Vaig al tren de camí al curs sobre avaluació de les competències de l’àmbit cientificotecnològic, i agafo el llibre que vaig adquirir l’altre dia. A la primera plana ja hi poso tot l’interès.
Es tracta del llibre de la Mar Esteve Ràfols Aventures d’aprenentatge. Construir escola amb el treball per projectes, de l’editorial Eumo (2019, Barcelona. 135 p):
El llibre promet, i molt, prologat pel pedagog gurú de l’Aprenentatge i Servei (ApS), en Josep M. Puig Rovira, però aplaço la desitjada lectura perquè tinc la necessitat de compartir la cita de Paulo Freire:
”L’escola que és aventura, que camina, que no té por del risc
i que per això mateix es nega a la immobilitat. […]”
I és que una escola no pot donar servei a una societat, sempre canviant, des de l’immobilisme. És necessari que s’avanci i sigui capaç de preveure les necessitats futures de la societat per a què els alumnes que ara hi aprenen siguin capaços de fer una societat millor.
“[…] L’escola en la qual es pensa, en la qual s’actua, en la qual es crea,
en la qual es parla, en la qual s’estima. […]”
Tant els professors com els alumnes han de ser capaços de trobar l’espai, l’oportunitat, els recursos i la voluntat de convertir l’escola en un espai físic i virtual de generació de coneixement: parlar, pensar, crear, actuar i estimar.
“[…] Aquí s’endevina l’escola que apassionadament diu sí a la vida.
i no l’escola que emmudeix i ens emmudeix.”
La vida és canvi. Altrament ens hem de considerar morts, o si més no fòssils d’una pedagogia que el temps ha esdevingut rància i inútil per capacitar els alumnes a formar els membres d’una societat futura.
Deixa un comentari