No n’hi ha prou d’estimar. L’amor també pot tornar-se un egoisme desmesurat. S’ha d’estimar amb humilitat, amb humilitat i fe. La vida tan sols cobra un sentit complet si hi batega una fe veritable. […] Qui s’estima sense humilitat acaba essent una càrrega per a l’altre.

Nosaltres (les dones) sabem l’essencial. Ells coneixen els conceptes. I tot sovint aquestes dues coses no coincideixen.

La majoria de la gent no suporta la vida sense el miratge de la bellesa.

La por de no gosar acceptar el regal de l’amor. Cal un gran coratge per deixar-se estimar sense reserves. Un coratge que gairebé és heroisme. La majoria de la gent no sap estimar ni deixar-se estimar, perquè és covarda i vanitosa, perquè tem el fracàs. La gent s’avergonyeix a l’hora de donar-se a una altra persona, i encara més lliurar-s’hi, perquè té por que li descobreixin els secrets… El trist secret de tot ésser humà: una enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure.

La vida no coneix cap llei.

¿T’has fixat mai que l’amor, tal com la mort, té un tempo que no es pot mesurar ni amb rellotges ni amb calendaris…?

I són una bona pila aquells als quals la consciència vaga s’ha esvaït i s’ha tornat un record estèril i atrofiat. Aquesta deu ser la raó per la qual la majoria odia aquells que tenen talent. Prenen per ambiciosos sens e escrúpols aquells que volen treballar i viure d’una altra manera, aquells que, quan senten la sirena, surten corrents de la fàbrica que els esclavitza i s’afanyen a anar a trobar altres formes d’esclavitud que la vida els ofereix. Amb mètodes refinats i complexos, miren de desanimar els treballadors amb talent que fan bé la seva feina. Se’n riuen, els posen entrebancs i miren de calumniar-los.