Categoria: alumnat

La teoria evolucionista de Darwin va haver d’enfrontar-se amb nombrosos problemes científics a causa de la inexistència de restes paleontològiques suficients per justificar les transicions entre espècies; la falta de proves concloents sobre la selecció natural; la joventut de la terra, la qual cosa impediria el llarg procés, va causar més d’un mal de cap a Darwin el qual veia com se li complicava la seva teoria davant tots el crítics de la societat d’aquells temps.
Aquestes objeccions, entre d’altres, han anat sent superades per les modernes revisions del darwinisme original. En especial, la nova genètica sorgida a partir dels descobriments de Mendel i la noció de gen postulada per Auguste Weismann, el 1882. De fet, el neodarwinisme pròpiament dit és la teoria elaborada per Weismann, qui, al seu torn, un cop postulada l’existència dels gens (partícules determinants, els anomenava), aplicava la mecànica mendeliana sense saber-ho (ja que l’obra de Mendel encara no havia estat descoberta). Segons Weismann, la selecció natural s’efectuava sobre els gens, que eren els responsables de la transmissió dels caràcters hereditaris. Aquest autor va ser el primer a distingir entre soma i germen, és a dir, entre conjunt del cos i cèl·lules sexuals, i a afirmar que només les variacions produïdes en el gens de les cèl·lules del germen poden ocasionar variacions genètiques. D’aquesta manera, Weismann va corregir i va ampliar la teoria de Darwin i va postular un darwinisme sense transmissió de caràcters heretats.
En resum, la teoria de l’evolució de les espècies tant criticada pels científics i per la mateixa església del moment ja que anava en contra de totes les teories creacionistes i del famós “ en un tres i no-res, Déu creà la Terra ”!, va ser complementada per la teoria genètica de Mendel com a base de l’herència biològica, la mutació genètica aleatòria i la genètica de poblacions matemàtica i junt amb la nova genètica de Auguste Weismann van acabar d’arrodonir la teoria de l’evolució de les espècies que, avui en dia, continua vigent.

La conjunció del darwinisme amb els nous descobriments biològics, fonamentalment els relatius a la paleontologia i la genètica, va donar origen al neodarwinisme.
El neodarwinisme es caracteritza per:
1.Un rebuig de l’herència dels caràcters adquirits.
2.La ratificació del gradualisme en l’evolució.
3.El reconeixement del mecanisme de selecció natural amb les seves dues fases actualitzades, que són:
La producció de mutacions cromosòmiques o variabilitat genètica.
La selecció dels portadors de dotació genètica mes favorable.
Segons aquesta teoria, el representant de la qual és Theodosius Dobzhansky (1900-1975), la base sobre la qual actua la selecció és constituïda per:
1.La unitat sobre la que actua l’evolució no és l’individuo, sinó la població, conjunt d’individus d’una mateixa espècie que viuen junts en una determinada zona i poden reproduir-se, aparellant-se entre si i produir una descendència fèrtil.
2.Existència de la variabilitat genètica, és a dir, la presència d’una amplia gamma de genotips obtinguts a l’atzar a partir del fons genètic d’una població. La variabilitat genètica de les poblacions ve causada per l’aparició de mutacions i, en major grau, la recombinació gènica relacionada amb la reproducció sexual (meiosi). Aquests tots dos processos són aleatoris.
3.Actuació de la selecció natural. La selecció natural fa que els genotips més favorables deixen més descendència i, per   tant, que augmenta la freqüència estadística en la població d’uns gens determinats.
El neodarwinisme, juntament amb la genètica molecular o la teoria moderna sobre l’origen de la vida posicionen les ciències biològiques en un pla de materialisme (tot pot ser explicat a partir de la matèria i les seves propietats) que contrasta amb d’idealisme de la cultura de segles precedents

Charles Robert Darwin (12 de febrer de 1809 – 19 d’abril de 1882) va néixer a Shrewsbury, Shropshire, Anglaterra el 12 de febrer de 1809 a casa seva, the Mount; va ser un naturalista anglès, que va explicar que totes les espècies han evolucionat al llarg del temps a partir d’ancestres comuns mitjançant la selecció natural.
La selecció natural va ser descoberta al segon viatge amb el Beagle va ser una embarcació de la Marina Reial Britànica.

El viatge amb el Beagle va durar fins a cinc anys, dues terceres parts del temps Darwin se’ls va passar en terra.
El primer viatge de Darwin amb el Beagle va ser l’11 de maig l’any 1820, després de anar fins i tot a la Patagònia i Terra del foc, el 2 d’Octubre l’any 1836 va tornar cap a Plymouth,Anglaterra. Va ser comandant per Woolwich en el riu Tàmesi.
El segon viatge va ser 27 de desembre de 1831 hi viatjava Charles Darwin com a naturalista de l’expedició. El Beagle va retornar el 2 d’octubre del 1836. En aquest viatge va ser quan va ser descobert per Charles Darwin la selecció natural La selecció natural és el procés que dirigeix l’evolució de les espècies, d’acord amb el darwinisme, que és la teoria evolucionista acceptada actualment. Un exemple molt comú és el de les girafes que abans hi havia girafes amb el coll curt i com no arribaven al menjar per alimentar-se llavors les girafes del coll curt es morien i per tant no es podien reproduir, fins que només van quedar les del coll llarg i per aiò ara totes les girafes tenen el coll llarg.
Després de aquests gran descobriment hi va haver un altre viatge (el tercer viatge), va ser sis mesos després l’any 1837 i va sortir a resseguir una parts important de la costa Australiana sota el comandament de John Clements Wickham, L’expedició va permetre d’explorar les dues ribes de l’Estret de Bass a l’extrem sud-est del continent. El maig del 1839 van navegar cap el nord per a inspeccionar les ribes del mar d’Arafura, en front a Timor. Wickham va donar els noms de Golf de Beagle i de Port Darwin, els que va ser descoberts en primer lloc per Stokes, i que després va donar nom a la ciutat de Darwin, a Austràlia.
El 1845 el Beagle va ser  readaptat com a nau guardacostes i transferida al departament Customs and Excise per al control del contraban a les costes d’Essex, a la riba nord de l’estuari del Tàmesi.

El neodarwinisme, representat principalment per Theodosius Dobzhansky (1900-1975).és el nom que se li ha donat a la síntesi evolutiva moderna, provinent de la seva antecessora, la teoria de l’evolució de Darwin. Basat en els principis de l’evolucionisme, el neodarwinisme podríem dir que perfecciona aquesta teoria. La conjunció de la teoria evolucionista de Darwin amb nous descobriments biològics (relatius fonamentalment a la paleontologia i a la genètica) dóna lloc a aquesta nova teoria de l’evolució, també anomenada teoria sintètica.

Essencialment, la síntesi evolutiva moderna va introduir la connexió entre dos descobriments molt importants. Per una banda, el descobriment de la unitat de l’evolució (el gen) i per l’altra, el mecanisme de l’evolució (la selecció natural). Aquests avenços fan que es renovin les característiques del Darwinisme i n’apareguin d’altres, amb la mateixa essència que les evolutives però més complertes gràcies a la major informació.

Així doncs, en l’actualitat, es considera que l’evolució actua mitjançant la selecció natural, però també es tenen en compte altres mecanismes d’especiació que en l’època de Darwin encara no eren coneguts, com la deriva genètica, les migracions i, especialment, les mutacions. Gràcies a aquests nous descobriments, el neodarwinisme explica que l’aparició de mutacions o recombinacions, es deguda a la variabilitat genètica, és a dir, la presencia d’una gran gama de genotips obtinguts a l’atzar a partir d’un mateix fons genètic d’una espècie. Arribats a aquest punt, com va dir Darwin, actua la selecció natural: els genotips més favorables o apropiats a un seguit de condicions, deixen més descendència i, per tant, augmenta la freqüència estadística en la població d’uns gens determinats. Així, al llarg del temps, les especies sofreixen petits canvis en el genotip que, en acumular-se, finalment acaben formant “nous” éssers.

En síntesi, es pot dir que el neodarwinisme completa aspectes del darwinisme que, amb les investigacions fetes fins a l’època, no podien ser contestats, com és el cas de la variabilitat en els genotips com a causa de les mutacions.

Charles Robert Darwin, va ser un naturalista anglès, que va demostrar que totes les especies evolucionaven a partir d’un avantpassat comú, i que únicament sobrevivent els membres que més adaptats estaven, els demès morien. Això li va anomenar selecció natural.
A Darwin, des de la publicació de la seva obra, l’origen de les especies, li va caure una pluja de critiques del seu mateix sector d’activitat, i fins i tot, també des de fora. Per això, a les edicions successives de l’origen de les especies, va intentar respondre a les critiques sobre la seva teoria.
Es va dir que Darwin no era un naturalista professional, sinó que era un simple aficionat. Però no era cert, perquè Darwin va estudiar classes de botànica. També es va dir, que tots els experiments realitzats per ell, estaven mal definits. Però també ens hem de fixar en l’època que estan fets.
A Darwin li van caure tota mena de critiques. Segurament, el més criticat va ser el procés de selecció natural. La gent es va prendre això com el fet de que sobrevivien les especies més fortes físicament, amb l’afany de l’aliment i de la depredació. L’evolució es va posar en dubte perquè els fòssils trobats mostraven una discontinuïtat, ja que els paleontòlegs no trobaven cap diferencia amb els fòssils de feia anys amb els que trobaven aquella època. Altres crítiques a la selecció natural, com per exemple la de Sir William Thompson, que va dir que la terra no tenia els suficients milions d’anys com per poderse realitzar aquestes modificacions en les especies.
Fleeming Jenkin va fer referència, a que els canvis que adoptaven les especies eren tant petits, que era impossible que donessin a llum una nova espècie. Darwin va argumentar que els canvis al llarg del temps, donaven les diferències entre les especies.
Moritz Wagner va expressar que l’evolució d’una espècie en una altra, no es podia explicar en la simple teoria de Darwin perquè era raonable preguntar-se, com podien evolucionar en la mateixa localitat que els seus progenitors.
En conclusió, totes aquestes crítiques i més, van posar en evidencia a Darwin, que va saber defensar meravellosament la seva teoria evolucionista.

Dins de la col·lecció de “ Clàssics de la ciència y la Tecnologia”, dirigida per José Manuel Sánchez Ron, es troba un clàssic de la Biologia, els treballs publicats per Charles Darwin i Alfred Wallace en el “Journal of Proceedings of the Linnean Society”, corresponents a l’any 1858, en els quals s’exposen, per separat, les seves idees convergents, sobre els mecanismes de transformació de les espècies.
El ‘borrador’ [sketch] (1842) i “l’assaig”’ [essay] (1844) de Charles Darwin, presenten una estructura incompleta, son conjunts de notes més o menys ordenades, amb referències que porten a comprovacions bibliogràfiques o experimentals. Ell volia que la seva teoria es consideres com una hipòtesis possible.
El pes dels textos de Charles Darwin es va fer evident.
Les compilacions dels textos darwinians i les escasses pàgines firmades per Wallace, van precedides d’un interessant i extens estudi introductori, firmat per Fernando Pardos en el qual les personalitats històriques d’aquests naturalistes tenen un tractament paral·lel i per tant, formaran part d’una unitat conceptual i històrica.
Son elements de gran utilitat per conèixer com es va anar construint, en el pensament de Darwin, les hipòtesis que haurien de portar-lo a plantejar la teoria de l’evolució o, com va arribar a donar-li un significat a un conjunt de termes d’us metafòric entre els de la seva edat (afinitat, relacions, famílies, caràcters adquirits, caràcters adaptatius, metamorfosis, hàbits hereditaris…) que després dels seus plantejaments els hi va donar tot el seu significat per a convertir-los en fets intel·ligibles.
A l’estudi introductori José Pardos aporta la informació complementaria sobre la manera en que aquest procés es va poder produir a la ment d’Alfred Russel Wallace.
Darwin i Wallace, van arribar a conclusions similars, però van prendre camins diferents.
Darwin, a més del viscut i observat a bord del Beagle, es va recolzar en les conclusions obtingudes de les seves experiències i de les seves lectures sobre les variacions artificials introduïdes per l’home a la Naturalesa; dels seus coneixements de fisiologia i anatomia i , de manera particular, en el domini del registre fòssil, un dels seus grans pilars. Darwin creia que totes les especies de la terra descendien d’un sol avantpassat comú i que el que provocava els canvis, eren els canvis en el medi.
Walace, de formació autodidacta, va establir les seves deduccions sobre el terreny, de l’observació directa d’una naturalesa poc antropizada. Formulava la teoria de la selecció natural, que estableix que les condicions d’un medi ambient afavoreixen o dificulten, es a dir, seleccionen la reproducció dels organismes vius segons quines siguin les seves peculiaritats.
Certament, parteixen de premisses similars: Estudis de Malthus sobre demografia humana, la lectura dels influents Principals… del geòleg Charles Lyell, les conclusions biogeogràfiques d’ Alexander Von Humboldt i, en definitiva, l’existència d’un estat d’opinió favorable als principis de ‘lluita per a l’existència’.

Darwin i Wallace van arribar, al mateix temps, al concepte de selecció natural, en la teoria de l’evolució.

La diferència entre aquests dos biòlegs era que Darwin provenia d’una família aristocràtica i es va poder dedicar tota la vida a l’estudi, Wallace era d’una família humil i es va haver de guanyar la vida recollint fòssils i exemplars d’espècies animals i vegetals que després venia.

Darwin va escriure un llibre anomenat “L’origen de les espècies”, on defensava la teoria evolucionista, i Wallace, al 1855, va publicar un article anomenat “On the law which has regulated the introduction of new species”, on també defensava aquesta teoria, encara que, en diferència de Darwin, no li atribuïa una causa. Al 1858, va publicar, al mateix temps que Darwin però en documents separats, un nou article, “On the tendency of varieties to depart indefinitely from the original type”, que parlava de la selecció natural. Aquest article va passar per les mans de Darwin, per a que el revisés, a Darwin li va semblar un molt bon resum de les idees que ell mateix gestava.

Encara que aquesta teoria va ser ràpidament acceptada per la comunitat científica, també va tenir moltes crítiques, sobretot per part de la comunitat religiosa, per que la considerava incompatible amb el relat de la Bíblia.

Darwin va guanyar tres premis importants, la medalla Royal(1853), medalla Wollaston(1859), i la medalla Copley(1864). Wallace també va guanyar tres importants premis, la medalla Royal(1866), la medalla Copley(1908), i l’Orde del Mèrit(1908).

Un any desprès de graduar-se a Cambridge, Charles Darwin el 1832 es llença a la mar amb l’edat de 22 anys abord del HMS Beagle tripulat pel Capità Robert Fitzroy, per formar part de la seva tripulació, figurant com a naturalista.

Els objectius del viatge pretenien cartografiar les costes sud-americanes amb major precisió i de passada dur a terme una expedició científica al voltant del món.

El viatge duraria cinc anys, un llarg temps que Darwin, sens dubte aprofitaria per investigar al màxim i analitzar a fons les característiques geològiques de cada lloc que visitava.

Va observar les diverses formacions geològiques en diferents continents i illes al llarg de tota la travessia com també fòssils i organismes vius que les componien.

On avançant amb esforç i dedicació va començar a donar-se compte de la força de la naturalesa vers la forma de la superfície terrestre; cosa que el va impressionà.

Durant aquesta època la major part dels geòlegs s’aferraven a la teoria de la catàstrofe per donar un significat a la creació i evolució de la vida. La qual establia que la terra va haver d’experimentar una successió de creacions de vida animal i vegetal i que cada creació havia estat destruïda per una catàstrofe sobtada com una convulsió o aixecament de la superfície terrestre.

D’acord amb aquesta teoria, la catàstrofe més recent, el diluvi universal, va ser el causant de la destrucció i eliminació de tota la vida existent menys aquelles espècies que es van salvaguardar en l’arca.

El geòleg anglès Sir Charles Lyell va contradir els catastrofistes publicant que pel seu saber la superfície de la terra sofreix un canvi constant causat per les forces de la naturalesa en llargs intervals de temps.

El nostre explorador es va adonar que moltes de les seves observacions a fòssils , plantes, i animals coincidien amb la teoria de Charles Lyell en que les espècies van ser especialment creades.

Va descobrir que fòssils que havia trobat els quals suposadament s’havien extingit guardaven certa aparença amb espècies que habitaven aquelles determinades zones geològiques on les havia trobat.

Com per exemple el cas de les investigacions dutes a terme en les illes Galápagos enfront la costa de l’Equador. Darwin va adonar-se que en cada illa hi havia una tortuga de terra de característiques i hàbits diferents com ho serien en la forma i en l’alimentació. Però tot i així molt semblants entre si. La conclusió va ser que les tortugues havien emigrat a les illes d’un altre continent.

Al llarg de tota l’expedició Darwin va acabar de polir conceptes bàsics que havia adquirit dels seus principals influenciadors Adam Sedgwick i John Henslow (Aquest últim va ser qui va motivar a Darwin per dur a terme la missió). En la teoria de la selecció natural.
Cada cop que el viatge avançava Darwin feia un pas endavant amb la teoria de la selecció natural. Fins que va estar segur i va poder nominar-la com concepte bàsic explicatiu de la teoria de l’evolució.

Abans de que Darwin pogués explicar d’una manera més clara i lògica l’evolució de les espècies, van existir altres teories que finalment van fracassar.

La primera va ser la teoria creacionista o fixista, la qual explicava de manera religiosa com Déu va crear el món i tot el que hi habitava en ell en tan sols sis dies i que, des de llavors, tant la natura com totes les espècies no havien experimentat cap canvi en les seves característiques. Aquesta teoria es basava en una interpretació literal de la Bíblia. Un dels científics fixistes que cal anomenar és Karl Linné (1707-1778) el qual proposà en el seu llibre Systema Naturae un sistema de classificació natural dels éssers vius.
La teoria va ser acceptada fins que, al segle XIX, les troballes fòssils van fer que es comencessin a qüestionar les idees d’aquesta. Georges Cuvier (1769-1832) va ser qui va donar les primeres explicacions a les preguntes: segons ell, els fòssils que s’havien trobat pertanyien a espècies que s’havien extingit a causa de les grans catàstrofes que va patir la Terra. Més tard però, hi van haver les creacions de nous organismes que van tornar a poblar la Terra.
Aquesta va ser la següent teoria, l’anomenada catastrofisme.

A partir d’aquell mateix segle Jean Baptiste de Monet, cavaller de Lamarck, proposà que totes les espècies tenen la capacitat de canviar mitjançant processos naturals.

La teoria lamarckiana afirmava que l’espècie es veia “obligada” a canviar si així ho feia el medi que els envoltava, o sigui, s’havien d’adaptar a les condicions d’aquell ambient determinat. Aquests canvis es produïen de les formes més simples a les més complexes.

Actualment aquesta teoria és totalment errònia ja que les modificacions que nosaltres fem als òrgans per mitjà de la seva utilització no queda “gravada” a l’ADN, i per tant, és impossible que la podem transmetre hereditàriament.

Finalment apareix la teoria de l’evolució, de Charles Darwin. Els principis bàsics d’aquesta teoria els va extreure del seu viatge a bord del Beagle (el qual va durar cinc anys) i del que va llegir i observar mentre va durar el recorregut.

Les observacions que va poder fer van ser les següents:
Variabilitat: Els individus de cada espècie presenten força diferències entre uns i altres.
Superproducció: Neixen més individus dels que poden sobreviure i llavors apareix la lluita per la supervivència.
Selecció natural: Tal i com diu l’enunciat la natura és qui selecciona els organismes que s’adapten millor a ella.
Heretar: Els caràcters s’hereten de pares a fills per això aquells individus que puguin arribar a l’edat adulta tindran més capacitat per reproduir-se i continuar transmeten els seus caràcters de generació en generació.
BIBLIOGRAFIA:
Llibre de ciències per al món contemporani
http://www.xtec.es/~rgrau/exemples/evolucio.pdf

http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm