30 alumnes d’ESO en una aula de 8 x 8 metres amb les cadires i taules típiques de color marró o verd, on hi poden estar tancats sense sortir al passadís durant 3 hores seguides, amb menys oportunitats d’aprenentatge a través de propostes metodològiques globalitzades i de treball en equip de les que serien desitjables. Tot un repte que demana imaginació i resiliència.

Condicionants

  • Molts alumnes en un espai francament petit.
  • L’aula queda pràcticament saturada per les taules i les cadires.
  • Les taules i les cadires són les que són i no és possible ara per ara plantejar un canvi de mobiliari.
  • En un context pedagògic encara força conservador es fa difícil trencar amb la  disposició lineal tradicional a favor d’una disposició per agrupaments.
  • Es limita la mobilitat autònoma de l’alumnat fora de l’aula.

Objectius

  • Garantir la màxima flexibilitat possible per tal d’afavorir canvis ràpids en el tipus de disposició.
  • Evitar una disposició de l’alumnat que emfatitzi la polarització davant – darrere de la classe.
  • Fomentar el sentiment de pertinença a petits i gran grups de treball.
  • Crear una disposició heterogènia a l’aula que doni resposta a diferents necessitats de l’alumnat però, alhora, mantingui una certa sensació d’ordre.

Com canviar la disposició polaritzada per fileres i columnes d’una aula tradicional d’ESO?

Quina alternativa hi ha a la disposició per illes de 4 i 5 taules, que sovint és rebutjada pels docents que acostumen a ensenyar des de la pissarra estant?

Doncs després de molt moure taules i cadires, he arribat a construir la següent disposició, una mena de, podríem dir, fractal de ferradures i de semiferradures:

Per poder-me explicar millor, he dibuixat un esquema ben ràpid a la llibreta (potser hauria d’haver-hi esmerçat més temps…). Les pissarres i projectors es troben a dalt de l’esquema, amb la taula del professor a un costat:

Si us hi fixeu, l’aula considerada en el seu conjunt és una gran ferradura. Això trenca amb la polarització davant – darrere perquè els alumnes es troben en una disposició centrípeta.  Sí és cert que els/les alumnes que ocupen les 4 posicions centrals del davant donen l’esquena a tots els seus companys, però què senzill és canviar la cadira de costat si convé, oi? I quan no, aquestes 4 posicions es poden reservar a dues parelles d’aprenentatge que necessitin d’una atenció més acompanyada.

Aquesta disposició en ferradures deixa espais amples que espongen sensiblement la classe i, a més, permet una circulació fàcil entre les taules i els grups. Aquesta sensació d’espai és major que si organitzem les taules en fileres i columnes.

Quan volem fer agrupacions petites per desenvolupar propostes d’aprenentatge no cal moure gaire les taules, amb el soroll i enrenou que això suposa. Els moviments de taules és mínim. Veieu les fletxes:

Què us sembla la proposta? Aquesta disposició té, a més, moltes possibilitats pel que fa a la gestió d’aula i l’atenció personalitzada de l’alumnat. Penseu-hi!

Us animeu a fer comentaris? Endavant! També convido als alumnes a veure pros i contres. Del que es tracta és buscar la millor solució mentre no arribin les solucions veritablement transformadores!