Antigament l’avaluació consistia en qualificar (sí, és potser exagerat utilitzar aquest adverbi temporal…). Actualment qualifiquem només de forma puntual (i ara potser sóc massa optimista…), perquè entenem que l’avaluació forma part indissociable del procés d’ensenyament – aprenentatge com a mitjà per regular el procés d’ensenyament (avaluació formativa) i perquè l’alumne en prengui consciència i autoreguli el seu propi aprenentatge (avaluació formadora). Crec que no cal dir aquí gran cosa més sobre això, perquè ja hi ha molta literatura sobre el tema (no em puc estar de mencionar a Sanmartí, 2007), les xarxes educatives en van plenes (@xarxaCb) i, a més, la normativa així ho explicita i ens hi obliga (Decret 187/2015 i Ordre ENS/108/2018).

Però quan toca qualificar, almenys una vegada per trimestre i especialment al final de curs, sovint s’escolten fórmules que, al meu entendre, trenquen amb el sentit mateix de la programació i de l’avaluació per competències.

No és culpa de ningú, o sí, que al final de curs encara ara es parli de fer mitjana dels 3 trimestres, o que s’hagin d’aprovar dos trimestres dels tres… I no acabo d’aconseguir entendre com és que són capaços d’obtenir un resultat numèric (que després transformen en dues lletres), quan a mi els càlculs de mitjanes sempre em donen error!

Potser sóc jo, que no he posat cap nota numèrica en tot el curs, o potser sóc jo, perquè des de l’inici he concebut allò que treballem a classe com un entrenament per exercitar i assolir les competències dels àmbits cientificotecnològic, digital i social, i ara em veig incapaç de fer una mitjana aritmètica de les notes si vull continuar donant sentit a tot el treball realitzat i a la programació i a l’avaluació competencials.

Quan a principi de curs explico als alumnes com serà la matèria de Biologia i Geologia els faig el símil d’un atleta que, durant tot l’any, s’entrena per assolir les seves fites esportives personals amb l’objectiu d’accedir finalment als Jocs Olímpics. Cada exercici de classe, cada activitat i cada repte pretén ser un entrenament físic i intel·lectual que l’ha d’apropar a l’assoliment de les competències, a la maduresa personal i al coneixement.

Des d’aquest plantejament, és d’esperar que a principi de curs els alumnes facin pitjors marques que al segon trimestre, i al segon trimestre segurament tindran d’altres dificultats que poden acabar superant al tercer trimestre. Aleshores, si fem una mitjana dels 3 trimestres, no estem castigant els alumnes rebaixant el reconeixement dels seus progressius èxits perquè el seu punt de partida era inferior?

Potser la millor manera de tractar uns resultats com els del gràfic anterior seria oblidar-se de calcular la mitjana i tenir en compte exclusivament el resultat de l’últim trimestre o, potser pels menys agosarats, fer una mitjana en la que es ponderi cada trimestre més que l’anterior… Hi esteu d’acord?

Però què succeeix si els resultats de l’alumne són com els del gràfic següent?

Fixeu-vos que, segons aquest nou gràfic, al 3r trimestre l’alumne ha baixat la seva qualificació. Potser, seguint el símil, perquè s’ha fet una lesió? Potser perquè ha faltat a uns quants entrenaments degut a problemes familiars? Què hauríem de fer en aquest cas? Quedar-nos amb la nota del tercer trimestre com abans? Fer, ara sí, la mitjana? Si les competències van ser assolides al 2n trimestre, vol dir que al 3r trimestre l’alumne ha deixat de ser competent? (recordeu que estem parlant de, estem avaluant i estem qualificant competències, i no de conceptes adquirits!).

I ja que hi som, pensem en el cas poc probable però possible d’un alumne que comença el curs amb bones qualificacions i a mesura que avança el curs va assolint cada vegada pitjors resultats (gràfic següent). Hem de fer la mitjana? Hem de considerar la nota del 2n trimestre? La de l’avaluació inicial? Hem de fer una mitjana ponderada?

Potser aquest gràfic en vermell reflexa una progressiva desmotivació de l’alumne que, com a professors, no hem sabut abordar a temps… En qualsevol cas, a mi el càlcul em dóna error!

Així, aleshores, quina és la millor solució? Potser cal abans furgar encara més en la “llibreta de qualificacions” del professor, perquè per donar resposta a la qüestió de com determinar la qualificació de l’avaluació final de curs és necessari replantejar abans com s’arriba a la qualificació trimestral…

Tornem a l’entrenament esportiu de l’atleta. L’exercici d’abdominals, els estiraments, el reforçament muscular… Tot està enfocat perquè l’esportista sigui el màxim competent a la carrera, i cap exercici té un objectiu terminal en sí mateix. Vist així, si un dia deixa de fer un dels entrenaments, per la raó que sigui, això li ha de fer baixar necessàriament el rendiment al moment clau? I si alguns dels exercicis que anteriorment havia assolit amb escreix ara els fa malament, cal tenir aquests últims en compte més enllà de regular l’entrenament perquè els pugui superar? Vull dir, s’ha de castigar amb notes més baixes a un alumne perquè algunes de les activitats que s’han treballat les ha fet pitjor que la majoria o, fins i tot, perquè ha decidit no fer-les? Així es castiga fent la mitjana de notes per arribar a una qualificació trimestral. Novament, a mi, els càlculs em donen error!

I aleshores, si irremeiablement hem de qualificar un dia o un altre, quina és la millor fórmula per arribar a la justa qualificació? És evident que l’atleta s’acabarà mesurant amb d’altres atletes (i per tant qualificant) als Jocs Olímpics, i aquest és el seu particular objectiu. En el cas dels alumnes l’objectiu no és la qualificació en sí mateixa, sinó capacitar-los per desenvolupar-se amb èxit individualment i socialment a la vida mateixa. Però, és clar, nosaltres els hem de qualificar abans.

Jo ho tinc clar. Per mi el més just és considerar allò que millor fan amb més freqüència. O dit d’una altra manera, considerar per a qualificar-los el major grau d’assoliment competencial que els alumnes arriben a consolidar.

Això vol dir que hem d’incloure a la qualificació allò que no han fet? No, perquè si no han fet una determinada activitat, no puc saber en quin grau assolirien les competències associades (per exemple, de l’àmbit cientificotecnològic).

Això vol dir que hem d’incloure en els càlculs allò que han fet malament? No, perquè no hem d’avaluar les activitats, sinó les competències que hi hem associat i, si no les assoleixen, el que cal és proposar-los més activitats per ajudar-los a assolir-les (l’entrenador ha de reajustar aleshores el pla de treball).

Això vol dir que hem de posar directament la nota de l’activitat que han assolit amb la millor de les qualificacions? No, perquè del que es tracta és de qualificar l’aprenentatge consolidat de l’alumne, i no valorar-lo pels èxits excepcionals.

I, aleshores, què fem? La meva proposta és entrenar, entrenar molt durant tot el curs, per treballar el màxim de vegades possible cadascuna de les competències a avaluar. I quan toqui qualificar, el primer que farem és seleccionar per a cada competència la meitat de valors amb el grau d’assoliment més alt. En termes estadístics, estaríem parlant de fer la mediana (i no la mitjana) i considerar només els valors de la mediana cap amunt (el que he marcat en vermell a la figura següent):

Disposats els valors en una sèrie d’ordre creixent (en aquest cas, les qualificacions NA, AS, AN i AE), la mediana divideix la mostra en dues parts en que la suma de freqüències a cada costat és la mateixa (en les variables discretes la mediana se situa en el primer valor que sobrepassa la barrera del 50%). D’aquesta manera podem descartar la meitat dels resultats que, per haver tingut uns mals dies, o perquè també se’ls ha de donar l’oportunitat d’aprendre, són els més baixos d’entre el conjunt de resultats obtinguts (els resultats en trama verda als exemples següents), i hem de considerar vàlids només la meitat corresponent als valors més alts (els resultats en color verd sòlid):

Exemple A

Exemple B

Exemple C

El segon pas és decidir què fem amb les qualificacions de les activitats individuals que sí volem considerar (en color verd sòlid als exemples anteriors).

A l’exemple A el resultat és obvi, perquè només considerem notes amb un grau d’assoliment excel·lent, de manera que la qualificació per aquest alumne ha de ser l’excel·lent (AE).

A l’exemple B la solució sembla també molt evident, perquè l’alumne només té una activitat amb qualificació AE mentre que en té 8 amb qualificació AN. En aquest cas, sembla molt raonable considerar el valor més freqüent (la moda, en termes estadístics).

En canvi, a l’exemple C el resultat no és tan clar. Si escollim la moda, aleshores l’alumne ha de ser qualificat amb un assoliment satisfactori (AS), però només el separen de la qualificació AN el resultat en dues activitats. Sembla més raonable, aquesta vegada sí, utilitzar la mitjana aritmètica, perquè té en compte totes les dades, però almenys en aquest exemple en concret l’únic que farem és traslladar el problema a la decisió de com arrodonir la nota… Potser des del punt de vista pedagògic el millor és, si es disposa de prou temps, continuar entrenant perquè els resultats de l’alumne defineixin amb major claredat el grau d’assoliment competencial que ha consolidat.

 

Comparteix