Llegia molt. Però amb la lectura també passa alguna cosa, ¿saps el què vull dir? Només rebràs alguna cosa dels llibres que llegeixes si tu ets capaç de donar alguna cosa teva. Vull dir que t’has d’acostar a la lectura com si fos un duel, amb l’estat d’ànim de qui està disposat a ferir i a patir ferides, a discutir, a convèncer i a deixar-se convèncer. i tot seguit, aquest tresor que has après, l’has de fer servir per edificar alguna cosa nova a la vida o a la feina.

Jardí i amics, que deia Epicur; no hi ha cap més remei. Em sembla que tenia raó. Però no cal un jardí molt gran, n’hi ha prou amb quatre flors en un parterre de cafeteria. I un o dos amics, més no.

No tenim mai prou coratge per reduir a dimensions humanes allò que el nostre desig ha transformat en un ideal.

Potser un home viu només mentre té un paper a fer. Si no, deixa de viure i tan sols existeix.

Notava el seu suport, i això no es dóna gaire sovint. Ni amb els metges. Aquell home no era metge, però sabia ajudar. Deu ser que, quan les coses es torcen, els artistes són els únics capaços de fer-te costat.

No n’hi ha prou d’estimar. L’amor també pot tornar-se un egoisme desmesurat. S’ha d’estimar amb humilitat, amb humilitat i fe. La vida tan sols cobra un sentit complet si hi batega una fe veritable. […] Qui s’estima sense humilitat acaba essent una càrrega per a l’altre.

Nosaltres (les dones) sabem l’essencial. Ells coneixen els conceptes. I tot sovint aquestes dues coses no coincideixen.

La majoria de la gent no suporta la vida sense el miratge de la bellesa.

La por de no gosar acceptar el regal de l’amor. Cal un gran coratge per deixar-se estimar sense reserves. Un coratge que gairebé és heroisme. La majoria de la gent no sap estimar ni deixar-se estimar, perquè és covarda i vanitosa, perquè tem el fracàs. La gent s’avergonyeix a l’hora de donar-se a una altra persona, i encara més lliurar-s’hi, perquè té por que li descobreixin els secrets… El trist secret de tot ésser humà: una enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure.

La vida no coneix cap llei.

¿T’has fixat mai que l’amor, tal com la mort, té un tempo que no es pot mesurar ni amb rellotges ni amb calendaris…?

I són una bona pila aquells als quals la consciència vaga s’ha esvaït i s’ha tornat un record estèril i atrofiat. Aquesta deu ser la raó per la qual la majoria odia aquells que tenen talent. Prenen per ambiciosos sens e escrúpols aquells que volen treballar i viure d’una altra manera, aquells que, quan senten la sirena, surten corrents de la fàbrica que els esclavitza i s’afanyen a anar a trobar altres formes d’esclavitud que la vida els ofereix. Amb mètodes refinats i complexos, miren de desanimar els treballadors amb talent que fan bé la seva feina. Se’n riuen, els posen entrebancs i miren de calumniar-los.

De vegades em sembla que tot és possible, no perquè sigui una cosa bona o sensata, sinó simplement perquè és possible.

Però Déu bé prou que sap que només nosaltres podem ajudar-nos a nosaltres mateixos.

No va voler mai fer llàstima, mai no va demanar compassió o pietat.

Ai, com n’és, de difícil, viure! Com n’és, de difícil, ser una persona com cal…!

Quan l’home, per primer cop a la vida, comprèn de debò què és el destí, llavors s’asserena. Es torna tranquil i indiferent, espantosament solitari davant el món.

La venjança no compta. Només la paciència compta.

El caràcter de l’ésser humà està format en un setanta per cent de vanitat: la resta és una barreja de desitjos, generositat, por de la mort i honor.