“Si un alumne de tres a sis anys té un taller d’empresa; si a primària pot crear cooperativa a l’aula, si sap dissenyar un producte i presentar-lo al mercat, si visita empreses i rep gent del món de l’empresa que li expliquen com s’han transformat en accions les grans idees, a secundària sistematitza els coneixements i a la Formació Professional es prepara per ser protagonista de la seva formació i del seu futur”.
Consellera Irene Rigau dixit. Viure per veure.
Degut a la incorporació de nombrosos centres al Projecte eduCAT1x1, torno a compartir sessions d’acompanyament amb els docents. Això suposa un grau considerable de treball afegit i de desgast personal, però és per a mi indispensable per a dues raons. Em permet estar en contacte directe amb els docents i els centres que visito i copsar la implantació real del projecte, amb una barreja indestriable de problemes, pors i il·lusions. I, per altra part, em consola de l’allunyament de les aules i dels alumnes i esdevé una mena de succedani de tot de coses que fins fa ben poc han constituït la meva identitat professional. No puc sinó expressar el meu agraïment a tothom i, molt especialment, a aquells amb els que comparteixo el somni d’una millora educativa.
“La presente Ley atiende a la revisión del contenido de la educación, orientándolo más hacia los aspectos formativos y al adiestramiento del alumno para aprender por sí mismo, que a la erudición memorística, a establecer una adecuación más estrecha entre las materias de los planes de estudio y las exigencias que plantea el mundo moderno, evitando, al propio tiempo, la ampliación creciente de los programas y previendo la introducción ponderada de nuevos métodos y técnicas de enseñanza; a cuidadosa evaluación del rendimiento escolar o la creación de servicios de orientación educativa y profesional y la racionalización de múltiples aspectos del proceso educativo, que evitará la subordinación del mismo al éxito en los exámenes.”
“La flexibilidad que caracteriza a esta Ley permitirá las reorientaciones e innovaciones necesarias no ya sólo para la aplicación de la reforma que ella implica, sino también para la ordenación de la misma a las circunstancias cambiantes de una sociedad como la actual, profundamente dinámica.”
“Una expansión del sistema educativo como la que la presente Ley contempla lleva aparejado un aumento congruente de los gastos públicos. (…) Prudentemente, y considerando de manera realista las posibilidades de formación de profesorado y de medios financieros, la Ley prevé para la aplicación de la reforma un plazo de diez años.”
“El éxito de una reforma como la que ahora se acomete solamente será posible con una mentalidad nueva e ilusionada en los que han de dirigirla y aplicarla. Será necesaria una reorganización profunda de la administración educativa, y así se prevé en esta Ley, pero será necesario, sobre todo, que cada docente se sienta solidario de esa acción renovadora y contribuya con su competencia profesional, imaginación y entusiasmo a prever y solventar los problemas nuevos que surgirán en esta etapa de transformación de la educación española.”
1. La nostra concepció personal de la funció docent s’ha format al llarg de la nostra vida escolar, molt abans de la nostra formació professional.
2. La concepció personal de la funció docent està implícita en la nostra pràctica docent, no és necessàriament un saber conscient.
3. La concepció personal de la funció docent està dotada de coherència respecte a la nostra personalitat i s’expressa a través dels nostres “hàbits docents” i els nostres valors.
4. Els canvis substantius de la nostra concepció docent necessiten molt de temps i un aprenentatge profund i significatiu.
5. Modificar els elements fonamentals de la nostra concepció docent implica canviar la nostra cultura escolar i els nostres valors.
6. L’enriquiment dels coneixements i la reflexió sobre la pròpia pràctica es produeixen en interacció social i en contextos de realitat.
7. La complexitat actual de l’educació no pot ser abordada amb les eines didàctiques i pedagògiques que ens han precedit.
8. No hi ha un paradigma fort de referència sobre l’educació, però hi ha molts coneixements, experiències i sabers acumulats.
9. La formació del professorat ha d’oferir idees i pràctiques en qualitat de testimoni i no com a models o exemples a seguir.
10. La formació del professorat ha d’incorporar les consideracions dels professors que la reben, perquè en educació les poques coses que sabem les sabem entre tots.
En Jordi Vivancos ha reprès del seu bloc, després de temps inactiu. En Ferran Ruiz torna a la publicació amb dos articles irrellevants imprescindibles sobre l’educació. També escriu en Marià Cano, que feia temps que guardava silenci. Altres blocaires més actius, com l’Anna o en Ramon, aixequen una mica el to combatiu que els caracteritza. Només són alguns exemples de persones properes, però potser significa que els blocaires tenen ganes de fer-se presents.
És curiós, però, que els temes de l’actualitat educativa immediata no són el focus dels seus comentaris. Em refereixo al tràmit de la LEC i a les reaccions dels sindicats, per exemple. Sembla que tot això no va amb nosaltres, els docents. Sindicats i polítics es confronten a través dels mitjans i nosaltres seguim indiferents amb la nostra petita (i gran, alhora) feina de cada dia.
És un signe dels temps, que ens hauria de fer pensar. Com és que considerem que “aquesta partida” no és la nostra? És que no ens interessa l’educació? És que no tenim poder per intervenir-hi? O és que els problemes de veritat no són aquests?
Aquesta separació entre les institucions i les persones singulars em sembla un tema importantíssim. Els docents, els pares i els alumnes som els grans absents en els debats públics. De fet, ara com ara, no sabria dir en quin lloc cal debatre les coses importants de l’educació…
Si nosaltres no ens sentim implicats en els debats públics o no sabem en quins llocs hem de donar el nostre parer, vol dir que no participem activament en la reflexió sobre aquests temes. Vol dir que deixem en altres mans les decisions sobre el futur de l’escola.
Segurament aquest buit no ens el podem permetre.
Arreu sento que es demana més iniciativa de la “la societat civil”. Deu ser una moda.
Però, en educació, em sembla que, a més a més, és una necessitat.
Els partidaris del programari lliure hem d’anar més enllà de l’argument economicista. Encara que ens regalin el programari de propietat, hi ha altres arguments més contundents per a justificar la incorporació del programari lliure a classe. Qui millor que Richard Stallman per a explicar-los?
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DsaVe2AueRA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Jo hi estic completament d’acord, però trobo que ens falta incorporar altres punts de vista relacionats amb les necessitats de l’usuari final i no basar-se exclusivament en justificacions, diguem-ne, filosòfiques o ideològiques. Em refereixo a aspectes com el cost de la formació i l’acompanyament que aquest canvi demana, la millora de les prestacions intrínseques del programari a ulls de l’usuari final, etc.
Fins i tot tinc la impressió que la excessiva militància dels partidaris es gira en contra de la expansió entre els no iniciats.
Vinc del Segon Congrés Internacional de Música a Catalunya. Monumental, formal, exagerat, desmesurat, excessiu… Un congrés per a dir-nos i repetir-nos, per a queixar-nos, per a insistir en allò que tots ja sabem.
Han calgut tres jornades de deu hores… per a dos o tres minuts de llum, de vida, de veritat o de música. De frescor i creativitat, de creixement o futur, poc. No sé, en surto decebut.
Afortunadament però, la vida segueix poderosa i indiferent als congressos.
Si disposeu de sis minuts i d’una mirada desperta i amorosa sobre les persones, escolteu aquesta lliçó d’assertivitat, d’amor, de tauromàquia, de gratitud, d’idees tradicionals, d’interculturalitat… i fins i tot, de música.
[kml_flashembed movie="http://www.lamiradapedagogica.net/video/Escoltar_la_vida.swf" width="300" height="50"/]
Les formes han canviat: les formes de la violència, les formes de la revolta o les formes de la repressió. El llenguatge, el discurs, les consignes… tot queda vell i llunyà. Fins i tot les formes dels somnis han canviat.
Tanmateix, la remor persisteix?
