“Si un alumne de tres a sis anys té un taller d’empresa; si a primària pot crear cooperativa a l’aula, si sap dissenyar un producte i presentar-lo al mercat, si visita empreses i rep gent del món de l’empresa que li expliquen com s’han transformat en accions les grans idees, a secundària sistematitza els coneixements i a la Formació Professional es prepara per ser protagonista de la seva formació i del seu futur”.
Consellera Irene Rigau dixit. Viure per veure.
És possible generalitzar i aventurar que els professors novells tenen uns trets específics. En suggereixo alguns, fruit de la meva experiència.
Trets específics dels professors i professores novells
1. Abandonen el seu perfil de llicenciats universitaris, acostumats a “l’ofici d’alumne” i han d’iniciar-se en el rol d’un professional. Encara et diuen: “És que això no ens ho ha ensenyat ningú”… Esperen que algú els ensenyi en lloc de responsabilitzar-se d’aprendre.
2. Tenen una vivència bastant angoixada de la gestió de l’aula i se senten impotents per abordar el que ells anomenen “la disciplina” i “l’autoritat”.
3. No dominen les rutines de l’ofici i necessiten molt de temps i esforç per a fer coses habituals en la nostra tasca que els veterans fan amb naturalitat. Almenys els veterans professionalment competents…
4. Tracten d’aplicar els models de formació que han patit en tant que alumnes, la seva verdadera i sòlida “formació inicial”. No coneixen altres pràctiques que les que han viscut perquè la seva formació pedagògica i didàctica és pràcticament inexistent.
5. Es troben en “un estat de sobrecàrrega cognitiva” (Perrenoud) aclaparats per l’excessiva quantitat de qüestions que han d’abordar. Van d’una cosa a l’altra, sense tractar res en profunditat.
6. Es troben sols al centre: lluny dels seus companys de promoció i encara sense integrar-se en el món docent. Sovint formen petits cercles de novells.
7. Troben un abisme entre el discurs “pedagògicament correcte” i les pràctiques reals dels seus col•legues de centre. No acaben d’assumir que entre la teoria i la pràctica sempre hi ha un salt. Gran o petit, teòric o fàctic… però un salt considerable.
8. Tenen serioses dificultats per entendre la seva tasca com un sistema complex en el qual tots els elements estan interrelacionats (estratègies d’aprenentatge, didàctica, gestió d’aula, avaluació, relació pedagògica, etc.) i tendeixen a abordar separadament les dimensions de la professió.
9. Desconeixen molta informació sobre el sistema educatiu, en general. És a dir, sobre la legislació educativa vigent, sobre les novetats curriculars, els drets i obligacions professionals, els recursos a la xarxa, etc. En el CAP que es cursa aquest any a l’ICE de la UAB els parlen d’una estructura curricular (LOGSE) que ja no existeix i que està derogada…
10. Alguns, sense vocació docent, no veuen cap altra sortida que “sucumbir” a la realitat. Els altres, no saben a qui recórrer, qui els pot ajudar i en quin lloc poden trobar formació de qualitat per a sortir de la seva situació actual.
(apunts)
Parlar de “problemes de disciplina” és molt general. Significa que els alumnes no obeeixen les indicacions del professor? Significa que es neguen a realitzar el treball escolar proposat? Significa que resolen els conflictes a través de la violència? Significa que expressen rebuig escolar a través de la conducta? Significa que els alumnes tenen conductes desafiants? Significa que no respecten les normes de l’escola? Són molts aspectes diferents que responen a necessitats diferents i que, naturalment, demanen respostes diferents.
Sobre què cal fer, crec que no es tracta “d’implantar cap disciplina” sinó de “construir la llei”. Els comportaments no es transformen per decret i la indisciplina no s’atura proclamant l’ordre, sinó afrontant amb naturalitat l’existència de conflictes i arbitrant mitjans per a construir una cultura, un clima escolar en el qual la convivència pacífica sigui possible.
(esborrany)