Begoña Ibarrola és psicòloga, escriptora infantil i juvenil, experta en intel·ligència i educació emocionals, en neuroeducació i en musicoteràpia, i és també una canya!

Havia llegit alguna cosa d’ella, però ha estat a la ponència de cloenda de la II Jornada d’innovació Pedagògica que he tingut l’oportunitat de sentir-la en directe.

Amb el títol “Innovación y bienestar social en el aula”, aquesta inspiradora comunicadora ha volgut centrar la seva exposició en la figura del docent i en la seva tasca diària a les aules des de la perspectiva del canvi i de la innovació pedagògica, sense deixar de banda referències al que hom anomena clima de centre i a la gestió positiva de conflictes.

De discurs directe i assertiu, sense preàmbuls, la Begoña ho deixa molt clar: el pitjor enemic del canvi és la por. Però la por es pot combatre si ens centrem en allò que fem en comptes de preocupar-nos d’allò que hem de fer, i aclareix, perquè l’automotivació ens empeny a l’automobilització. Després, sí, hem de ser capaços de moure’ns de la nostra pròpia zona de confort i, per a això, hem de desenvolupar la nostra dimensió emocional.

Primer som éssers emocionals, perquè sentim, i després esdevenim éssers racionals, perquè pensem, però no per això hem d’arraconar aquesta dimensió emocional. La tenim a dins nostre, des del naixement, però sembla que ens n’oblidem d’ella, i hem de ser capaços de recuperar-la i desenvolupar alhora les dimensions social, cognitiva i emocional.

Com a docents, també hem de promoure un clima emocional d’aula, perquè, diu la psicòloga, la primera funció de l’educació és desenvolupar el benestar i la felicitat de tots, de l’alumnat i del mateix professor. Com diu la Maria Carme Boqué, “és un dret estar bé a l’aula, i tots i cadascú hem de contribuir al benestar”.

La percepció que hom té del canvi, i de l’esforç que implica, depèn del desafiament i de les habilitats personals. Això ho va deixar molt clar el psicòleg Mihály Csíkszentmihályi amb la seva idea d’estat de flux, un estat òptim de motivació intrínseca, en què la persona està totalment immergida en el que fa.

L’esforç no ha de ser pesat i percebut com una cosa dolenta. És per això que els reptes han d’estar en acord amb les habilitats del qui s’hi enfronta, i això és vàlid tant pels professors com pels alumnes. Una persona amb poques habilitats patirà ansietat si el grau de desafiament és alt, perquè hi veurà més obstacles que possibles millores en el canvi, mentre que esdevindrà apàtic si no se li planteja un repte suficient. Una persona amb moltes habilitats hi veurà més millores que obstacles, però es relaxarà i baixarà la seva productivitat si el desafiament és pobre. Una justa relació entre el grau de desafiament i el grau d’habilitats ens condueix a aquest estat de flux on, a partir d’una formació inicial i la proposta de reptes assolibles, professors i alumnes ens mobilitzem de forma natural al canvi per innovar en allò que som i en allò que fem. De fet, el benestar es podria definir com el balanç que s’obté de sumar felicitat i satisfacció, on el predomini d’experiències positives respecte de les negatives mou la nostra dimensió emocional de servei (emocions, motivació, actituds i desitjos) cap al compromís.

El professorat afronta actualment un canvi de paradigma pedagògic que ens obliga a cercar totes les possibles fonts d’innovació que ens facilitin una millora del sistema educatiu des de les aules. Les principals fonts que esmenta la Sra. Ibarrola són:

  • Creació de xarxes educatives amb les famílies i l’entorn de centre, que són font inacabable de recursos per contextualitzar els aprenentatges.
  • Redisseny d’espais de manera que els alumnes no es donin l’esquena i que tothom a l’aula es pugui veure els ulls.
  • Activació de nous entorns físics d’aprenentatge de manera que no hi hagi un sol espai al centre que no s’aprofiti per ensenyar i aprendre (tot el centre ha de considerar-se aula).
  • Polivalència d’espais, que faciliti la seva accessibilitat, flexibilitat i adaptabilitat, dins i fora del centre, i evitar que els alumnes estiguin massa temps asseguts (el cervell aprèn movent-se).
  • Crear espais de diàleg, també de jocs tradicionals, i recuperar la multifuncionalitat d’un pati massa sovint segrestat pel futbol.
  • Canvi metodològic i de model d’aprenentatge (la neurociència ens diu que no s’aprèn només a l’aula), on l’aprenentatge sigui globalitzat, competencial i significatiu.
  • Proporcionar les eines i seguir les estratègies particulars que cada alumne necessita per assolir els objectius del seu aprenentatge, de la mateixa manera que el jardiner té cura de cada planta del jardí segons les seves particulars necessitats.

Per descomptat, també, és necessari que el professorat es doti d’habilitats que li permetin afrontar el canvi sense patir la síndrome de burnout (o del professional cremat, que porta a desmotivació i, en el pitjor dels casos, a depressió). Cal potenciar, doncs, el benestar, i conèixer, també, quins són els factors que s’associen al benestar. En aquest sentit, és important saber expressar l’emoció, però sense que, en paraules de la Begoña, ens esclavitzi una determinada expressió emocional (el que provocaria que ens posessin l’etiqueta!).

L’expressió emocional que sí hauríem de gravar en la nostra quotidianitat és el somriure, perquè ens ajuda a millorar el nostre propi estat emocional i també el dels que ens rodegen, tant si es tracta d’un somriure honest com si no (les emocions són contagioses, i el somriure bloqueja l’enfadament. És per això que de vegades fer una mica de teatre pot donar molt bons resultats, de cara als altres, però també de cara a un mateix, perquè no hi ha res com tenir la voluntat de veure les coses en positiu).

A més del somriure, hi ha altres habilitats socials bàsiques que permeten afavorir un bon clima d’aula, tant bàsic en l’aprenentatge, tal i com afirma en Juan Casassus i demostra la neurociència. Així, l’autocontrol emocional pot ser una bona estratègia davant de conductes desafiants, o ser empàtic, especialment amb aquell alumne o company que ha patit una pèrdua, tot establint vincles, o també ser prosocial i fomentar la cooperació, o tenir autoconfiança, quan ens posen a prova, o, fins i tot, ser resilient i saber aprendre i créixer de les dificultats.

Per desenvolupar les competències emocionals és necessari tenir consciència emocional, és a dir, ser capaç de percebre els propis sentiments, saber donar nom a les emocions i saber-les reconèixer, i comprendre la relació entre l’emoció (allò que se sent) i la raó (allò que es pensa). Cal també saber regular aquestes emocions sense reprimir-les, i això vol dir expressar-les adequadament, controlant l’impulsivitat, tot tolerant, si cal, la frustració, afrontar els reptes i els conflictes per avançar, i generar emocions positives per autogestionar el benestar emocional (actitud d’empoderament i autonomia emocionals). L’autonomia emocional ens proporciona una major autoestima, motivació i confiança, una actitud positiva, responsabilitat i resiliència. Tot plegat, transforma l’esforç en una satisfacció, esforç que no garantitza l’èxit però sí el benestar.

En tot moment hem d’evitar les emocions que dificulten l’aprenentatge (por, ansietat, ira, estrès, enveja, avorriment) i promoure les que l’afavoreixen (curiositat, autoconfiança, confiança en els altres, alegria, orgull, expectació i sorpresa).

Al final de la seva ponència, la Begoña Ibarrola ens aconsella cuidar els espais i l’ambient, donar i donar-nos temps de reflexió i permetre’ns actuar amb calma, ensenyar a conèixer, comprendre, expressar i regular les emocions, promoure emocions de benestar i d’aprenentatge, potenciar seguretat i empatia, posar en valor l’aprenentatge de l’error, prendre decisions col·legiades i fomentar la cooperació i, sobretot, procurar que les experiències (i pensem en les avaluacions qualificadores) siguin sempre d’èxit.

Comparteix