Amb una Aula Magna a vessar, els alumnes —estudiants de 4rt fins a Batxillerat— esperaven entre nervis i rialletes l’hora en què el seu grup pugés a fer les preguntes. La sessió es va separar en tres parts: tres curts cinematogràfics que animaven els tres torns de preguntes. Ester Jordana, la filòsofa convocada aquest any, esperava impacient rere l’escriptori, amb la Natàlia al costat, intentant calmar el rumor de la sala.
El primer vídeo a ser projectat va ser Por activa y por passiva, de Rodrigo Cortés. El vídeo presentava un grup de nens fent una paròdia dels debats que trobem als mitjans multimèdia: desqualificacions, poca voluntat d’escolta, xivarri. Després de projectar aquest curt van pujar els primer quatre alumnes, dels instituts Pablo Picasso i López Vizcuña. Les preguntes van anar de l’augment de l’extrema dreta a les eines contra la demagògia, de la influència dels pares sobre les opinions del fills fins a la voluntat totalitzadora que molts polítics semblen voler imposar. Fetes les preguntes, Jordana va intentar respondre amb màxima cura totes les preguntes, fent incidència, sobretot, en les bondats i les fragilitats de l’ordre democràtic. La fragilitat constituent de la democràcia, va argumentar la filòsofa, després de les diferents crisis ha fet saltar pels aires algunes de les barreres i contraforts, dels conscensos vigents fins ara. Això hauría obert pas a l’extrema dreta. L’extrema dreta, deia Jordana, creix en un moment de crísi gràcies a una simplificació del discurs: donen respostes fàcils a problemes complexos. A això hi cal sumar l’aparició de les xarxes socials, les quals —al seu entendre— han simplificat les esferes de debat.
El segon vídeo de la jornada era Absurda Cenicienta, d’Oscar Aibar. En aquest curt es presentava una parella que havia tingut una relació a la xarxa, però que tots dos havien mentit sobre el seu jo físic. Els sis estudiants —dels instituts Front Marítim, Giola i Tiana— van fer preguntes sobre la identitat a l’era digital, les mentides i l’autoengany, la felicitat i la ignorància o de què és la realitat avui en dia. Jordana va començar posant en dubte el tall entre ficció i realitat en l’època de les xarxes socials: les dues persones del curt no havien tingut una relació corporal, però sí una relació efectiva. Podem realment considerar aquesta relació com a falsa? En quin sentit? Caldria, va afirmar la filòsofa, repensar aquesta distinció entre realitat i fals de nou. També va voler repensar la noció d’amor, i va fer algunes crítiques de l’amor de parella com a centre vital. Va acabar fent una defensa de la ignorància socràtica, en contra del soroll que imposa l’actualitat.
En l’últim bloc es va projectar Marisa, de Nacho Vigalondo, un curt que explora la relació d’una parella en la qual una de les parts té una identitat canviant. El darrer grup d’estudiants —dels instituts Fort Pius i Lluís Companys de Ripollet— van fer preguntes que tractaven els temes de la identitat, de la utopia o l’escletxa entre allò que desitgem i allò que no tenim. Jordana va reprendre algunes de les preguntes que ja havien aparegut en el bloc anterior: què vol dir ser un jo en plena era digital? Què vol dir ser un subjecte? Tots canviem en lloc i moment: el nostre objecte de desig sempre és un algú, en aquella llum, en aquell moment, amb aquella olor… Potser, va insinuar la filòsofa, caldria aprofundir més en la idea de singularitat i no tant en la d’identitat. Ser una mica més com la Marisa, va concloure.
Per últim es va obrir un torn de preguntes breu. Després de dues hores de diàleg, els estudiants ja mostraven signes de cansament. La sessió va acabar entre un esclat d’aplaudiments i els professors es van endur als alumnes ja fos per donar un tomb per la facultat, per tornar cap a casa o simplement per preguntar què els havia semblat la sessió.