Category Archives: Revistes antigues

Xerrada amb els alumnes del PQPI

dsc_0629

Aquest mes de març els alumnes del PQPI de Indústries Càrnies han acabat de fer classes a l’Institut i han començata fer pràctiques a empreses. Hi hem parlat a l’hora de l’esbarjo. Han vingut la Malika, la Fàtima, el Fadili, el Mamadu, en Lamin, el Madike, el Mohamed i el Faisal. Són de Marroc, de Gàmbia, de Mali i de Senegal. Uns fa alguns anys que són aquí, d’altres només fa mesos. Uns han arribat amb patera, d’altres amagats a un camió, n’hi ha que han vingut en transport legal per reagrupament familiar. Tots estan contents amb el curs i amb les seves professores, la Dolors i la Núria. El Mdike diu que de 0 a 10, posaria un 10. El Mamadu està preocupat per si finalment no troba feina, en canvi els nois i noies marroquins estan esperançats.

Des d’aquí els desitgem unes bones pràctiques a les empreses i molta sort.

Eulàlia Petit

dsc_06331

dsc_0635modif1

SLOW FOOD

logo_testata

“Slow food, es una asociación que nació en 1986 de la mano del italiano Carlo Petrini. Con origen en la ciudad de Bra (Italia), fue fundada como asociación enogastronómica alrededor del vino y la alimentación. Su propósito inicial era defender una buena alimentación, los placeres de la mesa y un ritmo de vida “slow”. Más adelante, Slow Food amplió sus miras y se interesó por la calidad de vida en general y, lógicamente, por la supervivencia del amenazado planeta Tierra. Actualmente cuenta con aproximadamente 85000 socios en 132 países.

La filosofia slow food

Slow food cree en una “nueva gastronomia”, entendida como algo indisociable de la identidad y la cultura, basada en la libertad de elección, en la educación y en el enfoque multidisciplinar , para vivir lo mejor posible utilizando respetuosamente los recursos disponibles.

Slow Food se dedica a proteger los alimentos de calidad y los métodos de cultivo y transformación tradicionales y sostenibles, así como a defender la biodiversidad de las variedades cultivadas y silvestres. Slow Food cree que el único tipo de agricultura que ofrece perspectivas válidas de desarrollo, sobre todo en las regiones más pobres del planeta, es el basado
en la sabiduría y los conocimientos de las comunidades locales que viven en armonía con el ecosistema que las rodea.
Slow Food defiende las diferencias culturales territoriales y regionales, íntimamente ligadas a nuestra herencia alimentaria, y revaloriza la historia y la cultura de cada grupo social, para que puedan existir redes de intercambio recíproco equilibradas. Comer es un acto agrícola, y los consumidores informados del impacto de sus decisiones en las lógicas de producción alimentaria y en las vidas de los productores se convierten en coproductores y para ellos los alimentos de calidad deben ser buenos, limpios y justos.

  • BUENO: sabroso, saludable, fresco, capaz de estimular y satisfacer los sentidos de los consumidores.
  • LIMPIO: resultado de una producción que no daña los recursos de la tierra, los ecosistemas y el entorno, que no  ponen en peligro la salud.
  • JUSTO: una producción respetuosa de la justícia social, es decir, que proporcione una retribución y unas condiciones de trabajo dignas en todas las etapas del proceso, desde el productor al consumidor.

Si llegamos a comprender y apreciar el placer de la comida podremos tener una nueva visión del mundo.

Objetivos de Slow Food :La comida entendida como placer, toma de conciencia y responsabilidad

  • Slow Food cree que la gastronomía es indisociable entre otras cosas de la política, la agricultura y el medio ambiente y, evidentemente, la agricultura y la ecología a nivel mundial.
  • Slow Food defiende la biodiversidad de nuestra alimentación, apuesta por la educación del gusto y pone en contacto a productores alimentarios de calidad con coproductores a través de las actividades organizadas. Para ello, el movimiento ha adoptado un enfoque muy original: Construye redes que relacionan a productores y coproductores, educa a los consumidores de todas las edades. y protege la biodiversidad.”

JJSA

Para más información sobre Slow food podeis consultar la guia slow food, así como la presentación del movimiento en pdf en la web de slow food España: http://www.slowfood.es

Fuente:  http://www.slowfood.es/sobre/la-guia-slow-food

Força, equilibri, valor, seny i amunt amb els castells

CastellersCom la majoria de vosaltres sabeu, la pràctica de castells té com a objectiu alçar construccions amb la major altura possible, amb la finalitat de poder-les descarregar (no com pensen alguns mitjans de comunicació estatals, personificats en el senyor Piqueras, que confonen greument alguns termes).

Així que amb aquest article esperem que conegueu més el fascinant món casteller, la seva estructura, les colles, algunes anècdotes i la seva repercussió.

Els castells són una tradició molt arrelada a Catalunya, originària de les terres tarragonines, concretament de Valls. En els darrers anys la pràctica de castells s’ha anat estenent per tot el territori català, fins i tot fora de les seves fronteres. Actualment hi ha 62 colles, repartides per les quatre províncies, la Catalunya Nord, Mallorca i l’Argentina.

Cada colla té un nom diferent que generalment va acompanyat del nom de la vila que representa, ja que ens trobem amb algunes poblacions que tenen més d’una colla: Valls, Terrassa, Tarragona, Reus, Vilafranca, Barcelona i el Vendrell. Hi ha molta diversitat quant a la seva forma d’anomenar-se, des de colles que han optat per dir-se castellers com la de Mollet, Sant Cugat o Vilafranca entre d’altres, fins a les que prenen altres noms com: xiquets, minyons, capgrossos, bordegassos, segals, moixiganguers, tirallongues, torraires, marrecs, ganxets, nyerros… ja que simplement així ja se’ls relaciona amb la població. Un altre tret característic per diferenciar les colles és la camisa, que és l’únic que varia de la vestimenta: vermelles, malves, verdes, morades, grogues, ratllades…, amb els pantalons blancs, faixa negra i mocador vermell a topos blancs.

Un cop diferenciades les colles, explicarem les diferents parts del castell i les diferents estructures que es poden trobar. A les colles hi tenen cabuda tot tipus de gent i, les componen persones de diferents edats, sexe i cultura.
Un castell està compost de tres parts fonamentalment: la pinya, que és el suport del castell, metòdicament estructurada i ordenada, per tal que cada membre hi tingui un lloc determinat. La seva funció és imprescindible.

Després el tronc, format pels baixos: homes baixets i amb molta força, són els qui aguanten tot el pes del castell i queden tapats totalment per la pinya. Els segons: homes forçuts i grossos. Els terços: gent amb molta tècnica. Els quarts: gent amb molt d’equilibri. Quints, sisens… (depenent de l’alçada del castell). A partir dels quarts s’intenta que els castellers siguin força lleugers de pes.

Finalment el pom de dalt, format per la canalla; les seves edats oscil.len entre els 4 i els 12 anys aproximadament. Al pom de dalt hi trobem els dosos, l´acotxador o cassoleta (casteller més petit) i l´anxeneta, aquest últim és qui corona el castell aixecant el braç, moviment anomenat “fer l’aleta”. La canalla té unes virtuts molt especials, són àgils, finets a l’hora de pujar, ràpids, valents i hàbils. A ells els hi cau la feina de decidir el destí del castell; val a dir també que tenen un fort xoc psicològic amb tanta responsabilitat. Alguna vegada s’han fet enrere a l’hora de coronar un castell.

No s’ha d’oblidar que dins de la colla també hi ha els grallers i tabalers, que acompanyen amb les seves comparses la colla durant totes les actuacions.

Les colles castelleres realitzen construccions que actualment arriben a alçades de 10 pisos. Els Minyons de Terrassa, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca (aquestes dues últimes només l’han carregat) són les úniques tres colles que han coronat castells d´aquesta magnitud.

Hi ha un tot ventall de gammes de castells; els pilars són les estructures en què el tronc està format per una sola persona per pis. La torre: és quan el tronc consta de dos castellers per pis. Els tres: el tronc és de tres persones per pis, i així successivament.

Les colles castelleres veuen reflectida la seva temporada en una classificació, que mitjançant una puntuació per les construccions que han anat construint mostren la millor colla de l’any. Aquest any, la classificació s‘ha vist encapçalada pels Minyons de Terrassa, seguits dels Castellers de Vilafranca i la Vella dels Xiquets de Valls en tercera posició i així successivament fins al 61nè lloc.

Les colles veuen culminat l’any amb la diada de la colla que és la seva festa gran. Aquest és el dia on s’ha de veure a la plaça local el treball assolit.

En els darrers anys aquesta tradició ha rebut una acceptació popular molt gran i com a mostra d’això, els mitjans de comunicació li dediquen espais específics.

Així que si aquest món us atrau, sapigueu que sempre que assistiu a una actuació podeu ajudar a fer pinya, i si realment voleu experimentar el sentiment casteller, qualsevol colla estarà disposada a rebre nous castellers, per tant ho recomanaríem a la gent que vulgui gaudir d’una molt bona experiència, no només per fer castells i sentir aquella sensació indescriptible quan comença el toc de gralles, sinó pel fet d’estar integrat en una colla i passar-ho fenomenal amb els amics.

Eva Calvés (Moixiganguers d’Igualada)
Jordi Enrich (Castellers de Mollet)
(ICT-T)

Barcelona a ulls de turista

Sota aquest lema podem trobar els fulletons que anuncien el Bus Turístic de Barcelona, tota una experiència ja sigui des de dins com a treballador o des de fora com a turista. El bus turístic és un d’entre tants serveis turístics de la Ciutat Comtal. És una forma de visitar els llocs més emblemàtics de Barcelona “sense moure’s de lloc”.

El bus turístic s’adreça a tot aquell que el vulgui utilitzar, durant un o dos dies consecutius segons el bitllet adquirit. Amb el bitllet se us entregarà una guia i un carnet de descomptes per visitar els diferents llocs de pas on l’autobús té les seves parades. El que us recomano és que no us quedeu tot el sant dia a l’autobús, sinó que exerciu de bons turistes i aneu pujant i baixant, si no, no veureu absolutament res…

Set d’agost del dos mil, poques vegades una data ha significat tant, i és que aquell dia començava la meva aventura al bus turístic de Barcelona, però no com a passatger, sinó com a espectador privilegiat, com a testimoni directe de “l’espectacle” que s’hi ofereix cada dia. Aquell dia hi vaig començar a treballar. Van ser tres mesos plens d’experiències i sensacions diverses, tres mesos on cada dia era diferent, tot i que la feina sempre era la mateixa, tres mesos inoblidables i recordats amb certa nostàlgia.

Doncs bé, com a extreballador del bus turístic de Barcelona puc dir que m’ho vaig passar molt bé, no tan sols pel fet d’estar en contacte amb gent de diferents països i, per extensió, de diferents cultures, sinó també pel fet que, malgrat fer cada dia el mateix, sempre era diferent, i aquest és un dels avantatges quan en el teu treball et dediques a relacionar-te amb persones. Però el tracte amb persones també té els seus inconvenients. I evidentment també hi ha les anècdotes, unes positives i altres negatives. Ja us en parlaré.

Entre els aspectes gratificants sempre trobem la gent que s’implica amb el que fas, que t’ajuda i et facilita la feina, fins i tot s’arriba a un punt de complicitat que agraeixes i que fa de la feina una tasca agradable. Aquesta gent és la que t’escolta mentre estàs anunciant la parada on arribes, la que segueix les normes de seguretat i la que s’interessa per tot allò nou que pot aprendre. A l’hora tens l’avantatge de poder descobrir coses del seu país o cultura que t’eren desconeguts o que simplement havies sentit a dir.

Entre els aspectes negatius trobem aquella gent faltada de disciplina i que va pel món com si tot el que trepitja fos seu, sense cap mena de respecte ni d’educació cap a tu i cap als seus compatriotes, que en comptes de simplificar les coses les complica una mica més si en té l’oportunitat, i que lluny d’intentar comprendre, pren una actitud intolerant, la qual cosa et crema i fa que els aspectes positius quedin eclipsats per la rebequeria estúpida d’un intransigent.

Pel que fa a les anècdotes d’aquesta feina, se’n podria fer un bon llibre, omplint pàgines i pàgines. Com a part divertida de la feina tenim el típic grup que van junts però què s’acaben perdent perquè no s’han posat d’acord a quina parada baixar o coses per l’estil. Una altra cosa agradable és quan la gent del dia anterior torna a pujar al bus i coincideix un altre cop amb tu i a més et recorda. Però l’anècdota més agradable que recordo és un dissabte al matí que portàvem un grup de dones alemanyes, i cada dues hores ens trobàvem, és a dir, anaven esperant el primer bus en què havien pujat per tornar a anar amb la mateixa informadora i casaca! La veritat és que aquell va ser un dels dies més macos. Pel que fa a les anècdotes negatives, si se’n pot dir així, citaria algunes preguntes que et fa la gent sobre alguns llocs que veuen o visiten. Per exemple (i sense exagerar!), molts d’ells s’han pensat de vegades que el Buquebus són les Golondrines; que el Mare Nostrum, el Mediterrani, és un llac, i fins i tot hi ha qui pensava que era el llac de Banyoles; d’altres es pensaven que la Torre Eiffel la podien veure aquí. I un dia una parella em va preguntar que on s’agafava el funicular per anar a esquiar!!! Moltes d’aquestes “barbaritats” tenen com a origen la desconeixença del lloc que visiten, fet bastant generalitzat, però el que també passa de vegades és que hi ha gent que fa un tour per Europa i, és clar, cada dia es troben en una ciutat diferent, i això els descol·loca bastant.

Per acabar, m’agradaria dir que no és un servei exclusivament orientat als turistes i visitants d’altres bandes, també és un servei adreçat a la gent de la mateixa ciutat, perquè nosaltres també ens podem sentir turistes a casa nostra, tant pel fet d’utilitzar un servei turístic com pel desconeixement del que tenim a prop. Creieu-me, jo tot i estar-hi treballant, hi ha hagut algun dia que m’he sentit turista. Així doncs, us recomano que l’agafeu un dissabte i/o diumenge, o un dia de vacances, i descobriu la vostra ciutat amb uns altres ulls i des d’una altra perspectiva. Estic convençut que en gaudireu.

JORDI AGUAYO
(CFS ICT – 99 / 00)