Monthly Archives: desembre 2011

PUNT OMEGA, Don DeLillo

És imprescindible dir mentides. L’Estat ha de mentir. A la guerra, o en els preparatius d’una guerra, totes les mentides són justificables.

Els ulls li brillaven amb una il·lusió que tampoc no era tan estranya, la pròpia d’un pare quan mira el seu fill, però que tenia el poder de sufocar-li qualsevol resposta, si bé la Jessie potser no tenia intenció d’oferir-n’hi cap.

Cada moment perdut és la vida. Només es pot conèixer de forma individual, cadascú de nosaltres inefablement, aquest home, aquesta dona. Deia que la infantesa és la vida perduda que es reivindica cada segon.

Però em vaig limitar a tancar els ulls i quedar-me assegut, al no-res, escoltant.

Aleshores vaig obrir del tot la cadira abatible i m’hi vaig estirar completament, vaig tancar els ulls, les mans al pit, i vaig intentar sentir-me ningú enlloc, una ombra que forma part de la nit.

ELECTRA, Sòfocles

Per gemegar tothora, vas morint lentament, sense trobar-hi remei als teus mals. ¿Per què només deleges turments?

Els actes troben els mots.

Qui perd els estreps no té raó.

Per a tots els mortals hi ha un fat.

No és pas sempre la mateixa sort que acompanya els homes.

Fugint de feina no es té cap èxit.

Que és trist, parlar tan bé per a sempre errar-se!

Sí, com tu, filla meva, que has elegit tota una vida de plor amb els qui ploren, armada contra el crim, per guanyar-te dos títols en un: el d’assenyada i el d’òptima filla.

DE LA PROVIDÈNCIA, Sèneca

No és el que sofreixes, sinó com ho sofreixes, ço que importa.

No resisteix un sol cop la felicitat mai pertorbada, però quan hom s’és avesat a batre’s amb obstacles, els cops de la malaurança el curteixen, i ja cap adversitat no el vincla, i encara que caigui, combat fins de genolls en terra.

Res no m’apar tan infeliç com aquell home que no ha tingut cap adversitat.

Sols per l’adversitat brollen els grans exemples. L’adversitat és ocasió de virtut. Mai no és suau l’aprenentatge de la virtut.

Les amargors ennueguen més els que mai no les han sentides; el jou és més feixuc per a un coll tendre.

Els déus segueixen amb els bons els sistema dels mestres amb els deixebles: ço és, exigeixen més treball d’aquells en qui tenen més confiança.

El destí ens mena i des de la naixença és disposat el que ha de durar la nostra vida.Una causa depèn d’una altra causa, i l’ordre etern de les coses determina el curs dels afers privats i dels públics. Per això cal suportar-ho tot amb coratge, car no és per atzar, com creiem, sinó per ordre que s’esdevenen les coses. De molt abans és estatuït de què hauràs de gaudir-te i de què hauràs de plorar, i per bé que sembli ésser molt diversa la vida de cada home, fet i comptat, tot és redueix a u: moridors, rebem coses moridores. Per què doncs, ens indignem? Ni per què ens queixem? Per això hem nascut. Serveixi’s la natura al seu albir dels cossos que ella ha format: nosaltres, contents en totes les coses i sempre magnànims, pensem que re no mor que sigui nostre. Quin és el deure de l’home virtuós? Abandonar-se al destí.

L’or és provat en foc, l’home fort en la malaurança.

En tota cosa és nociu l’excés, però cap de tan perillós com una felicitat desmesurada.

DE LA VIDA BENAURADA, Sèneca (II)

Benaurat és l’home content de les seves coses i agradat d’elles, qualsevulla que siguin; benaurat és aquell al qual la raó fa agradable tota situació dels seus assumptes.

La virtut no admet una mala vida; que certs homes són malaurats, no perquè no tinguin plaers, sinó a causa dels plaer mateixos, ço que no esdevindria si el plaer anés barrejat amb virtut, que sovint n’és mancada i mai no en passa fretura.

El plaer no és el guardó ni la causa de la virtut, sinó una cosa accessòria, car no plau la virtut perquè delecta, sinó que, si plau, també delecta.

Tu abraces a la voluptat, jo la modero; tu frueixes del plaer, jo n’uso; tu el creus el bé summe, jo ni bé no el crec; tu ho fas tot per causa del plaer, jo, no res.

Vagi davant la virtut, i tota passa serà segura.

Si ets home, admira els que emprenen coses altes, encara que caiguin.

Si podeu lloeu els bons; si no podeu, passeu de llarg.

DE LA VIDA BENAURADA, Sèneca (I)

Primerament cal determinar què és el què desitgem; després mirar a l’entorn per quin camí poder anar més de pressa. I camí enllà, entendrem, mentre sigui dret, quin avanç fem cada dia i quan ens atansem a aquell fi al qual ens empeny la natural cobejança.

El camí més fressat i més freqüentat per la gent és el que més enganya. Res, doncs, no hem de procurar tant com no seguir, a tall de moltons, el ramat que va davant nostre, anant, no allà on cal anar, sinó allà on va tothom[…] d’aquesta manera, no per la raó, sinó per la imitació es regeix la nostra vida.

Les mateixes coses que aprovem, les blasmem; tal és el resultat de tot judici on la sentència es dóna pel vot d’una majoria.

Tan nombrosa com la turba dels admiradors és la dels envejosos.

És de la feblesa que neix tota ferotgia.

Benaurat és l’home content de les seves coses i agradat d’elles, qualsevulla que siguin; benaurat és aquell al qual la raó fa agradable tota situació dels seus assumptes.

RUSOS, Rutherfurd E.

El mundo no vale nada sin amor.[…] La vida es en sí misma amor; la muerte es la falta de amor.

El amor ahuyenta el miedo.

Ella estaba acostumbtada a los frecuentes arrebatos de mal humor de su padre, en los que se mostraba taciturno y ceñudo.[…] Boris tenía unas alteraciones de humor distintas. Cuando estaba abatido, se iba solo al lado de la estufa o la ventana, y si ella le preguntaba qué le pasaba, respondía sólo con una débil sonrisa. Cada vez que intentaba describir para sí misma esa clase de comportamiento, se le ocurría sólo una cosa: “Es como si estuviera esperando”

LA DONA JUSTA, Sándor Márai (III)

Llegia molt. Però amb la lectura també passa alguna cosa, ¿saps el què vull dir? Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar alguna cosa teva. Vull dir que t’has d’acostar a la lectura com si fos un duel, amb l’estat d’ànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i a deixar-se convèncer. i tot seguit, aquest tresor que has après, l’has de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.

Jardí i amics, que deia Epicur; no hi ha cap més remei. Em sembla que tenia raó. Però no cal un jardí molt gran, n’hi ha prou amb quatre flors en un parterre de cafeteria. I un o dos amics, més no.

No tenim mai prou coratge per reduir a dimensions humanes allò que el nostre desig ha transformat en un ideal.

Potser un home viu només mentre té un paper a fer. Si no, deixa de viure i tan sols existeix.

Notava el seu suport, i això no es dóna gaire sovint. Ni amb els metges. Aquell home no era metge, però sabia ajudar. Deu ser que, quan les coses es torcen, els artistes són els únics capaços de fer-te costat.

LA DONA JUSTA, Sándor Márai (II)

No n’hi ha prou d’estimar. L’amor també pot tornar-se un egoisme desmesurat. S’ha d’estimar amb humilitat, amb humilitat i fe. La vida tan sols cobra un sentit complet si hi batega una fe veritable. […] Qui s’estima sense humilitat acaba essent una càrrega per a l’altre.

Nosaltres (les dones) sabem l’essencial. Ells coneixen els conceptes. I tot sovint aquestes dues coses no coincideixen.

La majoria de la gent no suporta la vida sense el miratge de la bellesa.

La por de no gosar acceptar el regal de l’amor. Cal un gran coratge per deixar-se estimar sense reserves. Un coratge que gairebé és heroisme. La majoria de la gent no sap estimar ni deixar-se estimar, perquè és covarda i vanitosa, perquè tem el fracàs. La gent s’avergonyeix a l’hora de donar-se a una altra persona, i encara més lliurar-s’hi, perquè té por que li descobreixin els secrets… El trist secret de tot ésser humà: una enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure.

La vida no coneix cap llei.

¿T’has fixat mai que l’amor, tal com la mort, té un tempo que no es pot mesurar ni amb rellotges ni amb calendaris…?

I són una bona pila aquells als quals la consciència vaga s’ha esvaït i s’ha tornat un record estèril i atrofiat. Aquesta deu ser la raó per la qual la majoria odia aquells que tenen talent. Prenen per ambiciosos sens e escrúpols aquells que volen treballar i viure d’una altra manera, aquells que, quan senten la sirena, surten corrents de la fàbrica que els esclavitza i s’afanyen a anar a trobar altres formes d’esclavitud que la vida els ofereix. Amb mètodes refinats i complexos, miren de desanimar els treballadors amb talent que fan bé la seva feina. Se’n riuen, els posen entrebancs i miren de calumniar-los.