Monthly Archives: març 2008

Segones Jornades Webquest, tres consideracions

Voldria fer tres consideracions personals sobre les Segones Jornades Webquest organitzades per l’associació WebQuestCat i l’ICE de la UAB, a més a més de felicitar els organitzadors com ja han fet altres companys, als quals m’afegeixo de cor: l’Anna Pérez, la Núria Cervera, en Pitu Martínez, la Lourdes Domenech i en Jordi Adell.

WebQuestCat

[imatge via]

La primera. Es constata clarament que les bones WebQuest formen part d’una família més gran, formada per moltes propostes didàctiques que utilitzen les tecnologies per a renovar les pràctiques d’aula. Crec que els tallers amb més inscrits eren aquells que anaven més enllà de les Webquest. Magister dixit: “les TIC són el tren, la pedagogia són les vies”. Jo potser hauria dit “camins”, i que el camí és la didàctica. La pedagogia abraçaria més àmbits que no pas les vies: els destins del viatge, la naturalesa dels viatgers, etc. Però amb les metàfores no s’hi val a badar, cal aturar-les just abans que, en lloc d’il•luminar-nos, ens enlluernin!
La brillant conferència d’en Fernando Garcia Páez -en total sintonia amb en Jordi Adell- va ser una prova palpable que tot això només té sentit des d’una visió renovada de l’educació i de les didàctiques. Adell, en el seu taller de la tarda, també va incidir en la idea que és més important la concepció pedagògica de tot plegat que no pas el coneixement de l’eina. Si hi ha persones que fent WebQuest arriben a transformar la seva escola, benvingudes siguin les WebQuest!

La segona. La gent arribava tard als tallers, als dinars, a les xerrades perquè tenia ganes de parlar amb altres persones, posar cara a projectes, conèixer l’autor de certa WebQuest, intercanviar parers, fer plans de col·laboració, etc. Les persones necessitem trobar-nos i intercanviar. Probablement hem de fer encara més networking dins dels tallers i aconseguir donar entrada a les aportacions dels assistents. La informació està a la xarxa, en les trobades estan les persones. Aprofitem-ho!

La tercera. El canvi no sortirà de les institucions. En moltes iniciatives, les institucions van al darrera. El canvi el fareu/farem nosaltres, si voleu, sumant amb les institucions. Compto que, en moltes coses us/ens aniran al darrera, però no importa massa. Sempre ha estat així. Em conformaria si, almenys, tinguessin l’habilitat de saber encarar la vela cap on bufa el vent (aquells que vau sentir en Sebastià Capella m’entendreu). I el nostre repte és superar iniciatives individuals i personalismes per tal d’ajuntar-nos i sumar. Crec que en les jornades es va apostar per aquesta via, però cal aprofundir-la molt més. Sumar infantil, primària, secundària i universitats, sumar pares, mares i docents, sumar recursos tecnològics i projectes pedagògicament potents, sumar escola pública i escola concertada… Les xarxes, si ho fem bé, ens ajudaran a multiplicar. I ho necessitarem, perquè, de professors, n’hi ha vuitanta mil i queda molta feina per fer.

M’he deixat les parts fosques a la calaixera, no volia trencar l’entusiasme que es respira. A més a més dels pros, sempre cal pensar en els contres. Però avui, no toca.

Aprendre, a Callús


En la re-visió de la presentació va passar una cosa que ja esperava: crida més l’atenció veure fotografies dels alumnes que no pas rellegir les idees-clau que acabes d’exposar. Cosa que no només indica el poder de la imatge sinó, sobretot, el poder dels vestigis de la realitat tangibles per damunt de les frases sentencioses…

En Ramon obre el foc –gràcies, Ramon- en la primera diapositiva: potser en realitat la concepció constructivista no és un paradigma tan acceptat com afirmo, i molt menys en la pràctica de les nostres aules. I té raó, tot i que, com a paradigma de l’aprenentatge –que no de la didàctica o la pedagogia- no hi ha cap alternativa que se li oposi en el camp de la psicologia cognitiva.

Sobre “l’aprenentatge en el cap” ho tenim clar: potser és una evidència a l’hora de parlar-ne, però els fets ens diuen una altra cosa. Mestres i, sobretot, pares i mares són víctimes de la sobrevaloració dels dossiers escolars i dels treballs acabats que arriben a casa. Carteres plenes i caps buits? Certament, cal una pedagogia de l’aprenentatge entre els mestres… i entre els pares i les mares!

Els dossiers esdevenen una llosa a infantil i els llibres de text, a primària i a secundària.

El tema de l’avaluació és molt complicat. Jo crec que és un tema central: digue’m com avalues i et diré què ensenyes! Alumnes de l’aula d’acollida que expliquen el seu país d’origen a la resta dels companys, amb una bona presentació i un català precari però comunicatiu no aproven Ciències Socials perquè “els falta un examen que no han fet”. Algú apunta que el canvi que va suposar el “progressa adequadament” no va tenir cap incidència en les pràctiques reals, com bé mostra el fet que hem tornat a utilitzar les qualificacions tradicionals. (Sempre m’he preguntat com sap un mestre quin és el progrés adequat…).

Em demanen pels companys, pels altres professors. Sempre em passa en les xerrades i en els cursos. Amb els anys ho tinc clar: només pots treballar amb els mestres mig convençuts. I els alumnes són els més convincents. Fem bé la nostra feina i els nostres alumnes seran els nostres millors advocats. Deixem que les coses que fem bé es mostrin a través del judici i del parer dels nostres alumnes. A més a més, això és la prova definitiva: els alumnes defensen les coses que els ajuden a aprendre. No tenen un pèl de tontos, els alumnes…

– I no és millor treballar en equip?
– Millor? Treballar en equip és sensacional!
– Llavors…
– L’equip no és una condició prèvia per a fer coses diferents, però pot ser-ne una afortunada conseqüència! Així que el que ens cal és posar-nos a caminar. Ja trobarem companys de viatge.

“Hi ha mestres que tallen les ales als seus alumnes perquè se senten qüestionats”. Caram, això és seriós. Una companya professora que ha fet psicoanàlisi em va explicar que les coses que menys tolerem dels nostres alumnes són aquelles que posen en evidència les nostres debilitats. Crec que pot aplicar-se a aquest cas…

Surt la diversitat. Un fenomen extremadament complex. Jo discrepo una mica del concepte de diversitat que fem servir, com si “de diversitat” fossin només determinats alumnes. Quan vaig omplir per primera vegada els papers de l’escola del meu fill gran, em van demanar si considerava que el meu fill necessitava “atenció especial”. La sensatesa de la meva dona em va tornar a la realitat. Honestament, no tots els nens necessiten atenció especial?

Ja ho deia Tonucci que sota els diversos amaguem un eufemisme: els diversos són els tontos, els pobres i els ganduls. És dur el tema de la diversitat. Explica en Ramon l’experiència d’un exalumne que va retornar al centre després d’abandonar el sistema escolar, anys després. La conversa amb els companys que havien restat a l’institut fou molt enriquidora per a tothom.

Acabem passant les darreres fotografies. En blanc i negre, les imatges prenen un to més moderat, més poètic. Comento que les coses que explico no són mentida, però tampoc no són la realitat. La realitat s’ordena amb les nostres paraules i en fem una tria acurada: ensenyem la nostra millor faceta, els punts forts… M’aturo a la imatge dels meus tres gitanos, entranyables. Comento les seves postures, tan vitals, tant poc acadèmiques, les seves ganes rialleres… de no fer res. Riem amb afecte. Però copsem també, en un silenci dens, la dificultat d’ensenyar, de fer de mestre.

Acabo amb un comentari que em va adreçar un home gran, de Callús, que va seguir amb interès la xerrada, tot i que em va avisar de bon començament: “Jo vinc, però no sóc mestre”. En algunes xerrades reparteixo unes petites fitxes Miquelrius –sí, sí, encara existeixen!- per tal que els assistents facin les preguntes per escrit. Érem poquets i no calia, però jo ho tenia preparat i vaig fer-ho innecessàriament… “Et torno la fitxa –em va dir, atansant-se-, hi he apuntat les dues idees que m’han semblat interessants:

– S’aprèn fent, però fent mentalment i activament amb el cap.

– Cada alumne té una singular forma d’aprendre.

Guardo la fitxa i un magnífic record de la bona acollida que em van fer a Callús.

Gràcies a tots!

[L’exposició sencera]

Incidència del risc a la pobresa

El sexe i l’edat són variables fonamentals per analitzar la incidència de la pobresa. El 20,8% de les dones se situen sota el llindar, mentre que en el cas dels homes aquest percentatge és del 17,2%. Cal destacar que quan les dones tenen més de 65 anys, el risc afecta gairebé 1 de cada 3.

Segons la composició de la llar, els col·lectius més vulnerables o amb elevades taxes de risc a lapobresa són, per aquest ordre, les persones que viuen soles (33,3%), amb una elevada incidència enles llars on la persona té 65 anys i més (51,7), i en segon lloc les llars monoparentals, és a dir les formades per un adult amb un o més fills dependents (41,6%).
Altres variables que incideixen en el risc a la pobresa són l’estat civil, el nivell de formació i la nacionalitat. Així, els grups més desfavorits o amb elevades taxes de risc a la pobresa són les persones vídues (28,5%), la població de nacionalitat estrangera (40,1%) i les persones amb educació primària o inferior (29,9%).

Si no teniu ganes de seguir els noticiaris parlant de Carla Bruni, podeu aprofundir aquestes dades a IDESCAT.

Aprendre, deu notes per a la reflexió

Amb motiu de la celebració dels 10 anys de la fundació de Lacenet, en Ramon Barlam, docent i amic, va proposar-me de fer una xerrada sobre un tema d’actualitat educativa que pogués interessar un col·lectiu tan singular i potent com el que gira a l’entorn dels projectes col·laboratius i telemàtics de Lacenet.

Incapaç d’oferir lliçons, vaig optar per compartir deu notes per a la reflexió sobre un dels temes centrals de l’educació: l’aprenentatge. Amagat darrera les polèmiques educatives, els debats sobre les TIC o els nous currículums basats en competències, l’acte d’aprendre queda massa sovint implícit, ocult, pressuposat a l’escola. I això fa difícil reflexionar sobre la seva naturalesa i abordar-lo en la seva justa dimensió pedagògica.

Una xerrada en tres parts: una primera exposició personal, una re-exposició col·lectiva (Vía pepet)  i un torn obert de respostes Sorprès . Sobre què consistiria cada part en tinc una idea pensada, però les coses que fem amb els altres mai no són com hem previst si estem disposats a escoltar, ja que el producte final sempre és una creació col·lectiva. I jo penso anar a Callús a dialogar, és a dir, a escoltar i a aprendre.

En Ramon m’ha comentat que molts són mestres i amb idees personals. Així que penso dir-ne alguna de gruixuda i espero comptar amb la seva participació activa. En tornar, ho explico tot…

Explicit content