Dani Jarque
Citius Altius Fortius
2n de Batxillerat C
Treball de l’Institut Premià de Mar (Barcelona)
Tutora: Margalida Capellà Soler
Començat el mes de juny de 2014
Presentat el dia 11 de desembre i defensat el 18 de desembre de 2014
1
Arxiu de la categoria: General
Els Jocs atlètics en el cinema
El cinema grec sempre presenta certs tòpics que ja van aparèixer des dels seus orígens i que poden adaptar-se per a la creació de temes monogràfics sobre la realitat del món grec. Entre els tòpics del cinema referent a la Grècia antiga, hi ha:
No existeix encara cap pel·lícula que faci una bona referència als Jocs Olímpics de l’antiguitat i, per tant, la seva representació al cinema és bastant deficient. Un bon exemple el trobem a la pel·lícula de La batalla de Marató. Es corona Filípides com el guanyador d’Olímpia. Fan molt poca referència als Jocs Olímpics i, a més, només serveix per recalcar la figura atlètica del protagonista. En aquesta mateixa pel·lícula, hi podem veure la famosa carrera de Filípides, antecessora de la Marató moderna. Això mateix passa a les pel·lícules d’Hèrcules, i en l’última només es vol mostrar que l’heroi és més atlètic i fort.
A la pel·lícula de Jasó i els Argonautes, es torna a fer una mala referència a aquest tema, ja que mostren els jocs com una competició per reclutar els futurs Argonautes.
[youtube width=”550″ height=”450″]http://www.youtube.com/watch?v=hUF3Kohdmvc[/youtube]
Esport i violència a l’antiguitat i a l’actualitat
A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.
Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.
A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.
Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:
Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.
Pétasos
El pétaso (grec πέτασος, petasos) és un barret rodó amb vora ampla i pla.
Els antics grecs pensaven que era d’origen tessali. Era portat a la vegada que la clàmide, pels efebs al gimnàs. D’ell va néixer l’expressió idioma grec ὑπὸ πέτασον ἄγειν, és a dir «conduir al gimnàs».
És un dels atributs del déu Hermes, protector dels efebs.
Els romans l’usaven també en el teatre per a protegir-se del sol.
Hermes amb pétaso
Aurigues hispans
El barceloní Lucius Minicius Natalis decideix participar en la 227a Olimpíada. Per fer-ho, va abandonar Bàrcino i es va instal·lar a Tàrraco, la ciutat més important de la Tarraconense romana i on se celebraven unes curses de quadrigues classificatòries pels Jocs Olímpics. Va guanyar la cursa de carros de la 227a Olimpíada, l’any 129 i va esdevenir el primer campió olímpic català. Per celebrar-ho va fer aixecar, a prop de l’hipòdrom d’Olímpia, una estàtua de bronze que representava una quadriga. És possible que contribuís a portar els Jocs Olímpics a Barcelona.
Per guanyar la cursa, Lucius Minicius va contractar el millor conductor de quadrigues per tal que hi participés en nom seu, ja que les persones de bona posició no compatien, sinó els seus esclaus. El conductor de quadrigues contractat per Lucius va guanyar la cursa i, per tant, es va classificar per anar a Grècia. Allà tornarà a guanyar i per sempre més quedarà la inscripció “Lucius Minicius, natural de Barcelona, va guanyar la 227 Olimpíada”. De l’esclau que li va fer guanyar tanta glòria no se’n sap ni el nom.
Estàtua de la quadriga de Lucius
L’auriga hispà Díocles, un hispà-romà nascut a Lusitània que va viure al segle II, es va retirar quan tenia quaranta-dos anys, després d’haver guanyat trenta-cinc milions de sestercis i d’haver vençut 1.462 vegades. Va ser uns dels més famosos de la història de l’imperi romà. La seva fortuna personal era de més de trenta-cinc milions de sestercis, cosa que, equivaldria a més de mil milions de euros.
Díocles estava casat amb una dama procedent de l’estrat patrici, i tenia dos fills. Es va retirar a Palestrina, buscant en la tranquil·litat del camp el mític repòs de guerrer. A la seva mort, esdevinguda cap a l’any 150, va deixar una fortuna com herència als seus fills. La làpida de Roma, creada pels seus admiradors, hi apareixen detallades totes les seves victòries i cadascun dels premis que li van reportar en els seus 24 anys de carrera.
Els aurigues eren esclaus que conduïen bigues (dos cavalls), quadrigues (quatre cavalls). Els aurigues havien de conduir els seus carruatges tirats per cavalls al llarg de 7 voltes al coliseu, un total d’uns 4 quilòmetres, en una desenfrenada i salvatge carrera, una cosa semblant a la Fórmula 1. Aquells que aconseguissin superar la meta en els tres primers llocs rebrien un premi en metàl·lic.
Escultura de la biga de l’hispà Díocles
Làpida de l’auriga mort
L’origen dels Jocs Olímpics segons diferents mites
De l’origen dels Jocs Olímpics hi ha diverses llegendes:
La primera s’associa amb els conceptes de l’antiga Grècia o pau olímpica, és a dir, que durant la celebració dels Jocs Olímpics, les guerres se suspenien temporalment, amb l’objectiu que els esportistes poguessin desplaçar-se a Olímpia per participar i després tornar a las seves ciutats en pau.
L’altre llegenda està relacionada amb éssers mitològics:
- Pèlops: era un heroi que després de ser expulsat del seu reialme, va arribar a Pisa, on regnava Enòmau. Enòmau no volia casar la seva filla Hipodàmia a causa d’un oracle segons el qual el seu gendre el mataria. Tot i això la bellesa d’Hipodàmia atreia molts joves desitjosos de prende-la en matrimoni i, per evitar que s’hi casessin, els desafiava a una cursa de carros amb la condició que, si vencien, els atorgaria la mà de la seva filla, però que, si perdien, serien executats. Gràcies a la velocitat dels seus cavalls, regal del déu Ares, Enòmau havia vençut ja dotze dels pretendents de la seva filla i havia penjat els seus caps a la porta del seu palau per dissuadir a altres d’intentar-ho. Tanmateix això no va espantar Pèlops, que, només arribar, es va enamorar d’Hipodàmia i va voler compatir amb el rei. Abans de la cursa, Hipodàmia també enamorada de Pèlops, va subornar el cotxer d’Enòmau. Durant la cursa el carro es va trencar i Enòmau va ser arrossegat pels seus cavalls i va morir. Així Pèlops es va poder casar amb Hipodàmia i va esdevenir rei de Pisa, però no tenia la conciència tranquil·la perquè va instituir uns jocs a Olímpia en record d’Enòmau. Al cap d’un temps es van deixar de celebrar fins que un altre heroi, Hèrcules, els va restaurar.
Pèlops i Hipodàmia
- Hèracles: va ser l’heroi que va anomenar Jocs Olímpics a una sèrie d’esdeveniments esportius en honor al seu pare, Zeus i va construir l’estadi olímpic en honor a Zeus.
- Zeus: hi ha una llegenda que diu que Zeus va instituir els Jocs Olímpics després de destronar son pare, Cronos.
- Els participants dels Jocs Olímpics a l’antiga Grècia ja eren coneguts amb el nom d’atletes. L’origen de άθλητὴς que en grec vol dir “que competeix” és del primer rei d’Elis, Atleó. Aquests atletes, sobre tot els que arriben al triomf, eren considerats com déus verdaders. L’atleta que guanyava tenia una recompensa: El premi pels vencedors era una corona de branques de l’olivera sagrada que havien d’haver estat tallades per un nen, menor de dotze anys. Qui guanyava havia de ser alimentat pels seus conciutadans durant tota la seva vida. Tot i això no tots els vencedors tenien aquest premi, els que conduïen les quadrigues no eren considerats vencedors, sinó que ho era el propietari de la quadriga dels cavalls. Els aurigues però rebien una petita recompensa, una cinta, que es lligava al cap.
Auriga de Delfos
Eumastas, l’home més fort
Eumastas pot ser considerat l’home més fort de l’antiguitat. Va viure al voltant del segle VI-V a.C. a la ciutat de Tera i la proesa l’ha portat a la immortalitat.
Jove atleta aixecant dues roques de pes considerable.
A la ciutat de Tera, situada a l’illa grega de Santorini que forma part de l’arxipèlag de les Cíclades en el mar Egeu, es va trobar una roca volcànica negra amb aquesta inscripció (IG 12 3. 449):
Εὐμάστας με ἄηρεν ἀπὸ χθονὸς ℎο Κριτοβώλο(υ).
Eumastas, fill de Critòbul, em va aixecar del terra.
Encara que les dimensions de la roca ja contemplaven l’enorme èxit d’aquest forçut. La roca volcànica tenia un pes de 480 Kg!
Roca amb la inscripció de Eumastas, fill de Critòbul.
Museu Arqueològic de Tera.
Rècords actuals en pes mort o esquat, els quals en alguns casos superen per poc o fins i tot ni ho fan a la marca d’Eumastas:
Esquat
Donnie Thompson (US) 8/21/11 —- 573.8 kg.
Pes mort
Benedikt Magnusson (Islàndia) 4/2/11 —- 460.4 kg.
Zydrunas Savickas (Lituània) 2014 —- 524 Kg.
En el cas del lituà el rècord va ser aconseguit amb pneumàtics en comptes de discos.
No saben com va aixecar la pedra i no disposem de representacions sobre aquests exercicis. Tampoc sabem a quant la va aixecar del terra, el que podria haver estat tan sols uns pocs centímetres, la qual cosa seria factible per a un esportista de l’època. Sense aquestes dades claus és molt arriscat rebutjar completament la inscripció i donar-la per impossible de realitzar per a l’ésser humà. No és el mateix aixecar uns pocs centímetres del terra un pes determinat de fer el moviment complet del pes mort. Tampoc ho és aixecar d’una manera o altra una roca, ja que depenent de la tècnica, el pes pot ser molt més gran. D’aquesta manera, amb els rècords i suposant que va poder utilitzar qualsevol tècnica per aixecar el pes, la xifra de 480 Kg. pot ser totalment factible.
Una altra dada que desconeixen és el motiu pel qual va aixecar Eumastas aquesta roca. Possiblement fos com a part d’alguna competició de força, i voldria deixar gravada la seva proesa, però també pot ser que fos com a part del seu entrenament de força per a la lluita.
Jocs: l’Important és guanyar
Per als grecs de l’Antiguitat l’esport no era sempre una activitat desinteressada tal com queda reflectit en la reconstrucció de la sèrie Campeones de Olimpia. Hi havia suborns, trampes, entrenament excessiu i un culte de vegades desmesurat envers l’atleta victoriós que satisfeia l’orgull de les ciutats d’on procedien.
1. Càstigs i multes per als tramposos
El reglament dels jocs contemplava severes sancions per a qui ho infringia. Els assots podien caure sobre els que sortien abans que els altres en la carrera o molestaven la resta; també es castigava als que intentaven subornar els jutges o els seus rivals i els que arribaven tard a la seva prova. Amb l’import de les multes es construïen estàtues per al santuari de Olímpia. Hi ha unes 12 estàtues, en la base de les quals hi ha una inscripció que recordava el succés i advertia que a Olímpia només era lícit vèncer netament.
2. Excés de menjar i d’entrenament
Els atletes que competien en la boxa, la lluita i el pancraci se sotmetien a generoses dietes a base sobretot de carn, amb l’objecte d’augmentar la seva massa corporal, ja que es pensava que això els conferia avantatge a l’hora de competir. El resultat era un cos deforme a causa de la sobrealimentació i de l’excessiva especialització en l’entrenament.
Tot seguit un breu fragment de Galè sobre uns esportistes, els gladiadors, que encara que no fossin aixecadors de pes, mostren un entrenament, dietes i exercicis que no disten tant del dels nostres dies:
“… En la gran quantitat de carn i sang que formen la seva ment està perduda. Sense rebre estímul algun per desenvolupar-lo, es fatiguen així mateixos fins al límit i després s’atipen [de menjar] fins a l’excés, perllongant sovint els seus sopars fins a la mitjanit. El seu somni també el guien per regles anàlogues a les que regeixen el seu exercici i la seva dieta. A l’hora en què la gent que viu d’acord amb les lleis de la natura deixa treball per prendre el dinar, ells s’aixequen … Mentre segueixen en actiu seus cossos es mantenen en aquest perillós estat [d’hipertròfia]. “
La hipertròfia és el nom amb què es designa un augment de la mida d’un òrgan quan es deu a l’augment correlatiu amb la grandària de les cèl·lules que el formen, d’aquesta manera, l’òrgan hipertrofiat té cèl·lules majors, i no noves.
3. Les ciutats amb major nombre de victòries
Al llarg de la història dels Jocs Olímpics, algunes ciutats van destacar pel nombre de victòries dels seus atletes. Per exemple, des del 776 aC fins a finals del segle VII aC es comptabilitzen 33 victòries per a Esparta. Al segle VIaC, en canvi, els espartans, amb deu victòries, es van veure superats pels 24 triomfs d’atletes de la Magna Grècia. Al segle II aC, l’illa de Rodes, va aconseguir 14 victòries.
Llista en papir de vencedors Olímpics de la 75 ª a la 78 Olimpíada, i des de la 81 a la 83 (480-468 aC, 456-448 aC).
4. Els vencedors, celebrats com a herois
El triomf a la competició era signe del favor diví, i qui s’alçava amb la victòria rebia la corona, mentre que els seus competidors no obtenien premi. La victòria reportava fama terrenal: els atletes eren celebrats en poemes com les odes triomfals de Píndar i recordats amb estàtues del seu retrat. A les estàtues d’alguns atletes, considerats com “herois”, se’ls atribuïen virtuts curatives.
5. Una fama immerescuda?
El poeta tràgic Eurípides criticava el culte excessiu que els grecs rendien als atletes:
Censurar el costum dels grecs, que es reuneixen per contemplar i rendir honor a plaers inútils … Doncs quin bon lluitador, quin home ràpid o quin llançador de disc ha socorregut a la seva pàtria obtenint una corona? És que lluitaran contra els enemics portant discos a les mans? Caldria, llavors, coronar els homes savis i a qui condueix a la ciutat sent un home prudent i just .
Diàgoras i la seva família: una descendència de campions
El boxejador Diàgoras de Rodes va obtenir en els Jocs Olímpics de 464 aC el major dels seus nombrosos triomfs. En els jocs de 448 aC, es van proclamar vencedors olímpics els seus fills Acusilau, en boxa, i Damaget, per segona vegada, en pancraci. Davant d’una multitud enfervorida que els aclamava i els llançava flors, tots dos van donar la volta d’honor a l’estadi portant sobre les seves espatlles el seu pare. Quan el van deixar a terra, es va acostar un espartà a felicitar-lo i li va dir:
Diàgoras, és millor que et moris ara, perquè no et serà possible ser més feliç.
Diàgoras li va fer cas i es va morir allà mateix.
El més jove dels fills de Diàgoras, Dorieu, va aconseguir tres victòries olímpiques en el pancraci (432, 428 i 424 aC), i van ser també vencedor olímpic, en 404 aC, els seus néts Eucles (boxa) i Pisírode (boxa infantil). Les estàtues d’aquesta família de campions podien veure juntes en el santuari d’Olímpia. Com les dones no podien assistir als Jocs, Cal·lipatira, filla de Diàgoras, es va introduir a Olímpia disfressada d’entrenador per veure competir el seu fill Pisírode. Quan aquest va aconseguir la victòria, Cal·lipatira, exultant, va saltar la barrera dels entrenadors, però se li van enganxar els vestits i va quedar a la vista la seva condició femenina. Havia de ser condemnada a mort, però li van perdonar la vida: cap altra dona havia estat, com ella, filla, germana i mare de vencedors olímpics.
Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.
PAUSÀNIAS (Grec 1 p. 153 Ed. Teide M.Capellà)
Diàgoras portat a coll pels seus dos fills Damaget i Acusilau després de ser aquests coronats vencedors en els Jocs Olímpics.
Entrenament espartà
[youtube width=”550″ height=”450″]https://www.youtube.com/watch?v=i76LWbBk_WQ[/youtube]
L’entrenament espartà és més que un mètode, és una forma d’entendre l’activitat física i fins i tot la vida. És una filosofia esportiva basada en la duresa física i mental, es troben en el model de vida de l’exèrcit espartà: duresa, disciplina, força, resistència, … l’esportista espartà necessitava ser veloç, fort i resistent; necessitava tenir músculs voluminosos i cridaners, un cos definit i funcional, apte per superar “qualsevol envestida enemiga”.
La preparació espartana no coneixia els descansos entre exercicis (o els mínims descansos), treballaven tots els músculs del cos en cada sessió d’entrenament i no coneixien excuses per deixar-ho: entrenar amb dolor, malestar o molèsties. Res ni ningú impedia a un espartà assistir a la sessió d’entrenament.
Els espartans no utilitzaven màquines de fitness, sinó que, com l’entrenament funcional, s’entrenavan realitzant moviments multiarticulars implicant diferents grups musculars en el mateix exercici. En aquest sentit, només s’entrenava els grans grups musculars, deixant que el creixement dels més petits produís secundàriament (al treballar els grans músculs). Es treballava el cos complet en cada sessió i es realitzaven diversos exercicis amb la resistència del pes del cos, involucrant la major quantitat de grups musculars. El mètode, a part del comentat, es diferenciava de la resta pel gran volum de treball en cada sessió: el nombre de sèries, i de repeticions era màxim, i només es contemplava el descans en cas de no poder acabar la sèrie. En aquest cas, es descansava fins a recuperar forces per acabar la sèrie o sessió que, com hem dit, en cap cas es podia deixar sense finalitzar.