Us recomano fervorosament la lectura d’aquesta obra d’Albert Pla Nualart perquè aborda d’una manera molt valenta i decidida la reflexió sobre la validesa de la normativa de la llengua catalana el segle XXI. No us faré un resum de les seves tesis perquè el llibre es llegeix amb molta facilitat i aborda d’una manera directa els temes més espinosos que ens hem plantejat molts dels professors de llengua catalana.
Molts cops, treballant a l’institut, m’he sentit com una mena de supervisor de la catalanitat del centre. És curiós, perquè normalment ningú no demana als companys de llengua castellana que revisin originals mentre que “els de català” revisem actes, cartes als pares, controls dels alumnes, projectes diversos perquè el català és molt difícil. Si bé això era mig comprensible quan jo vaig començar a treballar i la majoria dels meus companys s’havien format en castellà per imperatiu legal, el més curiós del cas és que el costum perdura en els companys més joves, educats en la immersió lingüística. Jo no trobo que el català sigui tan difícil, però entre tots hem aconseguit que sovint ho sembli (heu sentit mai cap espot en castellano correcto?).
Didàcticament, que això és el que més m’interessa, això m’ha conduït moltes vegades a reivindicar-me com a professor de llengua i no només professor de normativa. Vagi per endavant que sóc partidari d’ensenyar la normativa, però sovint la normativa catalana està tan allunyada del català no tan interferit que parlaven els meus avis, que pot arribar a ser grotesc i tot presentar-la en algunes aules.
Una de les idees que m’ha agradat més d’aquest llibre és la reflexió d’Albert Pla sobre “Els tres grans reptes del professor de català”. Segons l’autor són, en ordre d’importància:
1. El repte d’ensenyar a pensar en un món on la reflexió i les estructures complexes que aporta la lectura estan en franca decadència. Tothom reivindica la llengua com a via imprescindible per arribar al pensament complex, però els models de llengua més propers a l’alumnat sovint són antagònics d’aquesta complexitat.
2. El repte de la interferència, que ell situa sobretot en els calcs estructurals que no responen a cap necessitat comunicativa que no pugui cobrir la llengua catalana. Es queixa de l’obsessió per les interferències lèxiques enfront d’aquestes interferències estructurals que empobreixen la nostra llengua.
3. El repte de la normativa. S’adona que l’alumnat, en línies generals, no s’apropia d’aquesta normativa tot i que està present als currículums escolars de manera sistemàtica. Remarca alguns punts de la normativa que resulten especialment conflictius en aquest aspecte.
El llbre és molt més que aquestes quatre pinzellades i, des del meu punt de vista, resulta imprescindible per entendre perfectament què ha passat, i què està passant, amb la nostra normativa.
