El dret a una “educació de qualitat per tothom” és encara un objectiu pendent d’aconseguir. Excel·lència i equitat continuen sent dos reptes pendents en el nostre sistema educatiu. Les dades ens mostren que tenim taxes d’escolarització altes a l’educació infantil i a les etapes obligatòries, bons indicadors a primària pel que fa al reduït nombre d’alumnes repetidors i que el problema fonamental es concentra a l’ESO (sobretot al segon cicle) i a les etapes postobligatòries.
Continua estant present en el sistema educatiu la dualització entre els sectors públic i privat subvencionat, i dins de cada un d’aquests, entre centres de molt i poc prestigi social. Actualment les escoles públiques absorbeixen cada cop més alumnat que les privades. No obstant això, cal tenir en compte que Catalunya encara avui és una de les comunitats autònomes amb una distribució menys equitativa de l’alumnat nouvingut per sectors de titularitat.
Catalunya té un dels nivells d’abandonament escolar prematur més elevat de la Unió Europea, i un dels nivells de formació de la població jove més baix. Aquests dèficits, a més, han tingut una evolució negativa en els darrers anys. D’ençà de l’any 2000, a diferència de la mitjana de la Unió Europea, a Catalunya s’ha incrementat el pes de l’abandonament escolar prematur i ha disminuït el percentatge de població jove que ha assolit ensenyaments postobligatoris.
Catalunya presenta taxes de no graduació en l’ESO de les més altes de l’Estat (al voltant del 30%). L’estructura del mercat de treball i els elevats nivells de precarietat laboral i d’ocupació no qualificada en sectors com el turístic, representen un estímul per molts joves a l’hora d’abandonar el sistema educatiu. La responsabilitat també recau sobre el mateix sistema educatiu, que no és capaç de retenir (sinó que de vegades tendeix a expulsar) l’alumnat menys orientat envers l’escolarització.
Fragment final del Dossier de Premsa
“Estat de l’educació a Catalunya 2006-2007”
de la Fundació Jaume Bofill.
