Efectivament, tard o d’hora havia de passar: l’hereu s’enfronta al repte colossal d’identificar el subjecte, el predicat i els seus respectius nuclis. Fa cinquè i, com ell diu, ho fem perquè és al llibre. I si apareix al llibre, s’ha de fer. Realment, tot i ser professor de llengua, em costa trobar una raó convincent per torturar els nens i les nenes de deu anys amb aquesta mena d’anàlisi. Si a secundària ja costa fer-los veure alguna relació entre la gramàtica i l’expressió escrita, què pot passar a cinquè?
El noi no ho pela malament del tot però, com era de preveure, va necessitar l’ajut del pare professor de català.
El dia que els subjectes van arribar a casa va ser a bord d’un exercici creatiu. La mestra els havia dictat cinc paraules, a partir de les quals els alumnes havien de crear cinc oracions i, un cop escrites, fer-ne l’anàlisi pertinent (separar Subj de Pred i indicar-ne els nuclis). No cal ser gaire perspicaç per intuir que tindríem problemes. Quan jo vaig arribar a l’argument d’aquesta narració, les oracions ja estaven escrites. N’hi havia una d’especialment incòmoda: contenia el verb haver-hi i, per tant, era impersonal. No li vaig saber explicar, simplement li vaig dir que era impersonal i avall, que no hi havia subjecte. Encara no l’han corregida, però vaja, vés a saber què passarà.
Aquest pont ha arribat el gran moment de practicar. Calia que jo escrivís oracions per tal que ell s’exercités (m’agradaria veure com se n’han sortit els alumnes que no tenen pare professor de llengua). I aquí ha arribat al drama. La manera d’identificar el subjecte era descobrir “el protagonista de l’acció“, que deu ser la fórmula avançada de preguntar qui fa l’acció. He hagut d’intervenir de manera fulminant per censurar aquesta pràctica i, ja que s’havia d’aprendre, intentar ensenyar-ho mitjanament bé, és a dir, observant el concepte de concordança. Més o menys ens n’hem sortit, això sí, després d’insistir en els conceptes de nombre i persona que, per bé que s’havien estudiat, no estaven gaire frescos.
Ja veurem com ens va el control. Tanmateix, com demostra la frase que titula el post, l’estratègia que els alumnes estan desenvolupant és errònia. Segurament no funcionarà ni en les oracions que apareixeran al control i, com ja s’ha vist, resulta insuficient per entendre les pròpies oracions creades pel nano. No hi ha res pitjor que un aprenentatge mal fet, això ho sabem els professors que ens passem la vida “corregint” vicis adquirits. Davant d’això, es posa de manifest d’introduir cada concepte en el moment que sigui més oportú però introduir-lo com Déu mana. No hi ha prou regles ortogràfiques, continguts gramaticals i lèxic per omplir les hores a primària? De ben segur que sí. Posats a exercitar la memòria, fem-los aprendre els verbs irregulars, que bon servei els faran, però no els ensenyem coses que després hauran de desaprendre.
Ep, i que consti, la culpa no és de la mestra ni del llibre (bé, potser s’hi haurien pogut esmerçar més), el problema és que aquells que elaboren currículums no hagin parat mai prou atenció a aquest tipus de coses. La indefinició del currículum de primària i secundària obliga cada professional a ser savi en aquest aspecte quan no caldria.
