Voldria fer tres consideracions personals sobre les Segones Jornades Webquest organitzades per l’associació WebQuestCat i l’ICE de la UAB, a més a més de felicitar els organitzadors com ja han fet altres companys, als quals m’afegeixo de cor: l’Anna Pérez, la Núria Cervera, en Pitu Martínez, la Lourdes Domenech i en Jordi Adell.
[imatge via]
La primera. Es constata clarament que les bones WebQuest formen part d’una família més gran, formada per moltes propostes didàctiques que utilitzen les tecnologies per a renovar les pràctiques d’aula. Crec que els tallers amb més inscrits eren aquells que anaven més enllà de les Webquest. Magister dixit: “les TIC són el tren, la pedagogia són les vies”. Jo potser hauria dit “camins”, i que el camí és la didàctica. La pedagogia abraçaria més àmbits que no pas les vies: els destins del viatge, la naturalesa dels viatgers, etc. Però amb les metàfores no s’hi val a badar, cal aturar-les just abans que, en lloc d’il•luminar-nos, ens enlluernin!
La brillant conferència d’en Fernando Garcia Páez -en total sintonia amb en Jordi Adell- va ser una prova palpable que tot això només té sentit des d’una visió renovada de l’educació i de les didàctiques. Adell, en el seu taller de la tarda, també va incidir en la idea que és més important la concepció pedagògica de tot plegat que no pas el coneixement de l’eina. Si hi ha persones que fent WebQuest arriben a transformar la seva escola, benvingudes siguin les WebQuest!
La segona. La gent arribava tard als tallers, als dinars, a les xerrades perquè tenia ganes de parlar amb altres persones, posar cara a projectes, conèixer l’autor de certa WebQuest, intercanviar parers, fer plans de col·laboració, etc. Les persones necessitem trobar-nos i intercanviar. Probablement hem de fer encara més networking dins dels tallers i aconseguir donar entrada a les aportacions dels assistents. La informació està a la xarxa, en les trobades estan les persones. Aprofitem-ho!
La tercera. El canvi no sortirà de les institucions. En moltes iniciatives, les institucions van al darrera. El canvi el fareu/farem nosaltres, si voleu, sumant amb les institucions. Compto que, en moltes coses us/ens aniran al darrera, però no importa massa. Sempre ha estat així. Em conformaria si, almenys, tinguessin l’habilitat de saber encarar la vela cap on bufa el vent (aquells que vau sentir en Sebastià Capella m’entendreu). I el nostre repte és superar iniciatives individuals i personalismes per tal d’ajuntar-nos i sumar. Crec que en les jornades es va apostar per aquesta via, però cal aprofundir-la molt més. Sumar infantil, primària, secundària i universitats, sumar pares, mares i docents, sumar recursos tecnològics i projectes pedagògicament potents, sumar escola pública i escola concertada… Les xarxes, si ho fem bé, ens ajudaran a multiplicar. I ho necessitarem, perquè, de professors, n’hi ha vuitanta mil i queda molta feina per fer.
M’he deixat les parts fosques a la calaixera, no volia trencar l’entusiasme que es respira. A més a més dels pros, sempre cal pensar en els contres. Però avui, no toca.
. Sobre què consistiria cada part en tinc una idea pensada, però les coses que fem amb els altres mai no són com hem previst si estem disposats a escoltar, ja que el producte final sempre és una creació col·lectiva. I jo penso anar a Callús a dialogar, és a dir, a escoltar i a aprendre.