ulls ben forts i esperàvem adormir-nos abans de sentir la carrera enfellonida del Comte Arnau. ” Ja més gran vaig buscar la història per saber perquè hi va ser condemnat el nostre comte i vaig trobar a questes petits versos i les versions de Joan Maragall, Josep Carner:
” A L’infer me l’han donada.
per les males llambregades,
per les males calcades.
per soldades mal pagades.”
Quins dos fets van condemnar Hug de Mataplana, el nostre comte Arnau?
Perquè s’ha convertit en un mite?
A quin personatge mitològic s’assembla? Quins dos fets contra els déus el van condemnar eternament?
Coneixes d’altres càstigs eterns?
Us he de dir, que he considerat aquest article ara és molt adient perquè es fa una representació al TNC sobre aquesta llegenda. Us passo l’enllaç per més informació ( inclou un petit vídeo)
http://www.vilaweb.cat/noticia/3936517/20111008/comte-arnau-maragall-teatre-nacional.html
A més a San Joan de les Abadesses hi han inagurat un museu/centre dinterpretació relacionat amb el mite:http://www.terradecomtes.cat/ca/sant-joan-de-les-abadesses
El compte Arnau va ser condemnat eternament per vàris pecats, entre ells per mantenir relacions amb una abadessa i per no pagar deutes promesos. S’ha convertit en un mite perquè és una llegenda que té molts anys i s’ha conservat al pas del temps, i perquè tracta temes propis de la mitologia, com els càstigs eterns.
Podem considerar que s’assembla al mite de Prometeu: també enganya als déus dos vegades (en els sacrificis d’animals i quan roba el foc per portar-lo als humans).
D’altres càstigs eters són, per exemple, Prometeu que està condemnat a estar lligat a una roca amb una àguila que se l’hi mengi el fetge a picotades cada dia eternament, o Sísif que està condemnat a arrossegar una pedra fins a dalt d’una muntanya, i quan arriba a dalt cau cap a baix, també eternament.
El pobre Comte va fer un dels grans pecats de la meva fe, tenir relacions amb l’abadessa de San Joan, i també va llençar el cos des d’ una gran altura i diuen que durant les nits de llampecs el podem veure errant pels boscos. Podem veure reflectada la mitologia en el fet del càstig etern. (en el seu cas podria semblar al guardià de l’infern, ni mort ni viu i sempre acompanyat de gossos) . He sentit parlar de càstigs eterns grecs i llatins, com per exemple un home que està condemnat a tenir sempre set, que l’aigua només li arribava fins la barbeta , però mai aconseguia beure , a més tenia molt a prop un arbre ple de fruites madures , i encara hi tenia més set. És Tàntal.
El Comte Arnau va ser condemnat per dos pecats: per relacionar-se amb una abadessa i per no pagar els deutes que havia promès. El Comte Arnau va estar condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre i acompanyat per gossos diabòlics. Aques trelat s’ha convertit en un mite perquè el Comte Arnau va ser condemnat amb el càstig etern que no el deixava descansar mai: La relació que he trobat amb la mitologia ha estat amb Prometeu, que va intentar enganyar els Déus amb el sacrifici dels animals i amb el robatori del foc pels humans, per això va ser castigat a estar lligat amb cadenes molt fortes al Càucas i cada dia una àguila li menjava el fetge a pessigades, dolor etern, i a la nit, quan l’àguila dormia , el fetge se’l regenerava perquè l’endemà tornès a patir.
També el podem relacionar amb les Danaides, Tàntal o Ixió, personatges mitològics condemnats eternament: Les Danaides eren 50 noies que a la nit de noces havien de matar els seus marits i només 49 ho van fer, i van ser condemnades amb el càstig etern de portar gerres fins al riu Leteo o la llacuna Estígia, omplir-les i portar l’aigua fins a una espècie de pot gros fins que s’omplis, si l’aconseguien, podien ser lliures, però les gerres estaven foradades i mai s’omplien.
Gràcies Júlia per la teva aportació. Els mites són increibles!!! ei que sí? Alguna pot dir més? Ànims us espero.