Aquest darrer dimarts, amb Concha Fernández de convidada, es va celebrar l’última sessió de didàctica del curs. En aquest cas, amb la imatge filosòfica al centre de la reflexió. Aquesta professora de secundària jubilada no va voler teoritzar una doctrina, sinó exposar i enraonar sobre una experiència que va tenir com a docent. La seva experiència va començar en un moment temporal molt concret: quan va arribar la LOGSE i es va quedar sent l’única professora de filosofia del centre. De l’any 1999 al 2003, Fernández va aconseguir quedar-se amb una aula per totes les seves classes i la va convertir en un «museu en el qual acollir les diverses interpretacions dels alumnes».
L’inici del curs començava sempre amb una aula en blanc, un espai on hi podien passar coses, i a poc a poc s’anava omplint d’imatges, escultures, diagrames, fotografies, composicions, pintures, acudits… D’una forma voluntària, els alumnes anaven convertint la seva aula de filosofia en un museu de filosofia. Durant la sessió Fernández va anar passant una bona pila d’exemples d’obres realitzades pels alumnes: reflexions polítiques, composicions artístiques, vídeo-art, associacions entre la cultura pop i la cultura clàssica, etc. “La vista estableix el nostre lloc al món”, deia aquesta docent citant Berger. Cada imatge retalla, sel·lecciona un aquí i un ara, descartant les altres possibilitats de veure-hi. Si la fotografia aconsegueix generar debat, venia a dir Fernández, l’alumne podrà aconseguir mirar al vell món amb uns ulls nous.
Després de l’etapa com a professora de filosofia única (1999-2003), Fernández va tenir una segona experiència, en aquest cas ja com a directora de l’Institut Menéndez y Pelayo. De l’any 2009 al 2017, amb un horari lectiu molt reduït, va començar a dirigir una classe d’Estètica amb alumnes de 4rt d’ESO. La imatge, en aquest cas, esdevenia també protagonista, una manera de fer visible les reflexions més abstractes. Posteriorment, Fernández va proposar una unitat didàctica vinculada a aquesta segona experiència: una proposta per alumnes de 4rt que ajudés, per via de la imatge, a fer «visual el pensament humà». La docent va insistir que cal fer l’educació com a «present performatiu». És a dir, que l’alumne pugui produir la seva constitució personal i que els continguts de la matèria interpel·lin el seu present: «Aquella aula de filosofia feia visible aquest present del pensament a través de les creacions dels alumnes». La sessió va acabar amb un torn de paraules animat.