A l’any 59 d.C. a Pompeia, la ciutat que va quedar petrificada sota la lava del Vesubi l’any 79. Allí, com a tot l’Imperi, es van celebrar molts espectacles de gladiadors. El normal és que duressin tot el dia. Al matí es feien caceres d’animals, al migdia es procedia a fer execucions de presos condemnats i ja a la tarda tenien lloc les baralles entre gladiadors. A Roma, els espectacles a l’amfiteatre podien durar dies. De fet, el rècord són 123.
Els gladiadors eren tan ídols com ho poden ser els futbolistes avui en dia. Qui no recorda el vídeo d’autoajuda de Guardiola de la final de la Champions a Roma! Els nens es vestien i jugaven a barallar-se com ells. Estaven ben pagats (els millors combatien només entre 2 i 4 vegades a l’any i guanyaven per cada un d’ells el mateix que un soldat en un any. i els soldats tenien un bon sou) i fins i tot la seva sang era objecte de desig. Es comerciava amb ella pensant que transmetia el vigor del seu ‘amo’. És clar que aquesta professió tenia bastants més riscos que la del futbolista tot i així, la mort no era el desenllaç final més habitual dels combats, perquè formar un gladiador i contractar costava un dineral que pocs es podien permetre. I si moria, era encara més car.
A la passió que li posaven perquè si en aquests espectacles, s’unia una rivalitat que va acabar per desbordar-se. Dels insults es va passar a les pedres i de les pedres directament a les armes. Aquella tremenda batussa va fer que el Senat imposés la prohibició de combats a Pompeia durant 10 anys. Com succeeix també avui en dia, el càstig no es va complir. L’any 65 es va aixecar la sanció.
Les imatges de la batussa que va obligar a suspendre el partit entre Sèrbia i Albània:
Els cops entre jugadors, les aficions enceses, les carreres desesperades, la policia carregant a les grades … Una bandera de la “Gran Albània ” en un dron va desencadenar la batalla campal en aquest polvorí polític que són els Balcans. És clar que la violència en el futbol no coneix fronteres, violència que ja coneixia Pompeia l’any 59.
Xaipe!!
Crec que la violència en l’esport és una cosa que forma part del fet de practicar un esport de contacte. Ara i en l’antiguitat, les persones tenen sentiments i és lògic que sentin certs impulsos a ser agressius a l’hora de jugar un partit.
Tot i així, també tenim la capacitat d’evitar espectacles com el que es mostra en la fotografia anterior. Penso que tots sabem controlar-nos, si volem .
Xaipe!!!
Jo personalment no gaudeixo d’un esport si veig algun acte de violencia, entenc que en el moment la ment no pensi correctament pero no crec que sigui excusa i crec que la violència no te lloc al esport. L’esport és per gaudir i passar-ho bé.
Xaipete!!
Felicitats per l’apunt està molt be!
Com el meu company hi ha esport que no gaudeix-ho si n’hi ha violència. To i així practico el taekwodno que es fa servir “violència” però amb proteccions. Una anècdota que ens va explicar un professor d’història quan estàvem tractant l’època medieval, és que a vegades es feia algun partit de futbol i estava permès les punyalades i matar als contrincants. Com es pot veure a la fotografia molts cops l’esport condueix a la violència per la rivalitat que pot produir, penso que a la antiga Grècia la violència estava ben vista ja que tenien un altre pensament i que algun jugador moris era una cosa habitual i part del seu treball.
Estoy totalmente en contra de la violencia en cualquier ámbito, entiendo que cada persona distinta y cada uno tiene sus impulsos pero creo que mientas mas limpio se este dentro del deporte osea fuera de la violencia mejor le hace a los deportes ya que se ven de otra manera.