Category Archives: Canvi educatiu

EduCAT1x1, jornades inicials d’acompanyament

Aquesta presentació va acompanyar l’exposició “Començar” en les jornades inicials amb els docents del Projecte EduCAT1x1. Fer deu sessions amb professors i professores de tot el territori ha estat una tasca esgotadora i estimulant al mateix temps. No puc resumir en quatre ratlles totes les converses, contactes, intercanvis, complicitats, etc. que he compartit amb tants companys. Segur que he aprés molt més que ells i n’estic profundament agraït. Gràcies!

Més criteri i menys norma

Més criteri, i menys norma. El paper de l’administració passa per facilitar la possibilitat d’assolir l’excel·lència en els centres educatius. I això també representa un canvi important per a l’educació. Volem passar d’un sistema en el què l’administració ho regula tot, fins l’últim detall de la vida diària dels centres: els ofega a cop d’aplicatiu informàtic perquè els diguin fins l’últim desdoblament que fan. Controlem els processos, i en canvi, estem molt lluny de saber els resultats. L’administració, doncs, ha de passar a fer tot el contrari que fa ara: hem de deixar treballar, acompanyar i donar recursos, i avaluar, no els processos, sinó els resultats en termes d’èxit i de cohesió. L’administració ha de passar de manar, a servir. Servim als centres, servim a l’educació, servim als objectius, servim als alumnes. No servim als interessos personals. Servim als interessos generals del país. Això significa que necessitem una administració més petita. La qual cosa suposa més risc. Perquè acceptem el risc de la diferència, el risc de la llibertat, el risc de, com deia abans, el criteri. Hem pensat durant molts anys que processos iguals donen resultats iguals. La realitat de la diferència és una altra. Si l’acceptem podem treballar per millorar. Sinó l’acceptem, no podrem millorar res.

Aquestes paraules són de l’Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Pronuciades ahir, 21 d’octubre, en el Palau de la Generalitat.

Magnífic. Ara, espero els fets, però.

Voler una nova escola o fer-la

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/videoteca/aulesobertes/7174.rm" width="322" height="288"/]

En aquest vídeo, en Josep M. Carbó i Tegeiro, professor de l’IES de Santa Coloma de Farners de Santa Coloma de Farners en aquell moment (2007), presenta la ponència “Didàctica del grup heterogeni”, dins el marc de la Sessió general de cloenda del curs formació per al professorat de les Aules obertes.

Ara és professor a l’institut de Sils i juntament amb el grup “La font” de Girona, han començat a dur a la realitat “el seu somni”.

Un curs després, estan esgotats. No és el lloc de trobar-ne les causes. Només apuntar una reflexió: dir és fàcil, fer és esgotador. Aixecar un centre del no res, amb les condicions reals de mitjans humans, materials i de coneixement actuals és una tasca titànica.

Una raó més per a comprendre perquè l’escola no canvia fàcilment.
I per admirar el coratge i l’esforç d’en Josep Maria i la seva gent…

Projecte 1×1, una suma difícil però imprescindible

“El projecte 1×1” del Departament d’educació s’ha encarregat al Grup d’Innovació Oberta encapçalat per Xavier Kirchner per decisió expressa d’Ernest Maragall, el Conseller d’Educació. Aquest projecte ha estat redefinit en funció del Plan Escuela 2.0 segons ha decretat el president del Govern espanyol.

La meva opinió ja l’he expressada en La mirada pedagógica i crec que és prou explícita: deixar d’oposar-nos al projecte, obviar la barbaritat pedagògica que suposa la proposta, no encabronar-nos en aspectes importants que tanmateix no són els més essencials i assumir la paternitat forçada d’aquest embaràs no desitjat.

Sé que no és una postura fàcil: en molts àmbits hi ha una hostilitat manifesta al projecte i en el projecte hi ha un personalisme difícil d’encaixar en les formes i els equips professionals del sistema educatiu.

És el projecte educatiu concret amb més dotació econòmica dels últims 25 anys i afectarà, de manera creixent, a tota una promoció d’educació secundària. I, segurament, les que seguiran. Això ha de suposar un canvi quantitatiu i qualitatiu en l’educació obligatòria.

Haurem de fer les paus. Haurem d’afluixar una mica tots i treballar plegats. Necessitarem totes les mans i tots els cors. Tots.

Sóc un professor d’institut en comissió de serveis al Departament: no és gaire, però és tot el que tinc. Jo hi posaré tota la meva energia professional i personal per aconseguir aquesta difícil suma.

Emprenedoria i innovació a l’escola

Trina Milán va convidar a Albert Garcia Pujadas, CEO de Calico Electrònico,  a fer una xerrada als 30 docents que faran recerca educativa per al SIRE. Era una convocatòria oberta a tothom i vaig assistir perquè el tema s’ho valia: emprenedoria i innovació a l’escola.
Sens dubte, Albert és un bon comunicador i volia provocar. Crec que va aconseguir-ho, tot i que, a aquestes alçades, la provocació té una gran caducitat. L’avantatge de les intervencions fora de la caixa és el seu caràcter disruptiu i són, sens dubte, necessàries. L’inconvenient és que no es coneix el tema a fons i ràpidament s’eleven les experiències personals a rang de categories, fent una caricatura de l’escola. Els assistents eren professors amb projectes d’innovació educativa, que potser no estan gaire immersos en les TIC o la web 2.0, però que no responen gens ni mica al professor tradicional amb llibre de text. Jo hauria preferit que Albert jugués en camp propi i ens aconsellés sobre emprenedoria i innovació i que establís ponts amb l’escola.

Nosaltres podem aprendre molt de les habilitats comunicatives dels media per a connectar amb els adolescents actuals. Crec que hem de fer-ho. Però som ben lluny de les finalitats lúdiques o mercantils que envolten el seu món empresarial. L’educació no vol connectar per complaure, divertir o fer diners, vol sacsejar per a canviar. Nosaltres, si m’ho permeteu, tenim un propòsit molt més bèstia que el de Calico Electrònico. Aprendre és canviar. I canviar és un camí costerut encara que es pugui fer amb il•lusió…

La proposta fou en altres aspectes fantàstica: ja és hora que la formació sigui explícitament oberta a totes les persones dels Serveis Centrals, que incorporem veus i parers d’altres “cultures” (com ara l’empresa, un tabú encara!) i que deixem de mirar-nos el melic… Trina ha decidit apostar fort per aquests elements “d’innovació disruptiva” a dins del Departament i això requereix empenta i coratge, dues virtuts que ella té!

Assignatures pendents

“La presente Ley atiende a la revisión del contenido de la educación, orientándolo más hacia los aspectos formativos y al adiestramiento del alumno para aprender por sí mismo, que a la erudición memorística, a establecer una adecuación más estrecha entre las materias de los planes de estudio y las exigencias que plantea el mundo moderno, evitando, al propio tiempo, la ampliación creciente de los programas y previendo la introducción ponderada de nuevos métodos y técnicas de enseñanza; a cuidadosa evaluación del rendimiento escolar o la creación de servicios de orientación educativa y profesional y la racionalización de múltiples aspectos del proceso educativo, que evitará la subordinación del mismo al éxito en los exámenes.”

“La flexibilidad que caracteriza a esta Ley permitirá las reorientaciones e innovaciones necesarias no ya sólo para la aplicación de la reforma que ella implica, sino también para la ordenación de la misma a las circunstancias cambiantes de una sociedad como la actual, profundamente dinámica.”

“Una expansión del sistema educativo como la que la presente Ley contempla lleva aparejado un aumento congruente de los gastos públicos. (…) Prudentemente, y considerando de manera realista las posibilidades de formación de profesorado y de medios financieros, la Ley prevé para la aplicación de la reforma un plazo de diez años.”

“El éxito de una reforma como la que ahora se acomete solamente será posible con una mentalidad nueva e ilusionada en los que han de dirigirla y aplicarla. Será necesaria una reorganización profunda de la administración educativa, y así se prevé en esta Ley, pero será necesario, sobre todo, que cada docente se sienta solidario de esa acción renovadora y contribuya con su competencia profesional, imaginación y entusiasmo a prever y solventar los problemas nuevos que surgirán en esta etapa de transformación de la educación española.”

Reforma educativa, 1970

Escola 2018: La cultura, el contingut de l’escola [3/3]

El contingut de l’escola que jo somio no són les competències, ni els sabers acadèmics. El contingut de l’escola que persegueixo és la cultura. Però no pas entesa com la recepció d’un llegat o l’espai simbòlic destinat a una “integració”. La cultura humanament entesa com allò que ens allibera i allò que ens uneix.

Una cultura que abastarà el passat en la mesura que nosaltres siguem capaços d’encarnar-lo en les grans preguntes de la humanitat (què és la veritat, què és el bé o què és la bellesa, per exemple). Una cultura que comprèn el coneixement de les respostes científiques, artístiques i espirituals que hi han anat donant les anteriors generacions. No pas per mantenir-les com un llegat estèril, sinó per transformar-les creativament i amplificar-les èticament.

La cultura

L’eina central de la recepció i de la recreació cultural de l’escola haurà de ser el diàleg. Amb la realitat, amb un mateix i amb els altres. I també, un diàleg destinat a crear i enfortir els lligams entre els homes, car, molt probablement, serà el diàleg el que esdevindrà el facilitador de la creació de les noves identitats culturals, personals i col•lectives.

Naturalment, ningú no està preparat per a aquesta escola. Aquesta escola l’haurem d’inventar entre tots i l’haurem d’encardinar a la resta de la col•lectivitat, no com un element que s’integra en una societat ja existent, sinó com un element més de creació de sentit. L’escola, paradoxalment, no serà l’espai on s’entrega el llistó del passat a les noves generacions sinó la punta de llança del futur, l’espai on les noves generacions hauran d’aprendre a reinventar-ho tot, en un continu que abraçarà des de la primera infància fins al món adult. L’escola encarnarà l’actitud duradora d’aprendre la riquesa cultural en totes les seves manifestacions i de recrear-la. Metafòricament, ningú no deixarà mai de pertànyer-hi, si vol créixer permanentment.

Una escola que posa l’aprenentatge al centre, que ho fa amb una pedagogia que diversifica sense excloure i que té per missió rebre i recrear el llegat cultural que ens uneix i ens allibera, és l’ecola que jo somio per al 2018.

Sé que no l’assolirem en aquest horitzó temporal tan proper. Però allò important no és si ho aconseguirem, sinó si val la pena intentar-ho. Jo tinc la certesa que val la pena i que aquesta visió té molts punts de contacte amb els somnis d’altres persones interessades en el futur de l’educació. Em sento, doncs, feliçment acompanyat de moltes voluntats positives de transformació radical de l’educació. Afortunat, us encoratjo a intentar-ho plegats.

Escola2018

Cartografia del futur

Tomás López (1730-1802) va ser un cartògraf espanyol deixeble del gran cartògraf francès Jean Baptiste Bourguignon d’Anville (1697-1782). El 1804, López va publicar el seu Atlas Geográfico de España, el primer atles d’Espanya que es va fer en espanyol. Una publicació tardana, d’un afrancesat, és a dir, d’un il·lustrat espanyol.

La cartografia és una ciència social que sovint penja de la geografia, com una branca menor: sembla avorrida perquè s’entesta a representar la realitat rigorosament, amb volguda exactitud.

Mapa

http://www.wdl.org/es/item/1169

En canvi, la cartografia inventada del futur és molt llaminera, lliure, divertida. Està més basada en els desitjos i fantasies del seu promotor que no pas en la realitat tossuda del territori. Dissenyar el futur ens parla molt més dels somnis que no pas de les realitats tangibles. Curt i ras: retrata més al cartògraf que a la realitat tangible.

Aquests darrers dies, per raons professionals, m’ha tocat assistir a actes en què s’han dibuixat futurs possibles de l’educació: el projecte promogut per Xavier Kirchner Llibre de text digital i l’entrega dels premis EduClip en la Jornada “Nous formats i nous estils comunicatius per a l’educació“. Ara no toca valorar les idees escoltades perquè encara estic tractant de comprendre-les i valorar-les.

Però m’ha interessat molt la manera com els valors del present es manifesten descarnadament en els models de futur que inventem. Si vols saber en què creu una persona o una organització, pregunta-li quin futur idíl·lic imagina: en trobaràs un retrat, per omissió o el·lipsi, de les coses que estima o rebutja, de les seves creences profundes.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/3KnIJoHibiQ" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

He trobat aquest vídeo, celebrat per molta gent a la xarxa per tot el que hi surt. Jo, en canvi, he emmudit per tot el que hi manca.

Que avui pensi en els mapes, una de les passions d’en Jordi Vivancos, no deu ser casualitat.