Olimpíada de Filosofia de Catalunya

Aquest  darrer dimarts, amb Concha Fernández de convidada, es va celebrar l’última sessió de didàctica del curs. En aquest cas, amb la imatge filosòfica al centre de la reflexió. Aquesta professora de secundària jubilada no va voler teoritzar una doctrina, sinó exposar i enraonar sobre una experiència que va tenir com a docent. La seva experiència va començar en un moment temporal molt concret: quan va arribar la LOGSE i es va quedar sent l’única professora de filosofia del centre. De l’any 1999 al 2003, Fernández va aconseguir quedar-se amb una aula per totes les seves classes i la va convertir en un «museu en el qual acollir les diverses interpretacions dels alumnes».

L’inici del curs començava sempre amb una aula en blanc, un espai on hi podien passar coses, i a poc a poc s’anava omplint d’imatges, escultures, diagrames, fotografies, composicions, pintures, acudits… D’una forma voluntària, els alumnes anaven convertint la seva aula de filosofia en un museu de filosofia. Durant la sessió Fernández va anar passant una bona pila d’exemples d’obres realitzades pels alumnes: reflexions polítiques, composicions artístiques, vídeo-art, associacions entre la cultura pop i la cultura clàssica, etc. “La vista estableix el nostre lloc al món”, deia aquesta docent citant Berger. Cada imatge retalla, sel·lecciona un aquí i un ara, descartant les altres possibilitats de veure-hi. Si la fotografia aconsegueix generar debat, venia a dir Fernández, l’alumne podrà aconseguir mirar al vell món amb uns ulls nous.

Després de l’etapa com a professora de filosofia única (1999-2003), Fernández va tenir una segona experiència, en aquest cas ja com a directora de l’Institut Menéndez y Pelayo. De l’any 2009 al 2017, amb un horari lectiu molt reduït, va començar a dirigir una classe d’Estètica amb alumnes de 4rt d’ESO. La imatge, en aquest cas, esdevenia també protagonista, una manera de fer visible les reflexions més abstractes. Posteriorment, Fernández va proposar una unitat didàctica vinculada a aquesta segona experiència: una proposta per alumnes de 4rt que ajudés, per via de la imatge, a fer «visual el pensament humà». La docent va insistir que cal fer l’educació com a «present performatiu». És a dir, que l’alumne pugui produir la seva constitució personal i que els continguts de la matèria interpel·lin el seu present: «Aquella aula de filosofia feia visible aquest present del pensament a través de les creacions dels alumnes». La sessió va acabar amb un torn de paraules animat.

El dimarts passat, la professora de secundària Lourdes Estrada va oferir una nova sessió de didàctica. En aquest cas, la sessió era sobre com duu els dilemes morals a l’aula, una modalitat que, com ella ha pogut comprovar, és excel·lent per endinsar als alumnes en problemes filosòfics. Els dilemes morals lliguen les preguntes filosòfiques als problemes de la seva realitat, arrelen a la seva vida les teories més abstractes.

Què és un dilema moral? Segons Estrada, el dilema és un “tipus específic de problema moral que ens obliga a enfrontar-nos a dues alternatives d’acció incompatibles entre si i que, alhora, impliquen valors de la mateixa importància”. Per què cal treballar-ho a l’aula? Perquè el dilema moral és una modalitat molt completa. D’una manera molt intuïtiva, assegurava ella, els alumnes desenvolupen destreses cognitives (reconeixement de la dimensió moral, capacitat analítica, argumentació dialògica), destreses socioafectives (empatia, imaginació moral, autonomia moral) i totes i cada una de les competències de Cultura i Valors i de l’optativa de Filosofia. Ja sigui per mitjà de casos reals, hipotètics, d’obres literàries o cinematogràfiques, els alumnes tenen una porta d’entrada molt vivencial i competencial a problemes morals de primer nivell.

L’última pregunta que quedava per respondre era: com fer-ho? Com ho duem a l’aula? Amb un retolador i una pissarra, Estrada va començar a plantejar un dilema als assistents d’una manera semblant a com ho faria a una aula de secundària. Qui és el subjecte del dilema? Quines opcions hi ha? Quines raons hi ha per triar una opció o l’altre? Quins valors i conseqüències intervenen en cada opció? Amb un debat fluid entre la ponent i els assistents es va reflexionar sobre la pràctica docent. La sessió va culminar amb la presentació del blog amb el que treballen al seu centre, que conté propostes concretes per treballar el tema de la Olimpíada Filosòfica d’aquest any.

dig

sdr

Convoquem la VII Olimpíada de Filosofia, una proposta per a alumnes de secundària dels centres educatius de Catalunya promoguda per la Societat Catalana de Filosofia, amb el suport de la Facultat de Filosofia de la UB i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i organitzada per professorat de filosofia de secundària. La informació general per a la participació en les diferents modalitats la podeu trobar a les Bases en aquest mateix bloc.

Tema

El tema de l’Olimpíada de Filosofia 2020 és El poder del mite. Proposem el següent llistat de preguntes com a orientacions a l’hora de treballar el tema:

• Hi ha una frontera clara entre mite i logos?
• Hi ha mite en el logos?
• És la filosofia un mite?
• És la raó un mite?
• Tenen sentit encara els mites com a metàfores filosòfiques? I a la inversa?
• Poden crear monstres els mites de la raó?
• Suposa el mite un adeu a la racionalitat?
• Podem prescindir dels mites?
• Què ens queda sense mites: desconsol i nihilisme?
• Són necessaris els mites per a la cohesió social?
• El mite: sosté prejudicis o estimula la creativitat?
• Hi ha mites a la societat capitalista? Tenen relació amb el poder?
• Legitima el mite la ficció al nostre món?
• És l’amor romàntic un mite amb conseqüències psicosocials?
• Generen arquetips els personatges de ficció de les plataformes digitals? (aquí rellisquen lligant “mite” a “arquetip”, quan no són ben bé el mateix)
• Són els esportistes els herois mítics del nostre temps?
• Són lesfake news falsos mites?
• Hi ha mites falsos i mites vertaders?
• Tenen sentit els mites al món  del segle XXI?
• És l’ésser humà un creador de mites per naturalesa?
• Canvien els continguts, però romanen els mites, els relats?
• Són els mites actuals tradicions velles en nous embolcalls?
• Són les xarxes socials els textos mitològics del segle XXI?
• És el mite una narració per a comprendre?

Modalitats

Es convoquen quatre modalitats:

• Dissertació per a alumnes de Batxillerat
• Dilema moral per a alumnes de 4t d’ESO
• Fotografia filosòfica (individual)  i Vídeo filosòfic (VIdees)  (individualo en grup) per a alumnes de 4t d’ESO i de Batxillerat.

 Inscripcions

Les inscripcions s’han de fer seguint aquest formulari a partir del 18 de novembre de 2019 i fins al 10 de gener de 2020.

La quota depèn del nombre d’alumnes participants i té en compte les línies de 4t d’ESO i de Batxillerat del centre, com segueix:

• Centres amb una línia d’ESO o de Batxillerat: màxim un alumne per modalitat.
• Centres amb dues o més línies d’ESO o de Batxillerat: màxim dos alumnes per modalitat.

Les quotes de participació  són les següents:

• Un alumne: 30€ (una única modalitat)
• Dos alumnes: 45€ (de diferents modalitats o de la mateixa)
• Tres o quatre alumnes: 60 € (dos de cada modalitat o dos d’una i un d’altra)
• Cinc o sis alumnes: 75€ (tres modalitats)
• Set o vuit alumnes: 90€ (quatre modalitats)

Per ingressar l’import de la quota cal seguir les instruccions del formulari d’inscripció. Els centres podran obtenir la factura en el moment de la inscripció, sempre que triïn l’opció de pagament amb tarja Visa.  No es considerará formalitzada la inscripció si no s’ha realitzat el pagament de la quota.

 Primera fase de participació

La primera fase de participació per a totes les modalitats té com a data límit el 13 de febrer de 2020.

Els participants de les modalitats de dissertació i de dilema moral faran la prova escrita corresponent de 17 a 19:30 h. a la Facultat de Filosofia de la UB.

Els participants de les modalitats de fotografia i vídeo hauran d’haver enviat els seus treballs segons les instruccions que hagin rebut dels coordinadors i el que s’indica a les Bases específiques abans de les 19:30h del mateix dia.

Comunicació de finalistes

Es faran públics els finalistes per a la defensa oral de les diferents modalitats entre els dies 28 de febrer  i 2 de març de 2020 en aquest bloc i també es comunicarà per correu electrònic al professorat dels alumnes seleccionats.

Horari previst:

17-17:30 h: Acreditació dels participants.

17:30 h: Benvinguda. Lliurament de dilema i pregunta.

17:45 h: Realització de la dissertació i del dilema.

19:15 h: Lliurament de dissertacions i dilemes.

Segona fase de participació 

La defensa oral dels finalistes de les diferents modalitats serà pública i tindrà lloc a l’Auditori del CCCB el dia 7 de març de 2020.

Els criteris d’avaluació de la defensa oral es troben a l’apartat corresponent d’aquest bloc.

L’horari es comunicarà als finalistes i es difondrà en aquest bloc.

Els guanyadors seran els representants catalans que participaran en l’Olimpiada Filosófica de España que es celebrarà a Santiago de Compostela els dies 24 i ¡25 d’abril de 2020.

És molt important que el professorat posi en coneixement de l’alumnat participant aquestes dates i compti amb el seu compromís ja que, en cas de guanyar, participarà en la fase final espanyola de l’Olimpíada i ha  de tenir disponibilitat a viatjar en aquestes dates,  a més de permís dels pares en el cas dels menors d’edat. Aniran acompanyats per un professor de secundària membre de l’equip organitzador.

La sessió del passat 5 de novembre va anar a càrrec de Jose Díez, professor de Filosofia de la Ciència de la Facultat de Filosofia de la UB, el qual va abordar la qüestió sobre si la ciència havia fet enrere el mite. Va començar fent referència a un lloc comú conegut per tots nosaltres: el pas del mite al logos, que donava per fet que el sorgiment del pensament racional havia deixat enrere el mite, cosa que en un sentit molt important el ponent va afirmar que havia estat així. Però que no semblava tan clar quan examinem els objectius del mite i de la ciència i comprovem que, dels diferents tipus de mites, n’hi ha que comparteixen finalitat amb la ciència.  Per què la ciència hauria de ser una forma de coneixement millor que el mite? Per respondre això va considerar necessari precisar què és això que anomenem “realitat”, així com  el significat del terme “objectivitat”. Si la ciència és millor que el mite per a explicar els fenòmens naturals és perquè “la ciència maximitza l’objectivitat de les nostres creences sobre fets”. Podria, tot i així presentar algun element mitològic? Calia, per tant, aclarir què volem dir amb “objectivitat” i també fer referència als tres problemes que suposa, i que són el problema del realisme, el de la intersubjectivitat i el de la racionalitat i el progrés científic. Si no fos possible l’objectivitat , llavors els sofistes, l’idealisme, el constructivisme sociològic, el pragmatisme constructiu i fins i tot D. Trump podrien estar encertats. A aquestes opcions el ponent no va tenir cap mena de dubte a l’hora de qualificar-les com a “frivolisme”: relativisme, perspectivisme i postveritat serien les postures que en formarien part. Aquí va fer un apart per destacar que podem sostenir creences per moltes raons, com fer-nos la vida més còmoda, fàcil o més feliç, però no pretendre imposar-les als altres. Les creences científiques, en canvi, tot i no garantir la veritat (són falsables i topem amb el problema de la inducció), si són millors que les creences amparades en el mite o altres formes de pensament màgic, és perquè estan justificades, malgrat la dificultat de provar , però no de refutar. Es podrà dir que, com el mite, la ciència postula entitats invisibles per explicar fenòmens observables. La clau es troba en que la ciència contrasta les seves afirmacions amb prediccions arriscades i exitoses que se segueixen de l’aplicació rigurosa del seu mètode. I és aquí on cap mite arriba i on podem trobar el fonament de les nostres creences si volem que siguin racionals.

Què és i com es treballa a l’aula la dissertació filosòfica? Aquesta va ser la pregunta que va plantejar el dimarts passat Edgar Gili. Els professors, ens deia, sovint acabem reflexionant sobre la pròpia pràctica: què ha funcionat i què no? Com ho faig el proper dia per tal que aquesta idea o exercici els sigui més tangible? Gili ha sigut un docent que ha volgut duu a la pràctica la dissertació. D’aquesta pràctica n’ha acabat treien dues reflexions: una descripció negativa de la dissertació (saber què no es) i una de positiva.

La primera reflexió sorgeix de constatar que la dissertació xoca amb el sentit comú dels estudiants. En l’exercici escolar típic que es troba a les altres assignatures les preguntes no promouen cap reflexió pròpia de l’estudiant. Normalment exigeixen un resum breu i concret, un treball de síntesi mínim en el qual l’alumne ha de mostrar que ha adquirit un determinat coneixement. En canvi, les preguntes de la dissertació —«En què podem reconèixer la humanitat en cada home?», «És possible aprendre a ser lliure a partir de l’obediència?»— no són un mer exercici memorístic. Cal ser capaç de fer un exercici tant d’anàlisi com de síntesi; s’ha de poder fer una composició sòlida i mostrar una capacitat d’enraonament propi. «La dissertació és —va resumir Gili— una reflexió entorn a una pregunta filosòfica». El professor, per tant, ha de ser prou viu per poder lluitar contra els automatismes dels alumnes.

En segon lloc, d’altra banda, el docent també ha de fer una definició positiva: mostrar amb la màxima claredat possible la diferència específica de la dissertació amb altres modalitats. Gili, mitjançant un manual d’instruccions, va anar desgranant les diverses parts de la dissertació: la introducció, el desenvolupament i la conclusió. Mentre ho exposava, també anava descrivint algunes dificultats o consells que havia anat descobrint a l’aula.

L’última part va estar dedicada a oferir un ventall de recursos: el manual d’instruccions ja esmentat, criteris d’avaluació, models exemplars de dissertació, la necessitat de fer correccions precises, etc. Finalment, es va obrir un torn de paraula bastant animat.

Podem trobar el material d’Edgar Gili per treballar la dissertació en aquest enllaç del nostre blog.

Recull de materials sobre el tema en format digital:

• Superherois i mitologia al segle XX, a Homonosapiens.
• Del mite al logos i del logos al mite, a Homonosapiens.
• Ciència, mite i educació lliure, a Homonosapiens.
• Diversos articles al voltant del mite al blog de Miguel Ángel Velasco, coordinador de l’Olimpiada Filosófica de España.
• Articles sobre mite a Stanford Encyclopedia of Philosophy.

A càrrec del professor de la UPF, Jordi Ibáñez Fanés, la 4ª sessió va estar destinada a posar en relació el mite i l’art. La primera afirmació del ponent va vincular-los perquè, al seu entendre, l’art ha fet visible el mite. També cal atendre que l’art mateix pot ser tractat com un mite, és un mite, degut a la seva pròpia estructuració conceptual al llarg de la història.

Entre els experts als quals es va referir en la seva exposició, val la pena destacar a Badiou, concretament la seva obra Art i filosofia, en la qual pren com a qüestió central la pregunta sobre qui té la veritat i l’aborda assenyalant tres models de la relació entre el mite i la filosofia: el model platónic, l’aristotèlic i el romàntic. Una altra perspectiva que també va comentar va ser la que ofereix Rancière, especialment a El espectador emancipado. Però del fil que va tirar i que va ser el conductor de la primera part de la seva exposició va ser del de Martin Jay, estudiós de les obres dels autors de l’Escola de Frankfurt. Segons Jay, la percepció del mite varia segons les circumstàncies històriques, presentant dificultats de comprensió. Va il·lustrar aquesta idea amb exemples trets de les memòries de Jean Renoir, comentaris sobre el teatre wagnerià de Bayreuth, sempre atenent a fer visible o no el mite i com va ser la recepció depenent del moment històric. És així com també va referir-se al comentari de Diderot sobre els retrats i el somriure, tan contradictori amb els retrats elaborats per F. Hals el segle anterior, o sobre l’estàtua del Laocont i la rèplica famosa de Lessing a Winckelman, que el ponent va destacar perquè encara estava vigent la pregunta sobre si estem disposats a veure-ho tot o no. De la pintura va passar a comentar exemples de fotografies que, un cop més, canviaven la nostra percepció en funció de les condicions històriques i que, al seu criteri, demostren que la pintura està acabada i que la fotografia ha guanyat la partida de la representació visual amb imatge fixa.

Finalment va proposar als asistents alguns mites per valorar la seva possible superació en la nostra actualitat: el mite del gust i el criteri, el de la bellesa (i el sublim), el de la història com a tradició, el de la col·lecció privada com acumulació domèstica i el del momument veritable. La presentació que va elaborar la podeu trobar aquí.

Realitzat pel nostre company Gerard Pérez Vancells.

La sessió del darrer dimarts va ser una classe pràctica sobre com treballar el vídeo o el curt cinematogràfic des de 4t d’ESO fins a 2n de batxillerat, fent que sigui un vehicle prou consistent per transmetre idees. A la sessió també es va exposar com aprofitar els diàlegs per exposar conflictes i debats universals.

Com fer del vídeo una eina filosòfica? Com utilitzar el guió per buscar l’aprofundiment autònom i rigorós de temes filosòfics com la felicitat, el deure, la realitat i l’aparença, etc.? L’exposició de Cerezuela es va basar en la seva experiència com a professor de secundària. Ens va mostrar totes les possibilitats d’una fórmula pedagògica que a ell li ha donat bons resultats.

Va començar amb l’exposició de la unitat didàctica amb què Damián Cerezuela ha estat fent classe els darrers anys a les aules secundària. No va amagar les dificultats o malentesos que s’han d’afrontar si es vol que el vídeo filosòfic compleixi la seva funció.

La segona part, més centrada a l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya, va fer una exposició de la modalitat de vídeo filosòfic. Cerezuela ho va explicar tan des de la seva posició de professor participant, com la d’organitzador. Després de projectar un últim vídeo dels finalistes de la OFC de l’any passat, es va obrir el torn de preguntes.

Aquest dimarts 8 d’octubre, Àlex Mumbrú va fer la primera sessió temàtica del curs titulada «Romanticisme i cultura de masses: el poder del mite en el llenguatge». La sessió es va centrar en dos períodes de temps molt diferenciats: la primera part va estar dedicada al primer idealisme alemany; la segona, en canvi, es va dedicar al paper de la mitologia dins de la cultura de masses.

«Hem de tenir una nova mitologia —deien uns joves Hegel, Hölderlin i Schiller l’any 1796— però aquesta mitologia ha d’estar al servei de les idees, ha d’arribar a ser una mitologia de la Raó». Tota la primera part de la sessió va ser un comentari, una reflexió a partir d’aquest text, El més antic programa de sistema de l’Idealisme alemany. Amb els debats del post-kantisme a flor de pell, i amb la Revolució Francesa de teló de fons, aquests tres autors van intentar trobar noves síntesis: en l’art, en la història, en la política, etcètera. Mumbrú —tot llegint textos de Hölderlin, de Schiller i aquest de 1796— va voler mostrar que la necessitat d’una nova mitologia en el primer romanticisme responia a una necessitat encara present a les nostres societats: la voluntat de recuperar la unitat d’un home que es troba separat de la natura que l’envolta, de la comunitat que l’aixopluga i que es troba escindit de si mateix.

La segona part de la conferència, de temàtica més contemporània, es va centrar en el rol que compleix la mitologia en la cultura de masses. El ponent va projectar alguns vídeos de la mitomania que envolta les estrelles de rock, i va esmentar noves espiritualitats actuals, com ara la mainfulness. Posteriorment va posar sobre la taula la següent conclusió: els romàntics l’havien encertat en el seu diagnòstic sobre l’escissió dels moderns, i aquests productes de la societat de masses eren formes —sovint il·lusòries— d’apaivagar aquest buit a les nostres societats. La sessió va acabar amb un torn de paraules molt viu.