Olimpíada de Filosofia de Catalunya

Què és i com es treballa a l’aula la dissertació filosòfica? Aquesta va ser la pregunta que va plantejar el dimarts passat Edgar Gili. Els professors, ens deia, sovint acabem reflexionant sobre la pròpia pràctica: què ha funcionat i què no? Com ho faig el proper dia per tal que aquesta idea o exercici els sigui més tangible? Gili ha sigut un docent que ha volgut duu a la pràctica la dissertació. D’aquesta pràctica n’ha acabat treien dues reflexions: una descripció negativa de la dissertació (saber què no es) i una de positiva.

La primera reflexió sorgeix de constatar que la dissertació xoca amb el sentit comú dels estudiants. En l’exercici escolar típic que es troba a les altres assignatures les preguntes no promouen cap reflexió pròpia de l’estudiant. Normalment exigeixen un resum breu i concret, un treball de síntesi mínim en el qual l’alumne ha de mostrar que ha adquirit un determinat coneixement. En canvi, les preguntes de la dissertació —«En què podem reconèixer la humanitat en cada home?», «És possible aprendre a ser lliure a partir de l’obediència?»— no són un mer exercici memorístic. Cal ser capaç de fer un exercici tant d’anàlisi com de síntesi; s’ha de poder fer una composició sòlida i mostrar una capacitat d’enraonament propi. «La dissertació és —va resumir Gili— una reflexió entorn a una pregunta filosòfica». El professor, per tant, ha de ser prou viu per poder lluitar contra els automatismes dels alumnes.

En segon lloc, d’altra banda, el docent també ha de fer una definició positiva: mostrar amb la màxima claredat possible la diferència específica de la dissertació amb altres modalitats. Gili, mitjançant un manual d’instruccions, va anar desgranant les diverses parts de la dissertació: la introducció, el desenvolupament i la conclusió. Mentre ho exposava, també anava descrivint algunes dificultats o consells que havia anat descobrint a l’aula.

L’última part va estar dedicada a oferir un ventall de recursos: el manual d’instruccions ja esmentat, criteris d’avaluació, models exemplars de dissertació, la necessitat de fer correccions precises, etc. Finalment, es va obrir un torn de paraula bastant animat.

Podem trobar el material d’Edgar Gili per treballar la dissertació en aquest enllaç del nostre blog.

Recull de materials sobre el tema en format digital:

• Superherois i mitologia al segle XX, a Homonosapiens.
• Del mite al logos i del logos al mite, a Homonosapiens.
• Ciència, mite i educació lliure, a Homonosapiens.
• Diversos articles al voltant del mite al blog de Miguel Ángel Velasco, coordinador de l’Olimpiada Filosófica de España.
• Articles sobre mite a Stanford Encyclopedia of Philosophy.

A càrrec del professor de la UPF, Jordi Ibáñez Fanés, la 4ª sessió va estar destinada a posar en relació el mite i l’art. La primera afirmació del ponent va vincular-los perquè, al seu entendre, l’art ha fet visible el mite. També cal atendre que l’art mateix pot ser tractat com un mite, és un mite, degut a la seva pròpia estructuració conceptual al llarg de la història.

Entre els experts als quals es va referir en la seva exposició, val la pena destacar a Badiou, concretament la seva obra Art i filosofia, en la qual pren com a qüestió central la pregunta sobre qui té la veritat i l’aborda assenyalant tres models de la relació entre el mite i la filosofia: el model platónic, l’aristotèlic i el romàntic. Una altra perspectiva que també va comentar va ser la que ofereix Rancière, especialment a El espectador emancipado. Però del fil que va tirar i que va ser el conductor de la primera part de la seva exposició va ser del de Martin Jay, estudiós de les obres dels autors de l’Escola de Frankfurt. Segons Jay, la percepció del mite varia segons les circumstàncies històriques, presentant dificultats de comprensió. Va il·lustrar aquesta idea amb exemples trets de les memòries de Jean Renoir, comentaris sobre el teatre wagnerià de Bayreuth, sempre atenent a fer visible o no el mite i com va ser la recepció depenent del moment històric. És així com també va referir-se al comentari de Diderot sobre els retrats i el somriure, tan contradictori amb els retrats elaborats per F. Hals el segle anterior, o sobre l’estàtua del Laocont i la rèplica famosa de Lessing a Winckelman, que el ponent va destacar perquè encara estava vigent la pregunta sobre si estem disposats a veure-ho tot o no. De la pintura va passar a comentar exemples de fotografies que, un cop més, canviaven la nostra percepció en funció de les condicions històriques i que, al seu criteri, demostren que la pintura està acabada i que la fotografia ha guanyat la partida de la representació visual amb imatge fixa.

Finalment va proposar als asistents alguns mites per valorar la seva possible superació en la nostra actualitat: el mite del gust i el criteri, el de la bellesa (i el sublim), el de la història com a tradició, el de la col·lecció privada com acumulació domèstica i el del momument veritable. La presentació que va elaborar la podeu trobar aquí.

Realitzat pel nostre company Gerard Pérez Vancells.

La sessió del darrer dimarts va ser una classe pràctica sobre com treballar el vídeo o el curt cinematogràfic des de 4t d’ESO fins a 2n de batxillerat, fent que sigui un vehicle prou consistent per transmetre idees. A la sessió també es va exposar com aprofitar els diàlegs per exposar conflictes i debats universals.

Com fer del vídeo una eina filosòfica? Com utilitzar el guió per buscar l’aprofundiment autònom i rigorós de temes filosòfics com la felicitat, el deure, la realitat i l’aparença, etc.? L’exposició de Cerezuela es va basar en la seva experiència com a professor de secundària. Ens va mostrar totes les possibilitats d’una fórmula pedagògica que a ell li ha donat bons resultats.

Va començar amb l’exposició de la unitat didàctica amb què Damián Cerezuela ha estat fent classe els darrers anys a les aules secundària. No va amagar les dificultats o malentesos que s’han d’afrontar si es vol que el vídeo filosòfic compleixi la seva funció.

La segona part, més centrada a l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya, va fer una exposició de la modalitat de vídeo filosòfic. Cerezuela ho va explicar tan des de la seva posició de professor participant, com la d’organitzador. Després de projectar un últim vídeo dels finalistes de la OFC de l’any passat, es va obrir el torn de preguntes.

Aquest dimarts 8 d’octubre, Àlex Mumbrú va fer la primera sessió temàtica del curs titulada «Romanticisme i cultura de masses: el poder del mite en el llenguatge». La sessió es va centrar en dos períodes de temps molt diferenciats: la primera part va estar dedicada al primer idealisme alemany; la segona, en canvi, es va dedicar al paper de la mitologia dins de la cultura de masses.

«Hem de tenir una nova mitologia —deien uns joves Hegel, Hölderlin i Schiller l’any 1796— però aquesta mitologia ha d’estar al servei de les idees, ha d’arribar a ser una mitologia de la Raó». Tota la primera part de la sessió va ser un comentari, una reflexió a partir d’aquest text, El més antic programa de sistema de l’Idealisme alemany. Amb els debats del post-kantisme a flor de pell, i amb la Revolució Francesa de teló de fons, aquests tres autors van intentar trobar noves síntesis: en l’art, en la història, en la política, etcètera. Mumbrú —tot llegint textos de Hölderlin, de Schiller i aquest de 1796— va voler mostrar que la necessitat d’una nova mitologia en el primer romanticisme responia a una necessitat encara present a les nostres societats: la voluntat de recuperar la unitat d’un home que es troba separat de la natura que l’envolta, de la comunitat que l’aixopluga i que es troba escindit de si mateix.

La segona part de la conferència, de temàtica més contemporània, es va centrar en el rol que compleix la mitologia en la cultura de masses. El ponent va projectar alguns vídeos de la mitomania que envolta les estrelles de rock, i va esmentar noves espiritualitats actuals, com ara la mainfulness. Posteriorment va posar sobre la taula la següent conclusió: els romàntics l’havien encertat en el seu diagnòstic sobre l’escissió dels moderns, i aquests productes de la societat de masses eren formes —sovint il·lusòries— d’apaivagar aquest buit a les nostres societats. La sessió va acabar amb un torn de paraules molt viu.

Ahir, dimarts 01 d’octubre, es va iniciar la primera sessió del Curs de didàctica i temàtic: el poder del mite. La sessió inaugural va anar a càrrec de Maite Larrauri, filòsofa coneguda, entre altres coses, per la seva gran tasca en el terreny de la didàctica de la filosofia i per la divulgació fora dels àmbits acadèmics d’aquesta disciplina.

Quin lloc ocupa la filosofia dins de l’educació secundària? A la primera part de la sessió, Larrauri va exposar el malestar sobre la falta de reflexió sobre l’arquitectura del nostre model educatiu. Des de la Transició espanyola, va assegurar la ponent, que no s’havia produït un debat sobre les matèries o els programes amb prou profunditat, o com a mínim no amb la mateixa intensitat que es va tractar aquells dies. Ella, que va ser present en la formulació del currículum de filosofia en la Transició, va defensar un model proper al francès; és a dir, una forma d’entendre la filosofia en què els textos de la tradició tinguessin un paper central en la formació dels alumnes. Els temes del currículum, al seu entendre, haurien de ser com calaixos que permetessin endreçar els escrits dels grans clàssics filosòfics.

Com generem lectors de filosofia? Quina és la millor manera de fer que els alumnes sentin l’interès de seguir atrapats entre les pàgines d’aquesta disciplina? Amb quines dificultats ens trobem cada cop que llegim un text filosòfic? Aquestes van ser, a grans trets, les preguntes que va anar deixant caure Larrauri durant la sessió. El professor, va dir l’autora de Filosofía para profanos, ha de poder transmetre amb prou passió per arrossegar el text clàssic al present. El text és com un enigma que cal anar desfent. Cal problematitzar el text tenint en compte el context on neix, estirar del fil del debat de fons i barallar-nos amb el significat de les paraules. Larrauri també va subratllar la necessitat de desconfiar de les traduccions, de la necessitat que els professors de secundària contrastin, en la mesura del possible, la traducció que utilitzen amb l’original i amb traduccions a altres llengües.

“Tota formació és una deformació, cal treure els alumnes del lloc on es troben i treure’ls fora, tirar cap amunt”, va sentenciar la ponent mentre comentava Elogi de la transmissió, de Cécile Ladjali i George Steiner. Els docents, deia, teníem l’objectiu de deixar que els alumnes entrevegin un món que al inici no entén del tot, però que a poc a poc poden arribar a fer seu. Per últim, Larrauri va recomanar un podcast de filosofia anomenat Me dejas hakear tus creencias. A l’última mitja hora es va obrir el torn de preguntes.

sdr

dig

• 1 d’octubre(D) Sessió inaugural: La didàctica de la filosofia a l’ensenyament secundari. A càrrec de: Maite Larrauri. Sala Pi i Sunyer
• 8 d’octubre(T) Romanticisme i cultura de masses: el poder del mite en el llenguatge. A càrrec de: Àlex Mumbrú (Escola Vedruna, UIC). Sala Nicolau d’Olwer.
• 15 d’octubre(D) Com es treballa amb vídeo a l’aula de filosofia. A càrrec de: Damián Cerezuela (IES Ferran Casablancas, Sabadell). Sala Pi i Sunyer.
• 22 d’octubre(T) El poder del mite i l’art: el visible, l’imaginable, el pensable. A càrrec de: Jordi Ibáñez (UPF). Sala Pi i Sunyer.
• 29 d’octubre(D) Què és i com es treballa la dissertació filosòfica? A càrrec de: Edgar Gili (coordinador Màster de professorat de filosofia, UB). Sala Nicolau d’Olwer.
• 5 de novembre(T) Mite, ciència i coneixement: hem deixat enrere el mite amb la ciència? A càrrec de: José Díez (UB). Sala Pi i Sunyer.
• 12 de novembre(D) Com treballar el dilema moral a l’aula de filosofia. A càrrec de: Lourdes Estrada (IES Menéndez  y Pelayo). Sala Pi i Sunyer.
• 19 de novembre(D) Propostes per treballar amb imatges a l’aula de filosofia. A càrrec de: Concha Fernández-Martorell. Sala Pi i Sunyer.
• 26 de novembre(T) El poder del mite a la història i la política: són necessaris els mites per a fonamentar la societat? A càrrec de: Miguel Candel (UB). Sala Nicolau d’Olwer.
• 3 de desembre(T) El poder del mite i els mites que ens fan mal. Sobre l’amor romàntic i altres llegendes urbanes. A càrrec de: Núria Sara Miras (UB). Sala Pi i Sunyer.

Totes les sessions tindran lloc a la seu de l’IEC (C/ Carme, 47, 08001 Barcelona) de 18 a 20h. Informació i inscripcions a aquest blog.

No podem esperar al setembre per compartir amb vosaltres la notícia: l’Anna Vicente, una de les dues guanyadores de la modalitat de dissertació, ha participat en un càsting per a formar part dels ponents de TEDxYouth que tindrà lloc a Amposta, a l’Auditori de la Filarmònica, al setembre, el dia 15 de setembre. Dels 24 estudiants de secundària als quals se’ls va fer la proposta, van passar 17 al càsting i d’entre aquests han estat seleccionats 8, una dels quals és l’Anna. Felicitacions!!!
Ens encanta pensar que la nostra Olimpíada és una eina per a que els joves puguin mostrar el seu talent i que rebin reconeixement i suport més enllà.

Missatge rebut recentment a la bústia de l’Olimpíada:

Hem intentat contactar amb dos dels guanyadors després de veure’ls al vostre blog https://blocs.xtec.cat/filolimp/2019/03/30/guanyadores-de-la-iv-olimpiada-de-filosofia/  i també a un altra entrada https://blocs.xtec.cat/filolimp/2019/06/15/assaig-per-a-la-participacio-en-lipo-2019/. A partir d’aquí vam veure els vídeos del CCCB on estan les conferències i varem seleccionar a la Carla Lucchetti i la Anna Vicente. A la Sofia Medina no l’hem vist però el text és engrescador.

L’equip de TEDxYouth a Amposta organitza events d’intercanvi d’idees de joves i per a joves. La seva pàgina web la podeu trobar aquí.

Busquen joves amb “idees pròpies, noves i diferents i que valguin la pena ser difoses”, i els han trobat entre les guanyadores de la nostra Olimpíada, gràcies als vídeos que ens facilita el CCCB any rere any, gràcies a la difusió que en fem al bloc tant dels vídeos com de les proves escrites, sempre que ens les facin arribar. Ens agrada molt pensar que no estem sols valorant el pensament propi dels joves.

La proposta és participar en una selecció. Si sont elegits, rebran formació específica per participar en un event TEDxYouth el 4 de setembre. No sabem si acceptaran participar-hi, però ens sembla clar que la notícia mereixia ser compartida: no és la primera ocasió que l’Olimpíada fa de trampolí cap a altres opcions.

En el vídeo següent podem veure quin és l’objectiu i identificar els aprenentatges desenvolupats. Sens dubte una experiència interessant que esperem aprofitin les nostres guanyadores i que esperem donem notícia al bloc.